dijous, 21 de novembre del 2019

Qui no coneix Anna Soler?

Aquest novembre, El Pou de la gallina parla dels fogons manresans i de les seves essències. Menjar, i menjar bé, vaja, tot amanit amb la presència d'Ignasi Domènec, la seva Teca i una portada de bacallà d'aquelles que fan venir ganes (més de menjar que de llegir). Però per tancar el número hi tenim l'Anna Soler, aquí il·lustrada per Maria Picassó. L'Anna fa de directora musical al Pla de Lledoners i, com un vaticini, ara fa vuit dies aquests "Músics per la llibertat" van obtenir als renovats premis Bages que atorga Òmnium el premi "Empremta". I és un encert de reconèixer la tasca de tots aquests músics que des de fa dos anys —des del primer dia que tenim presos polítics— s'han entossudit a acompanyar-los. Amb la perseverança i la sensibilitat de persones com l'Anna: valentes.


Anna Soler,
el coratge de fer música

La coneixeu segur, i fins potser heu cantat seguint el gest dels seus braços, qualsevol diumenge al pla de Lledoners, fent costat als presos polítics: Anna Soler i Comas. O potser la recordeu com a violoncel·lista? Una cosa porta l’altra. I és que el primer cop que havia de sonar el Cant dels ocells als porxos de l’Ajuntament, des del col·lectiu Música per la Llibertat li van demanar que fos ella la instrumentista. Després van venir les concentracions dominicals vora la presó, on ella també tocava i a la fi, no sap com, es va trobar dirigint. Ara protesta des d’una absoluta modèstia, «jo no en sóc pas la titular, eh?!» i, partidària com és del treball en equip, subratlla que el seu paper tot just és posar un tempo en comú. Però el cert és que gent d’arreu del país la coneix. Una popularitat que,vora la cinquantena, ni necessita ni tampoc reclama. «Sóc feta del 69», us diu aleshores amb un humor que és digne hereu del del seu pare. Primera de tres germanes, amb la Laura i l’Eva, neix dins d’una família especialment creativa: la mare, la Glòria, havia fet Belles arts, i el pare, l’Agustí, sentia autèntic deler pel teatre, i el sabia encomanar. I és amb aquesta passió que convivien la Innocentada, el Col·lectiu d’actors manresans, tots els guions del pare, i encara aquella idealització per Mary Santpere i el seu humor eròtico-festiu. I doncs no feu pas cas de l’actitud reservada de l’Anna! A ella també li agrada pujar a l’escenari, especialment fent musicals. Ara mateix ve de col·laborar amb el grup dels Carlins, amb Frivolitats, dins el cicle Tocats de lletra. Perquè l’Anna és sobretot música, des que als 7 anys entrà a l’Esclat, i on posteriorment prepararia l’accés al Conservatori. També feia primària a la Flama i després inaugurà l’experimental al Peguera. Però sempre, sempre estudiant música, aleshores amb un mestre de cello excepcional, amb qui se sent afortunada d’haver coincidit: Richard Talkowsky. Tot amb tot, després del COU l’Anna entra en crisi. Tenia prou talent per a la música? En el dubte trià fer Història, a la UAB, amb gran disgust de la mare. I l’Anna es va estar sis mesos sense fer música... fins que hi va tornar amb una energia que només es concep a vint anys: matins entrel’Autònoma i el Conservatori de Barcelona —aleshores amb l’Eulàlia Nosas— i, algunes tardes, professora a l’Esclat, on Josep Padró l’havia convidada a fer classes. I sí, va llicenciar-se en Història de l’Art, però des d’aleshores ha cultivat una mica el paper de tastaolletes musical. També descobrí la veu, i cantava a l’Orfeó —hi coneixerà el seu company i pare de les dues filles, en Pep Torras— i cantaria també amb un grup de jazz que va dirigir en Manel Camp: Jazz veu. I no en té prou i s’aboca al saxo amb en Jaume Badrenas,que per això els professors de l’Esclat es satisfan entre ells de totes les inclinacions musicals. I si al cap del temps recorda les dificultats de triar, també se sap contenta del camí empès, i del coratge que reclamarà sempre qualsevol vida oferta a les arts.

diumenge, 17 de novembre del 2019

ERC, l'hora de la política

Ara fa vuit dies, a ERC Manresa, estàvem de festa. Els resultats del diumenge ens acompanyaven i, tot i que perdíem vots respecte el mes d'abril, amb 9964 paperetes ens consolidàvem com a primera força local, talment ha estat en general arreu del Bages. I ho vam celebrar amb entusiasme, ni que fos un xic impostat per la presència dels mitjans de comunicació. Al capdavall, el 28 d'abril, a les municipals de 26 de maig i aquest 10 de novembre, Esquerra a Manresa no només ha guanyat sinó que hem estat sempre per sobre dels 9000 vots. I doncs el cas és que estàvem contents, i ho vam estar també pels resultats de les altres forces sobiranistes -els 2 diputats de la CUP, els 8 del PdCat— però amb aquell punt d'orgull que dona guanyar, i guanyar per sobre el PSC, que era un objectiu de campanya. I encara més, al costat de Mirella Cortés, veure que el Senat aconseguíem un resultat encara més extraordinari. Després va venir el debat en petits cercles, a peu dret, salpebrat pels comentaris televisius, amb el naufragi de Ciutadans, els resultats de Vox i uns quants grapats de patates rosses, de xampany d'Artés i de pa amb tomàquet amb formatge i espetec —sempre fem curt de pernil. A quarts de dues de la matinada, amb el darrer col·legi manresà desencallat del recompte, vam acabar d'endreçar els trapaus, fer el triatge dels residus i anar desfilant cap a casa. Feina feta no té destorb: em vaig posar el pijama sedassant aquests 30.000 vots que el sobiranisme guanya —i que encara no arriben al 50%— i valorant també el creixement d'Esquerra a l'àrea metropolitana, cada vegada més permeable a les nostres tesis. Per això, i de propina—ja era impossible no fer cara de son al cap de cinc hores— amb el photoshop vaig transfomar una foto en postal recollint una cita d'en Carles Mundó, que és la que il·lustra aquest post. Perquè sí, perquè el resultat del 10N l'havíem de celebrar.

I jo encara avui el celebro, però dimecres vespre, a la reunió setmanal d'ERC Manresa, el goig es feia més contingut encara. El pacte exprés entre Pedro Sanchez i Pablo Iglesias augurava tota la pressió que les properes hores havia d'arribar-nos i el whatsapp començava a degotar suggeriments, temors o —el valor de l'anonimat!— acusacions immediates de traïció i botiflerisme. Vam discutir una bona estona, conscients que la posició que ara mateix ens han atorgat els electors també ens obliga a pensar molt cada pas, a explicar-nos millor, a no equivocar-nos. I per sota la taula fins i tot hi creixia una mica de por: al nostre davant s'hi drecen molts riscos i alguns poden ser molt dolorosos. Al capdavall, els acords de dimecres van ser convocar una reunió oberta de seguida —dimecres vinent— per tal d'argumentar els nostres posicionaments des de Manresa, i compartir-los després amb la direcció en una assemblea comarcal el 4 de desembre. I resseguint el calendari gairebé arribarem a Nadal, amb el Congrés fixat per al dia 21 de desembre. Molta feina, i molta responsabilitat en una organització d'encuny assembleari i que ara mateix pateix presó i exili sobre una part de la seva direcció. I doncs la qüestió és, què farem? i com ho farem? El camí que hem emprès no és ni ràpid ni senzill... i el bloqueig ara no podria pas ser la nostra resposta. Ara bé, tampoc ho ha de ser una abstenció gratuïta a Madrid com se'ns reclama per tal «d'aturar el feixisme espanyol» i permetre «un gobierno progresista» sense ni atendre ni les formes! No en tinc pas el desllorigador, i si en canvi moltes preguntes, com ara aquestes que avui en Toni Soler planteja al final de la seva contraportada a l'Ara, i que retallo i comparteixo perquè fan rumiar.

