Animals inexpressius, de Xavier Mas Craviotto

Si hagués de trobar alguna cosa bona en aquest meu mes d'agost seria la lectura d'Animals inexpressius, de Xavier Mas Craviotto. Tota aquesta calor —tanta humitat, i aquest aire que no passa— m'ha acompanyat a cada història, i me n'ha permès una lectura lenta i reposada, tot i la tensió constant que conté cada relat. Diria, doncs, que m'ha agradat molt, que m'ha regirat més d'una vegada, fins al punt que no les recomanaria mai llegir d'una tirada. Un munt de morts, o de morts en vida, una col·lecció de tragèdies quotidianes que no acaben de resoldre's sinó que queden obertes a la consideració del lector. Una barbaritat: abocar-se un cop i un altre a l'abisme de les pulsions humanes i sentir-ne el vertigen de reconèixer-les. Tan bèstia com preciós —i per ser francs, que jo he gaudit sempre sota l'aire condicionat. Com que de seguida notareu que el llibre té grapa, en transcric el principi amb un fragment de "La nit atrapada dins el retrovisor" que s'obre amb una cita de Faulkner: 

'Because always,' he thinks, 'when anything gets to be a habit, it also manages to get a right good distance away from truth and fact.'

«Perquè sempre», pensa, «quan una cosa esdevé un hàbit, també aconsegueix allunyar-se considerablement de la veritat i dels fets.»

 

William Faulkner, Light in August

  

4.23 H

La nit atrapada dins el retrovisor, el retrovisor com una gàbia. La nit dins el mirall, dura i compacta. Tot el negre comprimit dins el vidre fred i llis, com si volgués rebentar-lo. Tan comprimit que la nit podria ser sòlida. Tan sòlida que podria tocar-se amb les mans. Tindria una textura estranyament indesxifrable, grumollosa, amb rugositats i protuberàncies i nusos fets de foscor coagulada. El cotxe entoma els revolts amb els pneumàtics durs i calents. El cotxe minúscul encès dins la nit vastíssima. Els arbres són alts i foscos. El silenci del món es fa ample dins del bosc, flota amb una ingravidesa creixent, s'expandeix invisible i veloç com s'expandeixen les ones sonores. Però els gemecs del motor l'estrien. El silenci ferit de sons. Els sons com forats. Els forats com boques minúscules. uts

   El Jaume canvia de marxa amb un gest brusc i es mira la Mònica. La Mònica, al seient del copilot, clava els ulls engroguits al quitrà, matusserament il·luminat pels fars del cotxe. La llum, quieta i mòbil alhora, li fa reflexos geomètrics a les còrnies. Hexàgons, pentàgons i quadrats.

Encreua les mans damunt la falda i sospira amb una ràbia arrossegada. L'aire aspre li frega la faringe gastada de fumar i, com obturat, li surt pel nas i per la boca en ràfegues irregulars i tremoloses.

   —Fes el favor de mirar endavant.

   El Jaume obeeix dòcilment i es mira la carretera. Juga a imaginar-se la carretera vista des de dalt per no pensar en la Mònica, al seu costat, inoportunament sòlida i real Enutjosament corpòria. Insuportablement material. La Mònica, ocupant espai al vehicle. Ocupant espai al món. Juga a imaginar-se el món des de dalt perquè tot es faci petit i insignificant; una visió zenital on tot, en la seva irrellevància, s'entrecreui i es confongui; un angle prou allunyat de les coses perquè la carretera fosca es faci indestriable del bosc i del cel i de les pedres i de la muntanya, tot igual de tan negre. I el cotxe com una lluerna, avançant implacablement, una lluerna petita i brillant com un ull de sargantana. El cotxe petitíssim amb la Mònica encara més petita a dintre. Esquifida. Nímia. Irrisòria i ridícula. Tan irrellevant que podria desaparèixer. Podrien desaparèixer alhora, el cotxe i ella, engolits per tot aquell negre, i el món de sobte seria un lloc amb més aire (...)

Després de "La nit atrapada dins el retrovisor" hi ha encara nou relats més, tots ells molt i molt bons. En el meu cas, i pel pur plaer de tenir-los a l'abast, transcric encara tres fragments de "Dona buida", el darrer de tots ells, amb les seves Notes per a una novel·la.  

(...) la seva novel·la no podia parafrasejar-se, no podia explicar-se amb unes altres paraules. La seva novella eren les paraules que havia triat. I no estava disposada a canviar aquelles paraules per unes altres, a simplificar-la, a reduir el llibre a una simple línia argumental més o menys resumida, perquè el seu llibre era moltes altres coses, i sempre havia odiat aquella pregunta que fa la gent quan els dius que estàs escrivint una novella. I de què va? I de què va? No, no volia resumir-li l'argument. No volia esbossar-li la trama. D'entrada, perquè hauria semblat molt menys complexa i molt menys important del que ella sentia que era. I en segon lloc, perquè no volia que ell se'n fes una imatge equivocada. No volia que pensés que era una novella simple i ingènua.

(...)

 

Totes aquelles paraules que li semblaven tan importants i valuoses mentre les escrivia, quan se les tornava a mirar passat un temps havien quedat convertides en despulles, en esguerros, en cadàvers. Com una fruita que algú hagués oblidat en un racó de la nevera. I s'adonava de fins a quin punt el temps lleva transcendència a les paraules que un ha escrit, fins a quin punt la distància pot ser l'enemiga més ferotge de l'eufòria creativa o la còmplice més perversa de la mediocritat.

(...)

Era com si les persones que havien viscut en aquella casa haguessin hagut de marxar de seguida. Com si, fugint d'alguna desgràcia, no haguessin tingut temps d'endur-se les seves coses. A sobre de la taula hi havia un bol amb fruita i, al costat del sofà, les joguines d'un nen. En una postada encara hi havia un retrat de la família. Eren en un camp verd. La mare, el pare, el fill i la filla, somrient a la càmera. El dia que van arribar van dedicar-lo a ficar totes aquelles pertinences alienes en caixes. Quan van acabar, no van saber què fer-ne, i les van tenir apilades una bona temporada a l'entrada perquè els feia pena llençar-les. Totes aquelles coses tenien significats, desfer-se'n hauria suposat reduir quatre vides al buit més absolut, fer que aquelles persones no haguessin existit mai. Hauria estat com matar-les».

Divertim-nos fins a morir, quaranta anys després

Deu ser que em faig gran, però el cas és que cada vegada més rellegeixo textos que en el seu moment em van semblar útils o preciosos. Rellegir per veure com he canviat, i com ha canviat el món: a vegades el llibre no suporta la relectura —com pot ser que m'agradés tant?— però a vegades és tan o més estimulant que la primera vegada. És el cas d'aquest Divertim-nos fins a morir, de Neil Postman, una obra de 1985 que va sortir en català vuit anys després gràcies als Llibres de l'índex. Va ser un regal inesperat de la germana gran d'un alumne meu a l'institut Arraona, de Sabadell, que es veu que li agradava molt el meu curs de literatura catalana. De regals n'he rebuts pocs a la vida, i aquest és molt d'agrair: ara em sap greu haver oblidat tots dos noms... i el llibre no conserva ni una nota ni res. Però el contingut encara és, avui com ahir, de primera.

Han passat molts anys, és clar, i si aleshores el bo d'en Neil ens alertava del risc de la televisió-espectacle, avui cauria de cul amb l'efecte multipicador d'internet i la presència incontenible de banalitats a les xarxes socials. Bé vaja, que si fa quaranta anys l'autor es preguntava «de què riem i per què hem parat de pensar», avui se n'escandalitzaria obertament.  

En un breu Prefaci, Neil Postman contrasta les visions de George Orwell a 1984 (1949) amb les d'Aldous Huxley a Un món feliç (1932). Així, si Orwell ens adverteix que serem vençuts per una opressió imposada externament —el Germà Gran— Huxley contràriament creu que que «les persones arribaran a estimar la seva opressió, a adorar les tecnologies que anul·len les seves capacitats per pensar». I és que les persones tenim un desig gairebé infinit de distracció, de manera que el control des del dolor podria haver estat ja substituït pel control des del plaer. Fa impressió llegir, en un text de fa quatre dècades el vaticini  que «els mitjans electrònics han canviat el caràcter del nostre entorn simbòlic». Si ho sabessis!

Després de defensar la tesi segons la qual llegir és aprendre hi ha l'elogi de l'Amèrica tipogràfica, d'arrels luteranes, aquelles que defensaven que la impremta era «l'acte de Gràcia més alt i extrem de Deu». Que la impremta va influir en la forma del discurs públic és innegable, però és aleshores que ens arriba la idea més important: «la forma determinarà la naturalesa del contingut». I si la lectura encoratja a la racionalitat, l'arribada del telègraf, de la fotografia, de la ràdio i finalment de la televisió van anar creant paulatinament el món de «tat». I el valor de la informació ja no depèn tant de la seva funció social o política sinó, i sobretot, de la seva novetat. Es mou informació però ni es reuneix ni s'explica ni s'analitza. Informació i més informació, d'arreu del món, fragmentada i sense context. «Amb quina freqüència passa que la informació que us proporciona la ràdio o la televisió o el diari del matí us fa alterar els plans del dia, o us dona llum sobre algun problema que heu de resoldre?».

Acabo, content de la relectura. I em cenyeixo a la televisió que Neil Postman qüestiona —avui que gairebé cap nano veu la televisió! «El problema no és que la televisió ens dona temes entretinguts, sinó que presenta tots els temes com a entreteniment, que és una qüestió diferent». Es buscaven aplaudiments talment avui es persegueixen likes, no pas cap mena de reflexió. Perquè ja no calen les opinions, amb les emocions n'hi ha prou. I això és letal, també políticament, perquè ja no podem saber qui seria la millor persona per fer de president o alcalde, sinó «qui té la imatge que commou i calma el nostre descontentament». Doncs això, que anem servits. I distrets.

Aniversari amb Àngels Gregori i Eduard Marco

De l'Àlbum de visites d'aquest mes novembre, a El Pou de la gallina: Eduard Marco i Àngels Gregori, feliçment retratats per Joan Closas. Van ser al cicle Tocats de lletra per conduir una altra «Nit Estellés» a Manresa. I la data no era gens innòcua ja que s'esqueia en l'aniversari precís d'aquella dana que va escombrar el País Valencià, s'emportà més de dues-centes persones i evidencià la indigència política i moral dels seus més alts dirigents. Per això, mentre a Manresa escoltàvem Estellés, a València els crits impedien una commemoració que mai podrà ser del tot digna mentre aquells governants no hagin estat esbandits.

Aniversari amb Àngels Gregori i Eduard Marco

Com la dona que crida «fill de puta» i estripa amb el seu dolor la cerimònia d’un tràgic aniversari, a Manresa convocàvem Estellés. I aquell vespre el mateix crit de València va ser al carrer de Sobrerroca —el nostre xicotet Carme— a redós d’un altre Tocats de lletra. Dalt l’escenari Àngels Gregori (Oliva, 1985) i Eduard Marco (Borbotó, 1975) recitaren, doncs, els versos d’Estellés i també els seus propis versos, amb l’emoció d’aquest any marcat per la dana. Gregori, «súpercontenta», tingué paraules de gratitud per aquest festival amb qui ha crescut, edició rere edició, fins aquesta que ja és la dinovena. I en un arriscat exercici acrobàtic va sortir en defensa de Rocío Jurado i va retreure a la mateixa cara de Jordi Estrada la seva passió per Rafael, el de Linares, abans de concloure, conciliadora: «El cas és que tots dos han begut d’Ausiàs March... i no ho saben!». També hi va haver referències a Auden i a Elisabeth Bishop i fins la mateixa Yolanda Esteve, clau de volta del certamen, tot per sobreviure a l’hostilitat valenciana. A l’art de perdre. Al de fer surar les pedres. «Al final tot es resumeix en les formes / en què aprenem a retornar a casa». Marco, que venia de guanyar el LXIII premi Ausiàs March, va aportar a la sessió el seu cant, perquè és un poeta que escriu i que també canta quan solca els cavallons de les tres hectàrees que el lliguen a l’horta de Borbotó. I ens recorda que el seu avi, andalús i anarquista, ja cantava amb Paquito Valderrama per les trinxeres de Jaén abans de perdre la guerra. I diu per a tots, «Fes que ta mare es senta orgullosa / i engul-te el vertigen de dir-li t’estime...» , i encara, «No malgastar el temps / no percudir amb res / no torejar ningú / ni enreversar el vers». Tornem a Estellés, que ensenya a dir el què vols i a dir-ho bé. «La norma és obrir totes les portes». En acabat van pujant piament a l’escenari, ara l’un, ara l’altre, fins a deu o dotze assistents amb versos d’Estellés.

Era un poble petit, humil i blanc de calç,
amb uns pins i una sèquia i unes pedres antigues
i un cel tibant, i es veia la mar damunt els arbres,
i pel vespre volaven els coloms. Era un poble
humil, amb carrers amples, i corrals i balcons,
i el tren creuant les hortes, i una senzilla fe.

L’hora s’ha fos en un instant i l’acabem amb orxates i fartons —no era dia per festejar amb aigua de València la vergonya d’uns bastards. Però amb tota la il·lusió, Àngels Gregori i Eduard Marco encara tornen fins l’escenari i ella, maliciosa li cedeix el darrer vers, de tancament: «Al capdavall, Eduard... segur que jo torne l’any vinent!».

Manresa, a les Memòries de Josep Maria de Sagarra

Des de l'agost que m'ha vagat de capbussar-me en l'obra de Josep Maria de Sagarra, amb relectures pacients de novel·la, teatre i poesia però, també, de les seves Memòries que han estat per mi novetat i esplai de moltes tardes. I és una llàstima que no tinguessin continuació: acaben tot just amb els seus vint-i-cinc anys! En fi, els records de Sagarra són poderosament atractius i de lectura amena, i no en diria res més sinó fos que en el primer volum hi apareix Manresa i l'antic col·legi de Sant Ignasi. Sabia més o menys del fragment però ara, en detall, em va semblar una foto formidable d'aquell internat jesuïtic bastit a tocar dels barris de la meva infantesa.

Al capítol 6è, l'avi de l'autor, Ramon de Sagarra i de l'Espagnol, acaba d'enviudar amb set criatures i, poc després, el còlera de 1865 s'emportarà en quaranta-vuit hores la mare del vidu i tres dels seus fills, a més a més de tres persones del servei i dos masovers: nou caixes de morts. L'avi Ramon volia calar foc a la torre de Sarrià on s'estaven però al capdavall se n'anà amb la resta de la família a la casa que tenien a Santa Coloma de Gramenet. Quan posteriorment tornaran a Barcelona, al carrer Mercaders, l'avi decideix enviar els dos fills grans —el primer dels quals seria el pare de Josep Maria de Sagarra— al pensionat dels Jesuïtes de Manresa. El fet tornarà a reprendre's al capítol VII, rememorant la mort de l'àvia i el trasllat a Manresa, ara amb detalls del fred i la gana esborronadors. Sembla mentida que un segle i mig després l'edifici, ara en la condició de Museu del Barroc, i després de moltíssimes vicissituds, sigui un espai tan singular com acollidor!

Cap. VI, pàg. 111. «Ramon tornà a la casa del carrer de Mercaders, tan desgavellat, tan profundament sense esma, que acceptà el color de cada dia i la contrarietat de cada moment amb un somriure que, més que de resignació, era d'absència o de somnambulisme. Tota la família i les amistats se li agenollaren als peus per oferir-li tasses de brou i vi ranci amb borregos i clavar-li de passada un pessic ben recargolat en la part més sensible del cor. Ell, per atenuar sorolls, envià els seus dos noiets grans al pensionat dels Jesuïtes de Manresa: segons contava el meu pare, hi passaren freds siberians i no s'adormien sobre coixins de roses, perquè, l'any 65 [1865] l'educació ignasiana encara es ressentia de l'austeritat dels temps de la Contrareforma.

Cap. VII, pp. 122-123. «A la mort de la seva mare, sembla que Ferran de Sagarra i el germà que venia darrera d'ell, el meu oncle Ramon, foren transportats de la tebior, les contemplacions i els caramels de goma i menta, del carrer de Mercaders, al pensionat que els Pares de la Companyia de Jesús tenien a la ciutat de Manresa.
     Alguna vegada que el meu pare m'explicava el règim severíssim del seu col·legi de Manresa, a mi se'm posava la pell de gallina.
     L'edifici, que encara existeix, i jo l'he vist més d'una vegada, és d'aquella freda i solemne arquitectura de finals del disset, que sembla supurar sil·logismes i badalls del cardenal Belarmino. Les cambres eren fredes, bastes i desolades i els sostres altíssims. Allí les criatures es llevaven a les cinc del matí, sense haver-se pogut guarir del fred que se'ls ficava als ossos i sense acabar-se de treure el greix del clatell, que els abrigava una mica com l'ungüent de les mòmies faraòniques. Durant els hiverns tenien les mans i els peus fets una carnisseria a causa dels penellons perennes, que se'ls enverinaven i es rebentaven. La gana era atroç, segons els dies, perquè la carn, d'insuficient i d'immenjable, no els arribava a l'estómac, i el bacallà, únic peix conegut en aquell clima, allèn de ser de taula de pirates, al meu pare li produïa vòmit. Allí tot es resolia en grans olles de mongetes, i el festival es produïa els vespres, que els servien, com a requisit extraordinari, truites a l'espanyola amb alguna cosa dins. Sortien cada dia de festa a fer grans passejades, vorejant conreus, aleshores els alumnes es dedicaven a robar cebes, d'aquelles cebes robades, se'n feien una exquisida picada amb el trempaplomes, l'embolicaven en un paper i se la guardaven per acompanyar el festí de les truites a l'espanyola. Les nits de picada procedents del furt, el dormitori d'aquelles criatures feia una pudor de ceba que no s'hi podia tenir cara.
     El meu pare fou un alumne perfecte, i acceptava amb alegria el règim penitenciari que, amb la millor bona fe, els pares i jesuïtes administraven als xicots de les famílies més il·lustres de Barcelona. Tals eren les privacions, que el meu pare es desmaià i va caure rodó més de mitja dotzena de vegades a conseqüència de la gana imponent que patia.
     Diu que una vegada una de les ties solteres arribà a Manresa per tenir una idea de la clausura dels seus nebots, i feu present al meu pare d'una barra de torró de massapà. El meu pare la comprimí sota l'uniforme escolar i la diposità sencera al seu pupitre. I a l'hora d'estudi, bo i desentrellant la vida de Milcíades o la d'Agelisan, en menys de vint minuts, i a unglada seca, va liquidar tota la barra de torró. Faig constar que el meu pare era el subjecte menys golafre d'aquest món, i jo penso que si una barra de massapà va ser tractada per ell amb tal ferocitat paleolítica era que la fam que el dominava tenia les escandaloses exigències de la del setge de Jerusalem.
     A desgrat d'això, el meu pare era de tan bona pasta, que més d'un cop m'havia dit que els quatre anys que passà al pensionat de Manresa foren els més idíl·lics de la seva vida.
     I és possible, perquè, si els jesuïtes d'aleshores usaven la tàctica de l'austeritat, per altra banda la ratio studiorum, que en aquells temps s'aplicava d'una manera més estricta que ara, creava al voltant de les criatures un clima de grandesa i de solemnitat que, al tendre alumne Ferran de Sagarra i de Siscar, li devia semblar celestial.
     Durant els cursos manresans, el meu pare trobà ocupat el lloc de la seva mare difunta per donya Ramona de Puig i de Cisternes. Ramona de Puig fou un sucre per als seus fillastres: però, com ja he dit, el vell Puig influí en el fet de cargolar les economies de casa, i això no podia passar per alt sense deixar un pessiguet de tristesa en un cor sensible com el del meu pare.
     Vingué a la vida pública del país el gran esdeveniment de "La Gloriosa", que així s'anomenà la Revolució de Setembre del 1868. Els jesuïtes varen desaparèixer del mapa espanyol, i al meu pare se li acabà la felicitat de Manresa, tenia aleshores quinze anys, i es disposà enviar-lo a l'Institut de Barcelona.
     El canvi va ser radical: de les castes i severíssimes pedres del pensionat saltà a l'olla pura dels carrers. El meu pare, que ja començava a tenir ànima d'historiador, vivia la política amb una passió superior a la del xicotet que era aleshores. Fent-se càrrec del que passava al país, començà a retallar diaris i a escriure notes en els seus quaderns, comentant tot el que veia i el que s'esdevenia».

La paginació correspon a l'edició de la MOLU núm 58, Ed. 62, Barcelona, 1981

La fotografia, de l'ACBG és de tombant del segles XIX-XX, encara amb l'entrada l'església que desapareixeria durant la Guerra Civil.

Seixantisme a la Manresa de 1975

Podria dir que aquest estiu he fet les autèntiques vacances de molts avis: a excepció de cinc dies al Pirineu, la resta ha estat de suport en absència de la institució escolar. No em queixo. També he tingut prou temps per redactar un llarg tema del mes per a El Pou de la gallina que s'ha publicat com a Manresa 1975, repressió i esperances. Al llarg del juliol i l'agost, amb Rita Casadevall, ens hem capbussat en el diari Manresa de l'any 1975 i, també, hem fet una vintena d'entrevistes per parlar d'aquell moment. Els fets polítics hi predominen, és clar, i molt singularment els dels detinguts o encausats en aquells darrers estertors del franquisme. Però de seguida vam adonar-nos que al costat de l'efervescència política i sindical, la cultura va ser el tercer focus d’agitació. A Manresa aquella tardor apareixerà el primer número de la revista literària Faig, els cursos de català es multipliquen obertament i les presentacions de CineClub són una veritable escola de formació. També ha començat el secretariat d'entitats. Però el gran fenomen és la Nova cançó, que aleshores batia rècords de multes i prohibicions, i que omplia tots els escenaris.

Aquell 1975 Lluís Llach serà al Kursaal el divendres 21 de març, acompanyat de Joan Isaac, una setmana abans no es presentés al Palau de la Música Viatge a Itaca, el gran èxit discogràfic de l’any, amb més de 150.000 còpies. Tres mesos després, el 20 de juny, Raimon farà ple absolut a la Sala Loiola. A la mateixa sala hi trobarem els Esquirols presentant Fent camí, o l’Ovidi Montllor i Celdoni Fonoll la nit del 27 de setembre, hores dbans de les darreres execucions que va ordenar el dictador. També hi passaren en Pius, els Coses o, el mes de novembre, una primeríssima Dharma. I sense cap subvenció: l’oferta aleshores fins i tot podia generar alguns beneficis pels organitzadors, molt sovint entitats.

I tot recollint aquestes dades vaig recordar la lectura de Seixantisme, de Marta Vallverdú —2023— un terme encunyat per Josep Maria Muñoz, historiador, traductor i director de la revista L'Avenç. Per rerefons, l'afirmació del professor Joaquim Molas: «L'últim gran moviment politicocultural d'aquest país va ser el dels anys 60», fins el punt d'equiparar Modernisme, Noucentisme i Seixantisme. Una dècada prodigiosa on Catalunya va passar del resistencialisme a la reivindicació, i on convergien dos objectius: l’antifranquisme i l’afirmació de la cultura com a forma definidora de la identitat catalana.

Jordi Nopca, en un article elogiós —Ara, 14 de febrer de 2023— situa entre els mèrits de l'autora, la proposta d'una mirada global als canvis que es van donar, entre el 1959 i el 1971, «en sectors tan diversos com l'editorial (amb l'impuls d'Edicions 62, Enciclopèdia Catalana i Club Editor i de revistes com Serra d'Or), el musical (l'impacte de la Nova Cançó), l'artístic (de l'informalisme a l'art conceptual, i amb referents crítics com Alexandre Cirici Pellicer), el literari (amb figures com Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i Terenci Moix), la renovació pedagògica (Rosa Sensat), les protestes universitàries, l'escoltisme i la clandestinitat política. Com que l'acció política estava prohibida pel règim, molts actes culturals es convertien en actes de reivindicació política». Ni que fos un punt tardanament, per Manresa aquell 1975 la definció és rodona.

«La Nova Cançó va ser el moviment més popular del Seixantisme –diu Vallverdú– perquè va projectar el català en espais públics, perquè va permetre tornar a llegir en català a molta gent —els discos d'Edigsa tenien les cançons escrites— i perquè hi havia tots els Països Catalans representats. Hi havia músics del Principat com Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra i Guillermina Motta, valencians com Raimon, mallorquins com Maria del Mar Bonet i rossellonesos com Jordi Barre. A dins del moviment s'hi van englobar col·lectius com Els Setze Jutges –inspirats per la chanson francesa– i el Grup de Folk, del qual van formar part, entre el 1967 i el 1968, joves músics com Jaume Sisa, Pau Riba, Xesco Boix, Falsterbo 3 i Oriol Tramvia, alguns dels quals van acabar configurant la contracultura»,

Altrament, no cal perdre de vista que Manresa també rebia aleshores les grans estrelles del show-bussines hispànic i la festa major d’aquell 1975 n'és el millor exemple: el diumenge 31 d’agost l’oferta feia conviure Rocío Jurado, al Mannix, Manolo Otero a l’envelat —va caldre la policia per anar des del Dodge Dart al camerino— i Julio Iglesias a l’Atangia! El fotoperiodista Txema González, que els va retratar a tots, encara avui no entén «com s’ho manegaven per dur-los a Manresa!». Perquè el Seixantisme era llavor de canvi, és clar, però en inevitable convivència amb l'oferta més comercial i aquells clubs de fans que avui ens fan esgarrifar.

El cartell inicial de Lluís Llach és una aportació de Josep Maria Oliva, que en té un arxiu formidable. Ell mateix ens va fer conèixer Txema Gonzàlez, autor d'aquesta impagable foto de l'Otero al Mannix, que el diari Manresa mai va publicar.

Lluís Llach presenta El llibre daurat a Manresa

De l'Àlbum de visites d'aquest mes de juliol, a El Pou de la gallina: Lluís Llach. Va venir a presentar la seva darrera novel·la, El llibre daurat, i li va fer de presentador el mateix Antoni Daura que el va jutjar de thriller de l'edat mitjana. «Un llibre de bon llegir, A mi m'ha agradat!» deia el llibreter, i en Llach somreia fi. L'auditori era ben seu abans no digués res. I va dir, és clar. La presentació més o menys va anar així, i així ho vaig recollir —i retratar:

Lluís Llach presenta llibre

 

Lluís Llach (1948) va ser a la llibreria Parcir el 17 de juny davant d’un públic devot que li reconeix no només el talent de cantautor sinó també el seu ofici literari d’ençà aquella Memòria d’uns ulls pintats (2012), Les dones de la Principal (2014) o El noi del Maravillas (2017), entre d’altres. L’home no para —des de 2024 és president de l'Assemblea Nacional Catalana— però aquest cop va venir a Manresa per parlar del seu darrer títol, El llibre daurat. Les masses populars ara han desaparegut però Llach és tan magnètic com ho era fa mig segle omplint el Loiola, el Congost o el Kursaal i, també —sota un sol implacable— la plaça de la Reforma el 2014, amb un lema que resultà ser temerari: Votem! I bé, a la Parcir va parlar de dones remeieres, víctimes del masclisme des que les universitats al segle XIII desperten l’interès de reis i papes. «S’hi va prohibir l’accés a les dones que, des de la caiguda de l’imperi romà, s’havien dedicat a les cures, amb el coneixement per herència familiar de plantes i pocions. Dones independents que es guanyaven la vida…». Quatre generacions de dones, del segle XIII al XIV, condueixen l’argument que serveix per denunciar que «el primer racisme no és de pell sinó de gènere». Ras i curt: a les remeieres se les perseguia per ser dones i també per ser lliures, i Llach les vindica: «Jo com a homosexual he defensat sempre la dona, que també ha estat marginada. Nosaltres tenim ploma i som depravats, sí. Però a les dones, de què les culpen?» I remata: «Les dones independents sempre han emprenyat els masclistes!». Tot plegat, seixanta minuts d’intensitat creixent, amanits amb algunes reflexions sobre l’ofici d’escriure: «Fer un llibre és diferent de fer quatre quartetes i cantar-les amb voluntat de salvar Catalunya... o explicar les frustracions sexuals». El cas és que escrivint, diu, s’ho passa pipa fins al punt de deixar a l’aire si és sort o desgràcia això de dedicar-se també a la política —«val més que no en digui res...»— mentre recorda la sentència d’una quiromàntica a París el 1973: «el que vostè fa depèn de la seva solitud». La solitud viscuda entre multituds! I és aleshores que, com qui no vol, ens amolla que ja fa temps que li demanen un llibre de memòries... Si li’n queda, de feina!

El carrer de la xocolata, de Ramon Solsona (2025)

Suposo que tenir més de seixanta anys hi ajuda, però el darrer llibre de Ramon Solsona, El carrer de la xocolata, m’ha agradat molt. Llegir com els germans Solsona, fills d’una família devotament cristiana i practicants d’una molt natural catalanitat, conviuen als anys cinquanta del segle XX amb el veïnat de Gràcia, em resulta proper i fascinant. En ple franquisme, l’escola i l’institut, els avis, els parents i els amics i –ja som als seixanta!– la irrupció de la nevera, el telèfon i el sis-cents em va transportar des del primer moment a la meva infantesa. L’aleshores nou barri de la Sagrada Família, a Manresa, no tenia pas la història gloriosa de Gràcia, però tot l’univers que se sintetitzava a la carretera del Pont de Vilomara, número 72, entre vint famílies, sembla el mateix que el de cals Solsona. Incloses les botigues que flanquejaven l’entrada: ca la Florentina, la carnisseria on vaig aprendre a comprar amb lliures i mitges lliures de gra cuit, o la llangonissa, de tres unces en tres unces —i la carn magra o les salsitxes que adquiríem per terces o, si era per una urgència a l'hora de sopar, tot just mitja terça! I, cau de meravelles, a l’altre costat l’estanc de cal Prat, s'hi despatxaven tabac, segells i uns misteriosos efectos timbrados. Allà, al costat de diaris i revistes, en un prestatge lleument inclinat, quedava tota la producció d’Editorial Bruguera a l'abast: Din-Dan, DDT i TioVivo que jo m’estava discretament a fullejar abans de comprar, setmana rere setmana, el Pulgarcito per cinc pessetes. Un duro també que, setmana rere setmana, la nostra àvia Pietat desaprovaria… Torno a Ramon Solsona que ens sentencia: «Sense memòria no ets res». I m’adono que fa anys que gaudeixo llegint memòries. Memòries un punt mòbils i mal·leables en paraules de Joan Estruch, o en les de Jaume Sisa, quan parla de la dolça droga dels records. També les de Joan-Francesc Mira —El tramvia groc, o Tots els camins— quan l'autor es proposa «la preservació del món viscut, del temps i del país que van donar el primer color i el primer gruix a l'experiència de viure». El meu va ser el dels seixanta, que Marta Vallverdú reivindicava a Seixantisme, com si fos l'última dècada prodigiosa de la cultura catalana, cabdal en la reconstrucció de la identitat del país des de la música, la literatura, els moviments socials i l'educació... Sigui com sigui, no es tracta d'un exercici de nostàlgia sinó de reflexió, com obeint el criteri de la mare del petit Nabokov; «Recorda això...». La memòria parla, i jo la sedasso entre els dits ara que envelleixo, talment l'emperador Adrià de la Yourcenar, sentint que la vida torna a ser gairebé dolça, «com un bri d'esperança a totes les nostres vides construïdes sobre contradiccions i debilitats». Doncs això, no us perdeu aquest carrer de la xocolata de Ramon Solsona: un paisatge de records amb olor, i sintonies radiofòniques, amb molts apunts del parlar que us remouran la memòria per pocs anys que sumeu. Ras i curt: una petita meravella. 

Fragment inicial:

El carrer de la xocolata 

Alguns carrers del barri de Gràcia van canviant de nom per trams. És un embolic que despista els barcelonins i fins els graciencs de tota la vida. Tothom coneix el carrer Providència, que travessa la plaça Rovira i arriba fins a Sardenya, però poca gent sap que el primer tram, entre Torrent de l’Olla i Verdi, es diu Biada. El mateix passa amb el carrer de sobre: es diu Bellver i es confon amb l’inici del carrer Martí, que travessa la plaça del Nord i continua set-cents o vuit-cents metres més enllà. Antigament s’havia dit carrer de la Llebre, perquè, segons l’explicació popular, era tan curt que una llebre el podia travessar amb un salt.
     Curt i modest, ningú identificava el carrer Bellver pel nom, però sí per l’olor. Era el carrer de la xocolata. Això era abans, quan el Cola Cao es fabricava molt a prop de casa. «Y, como verán ustedes, les voy a relatar las múltiples cualidades de este producto sin par». 

     A la cantonada del carrer Bellver amb Torrent de l’Olla hi havia la Nederland, una empresa que importava cacau de Fernando Poo des dels anys vint, i el 1945 es va espavilar a través de Nutrexpa per donar sortida als excedents que venien de la colònia espanyola. La solució va ser el Cola Cao, un cacau soluble creat el 1945 que acabaria batent tots els rècords de popularitat. 

     Quan els camions arribaven al nostre carrer amb la matèria primera, els treballadors que descarregaven els sacs recordaven la imatge publicitària del Cola Cao, la filera de negres mig despullats que traginaven damunt del cap coves plens de fava de cacau. Jo diria avui que en el moment de buidar els camions se sentia l’olor acre del cacau pur, però no n’estic segur. No tinc cap dubte, en canvi, de les emanacions que provenien de l’interior de la fàbrica. El carrer sempre feia olor de xocolata. Alguns amics ens diuen que tenen la memòria olfactiva de la xocolata, i especialment del cacau, associada al carrer Bellver i a casa nostra. 

     El carrer Bellver comença a la cantonada de l’antiga Nederland i s’acaba una mica més enllà, a la confluència del carrer Verdi, que el pare i l’àvia Ventureta encara anomenaven pel nom antic de carrer de les Monges. Passa sempre i a tot arreu que els noms populars tenen més vitalitat que els oficials (...)

Sense el cromosoma Y

De l'Àlbum de visites d'aquest mes de març, a El Pou de la gallina. El doctor Pere-Joan Cardona i Iglesias és ben manresà d'origen, però aprofitant que s'està a la metròpoli, vaig fer passar bou per bèstia grossa i el vam clavar en aquesta pàgina de visitants tot parlant amb Josep Tomàs d'aquest Homo femeninus que acaben de publicar. Tot anava bé. En acabat va ser l'atzar qui va voler que, un cop publicat, el text quedés plantificat a la revista cara a cara amb de l'Oriol Pérez... parlant del mateix. Tant se val: Pere-Joan Cardona i Pep Tomàs per partida doble, i clenxinats amb Oriol Pérez per la foto... 

 

Sense el cromosoma Y

 

Va ser a mig febrer que, amb presentació i cerimonial a càrrec d’Oriol Pérez, el doctor Pere-Joan Cardona va venir a Manresa —hi va tornar unes hores, si hem de ser exactes— per presentar amb el seu amic Josep Tomàs una distopia escrita a quatre mans que duu per títol Homo Femeninus. Si bé en el cas de Josep Tomàs podria semblar lògica la competència narrativa —és filòsof i fou també redactor en els orígens d’aquesta revista— el fet és menys habitual entre científics, molt menys proclius a despenjar-se amb romanços i ficcions. No és el cas de Pere-Joan Cardona. L’home, que va néixer a Manresa l’any 1967, és mundialment conegut com a investigador biomèdic, especialitzat en l’estudi de la tuberculosi, una malaltia infecciosa sobre la qual ha dirigit múltiples projectes perseguint nous mètodes profilàctics i terapèutics, i on destaca el desenvolupament de la vacuna RUTI. Doncs bé, el doctor Cardona, que ja va guanyar l’any 1988 el premi Pere Calders de narrativa, va presentar amb qui fou el seu company d’institut aquest Homo Femeninus a qui Oriol Pérez qualificà tot just d’entrada de llibre profètic i al costat del qual Orwell i Huxley haurien fet curt: «es tracta dels perills del domini pel poder de la ciència!». Josep Tomàs prengué el relleu a Pérez i en una primera reacció espontània manifestà al públic que omplia la Parcir que «potser el llibre és més bo i tot del que ens pensàvem!». Va ser ell qui atacà el nus de la ficció, quan al món, després d’una pandèmia s’organitza la reproducció controlada. «I què passa quan artificialitzem la reproducció? Quin és el paper dels homes aleshores?». No ho desvetllarem ara, però la presentació prengué el to de conversa on Cardona va fer gaudir dels seus coneixements i reflexions en veu alta, començant per titllar la natura de caòtica « i per això els humans hem de tenir capacitat d’improvisació contra el caos absolut» tenint en compte que «nosaltres evolucionem amb una generació cada vint-i-cinc anys, però un virus ho fa en cosa d’hores i una bactèria... en minuts!». Ara bé, en un món on el cromosoma Y deixés de tenir importància — entre els mamífers, el cromosoma Y conté el gen que activa el desenvolupament embrionari cap a mascle— potser hi hauria el risc  que les dones volguessin imitar els homes i reproduir el patriarcat amb tota la violència i jerarquia —...i sense necessitat d’homes! Ja es veu que la troca s’embolica, és clar, però qui en vulgui el desenllaç s’haurà de llegir el llibre que, posats a dir, és volgudament de gènere incert.

L'exposició d'«El Bages, fidel a Guimerà»

Aquest mes de setembre a la sala de la Plana, a Manresa vam presentar l'exposició «El Bages, fidel a Guimerà». Una d'aquelles iniciatives populars que a redós del calendari d'actes del centenari: a vegades em penso que a Manresa ens n'hem fet més ressò que enlloc! Sigui com sigui, i responent a una crida popular, aquest estiu vam rebre moltes aportacions d'entitats i persones d'arreu del Bages —fotografies, cartells, programes...— que vam incorporar amb aquest discurs de la fidelitat. El Joan Morros és qui m'hi va embarcar, i no sé com va anar que se li acudís donar-me el títol de comissari. No res, que calgué escriure una història, muntar amb d'altres voluntaris lo'espai i —gràcies als bon quefer de la Rosa Clarena des de Manresana d'Equipaments Escènics— fer un disseny amable que afavorís la visita. Val a dir que, a més a més, totes tres setmanes hi vam tenir els sis plafons de la Institució de les Lletres Catalanes. I que, comptat i debatut, hi van passar més de 600 persones. Que no està gens malament! Només com a consignació dels materials, penjo els PDF resultants i em quedo amb les ganes d'ampliar algun àmbit com aquell de la producció d'En Pólvora el 1893, al Teatre Conservatori. La col·lecció de rebuts i rebudets dona per molt —però això ja seria una altra història! 

El goig de llegir no només a l'estiu, a la USénior

Ara fa pocs dies em van convidar a fer la lliçó de cloenda dels cursos de la USénior, un programa de formació i creixement personal per a majors de 55 anys que ofereix la UManresa. Em penso que va començar fa dotze anys, i si el primer curs tot just va comptar amb 12 matriculats, avui superen els 300 participants, tots ells d'una vivíssima curiositat i inquietud intel·lectual. Gent amb ganes d'aprendre, en un entorn estimulant, que vaig descobrir fent un curs sobre l'Amor a la Història de la literatura catalana... Francament, és un goig participar-hi. I encara més, per mi va ser un veritable honor que em proposessin que els parlés de l'estiu com a temps de lectura. Ho vaig fer tan bé com vaig saber i els vaig animar —l'auditori feia molt respecte!— a llegir estiu i hivern. El guió era, més o menys, aquest. Van caure coses i en vaig improvisar d'altres en el directe. Però, més o menys, vaig venir a dir-los això:

El goig de llegir a l'estiu

Senyor director general de la UManresa, professores i professors, amigues i amics, molt bona tarda a tothom. Només, abans de començar, si m’ho permeten faré un petit excurs per agrair l’honor de ser aquí. Ara fa uns mesos, la mateixa Àngels Fuster em va demanar si em vindria de gust fer aquesta lliçó de comiat, i com que me’n va fer molta vaig dir que sí de seguida, i potser massa de pressa. El títol es pot dir que ja el tenia —el goig de llegir a l’estiu!— i l’experiència també: durant molts anys vaig acabar els cursos de literatura a batxillerat, el mes de juny, encoratjant a llegir a tot d’adolescents. Els adolescents, encara que no ho sembli, son molt fàcils d’enredar amb la vaga promesa que s’ho passarien bé, que aprendrien alguna cosa sense ni adonar-se’n i que —com que anar amb un llibre a la piscina a disset anys és tota una provocació— fins i tot coneixerien gent. Això últim ells ho pleguen a la primera! Doncs bé, a mesura que s’acostava la data d’avui em qüestionava més i més si era correcte arribar aquí amb aquest pobre bagatge. Una cosa és la trentena de nanos d’una aula de secundària i l’altra aquesta sala d’actes. Impressiona. En qualsevol cas, i amb el seu permís, ho provo en una nova versió:

El goig de l’estiu

Parlem del goig de llegir a l’estiu. I direm en primer lloc que avui l’estiu ja és sinònim de goig, i ho és per a totes les edats. Només cal veure la publicitat que ens acompanya, amb canalla feliç que va de colònies; amb joves que es banyen, que ballen, que s’intercanvien la pell mentre beuen cervesa; amb matrimonis que s’embarquen, anxovats en un creuer insostenible que pagaran tot un any a terminis. Fins i tot els jubilats de “la Caixa” a l’estiu surten sempre guapos, prims i bronzejats, i sense cap símptoma dels nostres problemes de vista, pròstata o sucre. En resum, l’estiu és màgic, agosarat, l’espai de tots els possibles. L’estiu és la llibertat. O hauria de ser-ho.

En la nostra economia industrial va caldre lluitar per a les vuit hores, lluitar per la l’atenció sanitària i, finalment, calgué lluitar per les vacances... pagades! Recorden en Joan Capri, oi? Jo estic segur que sí: amb el sis-cents, les hores extres i la televisió ens arribava, també, la societat de consum. I al costat de la nevera i la rentadora, les vacances eren un dels millors indicadors de l’ascensor social: «hem de viatjar, hem de veure món!» deia la sogra abans d’enfonsar-se!

Fins aleshores, per als nostres avantpassats, lligats a la terra, l’estiu havia estat la collita, des del blat fins als tomàquets i carbassons en llargues jornades laborals que només semblaven relaxar-se per la mare-de-déu d’agost, abans de tornar a encarrilar verema, ametlles i —amb el primer fred— les olives. Amb les vacances d’estiu, de primer per als estudiants, després per a la classe treballadora, se suspenia —vacava— momentàniament l’estudi o el treball. I sorgia la pregunta: «I tu què faràs aquest estiu?» La paradoxa és que a l’estiu, avui, no ens queda temps per a res. Atrafegats a passar-nos-ho bé no en tenim prou d’enviar una postal sinó que cal penjar cada dia una foto —o una dotzena sencera— a Instagram. Que demostri la singularitat de les nostres experiències. I això, és clar, queda molt lluny de reposar, del temps lliure, potser de la felicitat i tot.

Doncs bé, he vingut per dir-los que de vacances és bo fer-ne sempre, gairebé cada dia. No parlo des del cinisme que podria atribuir-se a la meva condició de nou jubilat sinó de la voluntat d’apartar-se d’aquest tràfec estival per trobar estones pròpies. De trobar moments —ja es veia a venir, oi?— de trobar estones per llegir. Que és el meu propòsit d’aquesta tarda: convidar-los a llegir. A pensar. A compartir. A conèixer. A entretenir-se, és clar, però més, molt més encara.

Quan anys fa que els catalans llegim? No gaires! Els mateixos avantpassats nostres, aquells que la terra lligava, no només van treballar molt sinó que, sovint, no sabien ni llegir ni escriure. Poden provar de pensar-hi? Doncs bé, també és gràcies a ells que ara tenim vacances, i que sabem llegir i escriure. Potser ho hauríem de valorar més i fins i tot agrair-los-hi.

Elogi de la paraula

Diuen que Déu, que va fer tantes coses, també va fer la Paraula. Ho explica sant Joan només començar el seu Evangeli: «Al començament existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu». Donant nom a les coses ens les podem apropiar, ens les fem nostres en el nostre Univers, i això també ho diu una escriptora contemporània i popular, de ciència ficció, Ursula le Guin, a El mag de Terramar.

Encara més, segon Yuval Noah Harari (Sàpiens) «L’Homo Sapiens va conquerir el món gràcies al llenguatge». Un llenguatge no només útil per transmetre informació sinó amb «capacitat de transmetre informació sobre coses que no existeixen en absolut». La literatura, vaja!

Diu el mateix autor: «No podràs convèncer mai un mico perquè et doni un plàtan prometent-li que tindrà tots els plàtans que vulgui després de la mort, al paradís dels micos». A un mico no que no el convencerem, però als humans... sí. Sense bromes: la ficció ens ha permès imaginar coses i fer-ho de manera col·lectiva, i doncs afavorir la cooperació entre un gran nombre d'individuus, fins i tot entre desconeguts i a favor de tota mena de causes —i em sap greu, però això inclou també el feixisme, sense anar més lluny.

Elogi de l’escriptura

I és que si la Paraula és important, encara ho va ser més l’alfabet, que va introduir una nova forma de conversa entre els homes. La representació escrita de la nostra fonètica va crear una nova concepció del coneixement —a mes a més d’un nou sentit de la intel·ligència, del públic i de la posteritat. Ho deia Neil Postman, a Divertim-nos fins a morir. L’escriptura congela la parla i, en fer-ho, dona llum al gramàtic, el lògic, el retòric, l’historiador, el científic, tots els que han de tenir present el llenguatge per veure què vol dir, on falla, cap on ens condueix. I la lectura tant ens permet somiar com ens encoratja a la racionalitat. Perquè llegir sempre és aprendre. I el llibre imprès ens va deslliurar de la immediatesa local. I amb la impremta, des del segle XV «aprendre» va esdevenir «aprendre a través dels llibres».

No només entreteniment

Un recurs d’accés universal, amb potencial transformador i profundament democràtic. Posem pel cas, si enlloc d’estudiar anglès aquí a l’avinguda universitària de Manresa, volen viatjar a Cambridge, els caldrà un capital familiar important. Ja no diguem per fer-se passar la fantasia de robar, matar o viure de manera promíscua i immoral. De drogar-se! Tot això és a l’abast de molt pocs, perquè o és car, o és il·legal o té riscos evidents —i a més a més sempre ens han dit que no està bé! Però és fàcil de trobar un llibre i viatjar a la platja més exòtica. O bé atracar bancs i córrer davant de la policia. Sentir els batecs de Romeu i Julieta. O parlar amb Sòcrates que fa més de vint-i-quatre segles que va morir a Atenes: en tots i cadascun d’aquests casos n’hi ha ben bé prou amb visitar la biblioteca pública.

Ens ho recomana Italo Calvino, a la primera pàgina de Si una nit d’hivern un viatger: «Tria la posició més còmoda: assegut, estirat, cargolat, ajagut. Ajagut d’esquena, de costat, de panxa a terra. A la butaca, al sofà, al balancí, a la gandula i al puf. A l’hamaca, si en tens una. Al llit, tant se val si és a sobre com a dins. Pots fins i tot posar-te cap per avall, en posició de ioga. Amb el llibre capgirat, s’entén». Llegeixin, i llegeixin de gust!

I no només a l’estiu

Ah! I això només es pot fer a l’estiu? No, si us plau. Això es pot fer tot l’any! Només hi ha un goig més gran que el de llegir a l’estiu, i és el de llegir tot l’any! Llegir sempre i cada dia —i és tan fàcil d’agafar-s’hi! Fàcil i a l’abast de tothom: avui ja tenim unes bones biblioteques públiques —al Casino, que ara compleix 25 anys, ja han arribat als 100.000 documents i més de mil usuaris diaris!

I acabo: llegir més aviat és un plaer solitari però —els ho vull fer notar— també pot ser compartit. Ja no dic llegir en veu alta, com la poesia medieval, aleshores que el gruix de la població no sabia llegir. Ara podem llegir, compartir lectures i descobrir més punts de vista. I com més llegim, més aprofundim la comprensió lectora. És així com llegir ens fa més lliures.

I què llegir?

Si fem de la lectura un hàbit molt aviat ens plantejarem què llegir. Estic segur que tots i cadascú de vostès s’ho saben resoldre i jo no tinc gaire temps ja per als suggeriments, aquesta tarda (Vaig bé de temps?). Hi ha les novetats i hi ha els clàssics també. No els porto la llista, però m’anima pensar en els èxits d’aquest sant Jordi —el Confeti de Jordi Puntí, o Un cor furtiu, Vida de Josep Pla, de Xavier Pla, que ja n'ha venuts més de 15.000! Dos totxos encapçalant vendes! Ara molts pensaran que aquests volums tan gruixuts no sempre seran llegits, i ja ho sé. Però aquest és un altre dret del lector: deixar-ho allà on vulgui, quan vulgui. I tornar-hi si més endavant si li plau...

Dels clàssics: queda algú sense haver llegit Terra baixa —Àngel Guimerà!— o La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda? Feu-vos amb els contes de Quim Monzó, de Sergi Pàmies —A les dues seran les tres— o Empar Moliner. Les magnífiques, universals i renovades traduccions de Truman Capote o J. D. Salinger —des de la Música per a camaleons, a l’Esmorzar a Tiffany’s(abans era “Desdejuni!” ... o El vigilant al camp de sègol.

No oblidem l’estol d’autores contemporànies: Gemma Ruiz, Marta Orriols, Irene Solà, Eva Baltasar o Marta Rojals. I segur que me’n deixo! 

O els poetes, que som l’any de Joan Salvat-Papasseit i de Vicent Andrés Estellés. També Carner, Ferrater o Vinyoli. O Joan Margarit, o Miquel Martí i Pol. 

I en cas de dubte, al prestatge universal, el teatre de Shakespeare amb versions de Sagarra, Oliva o les més recents, de Joan Sellent... I Dickens i Dostoievski... Com que segur que en trobeu a faltar, ara ja podríem començar a parlar-ne, que vol dir sortir de la closca, compartir i fins i tot debatre, i fer-ho amb arguments i emocions, amb intel·ligència.

Conclusió

I quan els diguin, «però què fots tan llegir», somriguin, tanquin un moment el llibre i posin cara d’escoltar. Sense ressentiment, fent una pausa —a vegades cal anar a comprar, fer el sopar o atendre els benaurats nets. Però el llibre —els nostres llibres— ens esperaran disposats tothora a tornar-nos a acompanyar al nord i al sud, amb tota mena d’aventures i converses. Podreu ser més vells o tornar a ser joves. I en acabat pensar que les millors vacances, ara i tot l’any —davant la platja o davant la llar de foc— són un llibre. Doncs això: els convido a llegir. Llegeixin. Llegiu de gust.

David Copperfield, un bon regal de Nadal

Em va arribar per Nadal, enmig d'altres regals més o menys previsibles: a la meva edat ja s'entén que les veritables sorpreses es reserven pels menuts, i jo —seixanta-dos anys acabats de fer— no esperava gran cosa més que un pijama nou, de cotó, o potser un jersei —de cotó també, si per cas. Però entre la cridòria general i el soroll de paper esparracant-se, em vaig trobar un paquet que contenia un llibre: David Copperfield. El volum, magnífic d'aspecte, tipografia i paper, m'ha deixat fins ben entrat febrer a mercè d'una col·lecció de personatges impossible. Un altre Dickens memorable. I això que, de petit, n'havia vist la versió reduïda de Bruguera —en aquelles pàgines dibuixades de manera alterna— que em va semblar una solemne pèrdua de temps. Ara, enllestit el repte, us deixo amb la famosa línia d'obertura de la novel·la que, en la també magnífica traducció de Joan Sellent, diu: "Si seré jo l'heroi de la meva pròpia vida o bé aquest títol recaurà en algú altre, aquestes pàgines ho diran...". Molt recomanable. I també, no agafar-s'ho amb presses! 

Estellés, el desig i la terra

Comentava Sebastià Alzamora, ara fa una setmana a l’Ara —Qui té por de Vicenç Andrés Estellés?— que el govern de PP i Vox a la Generalitat Valenciana s'han negat a donar suport a la celebració de l'Any Estellés, que aquest 2024 commemorarà el centenari del naixement del poeta. Una actitud vergonyosa: «Aquests plantejaments infantils, obtusos i feixistoides no impediran, per descomptat, que se celebri l'Any Estellés a tot arreu del País Valencià, de Catalunya, de les Balears i de tot arreu on es parli català perquè, efectivament, aquesta és la llengua d'Estellés i d'una inesgotable llista de grans autores i autors valencians». Per això avui celebro de conèixer el programa oficial de l’Any Estellés que ahir, a la Institució de les Lletres Catalanes, presentava Izaskun Arretxe. «Enguany no podrem comptar amb la col·laboració institucional, però sí que treballarem amb la societat civil. On no arriben les institucions hi arriben les persones». I és un plaer escoltar a la seva vora la poeta Àngels Gregori, comissària de la commemoració, que ens convida a reforçar i difondre d’Estellés: «Les prohibicions fan despertar el desig i nosaltres tenim massa motius per desitjar un Any Estellés enorme, un poeta tan estimat pel poble que va més enllà d’una obra monumental». Àngels Gregori, amb Josep Piera, va ser a Manresa el passat mes de novembre a la nostra “Nit Estellés”, i tots comptem que enguany tornarà. Aquest any Estellés mereix, més que mai, que en fem festa grossa!

-La il·lustració, d'El gat invisible, és pispada d'El Temps.

-Més enllà d’Els amants, que vaig memoritzar de jove calcant el recitat d’Ovidi Montllor, o de l’impressionant Assumiràs la veu d’un poble, tots ells de Llibre de Meravelles (1971), la meva primera lectura d’Estellés és a Vic, en un llibret adquirit a la Tralla: L’hotel París. Jo, de natura impressionable, no passava dels quinze anys i, més barrut que no pas savi, aquell primer poema em va semblar formidable... i encara avui m’ho sembla:

 

Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill, 

i xiques, al cinema, amb les cames obertes 

i una mà entre les cuixes, i el rosari en família, 

i hi ha el peó que es mata caent des d’un andami 

i l’home que fa el pa i hi ha qui porta un metre 

per saber el tamany escaient del taüt 

i com hi ha els tramviaires que treballen la nit 

de cap d’any i els forats de les piques i hi ha 

l’ascensor amb un llum brut groguenc esperant 

mentrestant la portera s’emborratxa de vi 

i pixa per l’escala i la filla té por 

i el marit està fent-ho amb la dona del metge 

i els tramvies terribles amb l’enrenou dels ferros 

i el metge que es dedica a trencar les anous 

mentrestant la portera va pixant per l’escala 

i trucant a les portes amb un colp de mamella 

i el fill de la de l’arpa que s’ha mort fa tres dies 

plora i plora i encén un ciri i posa el ciri 

i l’ampolla de vi i contempla la Loren 

i llavors la suïssa crida pel passadís 

i el cosí la segueix brandant el canelobre 

i la xica que es gita més aviat que mai 

i un fred com una mà li puja per les cuixes 

i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit 

i els veïns que s’han mort els dos intoxicats 

l’altre dia i la mare i la filla no tenen 

ganes de menjar res i ploren com les rates 

i el cosí i la suïssa que dormen brutalment 

i el canelobre encès i el cobertor encès 

les cortines enceses i tot el pis encès 

els nobles cavallers enterrats en els claustres 

mentrestant la portera pixa pels escalons 

i el marit no pot més i la dona del metge 

se’n va i agafa el metge i li diu fill de puta 

i se’l fica entre cames i tot es pega foc 

i la nena que plora sola a la porteria 

i les inscripcions obscenes dels comuns 

i el crani rebotant per tots els escalons. 

 

ANDRÉS ESTELLÉS, Vicent (1973): L’hotel París. Barcelona: Edicions 62.

Nuccio Ordine i George Steiner, entrevista pòstuma

Quaderns Crema acabava de publicar un resum de la gran amistat entre Nuccio Ordine i George Steiner «que serà delícia per a tot amant del deixant humanístic, i, més encara, li darà ànim i esperança» (Jordi Llovet, El País, 7/10/23). Es tracta de George Steiner, l’hoste incòmode. Entrevista pòstuma i altres converses, a càrrec de Nuccio Ordine i amb traducció de Jordi Bayod (Barcelona, 2023). El volum, breu, es llegeix aviat. I més enllà d’un elogi a l’amistat, el tema principal és l’ensenyament entès més com a devoció que com a professió. Amb tot això, ja es veu que la seva lectura podia ser profitosa.

De l’amistat, entesa com a «santa unió», se’n destaca el paper de la conversa i la comunicació que fins permet que els amics absents es trobin al nostre costat mitjançant els records compartits o bé els textos. I en recullo aquesta cita de Michel de Montaigne, on explica la profunda amistat que va mantenir amb Étienne de La Boétie: «En l'amistat de què jo parlo –escriu el francès als Assaigs– les dues ànimes es mesclen l'una en l'altra i s'hi confonen, amb una mescla tan general, que esborren i ja no poden retrobar la costura que les ha unides. Si se’m força a dir per què l’estimava, sento que això no es pot expressar sinó contestant: “Perquè era ell; perquè era jo”. Hi ha més enllà de tot el meu raonament, i d’allò que en puc dir particularment, no sé quina força inexplicable i fatal, mitjancera d’aquesta unió».

I l’amistat entre Ordine i Steiner hi va ser, llarga i fecunda. Fins el punt que abans Steiner no morís va enregistrar amb el seu amic italià el que va batejar com a Entrevista pòstuma. Només es publicaria després de mort. I en ella hi descobrim tot de reflexions sobre l’ensenyament —ambdós eren professors de literatura i tenien un vivíssim desig de transmetre tota la saviesa dels clàssics. No cal estar-hi d’acord en tot, és clar, però de tot el contingut, Ignasi Aragay, a l’ARA (20/10/23) en va fer un altre article sota el títol de L’antiensenyament, que ho sintetitzava molt bé:

(...)

«He titulat aquest article L’antiensenyament perquè l’un i l’altre sentien passió per ensenyar, un desig profund de transmetre allò que sabien, tot el fons de saviesa pouat en els clàssics. En paraules d’Ordine, no podien entendre "la pedagogia hedonista dominant" basada en dues paraules: "ràpid i fàcil". Per a Steiner, sense esforç, sense petits sacrificis quotidians, no és possible adquirir coneixement, i no és veritat que les dificultats incitin al fracàs; al contrari, serveixen d’estímul. Ho deia per pròpia experiència: "He tingut la sort de rebre una educació marcada per l’esforç i l’autodomini, que avui dia està completament proscrita per la teràpia. Vaig néixer amb una greu discapacitat motriu –tenia un braç immòbil i enganxat al cos– que avui dia es faria el possible per alleujar. La meva mare em va ensenyar, en canvi, a conviure-hi". "Una de les fites més belles de la meva existència va ser aconseguir, per primera vegada, lligar-me les sabates amb la mà que tenia danyada". També va créixer sota l’amenaça hitleriana, "de la meva classe de l’institut només vam sobreviure un company i jo".

Ordine, autor de l’emotiu assaig La utilitat de l’inútil, es torna a preguntar: "Com podem recordar a professors i alumnes que cal estimar el coneixement per si mateix i que només la gratuïtat i el desinterès poden crear una relació autèntica amb l’estudi i el saber?" Els dos savis surten en defensa de l’exercici de la memòria, tan proscrita. No cal? "Recitar uns versos par coeur (o com es diu també en anglès, by heart) no només vol dir aprendre de memòria. Significa sobretot aprendre amb el cor". Un cop apresos, "continuen actuant en silenci en el nostre fur intern" i "ens acompanyen com un valuós tresor al llarg de la nostra vida", diu Ordine. I Steiner adverteix: "L’atròfia de la memòria és el tret dominant de l’educació i la cultura de la [segona] meitat i les acaballes del segle XX".

Ara que ja fa dos dies que ens hem capficat en els resultats catalans de PISA, m’ha agradat recordar la lectura d’Ordine i Steiner tot i que, i per ser francs, el meu panorama durant molts anys com a professor de literatura no es fonamentava tant en l’aprenentatge mnemotècnic —i si ho feia, era en llibertat, als Pastorets i per Sant Jordi!— com en l’estímul al goig i l’esforç de pensar, endreçar i exposar unes quantes idees. Encara ho enyoro després d’un primer trimestre jubilat. I tinc present, al capdavall, que la diversitat de les nostres aules —i el meu institut Guillem Catà encapçala cada curs rànquings— no és responsable d’aquestes dècimes que durant dos dies sembla que fan trontollar tothom sinó, i sobretot, de tota la canalla vulnerable a les nostres aules per motius socioeconòmics o desarrelament. 

El problema es diu pobresa, i es va manifestant en tots els àmbits. Recordem-ho quan algú ens anunciarà solucions fàcils, ràpides i contundents, o basades en un esforç i memòria que res tenen a veure amb aquell par coeur d’Ordine i Steiner.

Àlbum de visites, Josep Piera

Josep Piera, 

parlar de gran amb l’orgull de jove

El dimecres 25 d’octubre, la Nit Estellés obria la darrera setmana del Tocats de Lletra. I ho feia amb les paraules de Josep Piera, conversant amb Àngels Gregori a l’Espai Òmnium, tot plegat dos saforencs lluminosos —de Beniopa i d’Oliva— al captard de la nostra ciutat. Piera, poeta, narrador i traductor, enguany acaba de rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, en una trajectòria fecunda de més de mig segle, aleshores que havia començat a escriure en castellà, potser perquè «ningú no m’havia dit que la nostra llengua domèstica podia servir per a la poesia, com ningú ens va explicar mai qui era el senyor Ausiàs March que donava nom a l’institut, a qui adjudicàvem un possible parentiu amb els March de la banca». L’home, que sempre ha detestat seguir les normes que d’altres marquen, arriba als 76 anys i ens amolla: «Els versos son el resum d’una vida». N’ha passat de tots colors i en tot aquest temps constata que el país ha canviat, «però potser no ben bé com ens hagués agradat. Si a l’espanyolisme polític ja li costa comprendre la realitat cultural catalana, la de València encara més! ¿Per què ens empenyem a usar una llengua que ja fa cinc-cents anys que diuen que a ningú no aprofita?». Àngels Gregori rebla: «Ara torna la València de VOX i el PP, obsedits a detectar agents pancatalanistes!». Després vindran dos excursos per celebrar Ausiàs March, l’un, i l’altre per arribar a sant Ignasi i la seva amistat amb el duc de Gandia. «La companyia de Jesús ha estat model d’organització fins i tot per al partit comunista! A mi em faria il·lusió de visitar la Cova, però avui no pot ser, un altre dia, que ara ja és tard!». I abans Piera no emprengui noves digressions, Àngels Gregori se li adreça resolta amb un llibre obert, quasi esqueixat: «Pep, ara que et tenim ací, comencem amb la lectura d’Estellés?». I Josep Piera compleix disciplinat —«M’ha dit, “llix en un to emfàtic, pamfletari...” com si fos un Neruda o Ievtuixenko»— i arrenca amb el deix d’una persona gran però que conserva tot l’orgull de qui va ser de jove per recitar-nos: "Assumiràs la veu d’un poble, / i serà la veu del teu poble, / i seràs, per a sempre, poble...". En acabat vindran d’altres lectures d’Estellés més o menys espontànies entre els presents, que es veuran rematades per l’aigua de València que l’equip d’Òmnium ofereix. Josep Piera i Àngels Gregori signaran un munt de llibres, i només al final, abans d’abaixar la persiana, la poeta d’Oliva ens repta: «L'any vinent hi tornem, però recuperant el soparet, eh?». Piera assenteix convençut i potser fins i tot pensa que podria arribar-se a la Cova del de Loiola...

La foto, genial, és de Joan Closas i Junyent, que de tot l'acte en va obtenir una sèrie extraordinària.

Onze Natàlies per a una Plaça del Diamant

La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols. Jo no tenia ganes d'anar a ballar ni tenia ganes de sortir, perquè m'havia passat el dia despatxant dolços i les puntes dels dits em feien mal de tant estrènyer cordills daurats i de tant fer nusos i agafadors. I perquè coneixia la Julieta, que a la nit no li venia de tres hores i tant li feia dormir com no dormir. Però em va fer seguir vulgues no vulgues, perquè jo era així, que patia si algú em demanava una cosa i havia de dir que no.

(...)

He llegit i rellegit moltes vegades La plaça del Diamant. El primer cop, a segon de BUP, ma la va deixar una companya de classe. Després hi vaig tornar quan feia Literatura Catalana a l'Autònoma. I encara moltes més vegades programada com a lectura de batxillerat amb els meus alumnes d'institut. I sempre m'ha agradat molt —mai em pesava: sempre l'he sentida molt endins, com si totes les famílies d'aquell temps tinguéssim alguna cosa de la Natàlia-Colometa. Del Quimet, del Mateu i del Cintet, del Toni... També en vaig veure al seu moment la pel·lícula amb Sívia Munt i Lluís Homar, que des d'aleshores ha estat sempre el meu Quimet. I encara una primera versió teatral el 2004, de Joan Ollé, amb tres Colometes a l'escenari —Montserrat Carulla, Rosa Renom i Mercè Pons. Ara, però, ens ha arribat aquesta darrera versió de Carlota Subirós, polièdrica, construïda amb onze actrius i dues hores. Onze rostres per a una sola Natàlia, jutjava Santi Fondevila a l'Ara. I deia:

«El terra de l’escenari de la Sala Gran, d’un blanc lluminós, és com un gran llenç ribetat també de blanc on, al llarg de la funció i sense pausa, onze actrius dipositen objectes relacionats amb l’obra per configurar-ne un gran quadre. Des d’un cargol de mar on ressona la maror fins als rams de flors. Des de les cassoles de la cuina fins als plats i les copes de la vaixella d’on la Natàlia anava a fregar. (...) Un espai poètic i un plantejament dramatúrgic de gran plasticitat al qual cal sumar una càlida banda sonora en directe (Clara Aguilar) i un constant moviment de les actrius per acompanyar la recitació del text». I el text em va arribar com la primera vegada, directe i punyent, que em semblava que en aquelles dues hores al TNC vaig rellegir tota l'obra, des del primer moment: aquella Colometa que patia si algú li demanava una cosa i havia de dir que no. 

I en vaig sortir del teatre tou i commogut. Però recordant aquell fragment final del pròleg que va escruure Mercè Rodoreda, l'any 62, que redimeix La plaça de qualsevol sentimentalisme: «Vull tornar-hi a insistir. perquè em dolgué que algú ho negués: vull afirmar ben alt que La plaça del Diamant és per damunt de tot una novel·la d'amor, per més que sense ni un gra de sentimentalisme. El moment en què la Colometa, de tornada de la mort del seu passat, entra a casa seva mentre va naixent el dia i abraça el seu segon marit, l'home que l'ha salvada de totes les misèries de la vida, és una escena d'amor profund. "I vaig pensar que no volia que se'm morís mai..." I li fica el dit al melic "perquè cap bruixa dolenta no me'l xuclés pel melic i em deixés sense Antoni". I el mot contents, darrer de la novel·la, no és pas gratuït. No el vaig posar perquè sí. Deixa entendre que, encara que al món hi hagi tanta tristesa, sempre el pot salvar algú amb una mica d'alegria.»

Doncs això, i malgrat tot, amb una mica d'alegria...

Sàpiens, de Yuval Noah Harari

Tot i fer gairebé nou anys de l'edició catalana, el 2014, no ha estat fins aquest mes d'agost que he ensopegat amb el famós Sàpiens, de Yuval Noah Harari. Confesso que l'havia deixat una mica de banda, el veia molt gruixut i tothom en parlava tan i tan bé que —ho sento, soc com soc— em feia una mica de mandra capbussar-m'hi. Una breu història de la humanitat en cinc-centes vuitanta pàgines! Doncs bé, el cert és quan m'hi he posat no he sabut parar, i me l'he llegit a gust i en llargues tirades. Encara més, he de dir que no n'he sortit igual que com hi vaig entrar. Si sempre he tingut la sensació que la meva vida té un punt de desconcert, i sentit dubtós —i de la que mai n'acabo d'estar satisfet, la lectura de Sàpiens no és pas que ho hagi millorat, més aviat el contrari. Però tot i així, li agraeixo totes les preguntes que ens planteja i moltes reflexions que espero recordar per tal que també m'acompanyin en el futur.

El reclam a les cobertes:

«Fa cent mil anys, l’Homo sapiens era un animal insignificant que s’ocupava de les seves coses en un racó de l’Àfrica i compartia el planeta amb almenys cinc espècies més d’humans. El seu paper en l’ecosistema no era gaire més important que el de les cuques de llum o els goril·les. De sobte, però, fa setanta mil anys, un canvi misteriós i profund en les seves habilitats cognitives el va convertir en l’amo del món. Avui dia només hi ha una espècie humana a la Terra. Nosaltres. L’Homo sapiens.

Com s’ho va fer l’Homo sapiens per aconseguir extingir la resta de les espècies d’humans i gairebé la meitat dels mamífers terrestres més grans del món? Per què els nostres avantpassats es van reunir i organitzar per crear ciutats i regnes? Com vam arribar a creure en els déus, les nacions i els drets humans; a confiar en els diners, els llibres o les lleis. Per què es van convertir en esclaus de la burocràcia, els horaris i el consumisme? Els humans, som més feliços a mesura que la història progressa? Com serà el nostre món d’aquí mil anys?»

Si encara no teniu ganes de llegir-vos-el, us adjunto un altre dels reclams d'Ed. 62:

El foc ens va fer perillosos

La xafarderia ens va ajudar a cooperar

L'agricultura va despertar la nostra avidesa

La mitologia va instaurar la llei i l'ordre

Els diners van suposar alguna cosa en la qual tothom podia confiar.

Les contradiccions van crear la cultura

La ciència ens va fer els amos de la creació

Però res de tot això ens ha fet feliços

Les tres revolucions per a l'èxit dels sàpiens

La nostra Revolució Cognitiva, fa 70.000 anys,  la Revolució Agrícola que la va accelerar fa 12.000 anys  i la Revolució Científica que es va iniciar fa només 500 anys,  són les tres grans baules de la tesi de Harari que, ens avisa només començar, «també podria representar perfectament el final de la història i l'inici d'una cosa completament diferent». El llibre, doncs, acabarà amb tot d'interrogants sobre el nostre futur, però de primer ens demana: quin va ser el secret de l'èxit dels sàpiens? 

«Malgrat les moltes diferències que s’observen entre les diverses espècies humanes, totes comparteixen unes quantes característiques definidores. La més notable és que els humans tenen un cervell extraordinàriament gran comparat amb el d’altres animals. Els mamífers que pesen 60 quilograms tenen de mitjana un cervell de 200 centímetres cúbics. Els primers homes i dones, fa 2,5 milions d’anys, tenien un cervell d’uns 600 centímetres cúbics. Els sàpiens moderns disposen d’un cervell que oscil·la entre els 1.200 i els 1.400 centímetres cúbics. El cervell dels neandertals era encara més gran. El fet que l’evolució seleccionés el cervell més gran pot semblar-nos una cosa sense cap misteri. Estem tan enamorats de la nostra intel·ligència superior que sobreentenem que, en el tema de la capacitat cerebral, com més gran millor. Però si això fos així, en la família dels felins també hi hauria hagut individus capaços de fer càlculs. ¿Per què, en tot el regne animal, el gènere Homo és l’únic que ha adquirit aquestes màquines de pensar tan descomunals? El cert és que un cervell gegant suposa una gran despesa per al cos. No és fàcil de transportar, sobretot tenint en compte que està tancat dins d’un crani enorme. I encara és més difícil d’alimentar. En l’Homo sapiens, el cervell representa d’un 2 a un 3% del pes del cos però consumeix el 25% de l’energia del cos quan estem en repòs». Hi ha el cervell, doncs, i hi haurà el llenguatge:

Llenguatge i mites, columna vertebral de la Revolució Cognitiva

«¿Com pot ser que ni tan sols els neandertals —forts, intel·ligents i resistents al fred— poguessin sobreviure al nostre extermini? (...) La resposta més probable és que l'Homo Sapiens  va conquerir el món gràcies al llenguatge». Un llenguatge no només per transmetre informació sinó —oh, la literatura!— «la capacitat de transmetre informació sobre coses que no existeixen en absolut». És una de les cites més repetides del llibre: «No podràs convèncer mai un mico perquè et doni un plàtan prometent-li que tindrà tots els plàtans que vulgui després de la mort, al paradís dels micos». Sense bromes: la ficció ens ha permès imaginar coses i fer-ho de manera col·lectiva, i doncs afavorir la cooperació entre un gran nombre d'individuus, fins i tot entre desconeguts. La llegenda de Peugeot —sí, sí, la companyia atomobilística— queda entesa i presentada com una ficció legal. «Perquè la dificultat no consisteix a explicar un conte, sinó a convèncer tothom perquè se'l cregui». Mites. Només així s'explica l'aparició del cristianisme o la Revolució Francesa... 

La Revolució Agrícola

Després, a la segona part, vindrà la Revolució Agrícola, amb preguntes tan suggestives com ara «l’Homo Sàpiens hi va sortir guanyant en passar de recol·lector a agricultor ramader? Com és que les dones han quedat relegades a un paper secundari quan disposen d’habilitats socials que sembla que les fan més aptes per tenir un rol dirigent? El descobriment que l’escorbut es podia combatre menjant fruita va resultar positiu o va impulsar el desastre ecològic a Austràlia i Tasmània? Va ser l’home que va domesticar el blat o va ser el blat que va domesticar l’home?» (extret de Nosaltres llegim).

També en aquesta part, al capítol La construcció de les piràmides, Harari rebla el concepte d'ordre imaginari, que és que ens modela des del naixement. «Els nostres desitjos personals, per tant, es converteixen en la defensa més important de l'ordre imaginat». Els contemporanis estem modelats pels mites romàntics del XIX, amb els nacionalismes, capitalisme i humanisme, amb l'afegitó del XXI que és el consumisme: «El consumisme ens diu que per ser feliços hem de consumir com més productes i serveis millor». I és clar, aquest ordre imaginari és intersubjectiu —existeix en la imaginació compartida de milions de persones. I amb una sentència final: «No hi ha manera de sortir de l'ordre imaginat. Quan fem caure les parets de la presó i correm cap a la llibertat, en realitat estem entrant en un pati més espaiós d'una presó més gran».

Harari encara farà, abans de presentar-nos la Revolució Científica un repàs a tres ordres, i que són els diners (la moneda és l'únic sistema de confiança creat per l'home que abasta qualsevol cultura) l'ordre imperial (els imperis que expansionen la cultura, com ara els romans amb la llatinització) i l'ordre religiós (un sistema de normes i valors fonamentats en un ordre sobrehumà i que arriben fins al liberalisme, el socialisme o el nazisme...). «El comerç, els imperis i les religions universals han acabat situant gairebé tots els sàpiens de tots els continents en el món global on vivim avui».

La Revolució Científica

La segregació racial, el racisme o la construcció potser massa optimista de l'economia globalitzada són d'altres temes que apareixen al tercer bloc. D'entre ells, la religió capitalista i el funcionament dels bancs —el cercle màgic de l'economia moderna— són pàgines memorables. Sembla una mentida, però el que compta és que tota l'economia hi descansa a sobre! I és per aquesta confiança que crea, que l'economia segueix creixent i prosperant.... Al capdavall, la qüestió dels beneficis i el mite del creixement esdevenen un problema: «Quan el creixement es converteix en el bé suprem i no està restringit per cap altra consideració ètica, pot portar fàcilment a la catàstrofe». L'ètica del capitalisme? Efectivament hi ha hagut senyals positius —esperança de vida, mortalitat infantil, consum de calories…– però no sembla que el pastís econòmic pugui créixer indefinidament ni aprofundint en el consumisme —ara que havíem descobert el plaer de menjar molt, ara ens venen productes per aprimar-nos! No res, si l'Homo Sapiens exhaureix les matèries primeres i l'energia del planeta Terra, què passarà aleshores? No hi cerqueu advertiments catastrofistes, només reflexió.

La nació

«Igual que la família nuclear, la comunitat no podia desaparèixer completament del nostre món sense cap substitut emocional. Avui, els mercats i els estats satisfan la majoria de les necessitats materials que abans satisfeien les comunitats, però també han de proporcionar vincles tribals (...) Els mercats i els estats ho fan fomentant comunitats imaginades que contenen milions de desconeguts, i que estan dissenyades segons les necessitats nacionals i comercials. Una comunitat imaginada és una comunitat de persones que no es coneixen, però s'ho imaginen. (...) Els dos exemples més importants d'aquestes comunitats imaginades són la nació i la tribu de consumidors».

«El consumisme i el nacionalisme fan hores extres per fer-nos imaginar que milions de desconeguts pertanyen a la mateixa comunitat que nosaltres, que tots tenim un passat comú, uns interessos comuns i un futur comú. Això no és cap mentida. És imaginació. Com els diners, les societats anònimes de responsabilitat limitada i els drets humans, les nacions i les tribus de consumidors són realitats intersubjectives. Només existeixen en la nostra imaginació col·lectiva però tenen un poder immens. Mentre milions d'alemanys creguin en l'existència de la nació alemanya, s'emocionin davant la visió dels símbols nacionals alemanys, relatin els mites nacionals alemanys i estiguin disposats a sacrificar diners, temps i extremitats per la nació alemanya, Alemanya continuarà sent una de les potències més fortes del món.

    La nació s'escarrassa per amagar el seu caràcter imaginari. Moltes nacions argumenten que són una entitat natural i eterna, creada en una època primigènia barrejant la terra de la mare pàtria amb la sang de la gent. Aquestes afirmacions, però, normalment són exagerades. En un passat llunyà, les nacions existien, però tenien una importància molt més petita que avui en dia perquè la importància de l'estat també era molt més petita».

Per als catalans —una d'aquestes magnífiques comunitats imaginades— el fragment esdevé inoblidable. Però Harari ho rebla a favor de les futures tribus de consumidors que estan eclipsant l'adhesió nacional. Fans d'equips de futbol —can Barça!— , de cantants com Madonna, o els mateixos vegetarians i ecologistes. Tots ells es defineixen sobretot a l'hora de comprar. «És la pedra angular de la seva identitat. Probablement, un vegetarià alemany preferirà casar-se amb una francesa vegetariana que amb una alemanya carnívora». Ara aneu a dibuixar a fronteres o a predicar amb conceptes de classe...

Viure feliços per sempre

«Els últims cinc-cents anys hem estat testimonis d'un seguit de revolucions impressionants. (...) Ara bé: ¿som més feliços? (...) ¿Es pot dir que el difunt Neil Armstrong, les petjades del qual continuen intactes sobre la Lluna encalmada, va ser més feliç que els caçadors-recol·lectors anònims que fa 30.000 anys van deixar l'emprempta de la mà a la paret de la cova de Chauvet? Si la resposta és que no, ¿quin sentit han tingut el desenvolupament de l'agricultura, les ciutats, l'escriptura, les monedes, els imperis, la ciència i la indústria?»

Consigno al capdavall les reflexions d'Harari entorn del mite de la felicitat, la voluntat de comptabilitzar-la i la importància trascendental de les nostres expectatives personals que —potser— fa que avui, amb més riquesa i salut, patim més dolor que els els nostres avantpassats van experimentar mai. Felicitat química? Autoengany? No dic res més perquè no acabaria. Només, per plur plaer, transcric les dues darreres pàgines:

Epíleg. 

L'animal que es va convertir en un Déu

Fa 70.000 anys, l'Homo Sapiens encara era un animal insignificant que anava a la seva en un racó de l’Àfrica. Durant els mil·lenis següents, s'ha transformat en l'amo de tot el planeta i en el terror de l'ecosistema. Avui es troba a les portes de convertir-se en un déu, disposat a adquirir no solament l’eterna joventut, sinó també la capacitat divina de la creació i la destrucció.

Desgraciadament, el règim dels sàpiens a la Terra de moment ha produït poques coses de les quals ens puguem sentir orgullosos. Hem dominat el nostre entorn, hem fet créixer la producció de menjar, hem construït ciutats, hem establert imperis i hem creat extenses xarxes comercials. Ara bé: ¿hem fet disminuir el patiment que hi ha al món? Una vegada i una altra, el gran augment del poder humà no ha comportat necessàriament una millora individual del benestar dels sàpiens, i normalment ha causat una infelicitat immensa a altres animals.

En les últimes dècades, almenys, hem fet algun progrés real pel que fa a les condicions de vida dels humans, amb la reducció de la fam, les plagues i la guerra. Ara bé, la situació d'altres animals s'està deteriorant més ràpidament que mai, i la millora de la humanitat és massa recent i fràgil per estar-ne segurs.

A més a més, malgrat les coses impressionants que els humans són capaços de fer, continuem dubtant dels nostres objectius i sembla que estem tan insatisfets com sempre. Hem passat de les canoes a les galeres, dels vaixells de vapor als transbordadors espacials, però ningú sap cap on anem. Som més poderosos que mai, però no tenim ni idea de què hem de fer amb tot aquest poder. Encara pitjor: sembla que els humans som més irresponsables que mai. Som déus fets a si mateixos que, amb l'única companyia de les lleis de la física, no hem de retre comptes a ningú. En conseqüència, fem estralls en la vida dels nostres companys de viatge, els animals, i en l'ecosistema que ens envolta, i perseguim ben poca cosa tret de la nostra diversió i el nostre confort, sense arribar mai a sentir-nos satisfets. 

¿Hi ha res més perillós que uns déus insatisfets i irresponsables que no saben què volen?