Convindria fer net d'això de la monarquia

Ara que el rei emèrit s'ha fugat amb tota la barra i fins la col·laboració del Gobierno de España, convindria tornar a parlar de la institució aquesta que ens van encolomar l'any 69, quan el dictador provava de legitimar la continuïtat del seu règim en una hibridació de laboratori. Un príncep per ser rei en aquelles Cortes franquistes, a punt per quan la biologia fes la seva feina, el novembre de 1975. Començava la mal anomenada Transició, encarregada  de fer la resta: un pacte sota la nova corona que no era pacte sinó imposició. No es jutjaria res sinó tot el contrari, es consolidaria l'estructura de poder, es limitarien ràpidament les expectatives dels nacionalismes perifèrics i perillosos, i si de cas es deixava fer alguna cosa, seria sempre a canvi de no fer nosa. I és així que la victòria socialista de Felipe González, el 82, rubricava els tractes i oblidava vel·leitats republicanes a favor d'aquell home tan «campechano», factòtum de la democràcia i amic de la bona vida des de la seva condició d'inviolable... Tot això ara faria riure sinó fos per la immensa vergonya que desperta. I encara més, que Juan Carlos se'n va però la institució —recorden l'episodi de l'abdicació? a casa és inoblidable!— doncs això, que la institució es queda en la persona del fill, la nora, nets i nebots i un qui-sap-lo de genteta poc amant de donar explicacions o passar comptes. I qui dia passa, any empeny! Ho tornarem a donar per bo? A Catalunya el sentiment republicà és més que explícit —va estar bé la darrera visita de Felip VIè, mig d'amagat a Poblet. Però a Espanya, ni una trista cassolada a la Cibeles? De fet, només m'arriben comiats eufemístics en nom de la responsabilitat (?) o  els elogis d'una molt indigna Conferència episcopal espanyola. Pel meu gust, ja es va tard. Però, amb tot, vull creure que els propers dies, lluny de deixar passar estiu i calor, han de servir per qüestionar la monarquia. I posar sobre la taula el referèndum que ens van pispar el 1975. Ras i curt: República o Monarquia? I nosaltres fent drecera...

Ho arrodoneixo amb un text de la carpeta de retalls, publicat pel gratuït Freqüència, de quan l'emèrit va ser a Manresa visitant la fàbrica de pneumàtics Pirelli, que aquell any 2000 estaven d'aniversari. Queda clar que la cosa vé de lluny. Els d'ERC, és clar, vam decidir que no aniríem a fer-li els honors —i, per ser francs, amb nosaltres la casa del Rei es van estalviar la invitació i tot. No res, que Joan Carles I va ser a Manresa, que n'hi va haver uns quants que van perdre el cul per fer-s'hi la foto i que encara en conec d'altres que —discretament— aquests darrers dies l'han retirada de la vitrina familiar... Vagi per a tots ells aquest dibuix que «El jueves» va voler autocensurar en temps de l'abdicació i que va ser la segona i última portada problemàtica del meu germà Manel, atès que va plegar d'aquella empresa editorial en un gest que l'honorava però que —a diferència de la borbonada— li suposava un bon sotrac econòmic... 

REIS I MITES ESPANYOLS

Publicat a Freqüencia el de juny de 2000

No sé si en Joan Carles I ja haurà passat per Manresa quan aquestes línies es publiquin. I amb tot, no em sé estar de fer algunes reflexions públiques sobre la visita del rei dels espanyols. Si més no perquè la visita d’un rei a Manresa, almenys, hauria de ser motiu de reflexió.

Així, i en primer lloc, m’agradaria tornar a dir que, els catalans, no en tenim de rei. I això perquè d’ençà 1939, no hem tingut pas oportunitat de manifestar obertament quina fórmula de govern preferíem, si la republicana –legalment establerta fins el cop d’estat del general Franco- o la monàrquica –acordada no pas per referèndum sinó per decisió de les corts franquistes i, posteriorment, catalogada d’intocable mitjançant la constitució. Així com és qüestionable la unitat d’Espanya (sic) és bo que qüestionem també la immutabilitat de la seva monarquia.

La visita és, en segon lloc, un altre pas en la consolidació dels mites espanyols a Catalunya. Diria que en Joan Carles és el més gran dels tòtems de la mitologia espanyola que, cada cop menys dissimuladament, es vol imposar al nostre país. La fórmula, ja ideada per aquell nefast fiscal general que fou en Villalpando al s.XVIII, consisteix “en conseguir el efecto sin que se note el ciudado”. Probablement la nostra nació ja n’ha perduts molts, de mites –i fins penso que massa-. Però no crec que la millor idea sigui substituir-los per mites forasters que, a més a més, al darrera arrosseguen valors francament caducats: transmissió del poder hereditari, funció de pura representativitat a canvi d’un bon sou públic i, encara, direcció militar de tots els exèrcits!

I acabo: el dia 20 en Joan Carles I serà o probablement haurà estat a la factoria Pirelli de Manresa. El seu avi ja hi havia vingut també i, aleshores com ara, bona part de les forces vives li mostraren una adhesió que falsejava la realitat: a Manresa no n’acabem d’estar dels Borbons. Per això, els regidors d’ERC no serem aquell matí a la Pirelli. No podia ser d’altra manera. Al capdavall, no són reis allò que a Catalunya ens falta –ja tenim els d’Orient, i els de la brisca i fins i tot el de Carnestoltes. Allò que veritablement ens cal és guanyar nous ciutadans. Més lliures. Més cultes i més independents. I en tot això, el ciutadàJoan Carles més aviat no ens hi ajuda ni poc ni gens.

Ramon Fontdevila i Subirana
Portaveu d’ERC a l’Ajuntament de Manresa