Què vol dir diàleg?
Toni Soler, Ara, diumenge 17 de novembre de 2019

SÍMPTOMES. En català tenim diversos verbs per definir el diàleg. No és el mateix xerrar que parlar, i no és el mateix parlar que enraonar. De la mateixa manera, podem dir que el diàleg per ell mateix no és una gran cosa; tot just és un recipient que s’ha d’omplir de contingut. Pot voler dir moltes coses, i pot no voler dir res. Pot esdevenir el marc d’una negociació o una estona de xerrameca intranscendent. Dialogar és només una condició prèvia, un signe de respecte entre parts en conflicte, o entre possibles aliats. Ara tenim una coalició progressista que, afeblida a les urnes, reclama el suport d’ERC per poder governar. ERC, que és un partit independentista, i que té el seu líder a la presó, ha posat com a condició una taula de diàleg per afrontar la situació catalana. I, sorpresa, s’ha obert la caixa dels trons, sumant les veus de socialistes carcamals i revolucionaris de saló que coincideixen en reclamar als republicans un acord sense xantatges. Mal símptoma: si el simple mot diàleg s’entén com una amenaça, una concessió o un “entrebanc”, com deia La Vanguardia en portada l’altre dia, vol dir que estem molt lluny d’arribar a un Diàleg amb majúscula, és a dir, un intercanvi franc d’opinions, que permeti dibuixar solucions de síntesi.

PRESSIÓ. I això és exactament el que pretenen el PSOE i Podem: que el diàleg no sembli el mínim exigible entre dues parts, sinó un enorme acte de generositat per part seva, de manera que els intransigents, els egoistes, els pesats del que hay de lo mío siguin els altres, els catalans que porten anys donant pel sac, que han despertat el feixisme i ara a sobre volen boicotejar el govern d’esquerres, que tant ha costat d’assolir. Així doncs, ha començat el pressingERC i ara és el moment de veure si el partit té prou personalitat per suportar-lo; ja porta mesos aguantant que l’independentisme irredempt -el d’esquerres i el de dretes- l’acusi de botifler. Ara veurà com el progressisme d’ordre (el que lamenta la presó de Cuixart però condemna els talls de carreteres) l’acusa de fer de crossa de JxCat, de no ser digne de portar la paraula esquerra en el seu nom. Però bé, no hi ha res d’estrany en això. Els convergents, el PSC o Ada Colau, en els seus moments àlgids, han aguantat campanyetes similars. La qüestió és tenir clars els objectius. Els hi té ERC? ¿I tindrà l’habilitat de defensar-los?

PREGUNTES. És difícil saber què passa pel cap dels dirigents d’Esquerra; també és difícil saber fins a quin punt la paraula de Junqueras i Rovira encara és llei, o si els lideratges que han anat aflorant -Aragonès, Rufián, Torrent, Vilalta, Maragall- tenen agenda pròpia, compartida o no. Per exemple: ¿vol ERC que es dissolgui el Parlament, per acabar amb la incomoditat que li genera la presidència de Quim Torra? ¿O prefereix que els comuns votin els pressupostos de Pere Aragonès per projectar una imatge de solvència? ¿Tindrà això un retorn a Barcelona? ¿ERC prefereix que continuï la mobilització als carrers -i aprofitar-se’n per exigir l’amnistia- o creu que la solució per als presos i els exiliats passa més aviat per una negociació en un context de calma? ¿Els dos escons que ha perdut la candidatura de Gabriel Rufián són un estímul per a la intransigència, o bé per a la flexibilitat? Quins seran els objectius mínims, si es constitueix una taula de negociació? I quin impacte tindrà tot plegat en la política catalana? ERC té molt a reflexionar, en les pròximes setmanes. A diferència de la CUP, no es pot permetre l’etiqueta d’ingovernable.

dissabte, 16 de novembre del 2019

Ramin Jahanbegloo, a Manresa

Mentre anem avançant en la digestió dels resultats electorals de diumenge, ensopego amb una entrevista a Regió7 que m'agrada i asserena el dissabte. Ramin Jahanbegloo. El va entrevistar Toni Mata, i avui omple gairebé dues pàgines del diari amb una foto d'Oscar Bayona i un titular amb ganxo: «Els catalans independentistes només se'n sortiran si van pel camí de la no-violència». M'hi sento reflectit per tots els anys que vaig créixer en aquella Llar Gandhi de Rajadell. Per això i per més coses que tampoc vénen a tomb. Però l'entrevista, com el llibre, són estimulants.

Ramin Jahanbegloo va ser a Manresa a primers de novembre per pronunciar la conferència inaugural del cicle de pensament Cosmògraf, enguany sobre "Dissidències i insubmissions". Jahanbegloo, a qui editorial Arcàdia vé de publicar-li L'obligació moral de desobeir, va entusiasmar l'auditori, tot reclamant la necessitat d'uns ciutadans amb pensament autònom, inconformistes per naturalesa, capaços de nedar a contracorrent i qüestionar els dogmes. Aleshores ho vaig recollir de ManresaInfo i algunes piulades entusiastes a la xarxa «El que mou al dissident és la consciència moral, que seria la llei superior a totes. Quan les lleis contradiuen aquesta consciència, és quan tenim l'obligació moral de desobeir-les» I conscient del terreny de joc, encara va dir: «El lloc dels homes honestos, de vegades, és a la presó». Ell sap de què parla. I per a recordar-ho, ho retallo i guardo aquí, sintetitzat:


«Els catalans independentistes 
només se'n sortiran si van pel camí de la no-violència»
Toni Mata, a Regió7, dissabte 16 de novembre de 2019

Ramin Jahanbegloo (Teheran, 1956) va anar a parar a la presó fa tretze anys per manifestar-se a favor de la democràcia al seu país, l'Iran. Un mal pas que va refermar aquest activista i filòsof en la defensa de la desobediència no-violenta per revertir les injustícies. En conversa amb aquest diari, abans de la xerrada que fa uns dies va aplegar més d'un centenar de persones a l'Espai Plana de l'Om de Manresa, Jahanbegloo, autor del llibre L'obligació moral de desobeir, va exposar el seu punt de vista sobre la situació catalana. Reconegut com una autoritat mundial en el camp del pensament sobre lluites pacífiques, dirigeix el Mahatma Gandhi Centre for Nonviolence and Peace Studies.

Què és la violència?
La violència i la no-violència són dos conceptes que han tingut molta presència al llarg de la història, els éssers humans sempre les han practicat, i sempre han trobat una solució no-violenta als seus conflictes. La filosofia, l'art i la religió són tres pilars de qualsevol civilització. Si parlem de violència, hem d'anar amb cautela perquè és diferent de l'agressió. Els animals poden agredir, però no són violents: els humans sí que ho són perquè envien gent innocent a la presó, creen camps de concentració... La violència té un caràcter polític, a diferència de l'agressió. I la no-violència també té un contingut polític, és una arma política i social. La tria, doncs, és ètica.

Per què és ètica?
Perquè és un imperatiu, ens diu com hem de viure i conviure amb els altres. Si tenim en compte l'alteritat, practiquem la no-violència, el llenguatge del diàleg. La violència és l'absència de tot això. A la Bíblia, la violència significa la voluntat de silenciar algú.

A Catalunya fa dies que debatem si els aldarulls dels dies posteriors a la sentència dels presos polítics és violència o no ho és?
Els aldarulls en si mateixos no són violència. N'hem vist durant tot el segle XX, d'aldarulls, a Sud-àfrica, l'Amèrica Llatina, l'Orient Mitjà, l'Europa de l'Est... Els aldarulls són una forma de no-obediència. Nelson Mandela i Mathatma Ghandi van ser pensadors i practicants de la no-violència. Però podem posar un altre cas: hi ha una manifestació al carrer, i cremes fotos del rei, com va passar fa uns dies a Barcelona, aleshores incites a l'odi, i això no és no-violència. Martin Luther King, Ghandi, Mandela, i altres, sempre van predicar les vies no-violentes, van intentar trencar el camí de l'odi: la no-violència intenta convèncer.

No és fàcil...

No té res de fàcil, mai ho ha estat, hi ha gent que mor, gent que va a la presó. L'èxit sempre l'obté el que convenç l'altre. Martin Luther deia a la població negra que, si els blancs no sabien com estimar-los, els n'havien d'ensenyar. No sé si els catalans ho faran, però, si no és per aquesta via, no hi ha futur. El món està observant Catalunya, i ara s'ha produït aquesta imatge amb el foc i les bar-ricades: amb això no es guanya. La no-violència ho supera. Ghandi no tenia res contra els britànics, deia que si l'Índia era lliure, ells s'hi podien quedar. Aquesta estratègia va agradar: el problema és que si rebutges l'alteritat no te'n sortiràs.

El pròleg del llibre «L'obligació moral de desobeir» és de Jordi Cuixart, a qui vostè va visitar a la presó de Lledoners. Quina impressió li va causar?
En Jordi Cuixart és una personal molt cordial i jovial, un home amb molta esperança, que pensa en el futur i no en el passat. Vam tenir una conversa ràpida, però crec que va ser l'inici d'una llarga amistat. Crec que és innocent i no hauria de ser a la presó, és una persona estrictament moral. Podem dir que és un no-violent de manual.

(...)

El pensador francès Frederic Gros afirma en el seu llibre «Desobeir» que l'estrany és no desobeir, tal com va el món. Vostè afirma en el títol del seu llibre que en tenim l'obligació moral de practicar la desobediència. Per què?
La desobediència forma part de les accions que s'han de dur a terme per aconseguir la llibertat, per no ser esclaus i per pensar per nosaltres mateixos. La història política de la humanitat ha estat basada en la desobediència, ho fan els homes, els nens... El fet de posar en dubte les coses és la manera que tenim de democratitzar la vida.

Vostè escriu: «En la història recent, la democràcia ha sigut sovint limitada o destruïda en nom de la llei i la Constitució». Estem veient en el cas català que l'Estat espanyol associa les lleis i la Constitució a la democràcia.
Una Constitució és un paper i, com deia Luther King, l'important és l'acció gruixuda i no el paper prim, l'important és l'expressió de la voluntat d'un poble. La Constitució emana de la voluntat d'un poble, però mai s'ha de separar del poble que l'ha redactat, sempre està en progrés. Ara veiem com la gent reclama llibertat en molts llocs del món, al mateix temps, com Beirut, Hong Kong, Xile, l'Iraq...

Creu que estem vivint un moment especial?
No especialment, al llarg del segle XX en vam viure molts, de moments importants, el que passa és que ara la gent està més informada, a través de les xarxes. Que, de fet, tenen dues cares: et poden alienar i els estats i els partits polítics, és a dir, el poder, poden fer-les servir per convertir la gent en més conformista i conservadora; però també tenim el cas contrari, com per exemple amb el tema del canvi climàtic. Està sortint gent a qüestionar els seus règims polítics i a apropiar-se el seu del destí. La no-violència és feina de la gent, no de l'Estat.

També a Catalunya.
La reacció ha estat positiva, perquè el que ha de fer la gent és reeducar-se, i això només es pot fer a través del compromís social i polític. El que no es pot fer és reeducar en la no-violència des de casa.

Què vol dir amb 'reeducar'?
Prendre consciència sobre fets importants com la convivència amb l'alteritat, la tolerància de la diversitat, de llengües, opinions, gèneres i races. Una democràcia intolerant no és una democràcia.

Quins són els límits de la no-violència?
La no-violència ha de ser ètica: de quina manera perceps l'altre, no has de posar en dubte la seva alteritat, encara que desobeeixis, has de pensar que, al capdavall, heu de conviure a la mateixa societat. Luther King va parlar de la comunitat estimada, tot el contrari de les comunitats trencades. Catalunya és una comunitat trencada, i això no és sostenible. La gent ha d'entendre que els uns i els altres seran el futur de Catalunya. Encara que discrepis d'algú, hi has de conviure.

Per què diu que Catalunya és una societat trencada?
Per què la gent discrepa, però no estableix un diàleg. No s'ha creat aquest espai entre independentistes catalans i l'Estat espanyol, i això també hauria de passar entre els mateixos catalans. Jo m'he trobat fent de mediador sense voler-ho: tinc amics unionistes que em diuen: «Ramin, per què escrius aquestes coses?». Cal reeducar, llegir més què passa al món. Com Mandela, com Havel..., a Txecoslovàquia es van partir Txèquia i Eslovàquia sense que es vessés una sola gota de sang. Un miracle? No, aquesta és la manera com s'han de fer les coses.

Mandela negociava amb el govern blanc mentre a fora hi havia sang, tal com explicava John Carlin a «El factor humà». Aquí, sense sang, sembla que hauria de ser més fàcil.
No, no... Mandela era un líder moral, no només polític. A Catalunya no hi ha cap líder moral, i aquest és un dels problemes. Mandela no va matar ningú, però creia en la violència. I va sortir de la presó havent canviat, quan tenia 63 anys. Si llegeixes Ghandi veus que quan estava a la presó defensava que el diàleg era important. Mandela deia: «Per part meva faré tot el que pugui perquè la nació blanca no corri cap perill». Tal com es veu a la pel·lícula Invictus, va triar blancs perquè formessin part del govern... i fins i tot els seus guardaespatlles. La possibilitat de perdonar és importantíssima per girar full, i això és el que ha de passar a l'Estat espanyol i a Catalunya, en algun moment han de conviure.

(...)

Què ha de fer Catalunya si vol ser un estat independent?
Què és un estat independent? No és només un resultat polític sinó ètic. El problema d'aquí és que sempre confieu en els polítics, i els polítics no canvien la vida de ningú. Són els ciutadans, que han d'estar il·lustrats, com els sud-africans, els xilens, els txecs... que van canviar, van acceptar conviure entre ells.

El verb màgic, «conviure».
Quan vaig estudiar a París, vaig militar a favor de la llibertat de Mandela, i també en contra de Pinochet. Així mateix, vaig estar a Amnistia Internacional, vaig parlar amb presos russos, i quan van caure els règims vaig continuar tenint contacte amb ells. Un dia, a Varsòvia, parlant amb el president de la república de Polònia, una de les preguntes que li vaig fer va ser com havia canviat tenint en compte que havia estat comunista. I saps què em va respondre? Em va dir que ell no era un ex-comunista sinó un postcomunista. Ghandi deia que tu has de ser el canvi que vols veure al món. Si no hi ha diàleg entre els bàndols, no canviarà res, i Catalunya no és l'excepció: sense diàleg, no s'avançarà. Si estem aturats dins d'un túnel, acabarem morint per falta d'oxigen, del que es tracta és de crear un espai on tots plegats puguem respirar.

dissabte, 2 de novembre del 2019

Esquerra, aniversari a Lledoners

La convocatòria era oberta a tothom, perquè l'objectiu era clar: denunciar multitudinàriament els dos anys de presó d'Oriol Junqueras i Quim Forn. Avui fa exactament dos anys. I doncs, a Lledoners ens hi hem aplegat més de cinc mil persones en un dissabte assolellat i radiant, tardoral. Els d'ERC Manresa ens hi hem presentat d'hora, i la Mireia Vila ha dut un termos preciós ple de cafè amb llet, que fins i tot en Joan Tardà se n'ha endut un got. Mentrestant arribaven autocars d'arreu del país, i tot un estol d'oradors que, des del migdia, han desgranat dues hores amb un interès creixent. Des de la senadora Mirella Cortès —que difícil que és començar!— fins a la traca d'en Rufian, vibrant i emotiva, preludi de la cloenda de Pere Aragonès. I planant per tot, Oriol Junqueras, de qui hem sentit fins i tot la veu sobre el nostre silenci.

