dijous, 3 de setembre de 2020

Tornar a Binacet


Ahir, a l'auditori de la Plana, El Pou de la gallina lliurava els premis Oleguer Bisbal, i també presentava la nova web de la revista i associació cultural (aquí). Però es va escaure que també es presentava el número de setembre, que està dedicat a les minyones de Binacet. Totes aquelles dones que fa més de cent anys van començar a venir des de la veïna Aragó a Manresa «a servir». I s'hi van quedar i en van fer venir d'altres i, l'una darrera l'altra, van anar venint a la ciutat gairebé durant sis dècades. Tot això ho vaig poder explicar ahir amb més o menys traça, i si us arribés a interessar bé que us haureu de comprar la revista. Però com que hi vaig destinar un bon tros de l'agost, sí que em permeto la llibertat de penjar un fragment del reportatge, el que relata un dia a Binacet. Això, de costat al meu agraïment als néts i nétes, als fills o aquells manresans que —fet i fet— van néixer a Binacet. Com la meva àvia, que en això no sóc pas neutre. Acabo: vam anar a Binacet el dimecres 26 d'agost, i no diré que fos una festa perquè s'hi barrejaven moltes coses. Però va ser bo de veure i escoltar els altres parents, els records... i la bona gent de Binazet —o Binaced, que per això és terra de frontera. En podria explicar moltes coses. Ho deixo en aquest fragment:

Un passeig per Binacet

Hauria estat difícil acabar aquesta història sense una visita a Binacet. Tornar al poble i fer-hi un tomb, tot just per posar sobre el paisatge els records i les anècdotes. Els nets parlem més d’oïdes, les filles i fills amb molt més detall. D’entre nosaltres, Josep Manel Sorinas hi va viure els tres primers anys, i Josep Ramon Mora, fins als deu. També hi ha qui hi ha fet molts estius. Sigui com sigui, a Binacet hi ha cosins per tot arreu que s’afegeixen al passeig mentre, amablement, algú ens retreu que no haguéssim dit res abans, o que no disposem de prou temps per anar a veure parents. «Si n’anem a veure un, els altres encara els disgustarem més...», argumenta Josep R. Mora. Impossible. Luís Sorinas, que ha resultat ser un cosí d’aquells més renouers, li diu que a ca la cosina Pilar sí que hi ha d’anar, que és important. Sap que fa dècades que no es veuen i avui, a l’hora del cafè, ens hi presentarem. Surten els records, es lliguen informacions, i la trobada es fa curta. «Un altre dia avisa, i sobretot torna!». 

 

Tornar a Binacet! A mesura que avancem pels carrers s’acumulen històries, des de la calle Unión, amb casa Cabana, tots els Sorinas retratats. Després, des de l’església per la calle del Medio l’un veu casa Sanz i al davant el forn on fan els emparadones—allà vivien el tio Javierre i la Paca, i a la cantonada nosaltres...— i tombem cap a l’escola Joaquín Costa. La calle del Muro, la de les Eras, el turó del Pino... Surten les festes de Santa Àgueda —el 5 de febrer, el dia en què les dones manen: es diria que aquest tros de país és netament d’encuny matriarcal i —ho discutirem— de propensió llibertària. El debat s’encalla quan, després d’una cantonada, ensopeguem amb una casa en obres, on havia viscut una nòvia irresolta. Ara la conversa girarà cap a les festes majors, el record de Las estrellas negrasi i aquell cosí solista que va viatjar per tot l’Aragó. I al peu de la farmàcia ensopeguem amb Pepón —que es diu Manuel, però la casa marca. Treballava a Inecsa, a la carretera de Vic, i passa tots els estius al poble. «Yo ya estaba aquí cuando viniste de xiquet, la primera vez, te recuerdo en la Casilla». L’ha avisat la Trini Monter, que hi fos, que ella a darrera hora no podria venir-hi. Anem, en acabat, a buscar el dinar, davant d’un solar que havia estat cinema. El record d’un incendi. També el d’un suïcidi. El fred d’aquells hiverns, i la calor dels estius. El canvi amb el regadiu: de les olives als préssecs, fins a més de 30.000 tones anuals. Ara, si de cas, arriben migrants per la collita, més de 400! Havent dinat pujarem a la capella de Santa Anna per fer-nos-hi la foto, i després baixarem fins el nou embassament de Sant Salvador, formidable, que és de les darreres coses que va inaugurar Rajoy. Seria l’hora d’acomiadar-se, però es veu que no es pot marxar sense plegar almenys quatre préssecs en un bancal del camí. Malacatones. «Para, para, que en cogeremos unos cuantos». «¿Son tuyos?». Aviara! Diuen que per quatre préssecs no hi ha d’haver cap problema. Bé vaja: «Si no son del mio joven es que son de un primo tuyo». I amb això l’encerten: sigui en primer o dotzè grau, a Binacet tothom deu ser cosí de tothom... I enriolats, i amb quatre préssecs a la bossa, engeguem cap a Manresa: de Binacet a Binèfar encara hi deu haver les mateixes llambordes de després de la guerra. Però de Binèfar a Manresa, A22, A2 i C-25, tot és autovia. Cent minuts de rellotge. Com si diguéssim que es fa sol.


La foto és feta des de dalt del turó de Santa Ana, patrona del poble. Hi coneixeu algu? Segur que sí! 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada