De Tardà a Aragonès, compromisos i oportunitats històriques

Ara fa vuit dies, Joan Tardà era a Manresa. Presentava el llibre En defensa pròpia, a la llibreria Parcir, amb la participació de Pilar Goñi —directora de Canal Taronja— i acompanyament de Sergi Sol i Marc Aloy, alcalde de la ciutat. Em va agradar de ser-hi, aplegats en una llibreria parlant no pas «en defensa d'en Joan Tardà» sinó en defensa d'un projecte de país. Si m'ho haguessin dit fa vint-i-cinc anys que ho veuria i viuria, gairebé que no m'ho hagués cregut! En fi, el llibre me'l vaig cruspir aviat, i en tinc alguns trossos subratllats, que m'acompanyen en el silenci que envolten aquests dies de negociacions per al futur govern. 

D'una banda Joan Tardà considera fracassat qualsevol projecte polític espanyol que no vulgui afrontar una resolució democràtica per Catalunya, i blasma aquells que no afronten el conflicte, perquè el conflicte no desapareixerà. Però, a la vegada —un cop i un altre— s'imposa des d'Esquerra ser capaços de sumar majories més àmplies a Catalunya, d'ampliar la base i evitar els enfrontaments caïnites «que només generen desànim i ens fan perdre capacitat d'atracció envers la ciutadania no independentista». Perquè en Tardà —com Carod, com Puigcercós...— ja fa dues dècades que no admeten la dissociaciò entre una agenda nacional i una altra de social. Un únic projecte, nítidament republicà!

Dic tot això perquè avui vuit dies més tard, he pogut escoltar en Pere Aragonès en una conferència a Youtube on ha presentat les línies mestres del que voldria ser el seu proper govern. Demà els diaris en duran tots els detalls, però jo ja puc dir avui que m'ha agradat. M'ha agradat perquè m'ha semblat rigorós i alhora ambiciós, quan ha instat JxCat i la CUP, però també als Comuns, a tancar un «acord sòlid, honest i generós». M'ha agradat veure'l convençut a l'hora de construir un govern enèrgic i cohesionat. «Es el meu oferiment i compromís», i ha reblat: «Es l’hora de l’acord, i aquest acord no es pot desaprofitar». He pensat que tot el trajecte polític que hem viscut els darrers vint o trenta anys tenia més sentit que mai. 

Sí, ja sé que el pacte deurà ser molt difícil, i que ves a saber com s'acabarà. Que hi ha vetos creuats i algunes cartes que no lliguen. Però la voluntat inspiradora és aquesta —sumar i ampliar— i jo la comparteixo des de la primera nit, aquella dels resultats electorals incerts, quan al país no es configurava cap majoria sòlida que no fos el 51% de vot independentista. Doncs aquesta és l'oportunitat — el propi Aragonès ha jutjat la responsabilitat històrica com a majúscula, que marcarà dècades— i ens reclama estar a l’alçada. Per això jo també espero veure  aglutinar el més gran nombre de formacions polítiques que col·laborin en fer un govern, i que sigui el millor pel país. Al capdavall, em penso que el verb més sovintejat de la xerrada ha estat el de transformar: «Ningú que tingui voluntat transformadora, voluntat de canvi al país, es pot inhibir». I doncs contra l'obstinació i el greuge, generositat, silenci i bona feina. Sense vel·leïtats ni riscos innecessaris —només de pensar que algú aspiri a una repetició electoral em treu de polleguera. I les contradiccions? Mesurem-les bé, i fem el més gran esforç de cintura que haguem conegut: la futura Generalitat republicana —més igualitària, més ecologista, més femenina i fins i tot més culta—   bé s'ho val. 

El 14F la ciutadania de Catalunya va votar a favor de l'autodeterminació, i a favor d'un gir a l'esquerra. A favor de l'amnistia. A favor del retorn dels exiliats. A favor d'una nova etapa que és un pas més en aquest camí cap a la República i la llibertat. No el malbaratem: és l'hora dels acords, d'un acord que no hem de desaprofitar. Conjurem-nos altre cop i fem-ho possible!

(La foto és del minut abans de començar el recompte del 14F al col·legi Serra i Húnter de Manresa: aquell vespre tampoc no me'l vaig voler perdre!)