Tot plegat un recull d'entrevistes per tal de saber el perquè del seu pas, com els ha anat i fins i tot com s’hi senten, instal·lats a la villa y corte. Sense voluntat de ser exhaustius, la mostra abastava artistes, estudiants, empresaris, advocats i també una religiosa. I ens en vam deixar molts, i tant! Però a tots els que vam poder localitzar els agraïm la seva atenció i la voluntat de venir un diumenge a la Puerta del Sol —a Sol, en diuen allà— en una sessió fotogràfica que il·lustrés aquelles quinze històries de manresans a Madrid. Aviat les podreu llegir íntegres a elpou.cat . Per tota la resta, jo em vaig esplaiar amb tres textos que, com les patates rosses, feien el paper d'acompanyament. Són aquests:
Me gusta Madrid
Probablement ja ningú recordi aquella cançoneta d’Antonio Areta que el 1961 cantaven Quique Roca, su conjunto y Claudia: Me gusta Madrid. «Me gusta Madrid, al amanecer / Me gusta Madrid, como me gusta Madrid. / Al atardecer, al anochecer / me gusta, me gusta Madrid…». I és que Madrid agrada. Es dirà que la seva presidenta autonòmica és vulgar i populista, que voten uns alcaldes del tot inversemblants. I, tibant de tòpics, que els seus ciutadans van sobrats de caràcter. Però al capdavall tothom s’acostuma de seguida als cafelitos, a les tapes i cerveses. Als entrepans de calamars. Això i la seva voluntat cosmopolita, proclamada fa més de cinquanta anys, quan Franco s’acostava a la seva fi i la ciutat entrava en l’efervescència democràtica. La movida, les seves nits que acaben de matinada i una joia de viure expressada en dotzenes de cançons contemporànies han reblat aquella tonada seixantera: Madrid té alguna cosa que atrapa els seus ciutadans. Nous ciutadans, al capdavall, ja que rarament les famílies sumen tres generacions a la capital. I només els pocs que hi tenen nissaga es qualifiquen de gatos! Madrid és molt Madrid, doncs, i avui hi ha un estol de manresanes i manresans que se l’han fet seu. Tant que, de vegades, s’han descobert accidentalment un vespre, en un bar de vora casa. És així com la Maria Casserres va ensopegar un dia amb Ricard Oliva. «No podia creure que aquell senyor, que certament parlava català, resultés ser de Manresa. Semblava fins i tot conèixer perfectament la meva mare, amb qui es veu que de joves havien treballat plegats!». Madrid té aquest atractiu i aquesta capacitat de sorpresa. I els manresans –inclosos els que hi cerquen anonimat– no ens n’escapem pas.
Tan bé com podríem estar...
Socis d’empresa, companys de feina, germanes de congregació, amics de festa... tots excel·lents persones. A Madrid es respecten més o menys les nostres singularitats, és clar, però si llegiu detingudament les entrevistes veureu que no sempre som entesos com a poble. Per què parlem en català si podríem parlar en castellà? Per què ha crescut l’independentisme? Tan bé com podríem estar! D’ençà 2006 i la reforma de l’Estatut, es van incrementar les tensions: només cal recordar aquella recollida de signatures instigada pel PP “contra los catalanes”. Aquells quatre milions de signatures d’arreu d’Espanya van fer mal i, encara que avui dormen en algun magatzem de les Corts, no van resultar inútils. Com també va fer mal aquell Estatut que ens va retornar ribotat, tot i haver estat aprovat en referèndum a Catalunya. Després, i a partir de 2010, cada episodi del Procés va incrementar la distància. Al capdavall, tots els entrevistats coincideixen: el tema polític és millor no remoure’l perquè genera friccions, ni que sigui perquè els partits i alguns mitjans de comunicació acostumen a magnificar-lo sistemàticament per obtenir-ne rèdits electorals o multiplicar likes. És clar que, en acabat, a Madrid cada dia s’acaba la jornada laboral, es comparteix tapa i botellín, i la vida passa. I amb més o menys tensió, es percep tot prou agradable. El millor elogi que un pot rebre és: «¿Catalán? ¡Pues no lo pareces!». Per tota la resta, ser català és sinònim de seriositat i bona feina, i a mesura que s’allunya l’octubre de 2017 torna la tranquil·litat. Som catalans, sí, però com sentencia als espectacles Arturo el Grande, «ningú no és perfecte».
L’enyor de Manresa
Fins i tot quan han passat vora quaranta anys, hi ha qui enyora una mica Manresa. Si més no, sentimentalment. Els més joves pensen que hi tornaran un dia o altre, i mitifiquen la Manresa activa, culturalment desperta i de distàncies curtes: la conserven fresca en el record i no és estrany que sovint rebin visites d’amics, coneguts i saludats. Al cap del temps, però, Madrid esdevé una ciutat còmoda i pràctica, amb molts serveis, i la xarxa social que portaven de casa es va substituint amb tota lògica. Si la feina s’ho val, el retorn perd pistonada, doncs. I, si es forma una nova família, les visites a Manresa es van espaiant, només condicionades per la presència de familiars, especialment mentre es té la sort de conservar algun dels progenitors. Per això, i malgrat els trens de gran velocitat i les seves ofertes, Manresa queda lluny i a poc a poc s’empetiteix. Només episodis com la festa major o espais com el Passeig conserven l’atractiu que van tenir en temps pretèrits, i els acaba d’ensucrar la proximitat –multiplicada per l’enyor– que es diria que mantenim els 80.000 residents actuals. ¿Com els ho direm que els manresans ja no ens coneixem pas tots, ni queden obertes les mateixes botigues de la seva infantesa? Perquè des del cor de la meseta ben bé que podria semblar-ho. I, de tant en tant, un sopar entre aquests exiliats, una visita inesperada o, senzillament, el retorn uns dies de Nadal o estiu, els remou sentiment i memòria. I és que no són pocs els que diuen sense embuts que ells, ser, són manresans. I que ho seran sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada