Qui no coneix Isabel Roig?

Per al Pou de la gallina número 400 vaig reservar un personatge tan singular com és la meva metgessa de capçalera. Sí, sí, la meva de tota la vida, al CAP del barri de la Sagrada Família. Parlo d'Isabel Roig i Grau. Certament, els seus orígens graciencs o la seva residència a Terrassa semblaria que l'haurien d'apartar d'aquesta secció tan localista. Però és ben bé el contrari: la seva perseverança, tant o més alta que aquests 400 números del Pou, l'han fet present a Manresa durant gairebé tres dècades, cada dia de cada dia. I, com deia aquell, amb il·lusió! No és pas cosa de poc mèrit, especialment en uns anys en què la pandèmia —i els governs— han posat a prova repetidament el nostre sistema públic d'atenció primària. Per a totes aquelles persones que el defensen i s'hi senten compromeses, doncs, va aquest retrat que rebla la il·lustració feliç de Maria Picassó.

Isabel Roig,
medicina de proximitat

La doctora Isabel Roig i Grau (Barcelona, 1958) ha estat sempre una candidata ferma per aquesta secció. I en aquest número 400 del Pou, que és un himne a la perseverança, encara més: fa vora trenta anys que la dona passa visita cada dia de cada dia al CAP Sagrada Família. Venia de fer les pràctiques a l’àrea metropolitana, i va arribar amb una plaça per oposició que considera que va ser la sort de la seva vida, fins el punt de sentir-se una manresana més. «Jo ja tenia la canalla, amb 6 i 2 anys, i aquí vaig coincidir amb la Dra. Albero, amb qui érem companyes de promoció. Aleshores érem el CAP Foneria, i em va agradar des del primer moment!». Isabel Roig havia nascut al barri de Gràcia però des de petita que la família es va instal·lar a Badalona. Una veïna llevadora li despertà la vocació, i sempre va pensar que ella també en seria. Però, amb la matrícula d’honor obtinguda a COU i comptant amb la gratuïtat universitària, a darrera hora va triar Medicina a la UAB. El resultat és una metgessa docent, que es defineix vocacional, i que defensa un equilibri de tres potes, que són la personal, la dels companys i una tercera que és la direcció del CAP, «que sempre ens ha fet costat, des d’aquells primers equips amb la Dra. Àfrica Garcia, Matilde Català, Tino Algilaga... fins ara amb la Dra. Núria Busquet». Casada amb un metge terrassenc que treballa a l'hospital de la Vall d'Hebron, ella encara no es cansa d’anar i venir cada dia del Vallès. De fet, diu que aprofita els trajectes per desconnectar, encara que no sempre ho aconsegueixi. Experta en deshabituació d’alcohol i tabaquisme, la mort sobtada d’un germà fa vint anys li marcarà la vida. «Aleshores no ho van saber detectar i l’ambulància va arribar sense desfibril·lador...» El resultat és el seu compromís amb el suport vital, del qual ella mateixa ha fet molts cursos a les escoles de Manresa i als CAPs pel personal sanitari, fins aconseguir multiplicar arreu la presència de desfibril·ladors i que cada dia més gent sàpiga diagnosticar i fer-los servir. També hi ha hagut moments feliços, com quan la van nomenar Metge bagenc el 2015, per votació dels companys de professió, o quan el 2018 va rebre el premi a l’excel·lència professional pel Col·legi Oficial de Metges, així com diversos premis nacionals en investigació en l'Atenció Primària. Tampoc ha negligit la docència i la recerca, des d’aquella ABBEL (Associació del Bages i Berguedà d’Estudi dels Lípids ) fundada l’any 1994, amb els doctors Clotilde Morales, Carme Bertral, Anna Gutiérrez, Isabel Comerma, Pep Cañellas, Carles Pardo... «Me’n deixo molts, però tinc clar que era una manera de relacionar-se i fer xarxa a la comarca». Ella la va presidir els deu darrers anys, diversificant temes i recerques, fins que la pandèmia es va encarregar de desfer-ho. I tot i que sovint li han ofert d’incorporar-se a la direcció del centre o en d’altres encàrrecs de gestió, ella no vol deixar de ser la metgessa de família que és. «M’afalaga, eh? Però em penso que no m’agradaria ni crec que servís». Aquests darrers anys, defensant l’especialitat de medicina de família, la covid-19 o fins i tot la vivència personal d’una malaltia greu creu que l’han fet millor encara: «vaig estar un llarg temps malalta i em vaig jubilar, però... em van demanar de tornar i vaig dir que sí, i aquí continuo. Em sento útil i la recepció dels pacients ha estat indescriptible!». Amb el seu marit, doncs, han decidit que es jubilaran plegats més endavant, i ella creu que tindrà temps d’acomiadar-se dels tres o quatre-cents pacients de tota la vida. I només es reserva per després la vocació secreta que cultiva: és pessebrista! Potser per aquest compromís de construir, refer i recrear sempre un món volgudament millor.