dilluns, 20 de juliol de 2020

El dia que vas ser alcalde

Ho vam escriure dues setmanes després, per al butlletí local d’Esquerra: «En la sessió extraordinària del 27 de juny, Marc Aloy i Guàrdia va ser escollit alcalde de Manresa, en virtut del pacte de govern subscrit un any abans. En una perspectiva històrica, ERC recupera l’alcaldia de la ciutat després de 84 anys. Però, sobretot, Manresa té des d’aquest mes de juny un alcalde jove i decidit, que s’ha pogut preparar a consciència per a aquesta comesa. I que té la il·lusió per combustible». Un elogi mesurat, d’aquells que no exigeixen autoria perquè, de fet, ningú no espera gran cosa més d’una crònica social. Però jo el rellegia i el trobava incomplert, talment escrit d’agència. De seguida vaig afegir-hi alguns detalls curriculars. Que si havies nascut el 1979, que si tenies formació d’arquitecte i també de músic. I la passió per córrer fins a deixar-te catalogat com «un corredor de fons de primera». La teva participació a entitats com ara Òmnium o Xàldiga també explicaria el personatge. I, és clar, la militància política: des de l’any 2000 a Esquerra Republicana... I és aleshores que em va sortir de fer la meva, de crònica, més llarga que l’oficial i —no pateixis!— només un punt més desimbolta.

Has estat representant de les JERC, president de la secció local, candidat el 2003, i el 2007 i el 2011... fins que el 2015 surts escollit regidor en la candidatura que encapçalava Pere Culell. Puc dir que l’espera ha valgut la pena? Ens vam retrobar en el desori postelectoral de 2015, i estic convençut que aleshores la teva actitud i rigor esdevingueren claus a l’hora de lligar aquella primera coalició de govern amb Valentí Junyent. La resta és coneguda: regidor d’Urbanisme el 2016 i, un any després, tinent d’alcalde primer. Una trajectòria neta, poc amiga de les precipitacions, que és com a tu t’agrada fer les coses. Tot això ho pensava al Kursaal mentre et veia engegar el discurs d’investidura amb un aplom multiplicat d’aquell de dos anys enrere, aleshores tot just proclamat candidat per l’assemblea d‘Esquerra, un vespre de maig al Col·legi d’arquitectes. Havien passat tantes coses! Confecció de programa i de candidatura, un any de campanya apassionant, victòria per la mínima i pacte a martellades. I un altre any de coll per fer el relleu. Tot plegat, ara recompensat amb escreix.

Vas dedicar les primeres paraules a les víctimes del coronavirus i les seves famílies abans que cap altra cosa: «El meu primer record avui és per a totes i cadascuna d’elles. Farem tot el que sigui a la nostra mà per apaivagar, en la mesura del possible, els efectes d’aquesta crisi devastadora». També hi va haver un record per al personal sanitari, per al de les residències d’avis, els cossos de seguretat, la gent de serveis socials i, en fi, totes aquelles persones voluntàries que es van comprometre en la pandèmia. La idea en aquest punt, i al llarg de tots els altres, seria la de no deixar-se ningú, mal que fos començant per aquest coronavirus instal·lat entre nosaltres, i que condicionava tot l'acte. Però tu, com garlaves! Estaves exultant i a poc a poc aconseguiries que aquella il·lusió s’encomanés a tots els assistents —i jo em vaig girar per veure ta mare i l’àvia, que l’atzar em va posar a la vora: també elles estaven orgulloses de tu i del moment. Ocupàvem 230 places en un Kursaal amb més de 800 butaques, tot just per emular un dissabte d’investidura a l’Ajuntament. I feia goig veure tots els regidors i regidores sòbriament col·locats a l’escenari, tot respectant la separació dictada per les autoritats sanitàries. Al cor de la platea, alguns alcaldes i autoritats, acompanyats pel president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, el vicepresident del Govern, Pere Aragonès i les conselleres Ester Capella, de Justícia, i Teresa Jordà, d’Agricultura —qui va decidir no estalviar-me l’abraçada, a risc de no se sap què encomanar-nos.

Hi torno: va ser un discurs de voluntat universal, fonamentat en els valors republicans que voldríem que cada dia més gent compartís: «Provinc d’una formació republicana i d’esquerres, i em faig meus els valors que representa el republicanisme de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, que actualitzats avui són el del compromís cívic, la solidaritat, la llibertat individual i col·lectiva dels pobles, la voluntat d’entendre que ciutadà no ho és qui paga impostos sinó aquell que es compromet a treballar activament per una societat millor». Dels valors passares als alcaldes republicans, i vas declarar sentir-te hereu de Joan Selvas i Carner, de Lluís Prunés o de Francesc Marcet, els tres alcaldes d’Esquerra Republicana que fins avui havia tingut aquesta ciutat, però també vaig celebrar que et recordessis de l’Emilià Martínez, un alcalde d’origen cenetista que no va dubtar a ser el darrer a defensar la legalitat republicana al municipi. Alcalde el desembre del 38 i gener del 39! No crec que aquell hivern hi haguessin cops de colze per agafar el càrrec... En fi, per arrodonir-ho vas citar i subscriure un fragment de la presa de possessió de Marcet, el 1932, quan reclama dels seus conciutadans un exercici crític sever i implacable, i on es compromet que «si un dia ens desviem un mil·límetre del camí que acabem de traçar cal que vosaltres amb la vostra força i amb la vostra autoritat ens emplaceu a retornar al camí en mala hora abandonat o a deixar la representació que ens heu concedit». Que no quedi espai per a l’autoindulgència, doncs, sinó només per a l’exigència. 

Després vaig somriure sota la mascareta quan vaig endevinar la maniobra de record per a tots els teus predecessors en el càrrec, reforçant la teva tesi de sumar i avançar, i en una actitud momentàniament presidencialista. Vas citar-los en perfecte ordre cronològic i sense esmenar-los en res que no fos positiu, començant per Joan Cornet, és clar (1979-87) i passant per Juli Sanclimens (1987-95), amb un major detall per tal com feia pocs dies que havia traspassat. Després vingué Jordi Valls (1995-2006), i Josep Camprubí (2006-11) —que era entre el públic. I a la fi, Valentí Junyent (2011-20), que seia just dos metres enllà d’on predicaves. Per a tots hi va haver bones paraules, per a tots algun fet destacat. Ben mirat, em vaig preguntar si t’havies hagut mai de discutir amb cap d’ells. I em penso que no gens. Tant se val: posem-hi dies i ja guanyaràs pell. I celebrem que avui arribes net i pur, com aquest vestit que es veu que és nou, fet al Señor. Fas goig, ets un bon noi i en aquest punt del migdia ja tens el públic a la butxaca. De fet, parles després de saber que no hi hagut cap vot contrari, parles després d’un bon i lleial discurs d’en Valentí Junyent. Després dels elogis del teu grup municipal que t’ha fet Cristina Cruz. Què podria fallar? L’absència socialista provarà de tacar aquest migdia, sí, però serà debades i, més aviat —carallots al marge— ningú acaba d’entendre els arguments apressats, fets dos dies abans. Jo els trobo a faltar —els socialistes i els arguments, i trobo a faltar en Quimet Garcia presidint la mesa d’edat. I penso que no els entendré mai aquesta colla d’ara, ni encara menys la pruïja d’en Felipe a carregar-se, fins fer-ne pols, la trajectòria del seu partit a la ciutat, només a canvi d’estar abonat a uns efímers titulars de premsa. Però torno al Kursaal, perquè a tot això el teu discurs hi ha passat de llarg, i ara ja eres a la part programàtica.

I és que després de lloar el llegat de tots i cadascun dels alcaldes democràtics resulta que encara queda molta feina per fer. Encetes una llista amb el compromís d’avançar amb més fermesa, però sempre sense retrets: «Hi ha reptes que, ni amb l’esforç col·lectiu, han trobat el desllorigador: la recuperació de la Fàbrica Nova i la creació d’un nou gran parc que uneixi barris, la transformació del carrer Guimerà o la humanització de l’artèria formada per les carreteres de Vic i Cardona. La recuperació del Centre Històric, no només per gaudir del seu patrimoni, sinó per viure-hi. La integració del ferrocarril a la ciutat o la millora de les infraestructures que ens connecten amb Barcelona». Visca i bravo! I l’objectiu final no ha pas canviat des que vam començar la campanya: «Volem transformar Manresa per fer-la més verda i sostenible, més dinàmica i que sigui capaç de crear llocs de treball, més inclusiva, més justa, pròspera i cohesionada, més culta, amb menys desigualtats. Una ciutat que sigui punt de trobada de persones diverses; més feminista i que respecti la diversitat afectiva». Ja ens en podríem anar a dinar si no fos que, amb una piula final, et proposes que Manresa assumeixi desacomplexadament —i aquí l’adverbi sí que és un retret, però no apunta responsables— «que assumeixi el lideratge i la capitalitat de la Catalunya Central». I jo no puc evitar, en un migdia farcit de referències històriques, de pensar que en això ja hi treballava l’equip Cornet, amb aquells primers estudis del malaguanyat Rafel Llussà, fa quasi quaranta anys, aleshores que els manresans tot just posàvem nom a la cosa. Liderar la Catalunya central! Som-hi doncs, sense complexos —però no sé pas si sense enfadar-nos amb ningú. Anem a treballar per liderar el conjunt de les comarques centrals, fins a ser «referència indiscutible del país i d’aquesta República que estem construint».

Acabo. No sé si va ser aquí exactament, però al projecte d’un futur nacionalment lliure hi havia també la crítica a l’Estat que manté vergonyosament presos polítics i exiliats des de fa vora 1000 dies. «Un estat que no busca solucions sinó que atia el conflicte. Hem anat desenes de vegades a Lledoners. I no ens cansarem de lluitar per la llibertat d’un govern elegit democràticament i els líders d’entitats socials». Ja hem dit que no et vas deixar ningú, i al punt desgranares un record per l’Oriol, per la Carme, pel Josep, pel Jordi, pel Raül, per la Dolors, pel Quim i pels Jordis. També per la Marta, el Carles, el Toni, la Meritxell, el Lluís, la Clara, l’Anna i totes les persones represaliades...

I ja érem al tram final, el dels agraïments. També aquí n’hi va haver per tothom, per als electors, per al grup municipal, per als socis de govern i fins per la resta de grups, presents o no. També per a aquell #equipaloy que va donar tanta batalla. I a la fi, és clar, un record per a la família i, molt especialment, per al teu pare, Josep Maria Aloy, que va morir el passat mes de febrer sense poder veure la teva investidura. Recordes que aquest episodi tu mateix el temies en signar el pacte, l’estiu passat? Un any després parlaves des del cor, explicant-nos a tots aquella conversa darrera, quan el teu pare et pregunta «Et sap greu que no et vegi com a alcalde?». Ens vam emocionar tots, i encara més amb la resposta: «No hi seràs físicament. Però hi seràs. En moments complicats, davant de decisions o reptes complexos, pensaré com els resoldries tu per tirar endavant amb la força necessària». 

En acabat, aplaudiments, algunes fotos, la necessitat de sortir al carrer amb la mateixa mascareta que tots havíem mantingut. I la sensació que Manresa compta amb una persona entregada, disposada a escoltar tothom, i arribar als més grans acords possibles. A mi em fa l’efecte que podràs ser alcalde molts anys! Per liderar equips, per sumar energies, per buscar idees allà on les idees siguin. En Pep Tomàs ho sintetitza dient que seràs un alcalde «diferent», i trobo que t’escau. Ja veuràs que ho hem aprofitat per al butlletí.

A poc a poc, doncs, vam sortir al Passeig, on pacientment t’esperava la família i els amics —i la Núria Bacardit, per TV3. I és allà que ens vam fer una foto, per allò dels records. I jo vaig sentir finalment el meu encàrrec acabat com a president d’Esquerra a Manresa, i ja he posat data aquest setembre per trobar relleu. Ja és temps que deixi el meu fusell, sí. Però tu ja saps que podràs comptar sempre amb mi, en un compromís que vol ser franc i gratuït, emparaulat amb testimonis. Per tota la resta, la recepta de sempre: no oblidis mai a qui et deus i guanya coratge a cada pas. Mai no t'amaguis ni tinguis por. Esforça't cada dia per ser el primer a llevar-se i el darrer a anar a dormir. Fes allò que honestament creguis que s'ha de fer i no el que s'espera que facis. I evita les maniobres de vol ras, les dels mediocres, les dels que somiquen o t’afalaguen. Porta amb orgull l’encàrrec, i serveix-lo amb humilitat. I fet i fet, al costat de la intel·ligència i la perseverança, posa amor en tot allò que facis. Estima, estima molt i sempre: no és que sigui garantia d'èxit tampoc, però te n'assegura la satisfacció. I el son dels justos. Què més podries demanar? Sort i encerts, Marc, i una abraçada ben grossa!

Ramon F.

1 comentari:

  1. No puc estar més d'acord amb el que exposeu. Ara toca esperar que les paraules es converteixin en fets.

    ResponElimina