divendres, 28 de desembre del 2012

Trobarem a faltar Carles Valero

Ahir vam enterrar en Carles Valero. Una mort sobtada, imprevista, el mateix dia de Nadal. No feia ni vuit dies que m'havia trucat: en Valero era dels que trucava sempre, perquè sempre en tenia una per dir. I a continuació t'interrogava: "què en penses?" i ja tenies la conversa oberta. Feia molts anys que ens havíem conegut, a Manresa, quan ell desembarcava amb totes les tropes del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC) per fer la Fira Mediterrània. Era dels primers a arribar i pel cap baix passava un parell de setmanes a la ciutat en tasques de logística, per dir-ho d'alguna manera. Va resultar que esmorzàvem plegats a la Fonda de Sant Antoni -aleshores jo feia de regidor de Cultura a la ciutat. Aviat ens vam trobar. I ja hi vam ser: el Valero xerraire, el conspirador, el visionari o el somniatruites. O tot plegat alhora. Gracienc fins el moll de l'os i independentista de pedra picada -del PSAN a ERC en un itinerari particular farcit de sigles i famílies. En resum, que durant quinze anys almenys, vam coincidir i vam divergir, vam perdre temps i en vam guanyar. Perquè en Valero una cosa sí que la tenia: era dels que sempre saben els gats on jauen. Vull dir que moltes i moltes més vegades em va informar ell a mi que no pas jo a ell, i li quedo agraït. Ara tampoc no en farem uns elogis desmesurats perquè en Carles Valero era, en fons i forma, humanitat pura; però per aquesta profundíssima humanitat era que ens estimàvem i en les diferències ens respectàvem. Diguem doncs que també hi havia dies que l'hauries escanyat: vam passar quatre anys de costat inoblidables al CPCPTC, però amb l'única solució de posar-lo a la porta del despatx de direcció general. I considerar que la seva natural inclinació d'informació i recerca seria, ras i curt, la seva feina. Al capdavall, i a la seva manera doncs, va complir sempre i a tota hora: a la taula, un ull a l'ascensor i l'orella al telèfon. Tothora anant i venint. Pujant a fumar al terrat, baixant a fer un cafetó. Semblava el 29. I sempre trobava algun ganxo! Però sempre et portava la notícia...  Fins l'estiu passat que, amb seixanta anys fets, es va jubilar.

Per això, quan el dia de Nadal, a l'hora de dinar em va trucar el Jordi Fàbregas ja vaig tenir un mal pressentiment. No per res, però a l'hora dels galets i l'escudella... què passava? "El Carles..." No li tocava, és clar, ni ens ho esperàvem. El CAT ara perd un tros de la seva història, de la seva ànima. El perd Gràcia i el perden Arsèguel i els seus tallers, que el Carles adorava i per als quals va fer sempre gecs i mànigues davant qualsevol responsable de política cultural. El perd el país i la cultura popular. I ja veureu com al Tradicionàrius, a la propera Trobada d'acordionistes o a qualsevol concert dels de El Pont d'Arcalís... o a la propera Fira Mediterrània que mai es va saltar! Sigui on sigui, ja veureu, dic, com el trobarem, segur, a faltar. Perquè el Carles -Carles Valero i Heredia!- potser no sabíem mai ben bé què feia. Però el cas és que feia i, ara mateix, em penso que feia molt...

La foto és del mes passat, a Manresa, Fira Meditarrània. En Carles Valero amb en Pep Huguet, l'ex-conseller però també, trenta anys enrera, el company del PSAN. El tercer, al bell mig, és Jordi Torra, responsable de comunicació d'ERC Manresa. Són a la parada de les cerveses Guineu, al Passeig de Pere III, i si no hi hagués hagut pressa, aviat ens cantarien plegats allò de "Guarda la Luna, guarda la Luna...". 

Publicat a l'edició digital de Sons de la mediterrània

dimarts, 25 de desembre del 2012

Nadal amb les cançons de l'Oliva

Tot just deu fer un any que hi estic apuntat: l'Àlbum de cançons que setmanalment en Josep Maria Oliva adreça a tothom qui ho vulgui. Vol dir que els que hi som, cada setmana rebem una cançó amb un comentari i, també, dos arxius. L'un, amb l'emapetrès, sonor. I l'altre, un document word amb la lletra original i, si s'escau, la traducció. Tot plegat, fantàstic, gratuït i amb l'única intenció de remoure les cançons de la nostra memòria, "Cançons que ens han emocionat, que ens han alegrat o ens han entristit, que ens han fet somniar, que ens han fet pensar... Cançons que van unides a moments molt concrets de la nostra vida i també cançons que ens agraden per elles mateixes, per les històries que expliquen o pel pur plaer d'escoltar-les". Doncs bé, en Josep Maria Oliva construeix el seu àlbum amb tots els seus amics i, bé des de El Club de la cançó, bé des de la xarxa, fa córrer cançons i cançons.

Avui, que és Nadal, he obert la seva tramesa número 91: I'd like to teach the world to sing. I com que ni el títol ni la fitxa em deien res (1971, The New Seekers... ), el cert és que escoltar-la m'ha tornat més de quaranta anys enrere, amb el Manel, asseguts davant del televisor en blanc i negre, devorant també aquells anuncis de voluntat nadalenca, tot just en una primitiva incitació al consum. I és que l'any 1971, la companyia Coca-Cola, amb el seu espot de Nadal, va fer que molta gent associéssim aquesta cançó a l'esperit nadalenc. Però, l'Oliva avisa... aquest és un dels pocs exemples que primer va ser l'anunci que la cançó!

"La cançó I'd like to teach the world to sing ("M'agradaria ensenyar al món a cantar"), va nèixer com una cançoneta publicitària amb un altre títol, I'd like to buy the world a coke ("M'agradaria comprar una Coca-Cola al món"). Aquella cançó va ser la base d'un anunci on un nombrós grup interracial de joves situats en un immens paratge muntanyós la cantaven amb una ampolla de Coca-cola a les mans. L'anunci es va estrenar al juliol del 1971 i l'èxit va ser tan gran i tan imprevist que molta gent demanava el disc -encara inexistent- amb aquella cançó. A la vista d'això, els mateixos autors van ampliar la lletra original , li van treure les alusions a la Coca-Cola, i la van transformar en aquesta I'd like to teach the world to sing".

Sembla que a finals d'aquell mateix 1971 la Coca-Cola va reconvertir l'anunci original en l'espot nadalenc que es va difondre arreu del món. Us sona també la lletra? M'adono estupefacte que encara la sé de memòria! "Al mundo entero he de enseñar/ un mensaje de paz/ y junto al árbol revivir/ la alegre Navidad./ La chispa de la vida./ Al mundo entero he de enseñar/ Coca-cola es así/ un mensaje de paz/ Coca-cola/ y junto al árbol revivir...". Doncs això, encara avui al costat dels galets i la carn d'olla, del vi i del xampany, tots dotze a taula, avui he ofert als fontdeviles quatre litres de coca-cola amb aquella alegria. Que si en faltés, el meu germà Manel no em perdonaria!

Ah! I el meu reconeixement al Josep Maria Oliva. No sé si encara admet més socis, però la seva cançó setmanal és esperada!

The New Seekers - 'I'd like to teach the world to sing'.mp3. 3321 KB Baixa

diumenge, 23 de desembre del 2012

ERC Bages fa un (altre) butlletí

I no me'n ric pas. Dic només que en fa "un altre" perquè a fer butlletins, els d'ERC hi tenim la mà trencada. Si ja la hi teníem abans, quan cada edició es feia en suport paper, còpies en ofsset i distribució per correu odinari, ja em direu ara! Ara és econòmic, ràpid i senzill. O potser no ho és tant? Quants correus electrònics rebem cada dia? Quants minuts estem diposats a dedicar-hi? I enmig d'aquesta allau informativa, té, una altra proposta... Cal interès, contingut, regularitat i presència. Aviat és dit!!

I amb tot, una altra proposta, sí, potser perquè ara mateix convé especialment anar informats. Què passa i què pot passar?. Calen espais per a la informació i les idees. Per veure-les venir, per tenir arguments, per defensar amb educació i fermesa el camí que hem emprès. I això fet també des de la proximitat, des del poble, des de la comarca. Per als companys de viatge i per als que encara dubten. O pels que esperen que els ho anem a explicar... El sistema funciona sempre: idees, arguments i proximitat. Aquest Junqueras tan pedagògic que tenim n'és la millor mostra. Però aquesta és una tasca que implica a tothom. Perquè no n'hi haurà prou amb dir que són dolents, cabuts o injustos. Perque ja ens en comencen a venir de totes bandes i cal que la resposta sigui, també, enraonada. I és en aquests termes -i una mica de trompeteria inicial- que hi he col·laborat.

Comunicació és cohesió i victòria

Aquest any 2012 el recordarem com un any històric: dotze mesos per mobilitzar un país, una Diada inesborrable i, finalment, el mandat de les darreres eleccions: un lideratge compartit i plural per exercir el nostre dret a decidir i, alhora, aplicar alternatives econòmiques més justes i eficaces per poder sortir de la crisi.

El resultat és conegut, ara mateix. Un pacte d’ERC amb CiU amb autèntiques novetats pel que fa a política social i pressupostària i, també, per la construcció de les estructures d’estat imprescindibles per avançar cap a la independència. No serà gens fàcil, perquè la capacitat de maniobra és mínima i no faltaran adversaris al projecte, dins i fora del país. Per això, aleshores, cal garantir la cohesió d’ERC i una informació i comunicació tan fluida com sigui possible.

Comunicació i coneixement. Aquest és el perquè d’aquest nou butlletí electrònic de periodicitat mensual. Perquè només ens en sortirem amb confiança i intel·ligència. Amb coneixement. Som davant una oportunitat històrica que no es pot perdre. Diu Oriol Junqueras que “El coratge, l’audàcia i la resistència hauran de ser les nostres companyes inseparables a partir d’ara”. I és així si volem garantir que el 2014 sigui l’horitzó de la nostra llibertat. D’un nou país que garanteixi el benestar de tots els seus ciutadans. D’uns ciutadans compromesos, actius i, ara mateix, informats i valents.


La foto és de la darrera campanya electoral al Bages, al teatre de Els Carlins. Em penso que "vam comuncar" bé... 
El nou butlletí, clicant aquí.

divendres, 21 de desembre del 2012

El triomf comença sota l'escenari

Avui a l'institut acabem el trimestre. Però amb el record inesborrable de dos dies de "Nadal al Catà": quatre representacions amb setanta cantaires, quinze flautes i una de travessera. Dues guitarres, un baix i una bateria. Nou rapsodes i un bon grapat de solistes. Lluquet i Rovellona. Satanàs i Llucifer, i una col·lecció de dimonis i dimonietes que ja en tenen l'ànima i només els faltava samarreta vermella. O els tres arcàngels, que si cal, els papers els tripliquem!. I la Rosa Ortega amb el piano, que tot ho remou. I l'Alícia Puertas, és clar. O jo mateix, al llindar de l'afonia. I tots els professors i tutors que hi col·laboren!. Però a sota la maquinària d'aquest artefacte artístic -més de cent actuants en un escenari reduïdíssim!- literalment a sota, als camerinos de Els Carlins, també hi ha qui s'escarrassa de valent. Amb vestits i pom-poms. Posant ordre a aquell desori que entusiasma. Que barreja bosses i abrics amb samarres i sabates de taló esmolat!. Doncs bé, al davant de tots i totes hi ha un exèrcit de trenta perruqueres i maquilladores, professores incloses. Que per això els cicles formatius del Catà són formidables! Sense elles... quin "Nadal al Catà" més pàl·lid! I és que aquest triomf de la música i la literatura, de tots i cadascun dels artistes que ens hi acompanyen, comença molt abans i ho fa, precisament, sota de l'escenari....


(Els fluorescents cremen la foto, però el formigueig hi és evident. I si us mireu el fèisbuc de l'Institut Guillem Catà veueu quines fotos i quins comentaris ha fet la canalla! Molt millor que l'any passat!! Doncs això, un record inesborrable... encara que Sagarra i Folch i Torres grinyolin dins la tomba!)

dimecres, 19 de desembre del 2012

La llibertat, més a la vora

Quin any aquest 2012! El vaig començar disposat a veure de tot, però tot i la predisposió, confesso obertament que mai hagués pensat arribar tan lluny. Recórrer tant camí i amb tanta gent plegada. Tot just fa tres mesos d'aquella Diada que tot ho trasbalsà, i tres setmanes més d'aquelles eleccions extraordinàries. I amb una serenor inhabitual, els pactes s'enllesteixen. I les formes, les idees, la retòrica d'altres temps ens sembla del tot buida, arcaica, inútil. Rellegeixo el document que Vilaweb ja ha fet públic i penso que hem fet un primer pas, i probablement el més difícil. Creure que podíem fer-lo. I creure-ho no només els de sempre sinó creure-ho amb molts més. Hem fet el primer pas i n'han de venir molts d'altres encara. I hi haurà estones aspres, sens dubte. No serà fàcil ni planer. Però avui estic content com feia temps no ho estava, i ho diria a tothom sense embuts.

Catalunya es troba davant d’una oportunitat que només es presenta una de cada moltes generacions: l’oportunitat de construir un nou país; l’oportunitat del poble català de ser protagonista de la nostra història; l’oportunitat de posar la política al centre del debat públic; l’oportunitat de construir una societat millor basada en la justícia social i l’equitat; l’oportunitat de reafirmar el nostre compromís amb la democràcia, amb la pau i amb Europa.

Com qualsevol altra nació, Catalunya necessita disposar de l’instrument d’un Estat que li permeti desplegar amb la màxima ambició un projecte propi de país. Catalunya pot viure molt milor del que ho fa ara. Ho podria fer si disposés, d’una banda, de tots els recursos que generem els ciutadans i les empreses de Catalunya i, de l’altra, de la capacitat de decisió, del poder polític sobre tot allò que ens és propi i ens afecta.

Per aquests motius, CiU i ERC expressen el compromís que el poble català es pugui pronunciar, mitjançant una consulta, sobre la possibilitat que Catalunya pugui esdevenir un Estat en el marc europeu, per disposar, d’aquesta manera, de les eines necessàries per superar la crisi econòmica, afavorir el creixement i garantir la cohesió i el benestar de la societat catalana.

I el compromís té data: el 2014. El text no és gaire més llarg: tres fulls i una bona dosi de confiança mútua. Demà els diaris recolliran la resta que fa més dies s'endevinava treballada -política fiscal, mesures socials... De tot plegat me'n queda un pòsit d'esperança clara, i fins aquell punt de d'orgull que els anys ens donen. Semblava que no seria i té, aquest cop sembla que va de veres. El país que vam somiar, el país pel que hem lluitat, el tenim a la vora. La llibertat, sí.  I serà bo de veure perquè ha de ser bo per tothom...

La foto, de l'estiu a Castellbell i el Vilar, en una acció de l'ANC. Treballar plegats i diversos, la llavor del canvi... 

dijous, 13 de desembre del 2012

Santa Llúcia, deixa'm veure el referèndum!

Avui és santa Llúcia, patrona de pobres, de modistes i de nens malalts. També patrona de cecs i protectora dels ulls. Al claustre de la Seu, devotament, encara s'hi han aplegat uns quants centenars d'espelmes sota un prec: que santa Llúcia ens conservi la vista!. I bé que ens caldrà si és que hem de veure tots els esdeveniments que pel futur es pronostiquen. Els diaris donen per fet l'acord entre Esquerra i Convergència, i les negociacions s'intueixen madures. Però l'escenari fa respecte: si el referèndum de la nostra llibertat aviat durà data, la pregunta és, amb quin aspecte hi arribarem?  I amb tot, cal una data, i tant! Aquesta ha estat la condició primera d'un possible pacte més enllà de d'altres canvis en política fiscal. Però tots els sacrificis que se'ns reclamaran els propers mesos només tindran sentit si, al capdavall, és clar el termini. Les provocacions d'un ministre com Wert no ens poden distreure perquè, de fet, cada vegada n'hi haurà més. I doncs ara mateix, ens cal prémer l'accelerador per saltar la paret i esdevenir subjectes polítics amb totes les capacitats. Llegeixo a l'article setmanal d'en Joan M. Tresserras per l'Ara, "La crisi i el patiment de tantes famílies no admeten més dilacions. Els arguments per guanyar el referèndum ja hi són i no es necessiten anys per exposar-los. Els únics condicionants temporals, doncs, només poden venir imposats pel procediment de la convocatòria. Per l'exhauriment de les vies que busquen fer coincidir la legitimitat -que ja tenim- amb la legalitat -que ens negaran".  Doncs això, les coses ja són irreversibles. I a més a més cal anar de pressa. Per tota la resta, confio a Santa Llúcia poder-ho veure amb aquests ulls meus -pobres, miops i fins cecs a vegades- que al capdavall els cucs s'han de menjar.

La foto és d'aquest vespre, a la Seu de Manresa. Venia d'una altra litúrgia, la manfiestació del MUCE contra la llei Wert i les retallades. Segona manifestació de la setmana, després de dilluns amb Som escola. Un excés, no sé si de confiança o de manifestacions...  

dimecres, 12 de desembre del 2012

El bestiar que guarda el pessebre

Quan fa un parell de setmanes vaig llegir als diaris que Roma qüestionava la presència de bous i mules al pessebre nadalenc vaig tenir un pensament immediat per l’Enric Benavent i -ai!- el col·lectiu El bou i la mula. Tants esforços per mantenir propera la tradició pessebrista i ara surt el Papa i ens esguerra el narro! M’aturo aquí perquè fer-hi broma em sembla massa fàcil. Però sí que aleshores em van semblar simptomàtiques almenys un parell de coses, més enllà de sorprendre’m que el Papa tingui l’esma d’aturar-se en aquestes minúcies. En qualsevol cas, el seu comentari fou d’aquells que immediatament aixequen polseguera. Que és el què passa quan es remenen elements populars: sempre hi ha qui en vol fer brega.

La primera idea, doncs, i atès el ressò mediàtic, és que el pessebre avui conserva encara la seva vigència al calendari festiu popular, al costat de les corals, pastorets i cavalcades de reis. I això que en aparença les condicions no li són gens propícies! Però el cert és que fer pessebres o anar-los a veure continua despertant una poderosa atracció sobre les persones, potser per aquesta capacitat de miniaturitzar el món, de representar-lo endreçat i al marge dels conflictes de cada dia. El pessebre permet construir un paisatge efímer a mida d’homes i dones, caganer inclòs. Amb dimoni. Amb els reis, i fins amb porcs, truges i marrans. Que en realitat no hi hagués ni bou ni mula... què hi fa? No és aquella realitat la que construïm, sinó la seva representació, i ho podem fer a la nostra mida.

I doncs, en segon lloc, recomano no discutir al Papa allò que tampoc ha dit. Vull dir que aplaqueu les ires, pessebristes ortodoxos! El pessebre es pot fer amb bous i mules, i ara també sense. Voleu més llibertat? Relativitzeu, doncs, el missatge vaticà, que en d’altres àmbits ja hi estem fets. I sobretot, eviteu els polemistes professionals. Que no hi havia el bou ni la mula? Entesos! Però això no vol dir que hagin de caure de cap pessebre...

Al capdavall, les posicions obstinades en la cultura popular acaben per fer més mal que bé. I a parer meu, el pessebre contemporani reclama més ingredients encara, si volem conservar-lo com a representació del vell debat entre el bé i el mal. Un paisatge moral bastit al menjador de casa! El món just i un punt feliç que no acabem de trobar durant l’any. Per ser francs, jo és que de bestiar n’hi posaria més encara. Cadascú se sap els noms, és clar. I posats a fer, passada la Candelera, podríem aviar-los tots a l'infern!

Publicat avui a NacióLaFlama.cat

dissabte, 8 de desembre del 2012

Pomés, Barcelona 1957

Tot just ara fa cinquanta o seixanta anys que una generació de fotògrafs va impulsar una nova mirada, viva i crua -i malgrat tot, també tendra- del seu temps. Francesc Català-Roca o Xavier Miserachs. Joan Colom. O Leopoldo Pomés. Un conjunt, al costat de molts altres noms, irrepetible. I que ja ha estat qualificat de "Nova avantguarda catalana". El cas és que la Fundació Foto Colectania ha presentat aquesta tardor Barcelona 1957. Leopoldo Pomés. Un recorregut magnífic per la Barcelona de les acaballes dels 50. Una col·lecció de fotografies que anaven destinades a un llibre d'encàrrec que... mai no es publicà. O que no s'ha publicat fins ara, més de cinquanta anys després!. Diuen que en Pomés va estar més d'un any tombant per la ciutat, des del centre fins als nous barris perifèrics. El resultat, extraordinari, ara emergeix amb tota la seva força i ens recorda de qui som fills i d'on venim exactament. Fins el 2 de febrer, tot just 80 fotografies. Us atraparan segur.

La foto, Mare i filla La Rambla, 1957.

dijous, 6 de desembre del 2012

Qui no coneix Gemma Puig?


Ahir dimecres es va presentar El Pou de la gallina d'aquest mes de desembre. Amb un altre dibuix extraordinari de Maria Picassó, hi presentem Gemma Puig. Oi que la coneixeu? Representa ben bé aquest conjunt de taquillers i acomodadors que, amb el Galliner, han transformat la seva tasca. Perquè de sempre que han fet alguna cosa més que vendre entrades o trobar-vos el seient. Perquè saben que l'èxit de la programació comença, precisament, per on són ells...


Gemma Puig,
entre taquilles i bambolines

Sí, és clar, ara direu que la Gemma Puig és molt jove per sortir en aquesta secció. I amb tot, jutgeu si no s’hi ajusta perfectament! Us sona dels seus anys de monitora a l’esplai Maitips, a la carretera de Santpedor? Dels seus nadals, també monitora al Campi qui Jugui? O bé encara monitora a cursos de noves tecnologies per a la gent gran? La Gemma, és cert, ha fet una mica de tot. Però si la recordeu, prima i remenuda, d’aspecte fràgil -però amb els conceptes clars !- és sobretot per aquests disset anys com a membre d'El Galliner, de primer ajudant als muntatges, després acomodadora, i ben aviat a les taquilles. La veieu rere el taulell del Kursaal o bé el del Conservatori? Segur que hi heu anat a petar més de dues i de quatre vegades, amb tot el seu estol de companyes, ara per un abonament, ara per una entrada anticipada, potser per fer un retorn o bescanviar una invitació... La Gemma s’ha fet gran oferint sempre les millors localitats disponibles. I ara que finalment han desaparegut les tradicionals cues i el públic sovint ja s’espavila des de casa amb Internet, ella i totes les seves companyes són encara l’equip humà que us ho pot acabar d’arreglar. Fins i tot quan hom va tard! I el cas és que us ho arregla sense perdre ni calma ni compostura. Potser perquè, abans que taquillera, va ser tants anys monitora...

El senyor Ramon

dimarts, 4 de desembre del 2012

El català a l'escola, ni un pas enrere (tornem-hi!)


Ho vaig escriure fa quinze mesos, aleshores que des del TSJC l'emprenien contra la política d'immersió lingüística. Hi torno avui, després de conèixer la proposta de llei del ministre espanyol José Ignacio Wert. Una proposta que converteix el català en llengua residual a l'escola i fomenta la segregació dels alumnes per motius lingüístics!. És molt més que un altre atac a la llengua: és un atemptat a la cohesió social del país que posa en risc tota la tasca feta els darrers trenta anys. Un regressió fins aquells darrers anys del franquisme més pur i dur! I és que Espanya cada vegada mostra amb menys manies com és d'hostil a la catalanitat. En Wert, ja ho va insinuar, sí, i ara que les eleccions són passades, sense #wertgonya pitja a fons l'accelerador per tal d'espanyolitzar els nois i noies de Catalunya. I de passada provar de retornar-nos tots a la cleda, potser pels ponts que el senyor Duran vol bastir...

Doncs bé, en aquest conflicte de legitimitats -nova llei espanyola versus llei d'educació catalana- compto que els docents d'aquest país sabrem ser on toca. I així com confio en la fermesa dels nostres representants polítics, que comptin que en això seré del tot insubmís. Desobeiré i desobeirem. Perquè ja ha arribat l'hora d'anar més enllà. L'escanyament financer, cultural i polític que estem patint reclama objectius ambiciosos i posicionaments valents. Pactem, doncs, un calendari i fem-ne via: no s'hi val ni un pas enrere! 

diumenge, 2 de desembre del 2012

Tornen els Pastorets!

