Déu, amb Berni Puig i Martí Sales, a Penelles

A primers de juliol, tornant de tres dies pel Pirineu, ens vam arribar a Penelles, que és un petit poble de la Noguera, de poc més de 500 habitants, amb una particularitat: els seus murals, que són per tots els carrers, des de fa anys gràcies a les cinc edicions del festival Gargar. Ara mateix, més de cent murals que atreuen cada any desenes de milers de visitants i que, certament, singularitzen el petit municipi de ponent. I amb tot, si ens arribàvem fins a Penelles aquest juliol era perquè el meu nebot Berni Puig, artista visual, hi pintava no pas un altre mural sinó l'interior de l'església, i a mi em feia gràcia de veure com s'arriscava en l'operació, atesa la seva trajectòria i línia estètica. Bé vaja, com s'hi atrevia. I ja ho puc dir: vaig quedar fascinat per un interior acolorit i abstracte però amb un correlat magnífic: l'església de Penelles està pintada amb Penelles, amb la visió zenital dels camps de Penelles, com si del parcel·lari es tractés, però a escala gegant. El Berni —ja he avisat que som parents— havia guanyat el concurs convocat pel Gargar i l'Ajuntament, i la seva proposta també va ser ben acollida pel bisbat. Per tot plegat, divendres passat vam tornar a Penelles, en una inauguració diferent del festival, perquè el Covid19 tot ho envesca, però acompanyant bona part del poble a la descoberta de l'església. Aquest va ser el tret de sortida, i és que aquesta cinquena edició del festival, en lloc de concentrar les activitats en un cap de setmana, es reinventa i s'allarga durant tot el mes d'agost, amb diversos artistes pintant façanes. Però a l'interior de l'església de Sant Joan, recollint els límits dels camps i fins el canal que passa pel baptisteri, hi batega aquest mosaic acolorit de cromatisme romànic i que s'ha fet amb la suma de generacions i generacions de veïns al llarg de segles. Tot sota la mirada de Déu, si així es vol. Però tot amb l'esforç dels humans, que per això el temple es vol de tothom i obert a tothom. Vaig pensar que el Berni, artista i no pas teòleg, havia copsat perfectament el sentit del sagrat i, sense verbalitzar-lo, l'expressava despullat de retòrica amb aquelles taques de colors, d'una manera desimbolta i planera, i amb un somriure tocat del do de la creació...  No res, que aquest estiu ja he estat un parell de vegades a Penelles i que recomano la visita i passejada vivament. Al centre d'informació hi podeu trobar un alcalde jove, dinàmic i incansable. I a cada cantonada un mural que sovint us embadaleix. No compto que a Catalunya hi hagi gaire municipis tan retratats com Penelles! Però si us arribeu a l'església penseu en aquesta omnipresència que en Berni Puig ha sintetitzat sense cap voluntat catequística sinó, senzillament, en homenatge a una gent i a un territori, i a qui en Martí Sales ha dedicat un poema que divendres ens arribava en vídeo al cinema del poble —sí, a Penelles hi ha un cinema com si el temps s'hi hagués aturat, i això encara ho fa més preciós. El poema es diu «Segona pell» i a mi, em va acabar de subjugar. Només dos fragments, en espera del text sencer:

                                    SEGONA PELL  (Martí Sales)

Fa tant de temps que us escolto jo

                                                      que no tinc paraules ni mai he parlat

Fa tant de temps que us escolto ja

                                                      que us arrecero

                                                      que us sé penes i joies

                                                      que us acompanyo

                                                      en cada secret

Ara que m'heu omplert de llum

                                                            parlaré

per primera i última vegada

                                                            amb les vostres paraules

La pell muda de serp tota sola

a mi

         que soc d'argila

         que no tinc ulls

         (...)

a mi

          que vinc de la foscor immemorial de la terra

          m'ha fet falta un artista

          per rebre

                           la llum

                                          dels camps

                                                               que m'envolten

d'uns colors que mai veuré

                                              i ara em vesteixen

                                              i sóc mirall

                                                                  eco

                                                                           volta llaurada

                                                                   [Sé que la fe us ve

                                                                     de quan vau començar a llaurar

                                                                     amb la primera aixada

                                                                     i el primer jou 

                                                                     de just després del pecat original

                                                                     de quan Déu

                                                                     us va caldre

                                                                     més que mai

                                                                     què és la fe

                                                                     sinó passió conreada?]

                                                                                

En la mort de Pere Casaldàliga

Amb 92 anys, fa dies que molts presagiàvem el desenllaç. I a capdavall avui ens assabentem de la mort de Pere Casaldàliga. Les xarxes s'omplen de declaracions i tots quedem més o menys aclaparats. I amb tot, allò que compta és el seu missatge, el testimoni que ens deixa. Exigent i un punt incòmode, instal·lats com estem en les contradiccions d'aquest primer món, tots aquells que tenim a sort de tenir garantit a cada àpat el plat a taula. Se'n va Pere Casaldàliga —tan lluny i tan a prop, de Balsareny a l'Araguaia. I em repasso un grapat de 24 lemes seus que no hauríem de perdre mai de vista ni, encara menys, provar d'aigualir... Evangeli pur, en el sentit més primigeni del terme. O si us ha de ser més senzill, un programa verament revolucionari en molt poques sentències:

1- En amor, en fe i en revolució no és possible la neutralitat.

2- Jo sóc jo i les meves causes. I les meves causes valen més que la meva vida.

3- On no hi ha llibertat no hi pot haver justícia.

4- El problema és tenir por de la por. Que la por et faci renegar d'un principi o deixar d'assumir una responsabilitat.

5- Els valents són aquells que vencen la molta o poca por que tenen.

6- Aquell que no és totalment honest amb el seu dia a dia, no pot canviar el món.

7- En aquest món no hi ha ningú inútil.

8- Allò que em fa és el que dono, no el que tinc. Com més dono, més tinc, perquè soc més.

9- La primera qualitat que ha de tenir una bona persona ha de ser la coherència. Que en el fons, segons paraules de l'Evangeli, seria practicar la veritat. En segon lloc, la comprensió.

10- Si hem superat esclavituds antigues, no inventem esclavituds modernes. Humanitzem la humanitat.

11- La tasca primordial i comuna d'humanitzar la humanitat es fa practicant la proximitat.

12- Lamento que el primer món sigui tan sensible davant dels atemptats (com el de Nova York) i no sigui sensible de veritat per Àfrica i pel gran atemptat diari, que és la fam al món i l'exportació d'armes.

13- La solució sempre és l'esperança. Una esperança, però, que es posi a fer feina, que sàpiga viure el dia a dia, que miri de fer amb els altres el treball de la justícia i de l'alliberament.

14- L'expressió no-violència no ha de ser sinònim de passivitat.

15- La major part de la humanitat, avui dia, sobreviu en comptes de viure.

16- La lluita per la terra ha estat la lluita llatinoamericana. Tota acumulació suposa exclusió.

17- El capitalisme per definició és lucre acumulat, és privilegi del capital, és exclusió de la majoria.

18- No acceptem la fatalitat del sistema capitalista neoliberal que ens imposen, que redueix la vida a un mercat. 

19- Desgraciadament la religió ha provocat les més satàniques guerres al llarg de la història. Pensava que hauríem arribat a un temps tan sensibilitzat que ja no utilitzaríem el nom de Déu per fer la guerra.

20- L'Església és part de la meva vida i si la punxo una miqueta és perquè avanci una mica més ràpid. Si no fem la revolució els de dintre, qui la farà?

21- No n'hi ha prou de ser creient, també s'ha de ser creïble.

22- És molt més important tenir l'última sensibilitat que l'última paraula.

23- Un poble només és lliure quan és independent, autònom, sobirà.

24- La causa indígena m'ha fet més català. Les tribus prohibides m'han ajudat a retrobar la meva sempre maltractada tribu. 

Més, del febrer de 2018, amb text de David Fernàndez, aquí.

Convindria fer net d'això de la monarquia

Ara que el rei emèrit s'ha fugat amb tota la barra i fins la col·laboració del Gobierno de España, convindria tornar a parlar de la institució aquesta que ens van encolomar l'any 69, quan el dictador provava de legitimar la continuïtat del seu règim en una hibridació de laboratori. Un príncep per ser rei en aquelles Cortes franquistes, a punt per quan la biologia fes la seva feina, el novembre de 1975. Començava la mal anomenada Transició, encarregada  de fer la resta: un pacte sota la nova corona que no era pacte sinó imposició. No es jutjaria res sinó tot el contrari, es consolidaria l'estructura de poder, es limitarien ràpidament les expectatives dels nacionalismes perifèrics i perillosos, i si de cas es deixava fer alguna cosa, seria sempre a canvi de no fer nosa. I és així que la victòria socialista de Felipe González, el 82, rubricava els tractes i oblidava vel·leitats republicanes a favor d'aquell home tan «campechano», factòtum de la democràcia i amic de la bona vida des de la seva condició d'inviolable... Tot això ara faria riure sinó fos per la immensa vergonya que desperta. I encara més, que Juan Carlos se'n va però la institució —recorden l'episodi de l'abdicació? a casa és inoblidable!— doncs això, que la institució es queda en la persona del fill, la nora, nets i nebots i un qui-sap-lo de genteta poc amant de donar explicacions o passar comptes. I qui dia passa, any empeny! Ho tornarem a donar per bo? A Catalunya el sentiment republicà és més que explícit —va estar bé la darrera visita de Felip VIè, mig d'amagat a Poblet. Però a Espanya, ni una trista cassolada a la Cibeles? De fet, només m'arriben comiats eufemístics en nom de la responsabilitat (?) o  els elogis d'una molt indigna Conferència episcopal espanyola. Pel meu gust, ja es va tard. Però, amb tot, vull creure que els propers dies, lluny de deixar passar estiu i calor, han de servir per qüestionar la monarquia. I posar sobre la taula el referèndum que ens van pispar el 1975. Ras i curt: República o Monarquia? I nosaltres fent drecera...

Ho arrodoneixo amb un text de la carpeta de retalls, publicat pel gratuït Freqüència, de quan l'emèrit va ser a Manresa visitant la fàbrica de pneumàtics Pirelli, que aquell any 2000 estaven d'aniversari. Queda clar que la cosa vé de lluny. Els d'ERC, és clar, vam decidir que no aniríem a fer-li els honors —i, per ser francs, amb nosaltres la casa del Rei es van estalviar la invitació i tot. No res, que Joan Carles I va ser a Manresa, que n'hi va haver uns quants que van perdre el cul per fer-s'hi la foto i que encara en conec d'altres que —discretament— aquests darrers dies l'han retirada de la vitrina familiar... Vagi per a tots ells aquest dibuix que «El jueves» va voler autocensurar en temps de l'abdicació i que va ser la segona i última portada problemàtica del meu germà Manel, atès que va plegar d'aquella empresa editorial en un gest que l'honorava però que —a diferència de la borbonada— li suposava un bon sotrac econòmic... 

REIS I MITES ESPANYOLS

Publicat a Freqüencia el de juny de 2000

No sé si en Joan Carles I ja haurà passat per Manresa quan aquestes línies es publiquin. I amb tot, no em sé estar de fer algunes reflexions públiques sobre la visita del rei dels espanyols. Si més no perquè la visita d’un rei a Manresa, almenys, hauria de ser motiu de reflexió.

Així, i en primer lloc, m’agradaria tornar a dir que, els catalans, no en tenim de rei. I això perquè d’ençà 1939, no hem tingut pas oportunitat de manifestar obertament quina fórmula de govern preferíem, si la republicana –legalment establerta fins el cop d’estat del general Franco- o la monàrquica –acordada no pas per referèndum sinó per decisió de les corts franquistes i, posteriorment, catalogada d’intocable mitjançant la constitució. Així com és qüestionable la unitat d’Espanya (sic) és bo que qüestionem també la immutabilitat de la seva monarquia.

La visita és, en segon lloc, un altre pas en la consolidació dels mites espanyols a Catalunya. Diria que en Joan Carles és el més gran dels tòtems de la mitologia espanyola que, cada cop menys dissimuladament, es vol imposar al nostre país. La fórmula, ja ideada per aquell nefast fiscal general que fou en Villalpando al s.XVIII, consisteix “en conseguir el efecto sin que se note el ciudado”. Probablement la nostra nació ja n’ha perduts molts, de mites –i fins penso que massa-. Però no crec que la millor idea sigui substituir-los per mites forasters que, a més a més, al darrera arrosseguen valors francament caducats: transmissió del poder hereditari, funció de pura representativitat a canvi d’un bon sou públic i, encara, direcció militar de tots els exèrcits!

I acabo: el dia 20 en Joan Carles I serà o probablement haurà estat a la factoria Pirelli de Manresa. El seu avi ja hi havia vingut també i, aleshores com ara, bona part de les forces vives li mostraren una adhesió que falsejava la realitat: a Manresa no n’acabem d’estar dels Borbons. Per això, els regidors d’ERC no serem aquell matí a la Pirelli. No podia ser d’altra manera. Al capdavall, no són reis allò que a Catalunya ens falta –ja tenim els d’Orient, i els de la brisca i fins i tot el de Carnestoltes. Allò que veritablement ens cal és guanyar nous ciutadans. Més lliures. Més cultes i més independents. I en tot això, el ciutadàJoan Carles més aviat no ens hi ajuda ni poc ni gens.

Ramon Fontdevila i Subirana
Portaveu d’ERC a l’Ajuntament de Manresa