90 anys d'ERC al costat de la gent

Avui 19 de març fa exactament 90 anys que al Foment Republicà de Sants es van enllestir els tres dies d'aquella Conferència d'Esquerres que va fundar Esquerra Republicana de Catalunya. Un nou partit fruit de la confluència de diverses organitzacions polítiques i fins d'associacions d'abast locals o comarcal. Un entramat divers que —llegiu avui mateix Joan B. Culla a l'ARA— durant tres dècades havia maldat sense èxit per aixecar una alternativa progressista a la Lliga de Cambó. El final de trajecte de la monarquia borbònica coincidí a Catalunya amb el paper aglutinador de Francesc Macià i, molt especialment, la capacitat d'aquell nou partit «per sintonitzar amb l’estat d’ànim de les classes populars en aquell moment històric». Només això pot explicar l'èxit immediat d'aquell «catch-all party, de partit arreplega-ho tot, des de burgesia empresarial i professional fins a menestrals, pagesos modestos o rabassaires fins a obrers de simpaties cenetistes».

En el darrer discurs d'aquella reunió ara fa 90 anys al carrer Cros —que fou ben bé discurs de cloenda: el dinar que s'havia de fer a continuació no va obtenir autorització governativa!— Francesc Macià, escollit President del Comitè executiu, va agrair les mostres de confiança rebudes i reiterà el seu compromís a continuar lluitant pels ideals que havia defensat sempre, «que no eren d'odi, sinó d'amor a tots els oprimits, d'estimació a tots els pobles (...) i contra els qui volguessin atropellar la justícia i la dignitat dels homes o els pobles». Pocs dies després, el diari l'Opinió sintetitzava els principis programàtics d'aquella Esquerra primigènia en republicanisme, laïcisme, justícia social, democràcia interna i llibertat de Catalunya". Immediatament després, aquell 12 d'abril, la fórmula recollia un èxit formidable.

I bé, no cal dir que en 90 anys n'hem passat de tots colors. I que al costat dels encerts també hi ha hagut marrades —i en aquest recorregut valent i honest, també hem sofert una persecució prou constant! Jo, que no sóc persona de militàncies ni gaire ortodòxies, hi sóc posat des del 96 perquè encara avui la trobo una organització assembleària, diversa i plural, apta per a la política. Aquella «democràcia interna« que podia aplegar caràcters tan forts com Macià i Companys, com Tarradelles i Ventura Gassol. O Marcel·lí Domingo de costat Josep Dencàs... Ras i curt: una eina. I l'eina ha de ser útil. Per avançar en aquell objectiu d'en Macià: una Catalunya lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa. O en termes contemporanis, una República Catalana per horitzó i aquesta tossuda voluntat de servei. D'una esquerra nacional que es vol, sempre i abans que res, al costat de la gent. Que per molts anys ens en puguem sentir orgullosos!

La foto és del 7 de juny de 1931: Francesc Macià, al balcó de l'Ajuntament de Manresa s'adreça a la multitud en commemoració de les cèlebres Bases de 1892. L'època ho portava: omnipresència masculina. I la diversitat social? Barrets, gorres i caps pelats. Republicanisme popular.

De Sebastià Alzamora: mal començament?

Ara fa vuit dies no em vaig estar de mostrar els meus neguits sobre el futur govern del país. D'una banda perquè acabàvem d'assabentar-nos que l'Eurocambra retirava la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí, exactament el mateix dia que el jutge de vigilància penitenciària revocava el tercer grau dels presos de Lledoners. I en aquell ambient, els dubtes sobre l'acord —o no— de la composició de la mesa del futur Parlament se'm feien un punt angoixants... «Prova superada», doncs, podria opinar ara mateix: des de divendres hi ha mesa i tenim MH Presidenta del Parlament. Fins i tot de manera prou unitària els representants de l'independentisme han estat a Madrid —PdCAT, Junts, ERC, CUP, Òmnium...—  a presentar la llei d'amnistia al Congrés com a «punt de partida» per a la resolució del conflicte. Tot plegat, en paraules de Sebastià Alzamora, per «deixar enrere la inacció, l'estupor dolgut i la bronca interna permanent de la legislatura anterior i anar cap a alguna cosa propositiva». Però la seva columna d'avui, a l'ARA, es titula —ras i curt— Mal començament. I en reprodueixo els dos darrers paràgrafs per tal com, els seus temors, encara avui són els meus també.  Amb tot, i com que soc un home d'esperança, jo de moment ho deixo en pregunta: mal començament?

«Pel poc que en transcendeix, de les negociacions, qualsevol diria que dins el partit nou de trinca que és Junts per Catalunya s'hi ha introduït l'antic escrúpol convergent contra la idea d'investir un president d'ERC. Les primeres intervencions públiques de Laura Borràs com a presidenta del Parlament han mirat cap a la legislatura anterior (per criticar el seu predecessor Roger Torrent, sobretot). I des de fora de la primera línia, les aportacions del president Torra, en el paper d'ànima en pena de la Casa dels Canonges, explicant la solitud que va sentir a l'anterior Govern com si ell no hi hagués tingut algun tipus de comandament (vam entendre que el presidia) resulten si més no xocants, si el que es pretén és facilitar que les negociacions arribin a bon port.

Però bé: la cosa, com sempre, no es perd només per una banda. Els llanterners dels diferents partits treballen –amb més afany cada dia– amb la hipòtesi d'un fracàs en la formació de govern, del qual tots es podrien culpar mútuament en cas d'una eventual repetició electoral. Si no és així, es tornarà a formar un Govern mal avingut i poc operatiu, que sempre comptarà amb l'obtusa i venjativa actuació dels poders de l'Estat per justificar-se. Deu ser que s'acosta el momentum.»

Passem per alt la ironia del momentum. Només dic que fer càlculs sobre els hipotètics guanys i pèrdues d'una possible repetició electoral és, pel cap baix, bogeria. I de debò que, de folls, ja anem servits...

Qui no coneix Rosa Maria Masachs?

Aquest mes de març el Pou de la gallina commemora una efemèride en clau de dona: els 75 anys de la vaga de la Fàbrica Nova que protagonitzaren les seves teixidores en aquells temps de postguerra, gana i molta repressió. Es tracta, molt probablement, de la primera vaga seriosa que s'enfrontava al nou règim franquista i val a dir que es va resoldre aconseguint tots els objectius que les vaguistes s'havien proposat. Lectura planera i instructiva, sens dubte. Al final de la revista, el «Qui no coneix...» s'atura amb Rosa Maria Masachs, una professora de llengua francesa que segurament vau conèixer en els anys de la vostra secundària... Il·lustrada magníficament per Maria Picassó, la seva història comença a la Plana de l'Om. I hom diria, sense por d'exagerar, que gairebé no s'ha mogut del barri...    

Rosa Maria Masachs, 

sous le ciel de Manresa

Quantes generacions de canalla vàrem aprendre francès amb la Masachs? Rosa Maria Masachs i Playà. Trenta-set cursos de llengua i civilització francesa, a cavall del Peguera i després el Pius! Només per això ja la coneix mig Manresa. Va néixer el 1948 al pis de l’àvia, a la Plana de l’Om, quan encara es naixia a les cases. Segona de tres germanes, era filla de Maria Carme Playà i aquell il·lustre catedràtic que fou el doctor Valentí Masachs Alavedra. En un ambient geològic regit pels cursos a l’Escola de mines i l’institut Lluís de Peguera, l’ofici del pare fins marcava el temps dels estius: abans d’anar a passar els tres mesos a pagès —a Rajadell— hi havia deu o dotze dies de platja vinculats a la participació del pare en tribunals de revàlida a instituts del litoral —«com més al sud de Tarragona, millor: el iode hi és més abundant!». I bé, l’any 1966 la Rosa Maria ja és a Barcelona on cinc anys després es llicenciarà en Història antiga i Antropologia. D’aquell temps en queda un record esportiu, quan fa part de l’equip de vòlei universitari i arriba a guanyar el campionat estatal. També participarà a la lliga oficial fins que es casa, el 1974! Però és aleshores que l’atzar la fa ensopegar amb una plaça interina a l’institut Lluís de Peguera. Una plaça... de francès! Tot va ser provar-ho —havia estudiat francès, i el francès era la llengua culta del pare, la dels viatges a la república veïna i fins la de molts dels discs de 45 RPM que compartien les germanes. I d’aquell primer pas accidental i anecdòtic en va venir tot l’ofici. De 1972 al 1986 al Peguera, començant per les classes de nocturn. Després vindrà l’accés a càtedra i, doncs, un nou destí: vint-i-tres anys més al Pius Font i Quer! Pura perseverança, en un itinerari vital desplegat en poc més de set o vuit quilòmetres quadrats: de casa a l’institut, i altre cop a casa, amb quatre criatures i un matrimoni igualment durador. Això sí, mentrestant ha vist fondre la llengua de Voltaire, de Flaubert i Baudelaire, rellevada per l’anglès. Ella, impertèrrita, va continuar la seva oferta de gramàtica i cançons, d’intercanvis epistolars que aviat foren estades a Romans-sur-Isère, camí de Grenoble, i després a Bourg-lès-Valence, allà al costat. Aleshores, quan els Erasmus no existien i Europa encara semblava acabar als Pirineus, les seves sortides van ser sempre un glop d’aire fresc, fos des d’un institut o l’altre. Els seus darrers anys són com a cap d’estudis, i la jubilació la portarà a nous interessos: si ja dominava el francès i l’anglès, ara hi afegirà l’italià i —cinc anys de picar pedra— també l’alemany. Tot plegat, mitja dotzena idiomes: no em direu que la dona no es fa entendre! Però, i per tornar a l‘esport, la Rosa Maria es va involucrar al Club Atlètic on duia les filles. Amb d’altres pares es van preparar per poder ser jutge de pista, que era una cosa que a Manresa convenia. I posats a fer —la canalla ja no era al club— fins va esdevenir jutge nacional, i encara avui és a la junta! També ha passat pel moviment veïnal i des de la Federació va coordinar sis anys el programa «Amunt» per a nois i noies que no es podien permetre un reforç escolar. El lema? «Tota pedra fa paret». Potser perquè a la base sempre hi queda un punt de geologia...

La millor resposta d'aquest dimarts ha de ser divendres

No sembla ben bé casualitat. El cas és que aquest mateix dimarts ens hem assabentat que l'Eurocambra retira la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí, i que el jutge de vigilància penitenciària revoca el tercer grau dels presos de Lledoners perquè —i què es pensaven?— no es perceben símptomes de penediment. Al vespre Oriol Junqueras ha declarat que «Ens tanquen a la presó perquè no ens poden guanyar a les urnes. Ens tanquen perquè cada dia som més forts». Ara, però, cal veure com ho païm. Perquè d’entre aquell 80% de catalans defensors d'un referèndum d’autodeterminació, cada dia n’hi ha més amb ganes de tirar el barret al foc. De quedar-se a casa, de creure que no en sortirem. O —pitjor encara— que si és el cas, només ens en sortirem amb un cop d’audàcia afortunat...

No podem defallir ni ho podem deixar a mans de jugades mestres. Per tots aquells que aquest vespre tornen a ser a la presó, per tots aquells que avui encara són a l’exili, o per tots aquells altres encausats judicialment: cal perseverar amb intel·ligència i perseverança. Els nostres adversaris en saben un niu d’això! Només cal fixar-se en Pedro Sánchez, que tan sovint com insinua una sortida al conflicte deixa que la judicatura faci més i més gros el conflicte, mentre l'home combina els seus temors amb el més gran immobilisme. Ahir en Joan B. Culla es preguntava retòric a l’Ara si no contribuiria a distendir el clima «que la Fiscalia deixés de maniobrar contra l’indult i els beneficis penitenciaris dels presos polítics?. ¿Que Pedro Sánchez fixés una data per a la segona reunió de la taula de diàleg? ¿Que es deturés la cascada d’incriminacions contra la mesa del Parlament, contra alcaldes, activistes, etcètera?» Que ràpida que ens ha arribat la primera resposta! I és que és evident que la gent del PSOE no té cap ganes d’abordar el problema políticament. Que volen deixar als llimbs la taula de negociació. Que fins i tot n'hi ha que calculen si no els convindria avançar unes eleccions tardorals on desfer la coalició que tan incòmoda se’ls torna a las Cortes...

Per tota resposta només hi pot haver la nostra fermesa. No pas més càlculs —a la banda catalana també hi ha analistes folls que prediquen els avantatges de repetir el 14F!— sinó la voluntat d’arribar a aquell ampli acord que a la campanya ens imposàvem. La data és aquest mateix divendres: sumar al nou Parlament una completa majoria entre tots aquells que defensem amnistia i autodeterminació. I que estem disposats a arromangar-nos per fer-ho possible. Amb tota la generositat que convingui: per impulsar la nova Catalunya republicana que estic convençut sabrem compartir tots des de la mesa del Parlament fins al darrer càrrec del futur govern. Perquè si no és així, la cosa té mal pronòstic. I els nostres adversaris bé prou que ho saben. 

Ja sé que avui tothom era a Lledoners, però a les 8, a Manresa la plaça no feia goig. Ho consigno no pas per derrotisme sinó per apremiar la importància d'un acord que desitjo imminent.

De Tardà a Aragonès, compromisos i oportunitats històriques

Ara fa vuit dies, Joan Tardà era a Manresa. Presentava el llibre En defensa pròpia, a la llibreria Parcir, amb la participació de Pilar Goñi —directora de Canal Taronja— i acompanyament de Sergi Sol i Marc Aloy, alcalde de la ciutat. Em va agradar de ser-hi, aplegats en una llibreria parlant no pas «en defensa d'en Joan Tardà» sinó en defensa d'un projecte de país. Si m'ho haguessin dit fa vint-i-cinc anys que ho veuria i viuria, gairebé que no m'ho hagués cregut! En fi, el llibre me'l vaig cruspir aviat, i en tinc alguns trossos subratllats, que m'acompanyen en el silenci que envolten aquests dies de negociacions per al futur govern. 

D'una banda Joan Tardà considera fracassat qualsevol projecte polític espanyol que no vulgui afrontar una resolució democràtica per Catalunya, i blasma aquells que no afronten el conflicte, perquè el conflicte no desapareixerà. Però, a la vegada —un cop i un altre— s'imposa des d'Esquerra ser capaços de sumar majories més àmplies a Catalunya, d'ampliar la base i evitar els enfrontaments caïnites «que només generen desànim i ens fan perdre capacitat d'atracció envers la ciutadania no independentista». Perquè en Tardà —com Carod, com Puigcercós...— ja fa dues dècades que no admeten la dissociaciò entre una agenda nacional i una altra de social. Un únic projecte, nítidament republicà!

Dic tot això perquè avui vuit dies més tard, he pogut escoltar en Pere Aragonès en una conferència a Youtube on ha presentat les línies mestres del que voldria ser el seu proper govern. Demà els diaris en duran tots els detalls, però jo ja puc dir avui que m'ha agradat. M'ha agradat perquè m'ha semblat rigorós i alhora ambiciós, quan ha instat JxCat i la CUP, però també als Comuns, a tancar un «acord sòlid, honest i generós». M'ha agradat veure'l convençut a l'hora de construir un govern enèrgic i cohesionat. «Es el meu oferiment i compromís», i ha reblat: «Es l’hora de l’acord, i aquest acord no es pot desaprofitar». He pensat que tot el trajecte polític que hem viscut els darrers vint o trenta anys tenia més sentit que mai. 

Sí, ja sé que el pacte deurà ser molt difícil, i que ves a saber com s'acabarà. Que hi ha vetos creuats i algunes cartes que no lliguen. Però la voluntat inspiradora és aquesta —sumar i ampliar— i jo la comparteixo des de la primera nit, aquella dels resultats electorals incerts, quan al país no es configurava cap majoria sòlida que no fos el 51% de vot independentista. Doncs aquesta és l'oportunitat — el propi Aragonès ha jutjat la responsabilitat històrica com a majúscula, que marcarà dècades— i ens reclama estar a l’alçada. Per això jo també espero veure  aglutinar el més gran nombre de formacions polítiques que col·laborin en fer un govern, i que sigui el millor pel país. Al capdavall, em penso que el verb més sovintejat de la xerrada ha estat el de transformar: «Ningú que tingui voluntat transformadora, voluntat de canvi al país, es pot inhibir». I doncs contra l'obstinació i el greuge, generositat, silenci i bona feina. Sense vel·leïtats ni riscos innecessaris —només de pensar que algú aspiri a una repetició electoral em treu de polleguera. I les contradiccions? Mesurem-les bé, i fem el més gran esforç de cintura que haguem conegut: la futura Generalitat republicana —més igualitària, més ecologista, més femenina i fins i tot més culta—   bé s'ho val. 

El 14F la ciutadania de Catalunya va votar a favor de l'autodeterminació, i a favor d'un gir a l'esquerra. A favor de l'amnistia. A favor del retorn dels exiliats. A favor d'una nova etapa que és un pas més en aquest camí cap a la República i la llibertat. No el malbaratem: és l'hora dels acords, d'un acord que no hem de desaprofitar. Conjurem-nos altre cop i fem-ho possible!

(La foto és del minut abans de començar el recompte del 14F al col·legi Serra i Húnter de Manresa: aquell vespre tampoc no me'l vaig voler perdre!)