Qui no coneix Montserrat Mestres?

El Pou de la gallina d'aquest mes de setembre, que estrena pàgina web per subscripció popular, parla de quan les noies de Binacet venien a servir a Manresa. No en diré res més perquè s'escau que també jo signo el reportatge. Però va ser una molt bona experiència preparar-lo i, encara més, rebre des que es va publicar noves referències de fills o filles d'aquelles minyones. Però al capdavall, aquest Pou s'acaba com sempre, amb la secció «Qui no coneix...» que aquesta vegada commemora una jubilació: Montserrat Mestres. Ara fa vuit dies que s'acomiadava del seu equip de treball, i a finals de mes encetarà formalment aquesta nova etapa vital. Des d'aquí hi col·laborem de gust i recomanem, a tots els que la coneixeu, que la feliciteu.

                                                                                              
Montserrat Mestres,
l’ètica de la responsabilitat

D’entre les manresanes conegudes hi ha, sens dubte, Montserrat Mestres i Angla. I això perquè ha abocat a l’Ajuntament de la ciutat més de quaranta anys. Hi ha fet de tot des que hi començà com a càrrec de confiança, una joveníssima secretària de l’alcalde Cornet, aleshores que el país recuperava la democràcia municipal. Després ha exercit el gruix del temps com a tècnica de serveis socials, però tots recordem també el seu pas com a regidora, en el tercer govern tripartit de Jordi Valls. El cas és que entre una cosa i l’altra, a finals d’aquest mes de setembre la dona es jubila com a cap de servei d’Acció i Cohesió Social —que vol dir responsable de Serveis socials, Sanitat i Habitatge, i també Barris, i els programes transversals de Gent Gran, Joventut, Dona, LGTBI+, Cooperació i Nova Ciutadania. Poca broma! Tot plegat, una trajectòria fecunda que comença l’any 1956, d’ençà que va néixer i créixer en un pis del carrer del Born. Filla del pintor Manel Mestres i de Mercè Angla —una activista vocacional compromesa amb el seu entorn de parròquia, barri o ciutat—, la Montse afegirà a l’exemple dels pares el dels quatre germans, acumulant un compendi d’ètica i fins d’estètica entre el Quico i el Lluís —més grans— i el Jordi i el Jaume. Els aprenentatges més formals vingueren de les Dominiques, amb un darrer envernissat acadèmic al Peguera. Amb tot aquest bagatge, ella es plantejava ser —i ho hagués fet bé!— dissenyadora d’interiors però a darrera hora va triar estudiar Treball Social, a l’escola Torras i Bages. I és que la Montse, que havia deixat el cau dels escoltes, encarrilada per l’assistenta de Càritas Teresa Codinach va començar a acollir directament canalla d’algunes famílies poc afavorides, que aleshores se’n deia. Un repte entomat amb Dolors Terra i la seva cosina, Rosa Pintó. Allò de l’ètica de la responsabilitat: sempre provar de canviar les coses, per poc que es pugui i tan enllà com sigui possible. Cal dir que aquest ha estat el seu programa polític? Treballant pel bé comú, i sempre des del servei públic: combinant assistència i gestió. Trinxera i despatx. Defensant la condició de dona. I assumint críticament totes les contradiccions que en el camí apareixen, és clar. Perquè la seva vida ha estat un riu amb molt diversos meandres —la militància política en el socialisme, aquell brevíssim primer matrimoni, la maternitat amb en Francesc Padullés i fins en el paper d’àvia...— i de cada episodi n’ha fet descoberta i aprenentatge, rere aquests ulls grossos amb què qüestiona la realitat però que, també, la celebra. I és que, lleial i pencaire, amb la seva tossuderia ara fa vint anys obtenia la llicenciatura en Antropologia o, tot seguit, s’enfrontava a un càncer i en sortia airosa. «Tot això és aigua passada», mormola discreta, mentre encara dubta de l’oportunitat d’aparèixer en aquesta secció. I és aleshores que us parla del futur, somiant en tot allò que voldria fer, bo i jubilada. Una llista de coses tan llarga que és clar que no se l’acabarà... potser perquè no té altre objectiu que el de continuar activa, com sempre, i fins allà on pugui.