No he recollit continguts que per això ja hi havia els periodistes i eren més de quinze intervencions. Però al costat d'aquells —pocs— que ens han qüestionat la idoneïtat d'un acte de partit per a commemorar aquests dos anys, hi ha el testimoni de tots els discursos, de totes les veus que avui han evitat qualsevol esgarrapada entre independentistes. I sí, Pere Aragonès ha acabat per reclamar al vot útil independentista per ERC, l'única força sobiranista que pot vèncer els comicis a Catalunya i imposar-se a la repressió del PSOE. Però no feia gaires minuts que un Gabriel Rufian extraordinari i emotiu s'ha limitat a demanar el vot, un voteu-voteu-voteu que no és la defensa d'un partit, que no és la il·lusió de dos o tres diputats més, sinó que persegueix una majoria independentista clara arreu de Catalunya en la defensa de la llibertat i la democràcia. La xifra total serà el primer resultat que a Europa, i a Espanya, i a Catalunya mateix, aquella nit s'avaluarà. I hem de ser molts, i hem de ser més.

En fi, de tot plegat me n'he emportat també un discurs contundent contra els socialistes espanyols i, de passada, la seva escolania catalana que lidera Miquel Iceta: tots acovardits pel feixisme espanyol i, doncs Montserrat Bassa —candidata i germana de Dolors Bassa—  sense manies també els ha titllat de «colla de fatxes». A la fi s'han fet les dues, i hem començat a desfilar. Molta gent coneguda, molta gent entusiasmada. Amb en Carles Mundó ens hem pogut abraçar i per sobre la polseguera —sense queixes: molt pitjor era aquell fang d'ara fa un any!— hem compartit aquest desig de continuar, de persistir. Cadascú des del seu lloc, cadascú amb els seus matisos. Però fent història. I des de la presó, una entrevista publicada avui mateix a l'Ara permet que sigui Oriol Junqueras qui preciament ens transmeti optimisme: "El que no entén l’Estat és que l’octubre del 2017 no va acabar res. Estem a mitja partida i no tinc cap dubte que la guanyarem nosaltres. La presó és només una fase més en aquest camí cap a la llibertat. Però la independència de Catalunya és un procés irreversible". Irreversible, sí. Només falta perseverar tossudament fins el final. I pel camí, quatre versos com els que el seu pare, l'Artur, aquest migdia, ha recitat. D'Apel·les Mestres, el «No passareu!». Caldria que ens l'aprenguéssim sencer i de cor, i que de tot el dolor i fins i tot la ràbia, poguéssim fer-ne energia. Perquè ni ens rendirem, ni desapareixerem. Perquè la millor resposta a la seva sentència és que l'independentisme guanyi el proper 10N. Perquè tornarem, sí. I tornarem més forts.



No passareu! I si passeu
serà damunt d'un clap de cendra: 
les nostres vides les prendreu, 
nostre esperit no l'heu de prendre. 
Mes no serà! Per més que feu, 
no passareu! 

No passareu! I si passeu,
quan tots haurem deixat de viure, 
sabreu de sobres a quin preu 
s'abat un poble digne i lliure. 
Mes no serà! Per més que feu, 
no passareu! 

No passareu! I si passeu 
decidirà un cop més la història, 
entre el saió que clava en creu 
i el just que hi mor, de qui és la glòria. 
Mes no serà! Per més que feu, 
no passareu! 

A sang i a foc avançareu 
de fortalesa en fortalesa, 
però, què hi fa? si queda en peu 
quelcom més fort: nostra fermesa! 
Per'xò cantem: «Per mes que feu, 
no passareu!»
                                  Apel·les Mestres