dimarts, 11 d’agost de 2020

Déu, amb Berni Puig i Martí Sales, a Penelles


A primers de juliol, tornant de tres dies pel Pirineu, ens vam arribar a Penelles, que és un petit poble de la Noguera, de poc més de 500 habitants, amb una particularitat: els seus murals, que són per tots els carrers, des de fa anys gràcies a les cinc edicions del festival Gargar. Ara mateix, més de cent murals que atreuen cada any desenes de milers de visitants i que, certament, singularitzen el petit municipi de ponent. I amb tot, si ens arribàvem fins a Penelles aquest juliol era perquè el meu nebot Berni Puig, artista visual, hi pintava no pas un altre mural sinó l'interior de l'església, i a mi em feia gràcia de veure com s'arriscava en l'operació, atesa la seva trajectòria i línia estètica. Bé vaja, com s'hi atrevia. I ja ho puc dir: vaig quedar fascinat per un interior acolorit i abstracte però amb un correlat magnífic: l'església de Penelles està pintada amb Penelles, amb la visió zenital dels camps de Penelles, com si del parcel·lari es tractés, però a escala gegant. El Berni —ja he avisat que som parents— havia guanyat el concurs convocat pel Gargar i l'Ajuntament, i la seva proposta també va ser ben acollida pel bisbat. Per tot plegat, divendres passat vam tornar a Penelles, en una inauguració diferent del festival, perquè el Covid19 tot ho envesca, però acompanyant bona part del poble a la descoberta de l'església. Aquest va ser el tret de sortida, i és que aquesta cinquena edició del festival, en lloc de concentrar les activitats en un cap de setmana, es reinventa i s'allarga durant tot el mes d'agost, amb diversos artistes pintant façanes. Però a l'interior de l'església de Sant Joan, recollint els límits dels camps i fins el canal que passa pel baptisteri, hi batega aquest mosaic acolorit de cromatisme romànic i que s'ha fet amb la suma de generacions i generacions de veïns al llarg de segles. Tot sota la mirada de Déu, si així es vol. Però tot amb l'esforç dels humans, que per això el temple es vol de tothom i obert a tothom. Vaig pensar que el Berni, artista i no pas teòleg, havia copsat perfectament el sentit del sagrat i, sense verbalitzar-lo, l'expressava despullat de retòrica amb aquelles taques de colors, d'una manera desimbolta i planera, i amb un somriure tocat del do de la creació...  No res, que aquest estiu ja he estat un parell de vegades a Penelles i que recomano la visita i passejada vivament. Al centre d'informació hi podeu trobar un alcalde jove, dinàmic i incansable. I a cada cantonada un mural que sovint us embadaleix. No compto que a Catalunya hi hagi gaire municipis tan retratats com Penelles! Però si us arribeu a l'església penseu en aquesta omnipresència que en Berni Puig ha sintetitzat sense cap voluntat catequística sinó, senzillament, en homenatge a una gent i a un territori, i a qui en Martí Sales ha dedicat un poema que divendres ens arribava en vídeo al cinema del poble —sí, a Penelles hi ha un cinema com si el temps s'hi hagués aturat, i això encara ho fa més preciós. El poema es diu «Segona pell» i a mi, em va acabar de subjugar. Només dos fragments, en espera del text sencer:


                                    SEGONA PELL  (Martí Sales)

Fa tant de temps que us escolto jo
                                                      que no tinc paraules ni mai he parlat

Fa tant de temps que us escolto ja
                                                      que us arrecero
                                                      que us sé penes i joies
                                                      que us acompanyo
                                                      en cada secret

Ara que m'heu omplert de llum
                                                            parlaré
per primera i última vegada
                                                            amb les vostres paraules


La pell muda de serp tota sola

a mi
         que soc d'argila
         que no tinc ulls
         (...)

a mi
          que vinc de la foscor immemorial de la terra
          m'ha fet falta un artista
          per rebre
                           la llum
                                          dels camps
                                                               que m'envolten
d'uns colors que mai veuré
                                              i ara em vesteixen
                                              i sóc mirall
                                                                  eco
                                                                           volta llaurada
                                                                   [Sé que la fe us ve
                                                                     de quan vau començar a llaurar
                                                                     amb la primera aixada
                                                                     i el primer jou 

                                                                     de just després del pecat original
                                                                     de quan Déu
                                                                     us va caldre
                                                                     més que mai

                                                                     què és la fe
                                                                     sinó passió conreada?]
                                                                                

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada