La nostra àvia aragonesa

Amb El Pou de la gallina a tots els quioscs, algú encara m'ho ha demanat: «d'on surt això de Binacet?». La idea de fer un reportatge sobre aquelles noies que ara fa cent anys venien a Manresa des del petit poble de Binacet, a l'Aragó, feia molts anys que em rondava. I és que nostra àvia Leonor era una d'aquestes noies que vingueren a servir. Ens ho havia explicat moltes vegades, probablement perquè els seus néts érem el símptoma més evident del seu encert. Havia migrat i havia treballat moltíssim, i tots els seus sacrificis només tenien un objectiu: que a la seva descendència no els faltés de res. I encara menys, que no haguéssim de tornar a migrar. Tot el contrari: calia arrelar i sortir-se'n com a ciutadans de primera. Bé, vaja, que la Leonor Monter (la primera a l'esquerra de la foto, a finals dels anys 50) és l'origen del reportatge. Per tota la resta, us haureu de comprar el Pou...

La nostra àvia aragonesa

Vaig créixer en una família amb pocs parents i, potser per això, la branca aragonesa sempre em va semblar un exotisme. Encara més quan amb el 600 la distància s’escurçava i el meu germà Manel i jo descobríem un món força més auster, que parlava diferent i, als nostres ulls infantils, fins i tot força rude —aquell tio Genaro que tornava de caçar perdius i les deixava a taula per plomar, bo i ensangonades, allà a la Casilla, amb tot de gossos bordant i una escopeta colossal de dos canons! No res, Binacet va quedar en el passat —cada vegada les visites s’espaiaven més— però allò que em sorprenia era la quantitat de gent del poble que la meva àvia trobava per Manresa, començant per la veïna d’escala, la Josefa Herbera, mare de Vicenç i Josep Forradelles. El cas és que sovint em deia: «Veus aquella? També és de Binacet!». Ella, Leonor Monter Ibarz, era la petita de sis germans i un germanastre, i era nascuda de 1905. Va arribar a Manresa el 1920, analfabeta i menor d’edat, destinada a servir a ca l’Armengou. Li encantava la ciutat, i veure com creixia —va arribar coincidint amb les obres del Kursaal— i tot i conservar records positius com ara beure llet munyint directament la cabra, ella aviat es va estimar més anar a sarsuela al Conservatori, si podia. Al cap de quatre anys d’haver arribat es casava amb Ramon Fontdevila, municipal que li doblava l’edat i amb qui el 1926 va tenir la seva primera filla, Rosa i, deu anys més tard encara, el seu fill Josep, el nostre pare. Ell mateix viuria a Binacet acabada la guerra, del 39 al 43, acollit pels oncles, perquè almenys allà no es passava gana. La seva mare, la Leonor, l’anava a veure regularment cada mes i, és clar, aprofitava per fer arribar teca a Manresa... i continuar servint: va passar per la Fonda España, del carrer Guimerà, i per cals Iglesias, a la plaça Clavé, i va acabar la vida professional netejant a la fàbrica Manubens. amb l’orgull de tenir-hi la filla de teixidora i, al cap dels anys, també el fill de pèrit mecànic. De tots ells, avui, només queda la nostra tia Rosa, amb 94 anys. Però a Manresa els vincles amb Binacet són amplis i sorprenents, i es concentren en cognoms com ara Sorinas o Mora, i Herbera, Monter, Villamate, Ibarz o Civiac, tots els d’aquelles noies que, abnegades i amb molts pocs recursos, un dia van decidir venir a servir.