Demà cal tornar a votar

Avui és jornada de reflexió i demà, diumenge 23 de juliol, serà un altre diumenge electoral. I encara que ho siguin sempre totes les convocatòries, demà serà un diumenge francament excepcional per tot allò que cadascú de nosaltres, individualment i col·lectiva, s'hi juga. Ras i curt: aprofundir la més gran involució en drets coneguda en el darrer mig segle a Espanya. No cal dir que els catalans hi som comptats i que, en una o altra mesura, continuarem rebent tota mena de bastonades. I malgrat tot...

«Que no sigui per reflexions» titula David Fernandez en un article que, a l'Ara d'avui mateix, comença així: Un president a l’exili. Un raper empresonat. I 550 persones pendents encara de judici en la fira macabra repressiva. I tot un sistema d’espionatge com Pegasus completament impune. I una infiltrada –i reblant el clau de la infàmia d’Estat, la mare de la infiltrada fent de sogra postissa–. I tres joves aquesta setmana al banc dels acusats de l’Audiència de Barcelona –com cada setmana, per si algú es descompta de la gota malaia autoritària– a qui demanen 14, 7 i 3 anys de presó respectivament. I un final de campanya despullat, amb un candidat a la presidència [Pedro Sánchez] parlant en plata: "L’independentisme demanava amnistia i referèndum i no han tingut ni tindran cap de les dues coses".

I és amb aquest paisatge que cal que anem a votar? Doncs sí: el mateix David Fernandez cita Santiago Alba Rico, «que fa dies que vindica, apassionadament, la defensa activa del vot trist». Alba Rico sosté que no troba cap altra opció per impedir que ens governi l’odi i —podeu llegir l'article sencer aquí— diu que la democràcia es confirma a les urnes. Però sobretot ens diu que impedir un govern PP-Vox no hauria de ser el punt d’arribada sinó només el de partida, i que, derrotant-los, tot just haurem aconseguit una moratòria, abans d'encarar el desafiament veritable. En fi, que votem ni que sigui un punt tristos abans de reprendre nous compromisos col·lectius, imprescindibles. «Que no sigui, doncs, ni per incompareixença ni per cinisme (...) és allò tan senzill, bàsic i elemental de mirar-se al mirall i poder-nos dir: per nosaltres no va ser, perquè sempre vam fer tot el possible».

I a qui hauríem de votar? És conegut que jo votaré Esquerra i —encara que sigui amb poca alegria— tinc prou clars els motius. Però aquest dissabte de reflexió no és el moment de recuperar i difondre argumentaris de partit sinó, i sobretot, animar a participar per tal d'impedir que la dreta i la ultradreta nacionalista espanyola acabin governant. Voteu —també ho retallo a l'Ara, de part d'Antoni Bassas— aquell qui millor us representi, sense manies ni càlculs. Tot just per aproximació. «N’hi ha que diuen "Jo votaria aquest, però tenen un candidat (o un secretari general, o un president) que no l'aguanto". Sí, tornem-hi: els partits no són eines fetes a mida, són prêt-à-porter. No hi ha cap partit (tret que sigui incondicional) del qual t’encanti el 100% dels seus dirigents. O que tinguin un programa que defensi el 100% dels teus interessos. La majoria votem per aproximació». I pel que fa a tots aquells que no aniran a votar, als que creuen que ningú no mereix el seu vot o que troben que no votar és la millor manera de fer sentir la seva veu, Bassas aclareix: «han de saber que la seva abstenció pot ser interpretada en un sentit diferent de com la justificarien ells». Encara més: si l'abstenció esdevé especialment elevada a Catalunya és ben sabut qui seran els primers a celebrar-ho. I no compto que ens agradi...

Acabo insistint en el primer prec: aneu a votar malgrat tots els dubtes. Torno al Bassas: «Pel país, per l’economia, pensant en els fills, pensant en els pares, perquè tens esperança, perquè no en tens gaire, pels policies espanyols infiltrats (...) O potser podeu votar recordant que tècnics d'Adif ja han donat per solucionada l'avaria a Rajadell (al Bages) que ahir va causar un incendi en el sostre d'un comboi a l'R12 i va deixar vuit persones ferides lleus». Per tot això val la pena tornar a votar i votar conscient. No com a garantia de res, sinó per reiterar el nostre compromís amb el futur que, dilluns, haurà de continuar tan o més actiu que mai. 

La foto és del diumenge 28 de maig, al col·legi electoral de Sant Pau, a Manresa. Hi ha qui li toca per sorteig, hi ha els qui hi anem voluntàriament. Però el que compta és ser-hi plegats, i defensar projectes de futur pel país, des del dèficit fiscal, la llengua o el traspàs de rodalies. I, és clar, el nostre dret a l'autodeterminació.

La victòria d’Albert Mulero, ara que ens ha deixat

Dimarts ens va deixar l’Albert Mulero, i aquest vespre en farem el comiat al Casino Burés, a Castellbell i el Vilar. Tenia només 61 anys i en feia un grapat que lluitava contra el càncer que finalment se l’ha endut. Però la seva trajectòria ha estat fecunda fins al final i quedarà com un testimoni immillorable del que pot ser la política municipal al nostre país. De tota la política municipal, la que comença a peu de carrer, la que s’adreça a tothom sense distinció, la que persegueix el bé comú. Ens vam conèixer en un míting a Santpedor, mesos abans de les municipals de 2011. No feia gaire que s’havia instal·lat a Castellbell i el Vilar, i es presentava com a cap de llista per ERC amb un entusiasme desbordant. Com que jo coneixia una mica el poble —aleshores ja m’hi estava tots els estius— em va demanar resoltament si em venia de gust encapçalar la llista (!) o, almenys, si l’ajudaria en l’empresa. Ens vam entendre de seguida en això darrer i, com que jo acabava de sortir del Govern d’en Montilla i a Manresa més aviat els feia nosa, ens vam abocar a construir un equip i un programa nou per al poble. El resultat va ser que l’Albert va entrar a l’Ajuntament per Esquerra i s’hi ha estat tres mandats, sempre amb més força encara que —també— sempre a l’oposició. Però, sobretot, construint, sumant, aprenent. Interessat per tota la gent, i per tot allò que passava a Castellbell i el Vilar. El vincle entre nosaltres es va afermar més quan des d’aquell 2011 ens vam trobar amb Lluís Oliveras a la comarcal d'ERC al Bages, que el mateix Albert presidiria temps després, durant quatre anys, del 2015 al 2019: vam menjar moltes bosses de cacauets plegats en aquelles reunions quinzenals que van certificar el creixement del republicanisme al Bages. Però el fet és que l’Albert es va passar dotze anys a l’oposició municipal i no ha estat fins ara que, en el relleu, ha conegut la victòria d’una candidatura integradora com ho ha estat la de «Sumem» amb Adrià Valls. Una victòria mínima, sí, d’un sol vot! Però un triomf que es va gestar molts anys abans, des del moment que l’Albert va triar fer política amb el sentit més ample del terme. I aquesta em penso que és la seva veritable victòria, allò que sempre ens va atreure d’ell: el seu testimoni. La capacitat de ser-hi des del dia a dia. Escoltant, suggerint, reclamant... o resistint, que de tot han viscut amb la Maria al mig del poble! I al mateix temps, molt més enllà d’unes sigles, hi havia l’Albert organitzant marxes de torxes, caravanes per la gratuïtat de l’autopista, busos de l’ANC o trobades amb botifarrada final. Generosament, incansablement, sense reclamar militàncies ni més disciplina que la del compromís lliure de cadascú. I en tot aquest temps —cal dir-ho?— l’Albert ni va millorar el sou ni va aconseguir mai la vara d'alcalde. Però hi era. Hi era cada dia, perquè era cada dia que renovava el seu compromís amb la comunitat. Només puc dir que per a mi ha estat un honor compartir-hi estones, projectes i compromisos. I que és per gent com ell que val la pena continuar bregant. Facilitant enteses. Trenant complicitats. Arromangant-se per trobar solucions. Perquè, no em cansaré de dir-ho, no tots els polítics són iguals. I aquells que han estat bons hem de saber reconèixer-los i, quan tristament no hi són, també recordar-los. Moltes gràcies Albert: que quedi per sempre entre nosaltres la teva memòria! I que en el futur sapiguem ser-ne dignes.

La foto té més d'onze anys, aleshores que desafiàvem la concessionària de l'autopìsta sota el lema de «No vull pagar»: dos caps de setmana i unes quantes multes per recórrer. El primer per l'esquerra és l'Albert, amb la Maria i tota la colla de Castellbell o Sant Vicenç. I enmig de tots un joveníssim Marc Aloy assajant desobediències...

Tres estampes de Madrid per a «El Pou de la gallina»

El mes de juny vam publicar, amb Jaume Puig, un llarg reportatge a El Pou de la gallina: Manresans que han conquerit Madrid. La cosa començava així: Tots tenim un conegut que ha migrat: perquè els negocis li han anat bé, perquè està ampliant estudis, perquè ha volgut cercar nous horitzons o perquè Manresa se li ha fet petita. Moltes vegades la destinació és Barcelona o s’enfila nord enllà. Fins i tot pot prendre una dimensió intercontinental. Però sovint oblidem que Madrid també pot ser una destinació alternativa. Una ciutat que ha atret alguns dels nostres veïns fins al punt que alguns han decidit quedar-s’hi. 

Tot plegat un recull d'entrevistes per tal de saber el perquè del seu pas, com els ha anat i fins i tot com s’hi senten, instal·lats a la villa y corte. Sense voluntat de ser exhaustius, la mostra abastava artistes, estudiants, empresaris, advocats i també una religiosa. I ens en vam deixar molts, i tant! Però a tots els que vam poder localitzar els agraïm la seva atenció i la voluntat de venir un diumenge a la Puerta del Sol —a Sol, en diuen allà— en una sessió fotogràfica que il·lustrés aquelles quinze històries de manresans a Madrid. Aviat les podreu llegir íntegres a elpou.cat . Per tota la resta, jo em vaig esplaiar amb tres textos que, com les patates rosses, feien el paper d'acompanyament. Són aquests:

 

Me gusta Madrid

 

Probablement ja ningú recordi aquella cançoneta d’Antonio Areta que el 1961 cantaven Quique Roca, su conjunto y Claudia: Me gusta Madrid. «Me gusta Madrid, al amanecer / Me gusta Madrid, como me gusta Madrid. / Al atardecer, al anochecer / me gusta, me gusta Madrid…». I és que Madrid agrada. Es dirà que la seva presidenta autonòmica és vulgar i populista, que voten uns alcaldes del tot inversemblants. I, tibant de tòpics, que els seus ciutadans van sobrats de caràcter. Però al capdavall tothom s’acostuma de seguida als cafelitos, a les tapes i cerveses. Als entrepans de calamars. Això i la seva voluntat cosmopolita, proclamada fa més de cinquanta anys, quan Franco s’acostava a la seva fi i la ciutat entrava en l’efervescència democràtica. La movida, les seves nits que acaben de matinada i una joia de viure expressada en dotzenes de cançons contemporànies han reblat aquella tonada seixantera: Madrid té alguna cosa que atrapa els seus ciutadans. Nous ciutadans, al capdavall, ja que rarament les famílies sumen tres generacions a la capital. I només els pocs que hi tenen nissaga es qualifiquen de gatos! Madrid és molt Madrid, doncs, i avui hi ha un estol de manresanes i manresans que se l’han fet seu. Tant que, de vegades, s’han descobert accidentalment un vespre, en un bar de vora casa. És així com la Maria Casserres va ensopegar un dia amb Ricard Oliva. «No podia creure que aquell senyor, que certament parlava català, resultés ser de Manresa. Semblava fins i tot conèixer perfectament la meva mare, amb qui es veu que de joves havien treballat plegats!». Madrid té aquest atractiu i aquesta capacitat de sorpresa. I els manresans –inclosos els que hi cerquen anonimat– no ens n’escapem pas.

 

Tan bé com podríem estar...

 

Socis d’empresa, companys de feina, germanes de congregació, amics de festa... tots excel·lents persones. A Madrid es respecten més o menys les nostres singularitats, és clar, però si llegiu detingudament les entrevistes veureu que no sempre som entesos com a poble. Per què parlem en català si podríem parlar en castellà? Per què ha crescut l’independentisme? Tan bé com podríem estar! D’ençà 2006 i la reforma de l’Estatut, es van incrementar les tensions: només cal recordar aquella recollida de signatures instigada pel PP “contra los catalanes”. Aquells quatre milions de signatures d’arreu d’Espanya van fer mal i, encara que avui dormen en algun magatzem de les Corts, no van resultar inútils. Com també va fer mal aquell Estatut que ens va retornar ribotat, tot i haver estat aprovat en referèndum a Catalunya. Després, i a partir de 2010, cada episodi del Procés va incrementar la distància. Al capdavall, tots els entrevistats coincideixen: el tema polític és millor no remoure’l perquè genera friccions, ni que sigui perquè els partits i alguns mitjans de comunicació acostumen a magnificar-lo sistemàticament per obtenir-ne rèdits electorals o multiplicar likes. És clar que, en acabat, a Madrid cada dia s’acaba la jornada laboral, es comparteix tapa i botellín, i la vida passa. I amb més o menys tensió, es percep tot prou agradable. El millor elogi que un pot rebre és: «¿Catalán? ¡Pues no lo pareces!». Per tota la resta, ser català és sinònim de seriositat i bona feina, i a mesura que s’allunya l’octubre de 2017 torna la tranquil·litat. Som catalans, sí, però com sentencia als espectacles Arturo el Grande, «ningú no és perfecte».

 

L’enyor de Manresa

 

Fins i tot quan han passat vora quaranta anys, hi ha qui enyora una mica Manresa. Si més no, sentimentalment. Els més joves pensen que hi tornaran un dia o altre, i mitifiquen la Manresa activa, culturalment desperta i de distàncies curtes: la conserven fresca en el record i no és estrany que sovint rebin visites d’amics, coneguts i saludats. Al cap del temps, però, Madrid esdevé una ciutat còmoda i pràctica, amb molts serveis, i la xarxa social que portaven de casa es va substituint amb tota lògica. Si la feina s’ho val, el retorn perd pistonada, doncs. I, si es forma una nova família, les visites a Manresa es van espaiant, només condicionades per la presència de familiars, especialment mentre es té la sort de conservar algun dels progenitors. Per això, i malgrat els trens de gran velocitat i les seves ofertes, Manresa queda lluny i a poc a poc s’empetiteix. Només episodis com la festa major o espais com el Passeig conserven l’atractiu que van tenir en temps pretèrits, i els acaba d’ensucrar la proximitat –multiplicada per l’enyor– que es diria que mantenim els 80.000 residents actuals. ¿Com els ho direm que els manresans ja no ens coneixem pas tots, ni queden obertes les mateixes botigues de la seva infantesa? Perquè des del cor de la meseta ben bé que podria semblar-ho. I, de tant en tant, un sopar entre aquests exiliats, una visita inesperada o, senzillament, el retorn uns dies de Nadal o estiu, els remou sentiment i memòria. I és que no són pocs els que diuen sense embuts que ells, ser, són manresans. I que ho seran sempre.