Primer diumenge d'Advent. A l'institut ja fa dies que hem recomençat els assaigs del "Nadal al Catà". Un text lluegerament recomposat, uns actors nous i uns nous rapsodes. Coral, músics, la col·laboració des de Plàstica o del cicle de Perruqueria i estètica. Tot es va coent i, després del resultat de l'any passat, amb més expectatives encara. Anirem a la Residència d'Avis, vindran alumnes de les escoles de primària, i acabarem el dijous dia 20 de desembre amb dues sessions de matí i tarda al teatre d'Els Carlins.... Per poc que us feu amb adolescents ja us podeu imaginar l'entusiasme i -també- el desori que això comporta. Però abans no prenguem mal, es repeteix el miracle. Com ara divendres, que vam convocar els actors a les 9 del vespre als mateixos Carlins, per veure un assaig de Pastorets "dels de tota la vida". Malgrat ser optatiu, no va faltar el bo i millor del nostre institut, i amb una puntualitat inaudita als matins! I bé, ens vam fer la foto i vam anar a seure a platea per seguir l'assaig a què ens convidaven. Esverats i alhora fatxendes ("yo soy Yussifé" "Y yo Satanás!"), no van entendre mai el meu desig d'un major silenci. Tot el contrari, convençuts de que es portaven d'allò més bé (!), van haver de fer-me notar el valor del seu esforç: "eh, profe, que aquí n'hi quatre que ens hem saltat l'entrenament". L'entrenament de futbol! Què més se'ls pot demanar?  Si el Dani, l'Ivan o el Yussef han prioritzat el teatre a la pilota vol dir que, veritablement, els agrada. I aleshores tot passa, i creus que sí, que tot aquest batibull valdrà la pena.

dissabte, 1 de desembre del 2012

Colònies sense crisi a l'institut Catà

Des de fa anys que els alumnes de l'institut Guillem Catà fan colònies. Es fan per als de primer d'ESO i al primer trimestre, per allò de cohesionar grups, conèixer-nos, passar-nos-ho bé i fins per veure millor qui és qui i com actua. Al Catà, a més a més, sempre hem tingut la sort de comptar amb el monitoratge dels alumnes d'animació sòcio-cultural. Tot plegat, una bona proposta. Però una proposta que ha fet figa: enguany només s'hi van apuntar dotze alumnes. Els dotze que tenien 50€ per passar dos dies fora de casa. I això que els símptomes ja hi eren l'any passat però, aquesta vegada, amb dotze nanos de seixanta matriculats, era ben bé per deixar-ho córrer.

I no, no ho vam deixar córrer, tot el contrari: vam decidir fer unes colònies urbanes, a Manresa. Dijous i divendres, dos dies, nit inclosa a l'institut. L'ànima de tot plegat ha tornat a ser el cicle formatiu d'animació sòcio-cultural, amb un Llorenç Planes incansable, fent de dinamitzador i profe (o és el mateix?). I és que la suma dels uns i els altres ha fet possible que les colònies esdevinguin inoblidables. Amb un fil argumental bastit a l'entorn de Manresa medieval i el rei Pere III, els nanos s'han passejat per la Sèquia i l'Agulla, pel carrer del Balç, la torre Sobrerroca i la basílica de la Seu, sempre darrera d'un enigma que calia desxifrar... i deixant el preu a 6€. Extraordinari!

I doncs, tafaner com sóc, vaig passar-hi a l'hora de sopar, després d'una sessió de foc i abans del joc de nit. Tot just sucar pa amb l'olor: l'institut no era institut sinó una casa de colònies, amb la carpa i els dormitoris a les cargoleres. La quietud del pati envoltat dels salzes i la lluna, que feia el ple. Tots els colors eren canviats, bufava un vent fred i fi, i tot prenia un sentit nou. Per això, després de fer quatre fotos, em va fer l'efecte que d'aquestes colònies en farem més, que sumarem més propostes i que, amb crisi o sense, valen molt la pena.

No és el que sembla perquè, veritablement, no cal ser fakir ni cremar-se: es tracta de posar-hi coneixement i ganes. Enganxa.