Onze Natàlies per a una Plaça del Diamant

La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols. Jo no tenia ganes d'anar a ballar ni tenia ganes de sortir, perquè m'havia passat el dia despatxant dolços i les puntes dels dits em feien mal de tant estrènyer cordills daurats i de tant fer nusos i agafadors. I perquè coneixia la Julieta, que a la nit no li venia de tres hores i tant li feia dormir com no dormir. Però em va fer seguir vulgues no vulgues, perquè jo era així, que patia si algú em demanava una cosa i havia de dir que no.

(...)

He llegit i rellegit moltes vegades La plaça del Diamant. El primer cop, a segon de BUP, ma la va deixar una companya de classe. Després hi vaig tornar quan feia Literatura Catalana a l'Autònoma. I encara moltes més vegades programada com a lectura de batxillerat amb els meus alumnes d'institut. I sempre m'ha agradat molt —mai em pesava: sempre l'he sentida molt endins, com si totes les famílies d'aquell temps tinguéssim alguna cosa de la Natàlia-Colometa. Del Quimet, del Mateu i del Cintet, del Toni... També en vaig veure al seu moment la pel·lícula amb Sívia Munt i Lluís Homar, que des d'aleshores ha estat sempre el meu Quimet. I encara una primera versió teatral el 2004, de Joan Ollé, amb tres Colometes a l'escenari —Montserrat Carulla, Rosa Renom i Mercè Pons. Ara, però, ens ha arribat aquesta darrera versió de Carlota Subirós, polièdrica, construïda amb onze actrius i dues hores. Onze rostres per a una sola Natàlia, jutjava Santi Fondevila a l'Ara. I deia:

«El terra de l’escenari de la Sala Gran, d’un blanc lluminós, és com un gran llenç ribetat també de blanc on, al llarg de la funció i sense pausa, onze actrius dipositen objectes relacionats amb l’obra per configurar-ne un gran quadre. Des d’un cargol de mar on ressona la maror fins als rams de flors. Des de les cassoles de la cuina fins als plats i les copes de la vaixella d’on la Natàlia anava a fregar. (...) Un espai poètic i un plantejament dramatúrgic de gran plasticitat al qual cal sumar una càlida banda sonora en directe (Clara Aguilar) i un constant moviment de les actrius per acompanyar la recitació del text». I el text em va arribar com la primera vegada, directe i punyent, que em semblava que en aquelles dues hores al TNC vaig rellegir tota l'obra, des del primer moment: aquella Colometa que patia si algú li demanava una cosa i havia de dir que no. 

I en vaig sortir del teatre tou i commogut. Però recordant aquell fragment final del pròleg que va escruure Mercè Rodoreda, l'any 62, que redimeix La plaça de qualsevol sentimentalisme: «Vull tornar-hi a insistir. perquè em dolgué que algú ho negués: vull afirmar ben alt que La plaça del Diamant és per damunt de tot una novel·la d'amor, per més que sense ni un gra de sentimentalisme. El moment en què la Colometa, de tornada de la mort del seu passat, entra a casa seva mentre va naixent el dia i abraça el seu segon marit, l'home que l'ha salvada de totes les misèries de la vida, és una escena d'amor profund. "I vaig pensar que no volia que se'm morís mai..." I li fica el dit al melic "perquè cap bruixa dolenta no me'l xuclés pel melic i em deixés sense Antoni". I el mot contents, darrer de la novel·la, no és pas gratuït. No el vaig posar perquè sí. Deixa entendre que, encara que al món hi hagi tanta tristesa, sempre el pot salvar algú amb una mica d'alegria.»

Doncs això, i malgrat tot, amb una mica d'alegria...