Anar al Loiola! Quan m'ho va proposar el Xevi Font vaig quedar paradíssim: anar al cine sols, sense els pares? Si home, si era la mar de fàcil, només els havia de demanar permís i un duro per l'entrada. Amb tres pessetes més ens prendríem una gasosa i tot! Tal dit, tal fet, jo també vaig baixar nerviós i puntual el carrer Viladordis, i a les quatre va començar un d'aquells programes de duro a base de Marisol -era la d'uns ye-yés que es coneixien al tren i cantaven cançons i que ara ni que em matessin sabria recordar quina era-, i després Ulises, amb el Kirk Douglas. Entre pel·lícula i pel·lícula vam anar a buscar la gasosa, ampolla individual, de la IRSA, amb canyeta: fins i tot algú es va atrevir a fer-la rodolar un cop buida. Fou el Xevi? l'Armengol? I la Núria Barnils, era amb nosaltres? la Sellarès? O l'Eva Pons? Tan se val, a mi em va semblar una tarda fascinant. I encara més quan, passades les dues pel·lícules, la colla va fer per anar-se'n mentre jo veia que molta gent es quedaven asseguts. "Que les tornen a fer?" vaig demanar innocent. El Xevi, que era qui duia la veu cantant, va asseverar sense embuts que sí, que i tant. La meva curiositat anava més enllà: "I s'ha de tornar a pagar?" No, és clar que no -però tots els meus companys de 3r de primària van tocar el dos. Sense rumiar-ho dos cops, em vaig acomodar a un lateral i vaig tornar a empassar-me les peripècies de la Marisol, que es veu que no tenia pare i l'oncle era un malànima. Després tornà l'Ulisses, Polifem, el cant de les sirenes i una senyora de pitram generós que jo encara no sabia que era el de la Silvana Mangano, però on l'heroi encistellava amb precisió olives -o potser només eren els pinyols?- en un exercici que sempre més m'ha predisposat als mites clàssics.
(el post sencer té cinc anys, aquí)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada