De Sebastià Alzamora: mal començament?

Ara fa vuit dies no em vaig estar de mostrar els meus neguits sobre el futur govern del país. D'una banda perquè acabàvem d'assabentar-nos que l'Eurocambra retirava la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí, exactament el mateix dia que el jutge de vigilància penitenciària revocava el tercer grau dels presos de Lledoners. I en aquell ambient, els dubtes sobre l'acord —o no— de la composició de la mesa del futur Parlament se'm feien un punt angoixants... «Prova superada», doncs, podria opinar ara mateix: des de divendres hi ha mesa i tenim MH Presidenta del Parlament. Fins i tot de manera prou unitària els representants de l'independentisme han estat a Madrid —PdCAT, Junts, ERC, CUP, Òmnium...—  a presentar la llei d'amnistia al Congrés com a «punt de partida» per a la resolució del conflicte. Tot plegat, en paraules de Sebastià Alzamora, per «deixar enrere la inacció, l'estupor dolgut i la bronca interna permanent de la legislatura anterior i anar cap a alguna cosa propositiva». Però la seva columna d'avui, a l'ARA, es titula —ras i curt— Mal començament. I en reprodueixo els dos darrers paràgrafs per tal com, els seus temors, encara avui són els meus també.  Amb tot, i com que soc un home d'esperança, jo de moment ho deixo en pregunta: mal començament?

«Pel poc que en transcendeix, de les negociacions, qualsevol diria que dins el partit nou de trinca que és Junts per Catalunya s'hi ha introduït l'antic escrúpol convergent contra la idea d'investir un president d'ERC. Les primeres intervencions públiques de Laura Borràs com a presidenta del Parlament han mirat cap a la legislatura anterior (per criticar el seu predecessor Roger Torrent, sobretot). I des de fora de la primera línia, les aportacions del president Torra, en el paper d'ànima en pena de la Casa dels Canonges, explicant la solitud que va sentir a l'anterior Govern com si ell no hi hagués tingut algun tipus de comandament (vam entendre que el presidia) resulten si més no xocants, si el que es pretén és facilitar que les negociacions arribin a bon port.

Però bé: la cosa, com sempre, no es perd només per una banda. Els llanterners dels diferents partits treballen –amb més afany cada dia– amb la hipòtesi d'un fracàs en la formació de govern, del qual tots es podrien culpar mútuament en cas d'una eventual repetició electoral. Si no és així, es tornarà a formar un Govern mal avingut i poc operatiu, que sempre comptarà amb l'obtusa i venjativa actuació dels poders de l'Estat per justificar-se. Deu ser que s'acosta el momentum.»

Passem per alt la ironia del momentum. Només dic que fer càlculs sobre els hipotètics guanys i pèrdues d'una possible repetició electoral és, pel cap baix, bogeria. I de debò que, de folls, ja anem servits...