Avui hi ha hagut el comiat de l'Ascensión Caballero Pardiña. Tenia 90 anys i quan ho he sabut m'ha fet un truc el cor, perquè l'Ascen va ser tota la vida la veïna de l'escala, de quan vivíem al número 72 de la carretera del Pont de Vilomara i el món es reduïa a vint famílies distribuïdes entre casa seva, als baixos, i ca la Lola, al cinquè. Entremig els Burgos, Gallart, Hidalgo, els Carbonell, els Prat o cal Torrentó. Ca la Pepita Valenciana, ca la Mari i ca la Rafaela —ca la portera. Pisos amb nom de dona, i al darrera molta canalla. L'Ascen, però, vivia a la planta baixa, per davant de ca l'Encarnita, i ambdues famílies tenien pati al fons, allà on anaven a parar indefectiblement totes les agulles que s'escapaven dels estenedors. I allà, al pati, recordo com a l'estiu la sentia cantar, acompanyada de la ràdio, i me'n meravellava perquè cantava en veu alta, i en castellà, unes cançons inaudibles a casa, d'un arravatament per mi incomprensible però definitivament sensacional. L'Ascen cantava sense manies, com si cantant es refés dels retrets d'un veïnat fariseu que sovint li condemnava la joventut. L'Ascensión Caballero! I és així com la vaig veure fer-se gran, forta i elegant, indomable, fent costat a la seva canalla. I més encara: la recordo col·laborant en els orígens de la Residència d'avis del barri, a les lluminetes, al carrer amb els números, al costat de ma mare o, en acabat, treballant a la Residència mateix, sempre amb una lleialtat a prova de bomba. Al marge d'enraonies. Directa, clara i alegre. Per això la recordo envellir, i un any i un altre, la reveia als espectacles d'aniversari de la Residència o de la colla de la Vinyeta: era el seu moment! L'Ascen pujava a l'escenari feta una senyorassa i posava el gest i la passió d'aquella ràdio dels primers seixanta, talment una Maria de la O que jo em vaig poder gairebé aprendre de sentir-li tantes vegades, i que avui li recordo amb l'estima d'una altra absència acumulada. Moltes gràcies Ascen!
¡María de la O!
Que desgrasiaíta, gitana tú ere
teniéndolo tó.
Te quiere reí,
y hasta los ojitos los tienes morao
de tanto sufrí...
dimarts, 26 de febrer del 2019
dijous, 21 de febrer del 2019
Qui no coneix Montserrat Riu?
Aquest mes de febrer, que és el mes del judici més ignominiós que hem viscut els catalans, al Pou de la gallina, amb en Jaume Puig hi publiquem un extens reportatge sobre el mig any llarg que el centre penitenciari de Lledoners ha acollit -passeu-me el mot- els nostres presos. "Resposta unitària a Lledoners". Les fotos dels més diversos autors enriqueixen el text i una molt completa cronologia de cadascuna de les setmanes. Només per acabar, i fer-ho amb el "Qui no coneix..." de sempre, aquest mes hi trobareu la Montserrat Riu: mig segle entre argiles. I un dibuix molt singular de Maria Picassó, que ho arrodoneix i millora, un cop rera l'altre....
Montserrat Riu Rebolleda,
terra amb aigua i foc
Montserrat Riu Rebolleda,
terra amb aigua i foc
Coneixeu la Montserrat Riu? És clar que sí, la ceramista d’ulls blaus, quasi transparents, sota un manyoc de cabell blanquíssim i unes mans de pell fina i esmolada, de tants anys com fa que remenen argila... El cas és que ella va resultar ser la més rexica de quatre germans al cor d’una família de transportistes. Filla del 1950, estudià a Casa Caritat i fins va fer el Comerç, per allò de ser una noia de profit. L’experiència laboral, però, es limità al despatx de can Juanola —sí, sí, al Photomaton del carrer Guimerà!— i després en un taller de policromia al carrer del Sol, entre marcs i retaules. Poca cosa més. És clar que a dinou anys també es posà a festejar amb en Carles Esclusa, i als 22 ja era casada –i ben aviat mare i tot. Primer de l’Emma, després de la Marta. I aleshores va passar allò, que va descobrir la ceràmica. Per sortir de casa, va començar a anar cada dissabte al taller de l’Angelina Prat, al carrer del Bruc. Li agradava, i li va agradar tant que la mestra la va animar a estudiar seriosament. Dit i fet! La Montserrat fa el pas de matricular-se a Vic, on acabaven d’inaugurar escola d’art, i hi va amb la Maria Gelabert i en Carles Esclusa, que hi farà escultura. Això era el 1975. Són els anys d’aprenentatge –arts aplicades, després l’especialitat. I abans d’enllestir, un altre tomb, potser el definitiu, quan arriba a l’escola d’art de Manresa en Paulí, el reconegut ceramista a qui la Montse ja coneixia de visitar a Codalet, vora Cuixà. «Va ser el meu autèntic mestre, i és amb ell que vaig aprendre més que amb ningú». Aleshores la Montserrat ja fa temps que tenia apariat un forn a un cop de roc de casa, i fins fa classes allà mateix o també per les escoles. Treballa, exposa i es belluga molt. Participa de l’Associació de Ceramistes de Catalunya, o durant deu anys a la junta del Cercle Artístic de Manresa. Incasable, perseverant i creativa, s’ha passat la vida al barri, i allà mateix, al carrer de Sant Salvador, des de fa quatre mesos hi llueix un mural preciós, de notables dimensions, commemorant la capitalitat cultural de Manresa. Ara ella us dirà que es fa gran, i que les bombones de propà cada cop li pesen més, però el cert és que encara fa córrer un segon forn per a les cuites de rakú a Castellfollit del Boix. I mentre recorda la seva època d’exposicions aquí i a Andorra, i nord enllà, enyora la política dels ateliers d’art francesos que promocionen veritablement els artistes, mentre argumenta la unicitat de les peces per demostrar que la ceràmica no és una art menor. I en acabat, un Nadal i un altre, plogui nevi o faci sol, sempre la trobareu fent parada al carrer amb la seva darrera cuita. Convençuda que la terra és viva i que la forma la hi posem nosaltres —o que, almenys, ella ho provarà un cop i un altre, i fins el darrer dia.
dimecres, 6 de febrer del 2019
Ara que el judici és a punt de començar
M'hagués agradat, ara fa pocs mesos, haver escrit un post commemoratiu de l'1 d'octubre i no vaig poder. Ni tampoc el dia 3 ni el 10. L'èpica se'm tornava elegia, com si alguna cosa hagués quedat despenjada d'ençà la tardor de 2017, quan la victòria semblava possible i fins immediata. No vaig saber escriure res, ni tampoc després, per l'aniversari de l'empresonament d'en Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, els d'Oriol Junqueras o Joaquim Forn. i encara els de Dolors Bassa, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull i Carme Forcadell...
Com que llevat de la Dolors i la Carme, tots ells eren a la presó de Lledoners, a un cop de roc de casa, he mantigut una regularitat quasi absoluta i un diumenge rere l'altre hi he fet cap. Hi he escoltat el més gran assortiment de paraules i cançons, hi hem presenciat enlairement de fanalets, banderes i pancartes. Tractors i esbarts, i per sobre de tots els perseverants músics per la llibertat. Puc ser franc? Lledoners ha estat un lenitiu en aquest trajecte tan costerut. Però.... no n'hi ha prou.
Perquè ja som a les portes d'aquest judici injust, i els nostres presos altre cop a Madrid. ¿Quin delicte hi havia a fer possible que es votés l'1 d'octubre? Perquè en tots aquests mesos de la presidència espanyola de Pedro Sánchez no es pot dir que les coses siguin diferents, i encara menys quan l'home se sap capità d'un govern fràgil i s'arronsa en sentir com borda la dreta més cavernícola de la península. L'atàvica catalanofòbia que es va fer clara amb aquell "a por ellos", ara ja és indissimulada. I és clar, nosaltres no que no ens arronsem. Seguim tossudament alçats en la defensa dels nostres drets i les llibertats. Però —també amb la major franquesa— ens cal, també, una estratègia compartida, ara mateix absent.
Per això aquests dies, redactant amb en Jaume Puig un article per al Pou de la gallina, m'adonava de com és de greu no haver estat capaços d'arribar a una unitat d'acció -i el corol·lari ha estat la vaga d'aquest 7 de febrer posposada a correcuita al 21.... Un diumenge rere altre, a Lledoners s'ha denunciat l'empresonament, el desig republicà i el dret a l'autodeterminació o la independència. I la voluntat de votar com a instrument de resolució política a l’actual situació queda fora de dubte. Què més vindrà?
Aquest vespre presentem la revista al Casino de Manresa. La qüestió és si sabrem concretar, doncs, aquesta nova “unitat estratègica”? Em penso que l'esperit de Lledoners prou l'alimenta. Sense retrets sinó molt generosament. Perquè vénen temps de major repressió encara, i de majors sacrificis. I només avançarem si sabem sumar —no cal barrejar-se: trobar els comuns denominadors i avançar! D'altra manera, ens encallem. I episodis com els de Lledoners, pacients i constants, no acostumen a ser fàcilment repetibles.
Com que llevat de la Dolors i la Carme, tots ells eren a la presó de Lledoners, a un cop de roc de casa, he mantigut una regularitat quasi absoluta i un diumenge rere l'altre hi he fet cap. Hi he escoltat el més gran assortiment de paraules i cançons, hi hem presenciat enlairement de fanalets, banderes i pancartes. Tractors i esbarts, i per sobre de tots els perseverants músics per la llibertat. Puc ser franc? Lledoners ha estat un lenitiu en aquest trajecte tan costerut. Però.... no n'hi ha prou.
Perquè ja som a les portes d'aquest judici injust, i els nostres presos altre cop a Madrid. ¿Quin delicte hi havia a fer possible que es votés l'1 d'octubre? Perquè en tots aquests mesos de la presidència espanyola de Pedro Sánchez no es pot dir que les coses siguin diferents, i encara menys quan l'home se sap capità d'un govern fràgil i s'arronsa en sentir com borda la dreta més cavernícola de la península. L'atàvica catalanofòbia que es va fer clara amb aquell "a por ellos", ara ja és indissimulada. I és clar, nosaltres no que no ens arronsem. Seguim tossudament alçats en la defensa dels nostres drets i les llibertats. Però —també amb la major franquesa— ens cal, també, una estratègia compartida, ara mateix absent.
Per això aquests dies, redactant amb en Jaume Puig un article per al Pou de la gallina, m'adonava de com és de greu no haver estat capaços d'arribar a una unitat d'acció -i el corol·lari ha estat la vaga d'aquest 7 de febrer posposada a correcuita al 21.... Un diumenge rere altre, a Lledoners s'ha denunciat l'empresonament, el desig republicà i el dret a l'autodeterminació o la independència. I la voluntat de votar com a instrument de resolució política a l’actual situació queda fora de dubte. Què més vindrà?
Diuen que el judici obre una nova etapa. Oriol Junqueras ens demana que sapiguem aprofitar-la, com si tots aquests mesos haguessin estat sobretot d'aprenentatge. "Som forts i estem convençuts que cada dia ho som més i en som més". Però, del mateix, necessitem una majoria social aclaparadora, perquè "una iniciativa que té el suport de més del 80% tard o d’hora s’acabarà imposant si es manté ferma en la defensa dels drets civils i democràtics".
Aquest vespre presentem la revista al Casino de Manresa. La qüestió és si sabrem concretar, doncs, aquesta nova “unitat estratègica”? Em penso que l'esperit de Lledoners prou l'alimenta. Sense retrets sinó molt generosament. Perquè vénen temps de major repressió encara, i de majors sacrificis. I només avançarem si sabem sumar —no cal barrejar-se: trobar els comuns denominadors i avançar! D'altra manera, ens encallem. I episodis com els de Lledoners, pacients i constants, no acostumen a ser fàcilment repetibles.
divendres, 1 de febrer del 2019
La importàcia de trobar-nos per compartir
Ahir ho va publicar Regió7 com a tribuna: la voluntat d'aprofundir a Manresa els espais de trobada i intercanvi, per tal que ningú se senti exclòs. És sobretot una crònica de la matinal d'ERC el dissabte 19 de gener, però també un reconeixement a la proposta de la diputada republicana Najat Driouech, amb qui em va agradar de retratar-me al final de l'acte. El text, que signo com a ERC Manresa, és aquest:
Trobar-nos per compartir
Ara fa pocs dies, al parc de la Font del Gat, Marc Aloy rebia els assistents sota un tímid sol de gener. Vora dues-centes persones en una reunió política de dissabte al migdia, i en un espai diferent, a cavall dels barris de Poblenou i Carretera de Santpedor. Al costat del seu discurs de ciutat verda o ciutat dinàmica, aquell dia va aprofundir en el de Manresa com espai de trobada. Una ciutat de barreja, d’igualtat, de comunicació entre persones diferents. I precisament allà, Aloy va dir que no anava a fer política per als barris sinó des dels barris, i es va comprometre a mantenir, cas que finalment sigui alcalde, sessions itinerants trimestrals obertes a tota la ciutadania. No li hauria de costar gaire: ara mateix com a regidor ja ho ha dut molt sovint a la pràctica!
I és que tot això podria reduir-se a un eslògan —“Ciutats republicanes, ciutats de progrés”— i és així que la resta de participants hi van incidir tots, començant pel mateix Pere Aragonès, vicepresident de la Generalitat, i la senadora Mirella Cortès. Però d’entre els presents vull destacar d’aquell dia els discursos de Gabriel Fernández, el regidor d’Acció Social de Sabadell, i de Najat Driouech, diputada al Parlament de Catalunya. Catalans de l’Uruguai i del Marroc, el Gabriel i la Najat van fer una reivindicació pública dels valors de l’esquerra als ajuntaments, uns valors que comencen per aquesta voluntat de trobar-se, que fan de la ciutadania l’eix fonamental del projecte d’ERC. Amb tota la seva diversitat, complexitat i riquesa de cultures, de creences o afectivitats: un país nou, fonamentat en pobles i ciutats que fem entre tots i totes, des de les entitats, empreses o els barris. També a Manresa. Volem fer política des dels barris per fer una ciutat millor.
Aquell mateix dissabte, en una reunió prèvia, la Najat havia compartit les inquietuds d’un grup de dones magribines de l’associació Al Noor i el seu missatge, reiterat al migdia al parc, és primordial per entendre la proposta: que ningú se senti exclòs. «La ciutat la construïm totes nosaltres també, amb valors com ara la igualtat de drets i de deures, de responsabilitats compartides. Es tracta que ningú se senti fora». El valor de la igualat, doncs, i el de la diversitat. Diversitat lingüística, diversitat d’orígens, sense avergonyir-nos de les nostres cultures. Els nostres parcs i places han de reflectir aquesta diversitat.
El dia s’havia llevat amb boira gebradora, però aquell migdia ens en vam tornar a casa reconfortats pel sol i, també, un objectiu: cal multiplicar els espais de trobada per tal de compartir inquietuds, reptes i experiències. Per multiplicar aquelles idees que ens permeten avançar. Perquè només des de la participació i la corresponsabilitat de tota la ciutadania podem teixir projectes que ens permetin fer un gran salt endavant. La diputada Najat Driouech ens ho concretava una mica més, des d’una perspectiva necessàriament feminitzada: «Cal fomentar la interacció: ens hem de conèixer i reconèixer, que és l’única manera de trobar-nos». Més enllà de la família, més enllà dels propis cercles, trobem-nos. Perquè les preocupacions que compartim són les mateixes: l’escola, la sanitat o el benestar. Des d’Esquerra Republicana n’estem convençuts, i us convidem a afegir-vos-hi. Perquè la nova Manresa, com la futura República, si no és per a tots, no serà per ningú.
Etiquetes de comentaris:
A tomballons R7,
Bregues i batalles,
Carpeta de retalls,
E R C,
Manresa
Subscriure's a:
Missatges (Atom)