divendres, 3 de gener de 2014

El tramvia groc, de Joan F. Mira

Amb els llibres de memòries em passa que hi tinc una inicial prevenció, temorenc de trobar-hi poc més que una història personal, més o menys sorprenent és clar, però anecdòticament personal. I bo, el text que Joan F. Mira presenta a El tramvia groc, tot i tractar-se de les memòries de la seva infantesa, supera llargament l'anecdotari per elevar-ne els continguts, amb el propòsit explícit de "la preservació del món viscut, del temps i del país que van donar el primer color i el primer gruix a l'experiència de viure". A mi, ras i curt, m'ha captivat des del primer moment. Des de la introducció, sota els auspicis de Sant Agusti, titulada "L'ample palau de la memòria", -allà on hi ha "els tresors de les innombrables imatges aportades per les percepcions polimorfes dels sentits". Després vénen enumerats deu capítols fins arribar a la coda final, "un resum condensat i molt breu d'allò que podria haver o hauria d'haver escrit sobre l'episodi final i dramàtic de l'etapa primera de la meua existència…".

En conjunt, tindríem una rèplica literària a Descartes amb un "recordo, per tant existeixo", no només pràctic per tal de preservar la memòria sinó, i sobretot, per il·uminar el sentit "de possibles futurs". I encara més, utilíssim a l'hora de fer literatura. En paraules de Josep Pla, a qui també Mira s'encomana a la introducció: "Ho he dit algunes vegades: la meva obra no és peremptòriament més que una addició de fulls d'un diari íntim vastíssim -unes reminiscències, unes reminiscències de la cendra de la vida". És amb aquesta cendra que Joan F. Mira pasta El tramvia groc.

I és que no cal haver viscut al barri de La Torre de València, a peu del Camí Reial de Madrid, gairebé davant la parada del tramvia groc. Ni això ni haver nascut el 1939, per submergir-nos en la grisor de l'etapa i, al mateix temps, captar-ne totes les subtileses per mediocre que fos tot plegat. Potser per això jo, en la lectura hi endevinava retalls dels meus avis i fins dels meus pares i tot plegat, sense que res coincidís, m'era absolutament pròxim. I, al capdavall, també m'acosta al meu passat i a la reflexió que -m'he fet gran- tantes vegades faria als meus alumnes de classe, adolescents tots ells de final d'ESO o batxillerat:

“No estic segur, ni de bon tros, que ara mateix la vida d’un infant o d’un adolescent, plena d’imatges de colors en alguna pantalla, de jocs electrònics mirant fixament figuretes que corren s’agiten i esclaten, de missatges escrits amb poques paraules trencades, de relacions irreals a través de petits aparells, tinga la mateixa substància, emoció i espessor, la mateixa realitat material i carnal que va tindre la meua amb tramvies, antics carrers urbans, trànsit de carretera i camins entre els camps, amb sorolls de motors i de carros i silencis molt llargs, amb portals gairebé sempre oberts i amb portes inexplicablement sempre tancades, amb cases i espais transparents i llocs plens de secret i de misteris, amb quietud, moviment i sorpreses. La terra llaurada i regada, els bancals i les plantes, el món vegetal, els animals, la fusta i el metall, eren el testimoni immedat de la diversitat inacabable d'aquest món, i no calia ni tan sols eixir de casa per constatar la infinita varietat de les persones: aquesta varietat trucava tan sovint al picaporta, ens visitava tan regularment, que ja formava part d'una experiència gairebé quotidiana, de tal manera que allò que podia haver sigut insòlit era en realitat habitual. La varietat dels humans no la trobava només al tramvia, al pas per l'hospital o al carrer de les putes: venia a la porta de casa". (Cap. 8, p. 249)

I doncs he enllestit i he desitjat vivament que l'autor escrigui en el futur un nou volum de records, tal i com suggereix el final de El tramvia groc: "Qui sap si els podré explicar llargament algun dia. Només diré que van ser uns anys profitosos i plens, que no he lamentat mai haver viscut. Laus Deo". Jo ja des d'ara l'espero.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada