dimecres, 19 de febrer del 2020

Qui no coneix Jordi Corrons?

El Pou de la gallina d'aquest mes de febrer de 2020 —el número 361— parla dels manresans influents a les xarxes.  La cosa té la seva gràcia perquè això de la popularitat digital em penso que s'escapa a molts dels nostres lectors que, com jo, es meravellen del número de seguidors que cadascú d'ells arrossega i, encara més, de com això és transformat al capdavall en diners. Sorprenent, ras i curt. I amb tot, les identitats a les xarxes necessiten un contrapunt pràctic, persones de debò per fer rutllar les coses. Per això aquest febrer, al "Qui no coneix..." presentem en Jordi Corrons. Segur, segur que el coneixeu. Com a lector, com a biciclista d'e-bike o ara mateix com a president d'Òmnium. Una persona que sempre us rep amb un somriure franc i a qui li encanta poder resoldre reptes. Incansable i tenaç, aquí teniu l'home:

Jordi Corrons,
Enginyeria, lectura i país

A Manresa hi ha hagut Corrons des de sempre —i en tenim documentats de fa 600 anys. Però la combinació Corrons-Boix va afegir un toc pallarès a la nissaga, que els cinc fills d’en Baltasar i Maria Teresa porten amb orgull arreu del món: Ignasi, Montserrat, Jordi, Xevi i Maurici. Segur que els coneixeu gairebé tots! I d’entre tots, el rinxolat del mig: Jordi Corrons i Boix. Del 22 d’abril de 1972. La mare li havia dit sempre que, quan va néixer, a Manresa nevava. Amb aquest presagi, el Jordi va passar per la Flama, i la Badia Solé i també el Lluís de Peguera abans no va decidir-se seguir cap a l’enginyeria tècnica electrònica. Lector voraç, entrà com d’altres germans al món de l’escoltisme, i va ser al Cardenal Lluch on va fer tot l’itinerari, des de llop a cap, i fins membre de l’equip d’agrupament. Però la feina és la feina, i molt aviat combinà el compromís del cau amb uns primers estius fent suplències a La Caixa, que és d’on sortien les virolles familiars. Resolta la formació, i després de fer-se objector de consciència a Creu Roja, va estar-se quatre anys a Bode-Masats, i just després saltà als Skis Rossignol, —i encara reprengué els estudis, ara encarats a l’enginyeria superior, servant una ètica de treball i esforç que ja voldrien molts calvinistes! El resultat és un títol però, sobretot, una fidelitat que ja ha superat les dues dècades sense cap altre objectiu que no sigui resoldre, un any i un altre, el trencaclosques que permet a la factoria d’Artés produir mig milió de parells d’esquís. Féu números, que aquí no costa: parlem d’un milió d’esquís per temporada, tots de qualitat primera! ¿I, doncs, no és ben clar que el Jordi va néixer sota el signe de la neu? Ara bé, això no ho podria explicar tot. Perquè nevi o plogui, o faci sol, l’home té un altre deler, i això és el compromís amb Catalunya, que també li deu venir de família: voluntari el 2010 a la plataforma Manresa Decideix, hi va fer prou coneixences —Marta Torra, Jaume Puig...— com per anar a petar aviat a la junta d’Òmnium. Una cosa portà l’altra, i ara farà els cinc anys que, després de la consulta del 9-N, n’entomà la presidència amb esperit de servei i renunciant a qualsevol altra militància política. Cinc anys que en el seu cas han estat un no parar: com si no n’hi hagués prou amb el vulcanisme nacional, Òmnium a Manresa abandonava l’històric local del carrer Bruc i s’establia al nou Espai Òmnium, hereus d’un Via fora!, a Sobrerroca. Més espai, millors accessos, i un creixement es-pec-ta-cu-lar. Avui, amb perseverança i entusiasme cuixartià programen més de quaranta actes cada curs i encara acullen a tothom qui els ho demani. I tot, al cor de barri antic, que d’allà el Jordi no se’n mouria i fa anys que hi viu a pler. Ep! Si no és que és cap de setmana i, aprofitant el fred, guilla amb la furgoneta i us el trobeu fent esquí de muntanya en un racó o altre del Pirineu.

dilluns, 17 de febrer del 2020

Josep Maria Aloy, després del comiat

Ara ja ha passat, i tot i saber que passaria, no ha estat senzill ni fàcil: en Josep Maria Aloy ens ha deixat, amb el cap clar —però el cos lassat. I això que ell ho va provar, d'aplegar-nos al seu comiat i adreçar-nos uns rodolins. De demanar-nos que no ens n'anéssim pas tristos. Tot precís i mil·limetrat, amb l'emoció continguda. Amb peces escollides, amb visitants il·lustres, amb un devessall d'esqueles i notes de premsa. Jo recordava que ens havíem vist tot just dilluns, poc abans no abandonés l'hospital amb la sentència feta. Aquell dia vam intercanviar records de la seva biblioteca, del seu pas pel Nadal al Catà, de versos o de la política local... tot això i també algun encàrrec, i vam compartir el moment des d'una serenitat absoluta, amb la Fina a la vora, fins que va arribar el dinar i calgué acomiadar-se com si es tractés d'un dilluns qualsevol. De tot plegat avui n'ha fet vuit dies i, tal com Vinyoli en feu poesia, el silenci dels morts ens acompanya, i se suma a tots els silencis que ja hem conegut. El silenci dels morts. El poema és breu, cisellat, i va ser llegit en veu alta al tanatori, i mentre escoltava desgranar-ne els versos que tants cops he treballat a l'aula, esperava aquell final rotund i cantellut, aquell "usa dels morts". I en observant el Marc, i l'Enric, i tota la família, per un moment vaig pensar a esmenar Vinyoli. Usa dels morts, és clar. Però cantades les absoltes i muda la fanfara, en el silenci del vespre o en les solituds properes, usa també dels amics, sense manies, Marc. I això, que feu-nos servir si en res, per poc que fos, ara us poguéssim mai arribar a ser útils.

El silenci dels morts

La terra cobra el delme. No parlem,
però, dels morts i fem-nos lentament
al pensament que alguna cosa d’ells
és molt a prop.

Visquem-ne acompanyats
com si només ens departís una paret de fum
que priva sols de veure’ns. Llur silenci
se’ns fa sensible, de vegades,
intensament, en un record.

No deixis de voltar-te
de les seves imatges. Cada dia
posa’ls flors al costat, per si poguessin
sentir la flaire de les roses.

Què sabem de cert
de llur manera d’ésser? Preservem les coses
que van tocar, deixem-les allà on eren,
quietament. I potser un dia
se’t manifestaran.

I si no ho fan, espera
pacientment, contemplativament,
tota la vida. Viu la teva vida
mesclada amb ells.
Usa dels morts així.

                                       Joan Vinyoli

La foto és de la tardor de 2013, a la llibreria Papasseit que hi havia a la placeta Gispert. Tria de poemes de Joana Raspall, dins el cicle "Tocats de lletra". El Josep Maria i la Fina, que recita. 

dijous, 6 de febrer del 2020

S'ha mort en Kirk Douglas!

Amb 103 anys! S'ha mort el Kirk Douglas, sí, i a les set i pocs minuts que ja ens ho ha dit la Terribas. I jo he quedat astorat que encara fos viu aquell tros d'home que jo vaig veure fa mig segle, a la meva primera sortida al cinema sense els pares. Al Loiola, és clar. Amb la colla de tercer de primària! El cinema, la llibertat i aquella sensualitat italiana de la Mangano. Però sobretot l'absolutat innocència que tot sovint encara enyoro.

Anar al Loiola! Quan m'ho va proposar el Xevi Font vaig quedar paradíssim: anar al cine sols, sense els pares? Si home, si era la mar de fàcil, només els havia de demanar permís i un duro per l'entrada. Amb tres pessetes més ens prendríem una gasosa i tot! Tal dit, tal fet, jo també vaig baixar nerviós i puntual el carrer Viladordis, i a les quatre va començar un d'aquells programes de duro a base de Marisol -era la d'uns ye-yés que es coneixien al tren i cantaven cançons i que ara ni que em matessin sabria recordar quina era-, i després Ulises, amb el Kirk Douglas. Entre pel·lícula i pel·lícula vam anar a buscar la gasosa, ampolla individual, de la IRSA, amb canyeta: fins i tot algú es va atrevir a fer-la rodolar un cop buida. Fou el Xevi? l'Armengol? I la Núria Barnils, era amb nosaltres? la Sellarès? O l'Eva Pons? Tan se val, a mi em va semblar una tarda fascinant. I encara més quan, passades les dues pel·lícules, la colla va fer per anar-se'n mentre jo veia que molta gent es quedaven asseguts. "Que les tornen a fer?" vaig demanar innocent. El Xevi, que era qui duia la veu cantant, va asseverar sense embuts que sí, que i tant. La meva curiositat anava més enllà: "I s'ha de tornar a pagar?" No, és clar que no -però tots els meus companys de 3r de primària van tocar el dos. Sense rumiar-ho dos cops, em vaig acomodar a un lateral i vaig tornar a empassar-me les peripècies de la Marisol, que es veu que no tenia pare i l'oncle era un malànima. Després tornà l'Ulisses, Polifem, el cant de les sirenes i una senyora de pitram generós que jo encara no sabia que era el de la Silvana Mangano, però on l'heroi encistellava amb precisió olives -o potser només eren els pinyols?- en un exercici que sempre més m'ha predisposat als mites clàssics.

(el post sencer té cinc anys, aquí)