dimecres, 8 de desembre de 2021

60 anys de «Cavall Fort»

M'assabento dels 60 anys de «Cavall Fort», i em fa il·lusió: a casa no em vam pas ser subscriptors el primer dia —jo també acabava de néixer!— però en tinc el record als primers cursos de primària quan, literalment, la revista un cop llegida servia per embolicar el berenar. Després, el Lluís Torrentó, un veí d'escala, em va dir que érem ben beneits, que si guardàvem ordenadament els Cavall Fort després podríem recuperar sempre les historietes de «continuarà» quinzenals. El Torrentó no és que fos gaire més assenyat que cap dels germans Fontdevila, però en això li vam fer cas, i sempre més des d'aleshores. Així, quan entràvem al migdia tornant d'escola amb el Manel, era fàcil reconèixer aquell sobre groc palla sobreixint de la bústia: era el Cavall Fort! Vint-i-dues bústies de costat en dues rengleres a banda i banda del vestíbul, i dos Cavall Fort, el del Torrentó i el nostre. Suposo que ser el germà gran em donava el dret a obrir el sobre i començar a llegir, però el Manel no parava de fer el borinot: ens agradava molt Cavall Fort! I això que no totes les pàgines eren llegides amb el mateix deler... Les de ciència, que un tal Nicolau provava d'amanir-nos, eren —que ningú es molesti— immediatament bandejades. O alguns poemes que, només amb els anys, vam recuperar conscients. Amb els il·lustradors també tenien fílies i fòbies —tots dos volíem ser dibuixants, i en Llucià Navarro ens captivava. Les portades d'en Cesc o en Madorell, a la contra amb en Jep i Fidel o en qualsevol altra il·lustració —incloses les de les pàgines de ciència! I, per sobre de tot, tota l'escola franco-belga traduïda per Albert Jané. I mira que cada setmana també compràvem Pulgarcito, i després Mortadelo, cinc pessetes ben gastades a l'estanc de sota casa a favor d'Editorial Bruguera. Però Cavall Fort era literalment una altra cosa. Quinzenal, per correu... i en català! Amb qualitat, i un sistema de valors que coincidia punt per punt amb el de casa. O amb aquell que els pares provaven de transmetre'ns... Ras i curt: ens agradava Cavall Fort, sí, i sempre més la vam seguir, fins el punt que el Manel —ell sí que ha estat dibuixant i de debò!— va desprendre els primers sous a comprar tots els números antics que ens faltaven o que els berenars a l'escola Rial havien sacrificat. Tots relligats i rellegits! Pura felicitat de la que fou la nostra infantesa, amb Jan i Trencapins, amb els Barrufets o en Gil Pupil·la —i en Sargantana! I ara, al cap de tants anys, encara en soc subscriptor tot i que, amb la canalla gran, m'he quedat com una mena de protector. Vaja, que ara ja no rebo la revista però m'asseguren que algú altre la rep. Vull creure que li agradarà tant com ens va agradar a nosaltres. Que hi riurà, que hi aprendrà i que hi rumiarà. Perquè em penso que cap criatura hauria de quedar-se sense Cavall Fort. Que per molts anys, doncs! 

Un d'aquell sobres que encara eren al fons d'un calaix: el segell no enganya. 10 cèntims del mateix dictador que ens perseguia com a poble, llengua i cultura amb un esguard hieràtic que contrasta amb la rialla de tota la colla que desfila amb el nom de la revista i un eslògan memorable: «És una prova d'amor i de respecte envers els nois i les noies que l'han de llegir».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada