Qui no coneix Francesc Xavier Navarro?

Aquest mes de desembre el Pou de la gallina presenta els cinquanta anys de l'Escola agrària. Es tracta de molt més que una relació de mig segle d'activitats, i el text es complementa, a l'entrevista, amb la presència d'en Jaume Domingo. Tot plegat, una proposta que busca «reconnectar amb la terra». Després, a la penúltima pàgina, amb Maria Picassó encarem el «Qui no coneix...» amb en Francesc Xavier Navarro. No sé on vaig llegir, ja fa anys, que ningú es pot sentir veritablement d'esquerres si no s´embruta les sabates al costal de la gent que lluita i pateix. Que no és la teoría el que compta sino la práctica, vaja. I em penso que el nostre personatge d´això n´ha fet un compromís vital...

Francesc Xavier Navarro,
només es transforma compartint

El coneixeu, segur, però ara fa dies que no el veieu oi? Poca broma. L’home va patir un ictus aquest estiu del que encara es recupera! Per sort sembla que aviat el trobarem amunt i avall altra vegada. Li diuen Paco, Quico, Cisco o Francesc. Francesc Xavier Navarro Mateo, de 1960. La primera llar fou a Sant Pau però els pares se’l van endur a passejar tot un any per Alemanya, aleshores que els migrants érem nosaltres. Després van tornar per instal·lar-se a la Mion i, de seguida, al nou barri del Xup, gresol de moltes lluites veïnals i polítiques. Allà mateix comença el seu itinerari escolar, que continua en tot d’acadèmies abans d’acabar l’EGB a la Rial: un veritable esforç econòmic, provant d’evitar les escuelas nacionales. I és que amb l’avi represaliat per republicà, ja n’havien tingut prou del règim. Encara més: els pares —el Francisco, granaíno i psuquero confés, i l’Àngels, filla de Sant Mateu— van inculcar sempre el neguit social a tots tres fills, el Francesc i després el Jordi i la Cristina. Ell seria el primer a agafar-s’hi. Entra a treballar al Frankfurt Albert mentre fa els primers passos a l’associació de veïns del barri i, de seguida, a les Joventuts Comunistes. És aleshores que coneix mossèn Jubells i un grup de joves, del moviment de cristians de base. «Entro a les JOC, les Joventuts Obreres Cristianes, amb ganes de més compromís i treball compartit. Conec el Palas i el Vallecillos... No era qüestió només de fer revisió de vida, sinó d’implicar-se en la justícia social». El Francesc ha ampliat coneixences, surt del barri i també s’adona que no és ben bé un home de partit, de manera que abandonarà la militància. També amplia la seva formació en una oferta aleshores del tot nova: un curs de monitors. «Vaig conèixer el Josep Camprubí i el Lluís Piñot, abans que el CAE fos CAE, on anys a venir també hi vaig fer el curs de director». Tot plegat el duu a les colònies de l’esplai de la Sagrada Família i, una cosa lliga l’altra, aconsegueix entrar a treballar a Ampans fins a sumar-hi fidelment 36 anys... «És amb aquestes experiències que provo d’entendre la diversitat cultural, de capacitats i d’oportunitats que tenim les persones». Es casa amb Dolors Bartrolí i seran pares de l’Alba. Però també, i des de 1992, s’incorpora a Càritas, amb en Lluís Alegre, col·laborant i aprenent la tasca que ell feia. I és a Càritas on fa la darrera gran descoberta, la de la gent immigrada. Més enllà de l’assistencialisme —que també— es tracta de visibilitzar els nouvinguts. «Posem a l’agenda de la ciutat un col·lectiu que encara no es veia si no hi establies una relació directa. Allà conec els seus problemes, en un procés molt enriquidor per a tots». És per això que aviat el trobem cofundador de Bages per a Tothom, amb un objectiu primer: acollir i ser al costat de la gent. Després arribaran també polítiques municipals més actives sobra la diversitat i la sensibilització social, de la mà d’en Josep Ramon Mora, amb qui el Francesc recorda una bona complicitat. Amb Bages per Tothom coneixerà les primeres experiències que es feien a Osona o al Maresme i, de seguida, engeguen una tasca que ell acompanyarà durant 18 anys. Hi ha fet grans amics i n’ha après un munt de coses. També ha pogut viatjar molt i sovint pel Marroc, fins a ser-ne un gran coneixedor. «Turisme amb persones que t’ho posen fàcil, que et fan entrar a la seva vida». El Francesc des de fa set anys també col·labora amb Cine-club, n’és membre de la junta i del comitè de selecció del Festival de cinema Clam, i ara recupera la salut combinant repòs i rehabilitació. I espera que tot plegat no passi de ser una pausa i pugui reprendre l’activitat abans no sigui hora de jubilar-se.

60 anys de «Cavall Fort»

M'assabento dels 60 anys de «Cavall Fort», i em fa il·lusió: a casa no em vam pas ser subscriptors el primer dia —jo també acabava de néixer!— però en tinc el record als primers cursos de primària quan, literalment, la revista un cop llegida servia per embolicar el berenar. Després, el Lluís Torrentó, un veí d'escala, em va dir que érem ben beneits, que si guardàvem ordenadament els Cavall Fort després podríem recuperar sempre les historietes de «continuarà» quinzenals. El Torrentó no és que fos gaire més assenyat que cap dels germans Fontdevila, però en això li vam fer cas, i sempre més des d'aleshores. Així, quan entràvem al migdia tornant d'escola amb el Manel, era fàcil reconèixer aquell sobre groc palla sobreixint de la bústia: era el Cavall Fort! Vint-i-dues bústies de costat en dues rengleres a banda i banda del vestíbul, i dos Cavall Fort, el del Torrentó i el nostre. Suposo que ser el germà gran em donava el dret a obrir el sobre i començar a llegir, però el Manel no parava de fer el borinot: ens agradava molt Cavall Fort! I això que no totes les pàgines eren llegides amb el mateix deler... Les de ciència, que un tal Nicolau provava d'amanir-nos, eren —que ningú es molesti— immediatament bandejades. O alguns poemes que, només amb els anys, vam recuperar conscients. Amb els il·lustradors també tenien fílies i fòbies —tots dos volíem ser dibuixants, i en Llucià Navarro ens captivava. Les portades d'en Cesc o en Madorell, a la contra amb en Jep i Fidel o en qualsevol altra il·lustració —incloses les de les pàgines de ciència! I, per sobre de tot, tota l'escola franco-belga traduïda per Albert Jané. I mira que cada setmana també compràvem Pulgarcito, i després Mortadelo, cinc pessetes ben gastades a l'estanc de sota casa a favor d'Editorial Bruguera. Però Cavall Fort era literalment una altra cosa. Quinzenal, per correu... i en català! Amb qualitat, i un sistema de valors que coincidia punt per punt amb el de casa. O amb aquell que els pares provaven de transmetre'ns... Ras i curt: ens agradava Cavall Fort, sí, i sempre més la vam seguir, fins el punt que el Manel —ell sí que ha estat dibuixant i de debò!— va desprendre els primers sous a comprar tots els números antics que ens faltaven o que els berenars a l'escola Rial havien sacrificat. Tots relligats i rellegits! Pura felicitat de la que fou la nostra infantesa, amb Jan i Trencapins, amb els Barrufets o en Gil Pupil·la —i en Sargantana! I ara, al cap de tants anys, encara en soc subscriptor tot i que, amb la canalla gran, m'he quedat com una mena de protector. Vaja, que ara ja no rebo la revista però m'asseguren que algú altre la rep. Vull creure que li agradarà tant com ens va agradar a nosaltres. Que hi riurà, que hi aprendrà i que hi rumiarà. Perquè em penso que cap criatura hauria de quedar-se sense Cavall Fort. Que per molts anys, doncs! 

Un d'aquell sobres que encara eren al fons d'un calaix: el segell no enganya. 10 cèntims del mateix dictador que ens perseguia com a poble, llengua i cultura amb un esguard hieràtic que contrasta amb la rialla de tota la colla que desfila amb el nom de la revista i un eslògan memorable: «És una prova d'amor i de respecte envers els nois i les noies que l'han de llegir».