dilluns, 15 de març de 2021

Qui no coneix Rosa Maria Masachs?

Aquest mes de març el Pou de la gallina commemora una efemèride en clau de dona: els 75 anys de la vaga de la Fàbrica Nova que protagonitzaren les seves teixidores en aquells temps de postguerra, gana i molta repressió. Es tracta, molt probablement, de la primera vaga seriosa que s'enfrontava al nou règim franquista i val a dir que es va resoldre aconseguint tots els objectius que les vaguistes s'havien proposat. Lectura planera i instructiva, sens dubte. Al final de la revista, el «Qui no coneix...» s'atura amb Rosa Maria Masats, una professora de llengua francesa que segurament vau conèixer en els anys de la vostra secundària... Il·lustrada magníficament per Maria Picassó, la seva història comença a la Plana de l'Om. I hom diria, sense por d'exagerar, que gairebé no s'ha mogut del barri...    

Rosa Maria Masachs, 
sous le ciel de Manresa

Quantes generacions de canalla vàrem aprendre francès amb la Masachs? Rosa Maria Masachs i Playà. Trenta-set cursos de llengua i civilització francesa, a cavall del Peguera i després el Pius! Només per això ja la coneix mig Manresa. Va néixer el 1948 al pis de l’àvia, a la Plana de l’Om, quan encara es naixia a les cases. Segona de tres germanes, era filla de Maria Carme Playà i aquell il·lustre catedràtic que fou el doctor Valentí Masachs Alavedra. En un ambient geològic regit pels cursos a l’Escola de mines i l’institut Lluís de Peguera, l’ofici del pare fins marcava el temps dels estius: abans d’anar a passar els tres mesos a pagès —a Rajadell— hi havia deu o dotze dies de platja vinculats a la participació del pare en tribunals de revàlida a instituts del litoral —«com més al sud de Tarragona, millor: el iode hi és més abundant!». I bé, l’any 1966 la Rosa Maria ja és a Barcelona on cinc anys després es llicenciarà en Història antiga i Antropologia. D’aquell temps en queda un record esportiu, quan fa part de l’equip de vòlei universitari i arriba a guanyar el campionat estatal. També participarà a la lliga oficial fins que es casa, el 1974! Però és aleshores que l’atzar la fa ensopegar amb una plaça interina a l’institut Lluís de Peguera. Una plaça... de francès! Tot va ser provar-ho —havia estudiat francès, i el francès era la llengua culta del pare, la dels viatges a la república veïna i fins la de molts dels discs de 45 RPM que compartien les germanes. I d’aquell primer pas accidental i anecdòtic en va venir tot l’ofici. De 1972 al 1986 al Peguera, començant per les classes de nocturn. Després vindrà l’accés a càtedra i, doncs, un nou destí: vint-i-tres anys més al Pius Font i Quer! Pura perseverança, en un itinerari vital desplegat en poc més de set o vuit quilòmetres quadrats: de casa a l’institut, i altre cop a casa, amb quatre criatures i un matrimoni igualment durador. Això sí, mentrestant ha vist fondre la llengua de Voltaire, de Flaubert i Baudelaire, rellevada per l’anglès. Ella, impertèrrita, va continuar la seva oferta de gramàtica i cançons, d’intercanvis epistolars que aviat foren estades a Romans-sur-Isère, camí de Grenoble, i després a Bourg-lès-Valence, allà al costat. Aleshores, quan els Erasmus no existien i Europa encara semblava acabar als Pirineus, les seves sortides van ser sempre un glop d’aire fresc, fos des d’un institut o l’altre. Els seus darrers anys són com a cap d’estudis, i la jubilació la portarà a nous interessos: si ja dominava el francès i l’anglès, ara hi afegirà l’italià i —cinc anys de picar pedra— també l’alemany. Tot plegat, mitja dotzena idiomes: no em direu que la dona no es fa entendre! Però, i per tornar a l‘esport, la Rosa Maria es va involucrar al Club Atlètic on duia les filles. Amb d’altres pares es van preparar per poder ser jutge de pista, que era una cosa que a Manresa convenia. I posats a fer —la canalla ja no era al club— fins va esdevenir jutge nacional, i encara avui és a la junta! També ha passat pel moviment veïnal i des de la Federació va coordinar sis anys el programa «Amunt» per a nois i noies que no es podien permetre un reforç escolar. El lema? «Tota pedra fa paret». Potser perquè a la base sempre hi queda un punt de geologia...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada