Quatre lectures molt recomanables

Era l'any passat, en un debat previ a les eleccions del 28A, a Manresa, on em convidaren com a representant d'Esquerra. Recordo que aleshores —provant d'assegurar alguns arguments— vaig tibar d'aquell llibre que m'acabava de llegir, Obertura republicana, d'Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, i que deia sense embuts que "no hi ha dreceres". Malgrat tot, el text valorava la imparable emergència del republicanisme català, després d'un llarg procés evolutiu i celebrava la formació d'un bloc social alternatiu a les elits dirigents tradicionals. Des d'aleshores ha passat més d'un any i em penso que aquest missatge continua essent imprescindible d'assumir. Que vol dir anar treballant amb perseverança i abandonar els cops d'efecte o —jo m'ho imposo— la dinàmica d'assenyar culpables, traidors i botiflers. Treballar per convèncer, i fer-ho amb arguments sòlids. Per això, aquesta setmana passada em va agradar el text que el mateix Joan Manuel Tresserras, publicava a NacióDigital, amb una contundència que no li és habitual. El repesco i comparteixo: la imminent sentència inhabilitant el MHP Torra o el tercer aniversari de l'1 d'octubre  —i el 2 i el 3...— de ben segur que ens remouran emocions i memòria. I tornarem al carrer. Però no és exacerbant sentiments que ens en sortirem. En fi, Tressserras assenyala tres lectures —i jo hi afegeixo la quarta, que no deu citar per modèstia i que és el text que inicialment comentava, Obertura republicana. Després vindrien El referèndum inevitable, de Carles Mundó i encara el Principi de realitat, de Jordi Muñoz. I al capdavall, aquest recentíssim Tornarem a vèncer (i com ho farerm) d'Oriol Junqueras i Marta Rovira. Tots quatre volums molt recomanables i, a parer meu, ara mateix imprescindibles. Altrament, «si fugir de fantasies i dogmes i informar-se críticament és l'exigència mínima de la militància republicana, ens convé saber que mai ho havíem tingut tan fàcil».

Política conservadora

«La gesticulació, l'exacerbació emocional, la retòrica fantasiosa... no és un problema de tot l'independentisme. És un problema de l'independentisme conservador»

El president Torra, a finals de gener, va donar la legislatura per amortitzada. Fixaria la data de la convocatòria electoral just després de l'aprovació dels pressupostos. Els pressupostos es van aprovar per Sant Jordi, en plena pandèmia. Però la urgència presidencial per tancar l'etapa de provisionalitat i obrir-ne una altra que hauria de permetre afrontar els reptes sobrevinguts amb un Govern menys "amortitzat" s'ha esvaït. Sembla que, a la vista de les dades demoscòpiques, les instruccions són ara d'allargar la situació tant com sigui possible. Potser fins a finals d'hivern.

No pas per un acord polític de tot el Parlament o de les forces que sostenen el Govern, sinó per l'aplicació de supòsits derivats, sobretot, de la impune tirania judicial de l'Estat; però també de la renúncia de l'entorn presidencial a la iniciativa política i institucional. Especular amb l'excepcionalitat que la inhabilitació de Torra posaria en marxa, i cedir la convocatòria electoral als procediments d'aquella excepcionalitat, només s'entén per les dificultats de l'independentisme conservador a l'hora de construir un projecte polític i una estructura organitzativa nous, perdent el mínim de suports pel camí. La manca de projecte porta a l'abús de refranys i metàfores grandiloqüents, mentre s'aposta per escenaris de desobediència simbòlica i s'evita abordar els reptes econòmics immediats, les emergències sanitàries o les crisis socials.

Fer política comporta utilitzar els instruments de poder a l'abast per servir els objectius formulats i l'interès general. L'administració del temps polític i la preservació del prestigi de les institucions de govern són dos instruments de poder fonamentals. Qui ara mateix en té la clau en la política catalana és el President. Ell és qui, en el moment més delicat pel risc d'inhabilitació, podia atendre la demanda ciutadana i reclamar una nova majoria per un Govern més fort. Però no ho ha fet. Ha preferit subratllar la denúncia de la persecució antidemocràtica que pateix i renunciar a la iniciativa política.

Tot el suport al President davant l'amenaça d'una inhabilitació que, per breu que fos, seria injusta, injustificable, esperpèntica. Però també l'exigència que utilitzi la tota seva capacitat política per minimitzar els efectes de l'eventual inhabilitació. A favor de la cohesió i el benestar dels ciutadans; i en coherència amb la seva intervenció del gener liquidant la legislatura. No es pot parlar de voler un Govern fort per encarar la pandèmia mentre es contribueix al seu afebliment, qüestionant-lo, dirimint-hi la baralla domèstica entre JxCat i el PDECat, deixant-lo en funcions.

Quan no hi ha projecte polític pot passar això. Quan et costa anys poder definir-te políticament en termes convencionals i no te'n surts. Quan crees estructures organitzatives successives, sobreposades, amb el corresponent ball de sigles, consells i direccions executives, i no acaben d'encaixar. Quan prescindeixes de mig país però reclames unitat al teu voltant a l'altre mig, mentre internament t'esqueixes. Quan la teva principal activitat de comunicació política de cara a l'opinió pública consisteix a fer aparèixer els teus estrictes problemes interns com a greus malalties del conjunt de l'independentisme o del país sencer. Quan, en comptes de contribuir a fer del sobiranisme republicà un espai social més gran, et limites a maniobres tàctiques per si n'obtens la porció més gran...

Llavors, el lloc de la política i el seu imprescindible ancoratge en la realitat queden desplaçats per la gesticulació, l'exacerbació emocional, la retòrica fantasiosa (jugades mestres), l'apel·lació a una fe i una raó transcendents, situades al marge de la història i de la política, que s'acosten a la religió, a la sacralització d'un grapat d'objectius mitificats. Davant d'aquestes il·luminacions, van quedant bandejats els drames quotidians, la necessitat de fer front als reptes col·lectius més peremptoris, o l'obsessió per aglutinar les energies socials i obtenir la màxima eficàcia en l'acció política que desplegues.

No és un problema de tot l'independentisme. És un problema de l'independentisme conservador, del seu plantejament instrumental de la política i de la seva resposta regressiva davant la duríssima repressió de l'Estat contra tot l'independentisme. Al nacionalisme identitari espanyol, totalitari i vertical, característic dels estats-nació, hi han acabat oposant una afirmació visceral, resistencial, carregada també de formulacions identitàries semblants a les del nacionalisme d'estat. A la línia divisòria proposada per Cs i el PP per justificar que a Catalunya el que hi ha és un problema entre catalans, una fractura social, ells, en comptes de combatre-la i negar-la, l'han reforçat pintant la seva línia divisòria al damunt i, encara, dibuixant dins del propi camp les delimitacions que volen confinar els "traïdors" –els altres; els que no combreguen amb les seves al·lucinacions i les veuen com l'obstacle principal per a la construcció d'una majoria social democràtica, sobiranista, progressista i republicana.

Hi ha un altre independentisme. D'esquerres. Que considera que només partint del reconeixement de la realitat és possible projectar polítiques per transformar-la. Que analitza i proposa; que respecta, argumenta i debat. En poc temps, s'han acumulat declaracions, articles i llibres de gent molt diversa que exposen els aspectes fonamentals d'un projecte practicable d'assolir una ampla majoria social capaç de desbordar democràticament l'Estat.

Dels llibres en destacaré tres, dels darrers deu mesos i per ordre d'edició. El referèndum inevitable, de Carles Mundó; Principi de realitat, de Jordi Muñoz, i Tornarem a vèncer d'Oriol Junqueras i Marta Rovira. Si supera la mandra de llegir i d'informar-se, cap independentista té excusa per declarar-se desorientat. Particularment el llibre de Junqueras i Rovira, clar i concís, és un breviari de les idees bàsiques i les polítiques que defensa l'esquerra independentista. Si fugir de fantasies i dogmes i informar-se críticament és l'exigència mínima de la militància republicana, ens convé saber que mai ho havíem tingut tan fàcil.

La nostra àvia aragonesa

Amb El Pou de la gallina a tots els quioscs, algú encara m'ho ha demanat: «d'on surt això de Binacet?». La idea de fer un reportatge sobre aquelles noies que ara fa cent anys venien a Manresa des del petit poble de Binacet, a l'Aragó, feia molts anys que em rondava. I és que nostra àvia Leonor era una d'aquestes noies que vingueren a servir. Ens ho havia explicat moltes vegades, probablement perquè els seus néts érem el símptoma més evident del seu encert. Havia migrat i havia treballat moltíssim, i tots els seus sacrificis només tenien un objectiu: que a la seva descendència no els faltés de res. I encara menys, que no haguéssim de tornar a migrar. Tot el contrari: calia arrelar i sortir-se'n com a ciutadans de primera. Bé, vaja, que la Leonor Monter (la primera a l'esquerra de la foto, a finals dels anys 50) és l'origen del reportatge. Per tota la resta, us haureu de comprar el Pou...

La nostra àvia aragonesa

Vaig créixer en una família amb pocs parents i, potser per això, la branca aragonesa sempre em va semblar un exotisme. Encara més quan amb el 600 la distància s’escurçava i el meu germà Manel i jo descobríem un món força més auster, que parlava diferent i, als nostres ulls infantils, fins i tot força rude —aquell tio Genaro que tornava de caçar perdius i les deixava a taula per plomar, bo i ensangonades, allà a la Casilla, amb tot de gossos bordant i una escopeta colossal de dos canons! No res, Binacet va quedar en el passat —cada vegada les visites s’espaiaven més— però allò que em sorprenia era la quantitat de gent del poble que la meva àvia trobava per Manresa, començant per la veïna d’escala, la Josefa Herbera, mare de Vicenç i Josep Forradelles. El cas és que sovint em deia: «Veus aquella? També és de Binacet!». Ella, Leonor Monter Ibarz, era la petita de sis germans i un germanastre, i era nascuda de 1905. Va arribar a Manresa el 1920, analfabeta i menor d’edat, destinada a servir a ca l’Armengou. Li encantava la ciutat, i veure com creixia —va arribar coincidint amb les obres del Kursaal— i tot i conservar records positius com ara beure llet munyint directament la cabra, ella aviat es va estimar més anar a sarsuela al Conservatori, si podia. Al cap de quatre anys d’haver arribat es casava amb Ramon Fontdevila, municipal que li doblava l’edat i amb qui el 1926 va tenir la seva primera filla, Rosa i, deu anys més tard encara, el seu fill Josep, el nostre pare. Ell mateix viuria a Binacet acabada la guerra, del 39 al 43, acollit pels oncles, perquè almenys allà no es passava gana. La seva mare, la Leonor, l’anava a veure regularment cada mes i, és clar, aprofitava per fer arribar teca a Manresa... i continuar servint: va passar per la Fonda España, del carrer Guimerà, i per cals Iglesias, a la plaça Clavé, i va acabar la vida professional netejant a la fàbrica Manubens. amb l’orgull de tenir-hi la filla de teixidora i, al cap dels anys, també el fill de pèrit mecànic. De tots ells, avui, només queda la nostra tia Rosa, amb 94 anys. Però a Manresa els vincles amb Binacet són amplis i sorprenents, i es concentren en cognoms com ara Sorinas o Mora, i Herbera, Monter, Villamate, Ibarz o Civiac, tots els d’aquelles noies que, abnegades i amb molts pocs recursos, un dia van decidir venir a servir.

Qui no coneix Montserrat Mestres?

El Pou de la gallina d'aquest mes de setembre, que estrena pàgina web per subscripció popular, parla de quan les noies de Binacet venien a servir a Manresa. No en diré res més perquè s'escau que també jo signo el reportatge. Però va ser una molt bona experiència preparar-lo i, encara més, rebre des que es va publicar noves referències de fills o filles d'aquelles minyones. Però al capdavall, aquest Pou s'acaba com sempre, amb la secció «Qui no coneix...» que aquesta vegada commemora una jubilació: Montserrat Mestres. Ara fa vuit dies que s'acomiadava del seu equip de treball, i a finals de mes encetarà formalment aquesta nova etapa vital. Des d'aquí hi col·laborem de gust i recomanem, a tots els que la coneixeu, que la feliciteu.

                                                                                              
Montserrat Mestres,
l’ètica de la responsabilitat

D’entre les manresanes conegudes hi ha, sens dubte, Montserrat Mestres i Angla. I això perquè ha abocat a l’Ajuntament de la ciutat més de quaranta anys. Hi ha fet de tot des que hi començà com a càrrec de confiança, una joveníssima secretària de l’alcalde Cornet, aleshores que el país recuperava la democràcia municipal. Després ha exercit el gruix del temps com a tècnica de serveis socials, però tots recordem també el seu pas com a regidora, en el tercer govern tripartit de Jordi Valls. El cas és que entre una cosa i l’altra, a finals d’aquest mes de setembre la dona es jubila com a cap de servei d’Acció i Cohesió Social —que vol dir responsable de Serveis socials, Sanitat i Habitatge, i també Barris, i els programes transversals de Gent Gran, Joventut, Dona, LGTBI+, Cooperació i Nova Ciutadania. Poca broma! Tot plegat, una trajectòria fecunda que comença l’any 1956, d’ençà que va néixer i créixer en un pis del carrer del Born. Filla del pintor Manel Mestres i de Mercè Angla —una activista vocacional compromesa amb el seu entorn de parròquia, barri o ciutat—, la Montse afegirà a l’exemple dels pares el dels quatre germans, acumulant un compendi d’ètica i fins d’estètica entre el Quico i el Lluís —més grans— i el Jordi i el Jaume. Els aprenentatges més formals vingueren de les Dominiques, amb un darrer envernissat acadèmic al Peguera. Amb tot aquest bagatge, ella es plantejava ser —i ho hagués fet bé!— dissenyadora d’interiors però a darrera hora va triar estudiar Treball Social, a l’escola Torras i Bages. I és que la Montse, que havia deixat el cau dels escoltes, encarrilada per l’assistenta de Càritas Teresa Codinach va començar a acollir directament canalla d’algunes famílies poc afavorides, que aleshores se’n deia. Un repte entomat amb Dolors Terra i la seva cosina, Rosa Pintó. Allò de l’ètica de la responsabilitat: sempre provar de canviar les coses, per poc que es pugui i tan enllà com sigui possible. Cal dir que aquest ha estat el seu programa polític? Treballant pel bé comú, i sempre des del servei públic: combinant assistència i gestió. Trinxera i despatx. Defensant la condició de dona. I assumint críticament totes les contradiccions que en el camí apareixen, és clar. Perquè la seva vida ha estat un riu amb molt diversos meandres —la militància política en el socialisme, aquell brevíssim primer matrimoni, la maternitat amb en Francesc Padullés i fins en el paper d’àvia...— i de cada episodi n’ha fet descoberta i aprenentatge, rere aquests ulls grossos amb què qüestiona la realitat però que, també, la celebra. I és que, lleial i pencaire, amb la seva tossuderia ara fa vint anys obtenia la llicenciatura en Antropologia o, tot seguit, s’enfrontava a un càncer i en sortia airosa. «Tot això és aigua passada», mormola discreta, mentre encara dubta de l’oportunitat d’aparèixer en aquesta secció. I és aleshores que us parla del futur, somiant en tot allò que voldria fer, bo i jubilada. Una llista de coses tan llarga que és clar que no se l’acabarà... potser perquè no té altre objectiu que el de continuar activa, com sempre, i fins allà on pugui.

Retorn a les aules (L’emergència de la transformació educativa)

Avui ha tornat la canalla a l'institut. Vull dir que han vingut per reprendre les classes, per encetar un altre curs, per tornar-hi. Hi havia un punt de neguit, és clar, però també la il·lusió d'aquella normalitat que va quedar escapçada el 12 de març. D'això en fa sis mesos, i tot el seguiment telemàtic, tots els meets i zooms o whats, no poden substituir la presencialitat d'un matí a l'institut. Encara que sigui amb mascareta, gel hidroalcohòlic i un desfici permanent de neteja i desinfecció: tornàvem a ser a l'aula —i al pati, i als carrers que porten fins el Guillem Catà. Profes i nanos. Disposats a fer possible un curs que s'endevina complex en les formes però que volem igualment formador i educatiu. Hi tornàvem a ser! Consigno, també, un agraïment per als equips directius que han vist com l'estiu se'ls fonia en ordres i contraordres, en circulars de fulles caduques i missatges del departament, dels ajuntaments i dels consells comarcals, tothom amb voluntat col·laborativa —sens dubte— però en una voràgine enfollidora. I bo, hem arribat al 14 de setembre.  Ara les distàncies, les mascaretes i tots els profilàctics no poden pas ser-ne el fonament del nou curs sinó, tot just, el correlat d'un temps nou de recerca i aprenentatge. Encara més, una excel·lent oportunitat per repensar les nostres institucions educatives.  Per això, i per encetar el curs amb el punt d'entusiasme imprescindible, guardo per a la carpeta de retalls aquest text que diumenge signaven a l'Ara Xavier Bonal, Cèsar Coll, Francesc Pedró, Miquel Martínez, Jordi Riera i Josep M. Vilalta. Una reflexió més profunda del moment educatiu que potser, els últims dos mesos, capficats inevitablement en horaris, accessos i ràtios, a vegades perdem de vista. El text és dens i pot semblar llarg per un post, però voldria tenir-lo a mà per recordar que l'educació avui ni ocupa una posició central en l'agenda política del país ni compta amb els recursos necessaris. I amb tot, propositius, els autors plantegen quatre eixos prioritaris a repensar: el model educatiu, l’equitat, els professionals i la governança del sistema. El text—els destacats són meus — és aquest: 

L’emergència de la transformació educativa

Xavier Bonal, Cèsar Coll, Francesc Pedró, Miquel Martínez, Jordi Riera i Josep M. Vilalta.

DIRECTORS DELS ANUARIS DE L'EDUCACIÓ A CATALUNYA, FUNDACIÓ JAUME BOFILL

Diari ARA, diumenge 13 de setembre de 2020

Passats gairebé sis mesos del tancament de les escoles motivat per la pandèmia, i a les portes de començar un nou curs escolar, és un bon moment per fer balanç i preguntar-nos “I ara què?”. El desig més que justificat de tornar a la normalitat de la vida escolar no ens hauria de distreure d’allò que la situació inèdita del confinament ha evidenciat amb contundència: els notables problemes que arrossega l’educació a Catalunya. De la nit al dia, la pandèmia i el tancament escolar han despullat el sistema i l’han posat davant del mirall. Curiosament, la pràctica desaparició de la versió física de l’escola ha evidenciat la rellevància de debats com els de la formació de competències per al segle XXI, el paper renovat que hauria de tenir la institució escolar o les noves i múltiples formes d’aprenentatge. De fet, ni l’escola ni la societat estaven preparades per aprendre sense escola i encara menys per fer-ho de manera equitativa.

La transparència amb la qual s’han fet evidents els problemes de desigualtat social del sistema, de dèficits de digitalització o de manca de recursos fan visible i extremen la necessitat urgent de transformació. Si fem cas d’allò que es diu sempre sobre el component d’oportunitat de les crisis, aquesta és sens dubte una ocasió que seria imperdonable deixar escapar. No per fer pedaços, sinó per repensar un sistema per respondre a les necessitats educatives de les societats globalitzades del segle XXI. De fet, tan sols aquells països que apostin de forma decidida per una educació transformadora, de qualitat i equitativa podran avançar com a societats de progrés i de benestar.

Tenint en compte el valor que els diferents governs semblen haver donat a l’educació i el caràcter tot sovint erràtic de la seva gestió, el primer que cal reclamar és la centralitat de l’educació en l’agenda política. La pandèmia ha evidenciat l’enorme distància que separa la retòrica política de l’educació com a prioritat de la seva traducció en recursos i mesures concretes. L’educació va estar primer absent de l’agenda i quan s’hi ha incorporat ho ha fet fonamentalment com a problema de salut pública. Hem parlat de distàncies, ràtios i higiene, però ho hem fet molt menys de pèrdues competencials, de formació del professorat o d’adaptacions a entorns digitals. Hem de repensar l’educació més enllà d’una activitat que no sigui un risc per a la salut. Per això ens cal urgentment situar l’educació al bell mig de les prioritats socials i polítiques al nostre país. Una prioritat que impliqui l’establiment d’una agenda de reformes valenta, sistèmica i estable en el temps.

Quines han de ser les prioritats per poder abordar la transformació del model educatiu a casa nostra? En els anuaris de l’educació a Catalunya que hem coordinat en els darrers anys s’hi contenen anàlisis i propostes que pensem que seria útil tenir presents. Cal partir de l’assumpció d’un nou paradigma educatiu, que per sobre de tot se centri en l’aprenentatge i els aprenents. De fet, ja no és factible seguir endegant iniciatives educatives aquí i allí, com fins ara s’ha fet, mirant d’apuntalar un edifici que ja no pot donar resposta als reptes socials als inicis del segle XXI. Ens cal un nou paradigma que tingui en compte, juntament amb l’escola i els aprenentatges escolars, altres contextos no escolars on també s’aprèn, i que inclogui, entre d’altres, l’educació per a una ciutadania activa, l’educació democràtica en valors, l’atenció a la diversitat, el paradigma inexcusable de la sostenibilitat o l’educació emocional.

No per conegut hem d’obviar un factor crític transversal: Catalunya segueix a la cua d’Europa (i per sota de la mitjana de l’Estat) en finançament públic de l’educació. Cal establir un horitzó temporal d’una dècada per incrementar sostingudament la inversió pública, que ens permeti arribar a la mitjana europea i assolir el 5% del PIB en inversió en educació. Inversió que cal concentrar en les polítiques de transformació, professorat i equitat. En un context de més desigualtat social, cal revisar les garanties de gratuïtat real de l’ensenyament al conjunt del Servei d’Educació de Catalunya, tant del sector públic com del concertat, amb plena garantia respecte al cost real de la plaça escolar.

Quatre eixos prioritaris. Des de la nostra perspectiva, els àmbits de transformació prioritaris són quatre: el model educatiu, l’equitat, els professionals i la governança del sistema.

El model educatiu ens duu a replantejar-nos què, com i on s’ensenya i s’aprèn. L’aprenentatge té lloc al llarg i ample de la vida, molt més enllà dels recintes escolars, en entorns formals, no formals i informals. Cal per això aprofitar tots els recursos per a l’aprenentatge, i fer-ho de forma transversal, integrant els diversos àmbits de coneixement. Pensem que cal reforçar els equips docents i construir xarxes educatives al territori i amb les institucions, les quals aprofitin al màxim la tecnologia per repensar els processos d’aprenentatge. Ens cal un model que impliqui una avaluació competencial i autèntica, orientada a l’aprenentatge, i que sens dubte afavoreixi la personalització de l’educació.

L’equitat ha de constituir un eix central de la transformació educativa. Sabem que la millora de resultats educatius és funció, en bona mesura, de la millora dels aprenentatges de l’alumnat socialment menys afavorit. La segregació escolar, molt elevada a Catalunya, és un fre a la millora de l’èxit educatiu i de la cohesió social del país. En aquesta línia, proposem desenvolupar a fons el Pacte contra la Segregació Escolar, garantir la gratuïtat efectiva de l’ensenyament obligatori i augmentar els recursos destinats als centres d’alta complexitat, reforçant les seves capacitats de gestió i establint incentius per atreurehi docents altament qualificats i compromesos. Així mateix, més inversió en la primera etapa, juntament amb altres polítiques socials adreçades a la reducció de la vulnerabilitat social i la pobresa infantil, que malauradament estan augmentant per causa de la pandèmia.

El professorat, i de forma més genèrica tots els professionals vinculats a l’educació, és el nervi del sistema; d’elles i ells depèn la qualitat i la capacitat de transformació. Com bé sabem, la qualitat de la provisió escolar és funció directa de les competències professionals dels docents. En una perspectiva de creixement de la despesa pública en educació, cal invertir més recursos en professorat i a la vegada reformar el cicle de professionalització mitjançant sistemes d’acreditació i avaluació des de la perspectiva del canvi de paradigma que plantegem.

La governança del sistema ha de correspondre’s amb una gran xarxa de corresponsabilitats educatives. Plantegem obrir el repte de l’educació i de la governança del sistema educatiu a la perspectiva comunitària perquè possibilita donar visibilitat i reconèixer tots aquells agents que de manera més o menys directa tenen capacitat per generar accions educatives de diferent impacte i construir entorns ampliats d’aprenentatge. Aquesta perspectiva és la que dona lloc a reivindicar per al nostre temps el principi de corresponsabilitat educativa, entès com el compromís de tots els actors socials per contribuir a l’èxit de l’educació des del principi d’equitat. Advoquem per atorgar autonomia real als centres docents, empoderant els equips docents i directius, sota el paradigma del lideratge compartit, el treball conjunt amb l’entorn i el retiment de comptes. I reduir al mínim tota aquella burocràcia que no aporta valor afegit al procés educatiu.

La transformació educativa a Catalunya és imperiosa i urgent. A les portes d’unes noves eleccions al Parlament de Catalunya, instem els partits polítics a impulsar, en col·laboració amb els agents educatius i socials, una mobilització que sacsegi el sistema per repensar l’educació, que la situï com a prioritat política de primer ordre, amb generositat i lluny dels partidismes estèrils. Un gran compromís per a una dècada de transformació radical de l’educació al nostre país, amb visió 2030. Ens hi juguem el futur.

Ara que el Llorenç Planes es jubila...

Em penso que és demà —i si no és demà és que va ser ahir— que en Llorenç Planes fa els seixanta anys i es jubila. Deixa l'institut i se'n va perquè ja en té seixanta de rodons i més de trenta com educador a l'ensenyament públic. I sort que té, és clar! Ara podrà fer córrer les seves dèries encara amb una més gran llibertat: llegir i escriure, viatjar,  i aquí i allà pujar dalt dels cims i baixar al fons de les valls. No puc sinó desitjar-li tota la felicitat, molta sort i una llarga vida. I doncs, cal dir que el trobarem a faltar? Segur que sí, i molt: el Llorenç és d'aquelles persones que omple, que sempre té una solució, que sempre sap com sortir-se'n. Ponderació, serenitat i amor a la feina. La resta, una dosi combinada d'intel·ligència i coneixement, i fins i tot un punt de barra si molt convé. Però d'aquella que no fa coïssor, sinó més aviat que t'arriba com un massatge amb rialla. Apa que no la saps llarga, Llorenç...! Deu ser que volies ser teatrero abans que no fessis de mestre i, en acabat, profe del cicle d'Animació sociocultural (i turisme!). Acabo. Jo, què sóc de mena sentimental i a vegades m'embarbusso, ja sé que els matins se'm faran una mica més llargs —i els dies més estranys, com un auguri del meu final d'etapa també. 60 anys. No fa tant que hem treballat plegats, des que va plegar el Joan Morros, que va ser una altra absència. Cincs anys compartint grans moments amb la canalla—grans debats, grans viatges. Acumulant records i emocions, aprenentatges. I era com un miratge percebre un dia i un altre tanta coincidència —o una mica menys, però sempre, de seguida, resoluble. Estic segur que encara ens anirem veient poc o molt, és clar. La Laia i el Jordi, i ara també la Isa, així ho esperem. Però escolta, si mai hem de fer un veritable comiat ¿no podríem tornar plegats amb en Pep Quintana al Marroc? La canalla se'ns hi apuntaria al moment! Digues almenys que hi rumiaràs... I ara una abraçada ben grossa, que avui és virtual i compto que demà —virus al marge— podrà ser veritable. 

La foto és de fa sis o set anys, quan l'invent aquell de la carpa. Un episodi que resumeix i sintetitza el tarannà i totes les virtuts d'un cicle formatiu com ha estat, a Manresa, i des de fa 20 anys, Animació Sociocultural. Llorenç Planes amb Joan Morros. Contents.

Tornar a Binacet

Ahir, a l'auditori de la Plana, El Pou de la gallina lliurava els premis Oleguer Bisbal, i també presentava la nova web de la revista i associació cultural (aquí). Però es va escaure que també es presentava el número de setembre, que està dedicat a les minyones de Binacet. Totes aquelles dones que fa més de cent anys van començar a venir des de la veïna Aragó a Manresa «a servir». I s'hi van quedar i en van fer venir d'altres i, l'una darrera l'altra, van anar venint a la ciutat gairebé durant sis dècades. Tot això ho vaig poder explicar ahir amb més o menys traça, i si us arribés a interessar bé que us haureu de comprar la revista. Però com que hi vaig destinar un bon tros de l'agost, sí que em permeto la llibertat de penjar un fragment del reportatge, el que relata un dia a Binacet. Això, de costat al meu agraïment als néts i nétes, als fills o aquells manresans que —fet i fet— van néixer a Binacet. Com la meva àvia, que en això no sóc pas neutre. Acabo: vam anar a Binacet el dimecres 26 d'agost, i no diré que fos una festa perquè s'hi barrejaven moltes coses. Però va ser bo de veure i escoltar els altres parents, els records... i la bona gent de Binazet —o Binaced, que per això és terra de frontera. En podria explicar moltes coses. Ho deixo en aquest fragment:

Un passeig per Binacet

Hauria estat difícil acabar aquesta història sense una visita a Binacet. Tornar al poble i fer-hi un tomb, tot just per posar sobre el paisatge els records i les anècdotes. Els nets parlem més d’oïdes, les filles i fills amb molt més detall. D’entre nosaltres, Josep Manel Sorinas hi va viure els tres primers anys, i Josep Ramon Mora, fins als deu. També hi ha qui hi ha fet molts estius. Sigui com sigui, a Binacet hi ha cosins per tot arreu que s’afegeixen al passeig mentre, amablement, algú ens retreu que no haguéssim dit res abans, o que no disposem de prou temps per anar a veure parents. «Si n’anem a veure un, els altres encara els disgustarem més...», argumenta Josep R. Mora. Impossible. Luís Sorinas, que ha resultat ser un cosí d’aquells més renouers, li diu que a ca la cosina Pilar sí que hi ha d’anar, que és important. Sap que fa dècades que no es veuen i avui, a l’hora del cafè, ens hi presentarem. Surten els records, es lliguen informacions, i la trobada es fa curta. «Un altre dia avisa, i sobretot torna!». 

 

Tornar a Binacet! A mesura que avancem pels carrers s’acumulen històries, des de la calle Unión, amb casa Cabana, tots els Sorinas retratats. Després, des de l’església per la calle del Medio l’un veu casa Sanz i al davant el forn on fan els emparadones—allà vivien el tio Javierre i la Paca, i a la cantonada nosaltres...— i tombem cap a l’escola Joaquín Costa. La calle del Muro, la de les Eras, el turó del Pino... Surten les festes de Santa Àgueda —el 5 de febrer, el dia en què les dones manen: es diria que aquest tros de país és netament d’encuny matriarcal i —ho discutirem— de propensió llibertària. El debat s’encalla quan, després d’una cantonada, ensopeguem amb una casa en obres, on havia viscut una nòvia irresolta. Ara la conversa girarà cap a les festes majors, el record de Las estrellas negrasi i aquell cosí solista que va viatjar per tot l’Aragó. I al peu de la farmàcia ensopeguem amb Pepón —que es diu Manuel, però la casa marca. Treballava a Inecsa, a la carretera de Vic, i passa tots els estius al poble. «Yo ya estaba aquí cuando viniste de xiquet, la primera vez, te recuerdo en la Casilla». L’ha avisat la Trini Monter, que hi fos, que ella a darrera hora no podria venir-hi. Anem, en acabat, a buscar el dinar, davant d’un solar que havia estat cinema. El record d’un incendi. També el d’un suïcidi. El fred d’aquells hiverns, i la calor dels estius. El canvi amb el regadiu: de les olives als préssecs, fins a més de 30.000 tones anuals. Ara, si de cas, arriben migrants per la collita, més de 400! Havent dinat pujarem a la capella de Santa Anna per fer-nos-hi la foto, i després baixarem fins el nou embassament de Sant Salvador, formidable, que és de les darreres coses que va inaugurar Rajoy. Seria l’hora d’acomiadar-se, però es veu que no es pot marxar sense plegar almenys quatre préssecs en un bancal del camí. Malacatones. «Para, para, que en cogeremos unos cuantos». «¿Son tuyos?». Aviara! Diuen que per quatre préssecs no hi ha d’haver cap problema. Bé vaja: «Si no son del mio joven es que son de un primo tuyo». I amb això l’encerten: sigui en primer o dotzè grau, a Binacet tothom deu ser cosí de tothom... I enriolats, i amb quatre préssecs a la bossa, engeguem cap a Manresa: de Binacet a Binèfar encara hi deu haver les mateixes llambordes de després de la guerra. Però de Binèfar a Manresa, A22, A2 i C-25, tot és autovia. Cent minuts de rellotge. Com si diguéssim que es fa sol.

La foto és feta des de dalt del turó de Santa Ana, patrona del poble. Hi coneixeu algu? Segur que sí!