dimecres, 29 de gener de 2020

Carles Mundó i el referèndum inevitable, a Manresa

Aquest vespre hem tingut Carles Mundó a Manresa. El qui fou conseller de Justícia els anys 2016 i 2017 venia de la mà d'Editorial Pòrtic i Òmnium Cultural a presentar el seu llibre El referèndum inevitable. Va sortir fa dos mesos i Pòrtic ja va per la tercera edició, tot un bon auguri per a la vetllada. Perquè tal com suposàvem, en Mundó ha omplert folgadament l'Espai Òmnium, a Sobrerroca, amb gairebé cent persones indiscutiblement convençudes, però de sensibilitats prou diverses.

Els que l'acompanyàvem li hem fet allò que en termes taurins ve a ser la quadrilla. I això perquè a l'hivern els constipats deriven en grips i bronquitis, i si abans va caure la periodista Pilar Goñi, directora de Canal Taronja, avui ha caigut també en Marc Aloy, primer tinent d'alcalde a Manresa, que s'havia preparat la cloenda. Tot plegat, doncs, hem d'agrair a la directora teatral Sílvia Sanfeliu que s'ha avingut a fer el paper de conductora —i ho ha fet extraordinàriament bé, fins i tot fent presents els seus besavis que formaven part d'aquell contingent de republicans a qui Mundó va fer possible la nul·litat dels judicis franquistes. I al capdavall, i a instàncies d'en Marc Aloy, jo mateix he provat de rellevar-lo atès que conec el ponent i s'escau que ja m'havia llegit el llibre... De la convocatòria inicial, doncs, només ha resistit l'advocat David Caselles, qui en el seu entorn ens ha fet avinent la pervivència internacional del Dret a l'Autodeterminació. No estem sols, que deia aquell!

Pel que fa als deu miniuts inicials que tenia en Carles Mundó val a dir que s'han quadriplicat, per a major gaudi dels presents: fet i fet l'home ha repassat el llibre sencer. La primera meitat, referida al judici, ha servit per expressar els seus dubtes inicials sobre la redacció del llibre, quan qüestionava a l'editorial que li ho proposava l'interès d'explicar «un partit de futbol del qual ja es coneix el resultat. T'ha d'agradar molt el futbol per llegir-lo!». Futbol al marge, la veritat és que el seu punt de vista sobre aquells mesos de sessions fa la lectura fàcil, i conté passatges que van molt més enllà d'una descricpció sumària: hi ha el punt d'emoció parlant dels companys encausats, de les 33 nits passades a Estremera a la mateixa cel·la que en Junqueras, els comentaris sobre Turull, Rull, Romeva o Bassa. Sobre els Jordis o Carme Forcadell. O d'ell mateix, quan escriu: «Com a advocat, al llarg de la meva via professional he fet centenars de judicis, però en aquest era jo qui responia directament davant dels set magisrats del Suprem». Avui s'ha referit, recollint aquell primer elogi de Sílvia Sanfeliu, al cas de la lletrada del Tribunal Suprem, que, després de deixar clar que no simpatitzava gens ni mica amb les idees independentistes, «em va voler donar personalment les gràcies per l'anul·lació del judici al seu avi, en aplicació de la llei de Reparació Jurídica de les Victimes del Franquisme que va aprovar el Parlament de Catalunya».

Amb tot, és la segona meitat del llibre on avui es podia concentrar el major interès: aquí el llibre fa un repàs del camí recorregut fins avui per l'independenisme. Un camí ascendent, que va del 10% del 2010 al 48% de la població el 2019. Mundó no dubta a qualificar aquests resultats «d'èxit polític» i ens demana de no desanimar-nos per no haver aconseguit, encara, l'objectiu últim, com qui diu, el cim de l'Everest. Falten pocs metres, però són els més difícils de tots...

Ho diu ell i està escrit al llibre: «No hi ha processos d'independència iguals perquè cadascun respon a les circumstàncies d'un context històric i polític. Per això és importat que sapiguem llegir bé quin és el nostre, acceptant sense complexos quines fortaleses i quines debilitats tenim per tal d'aprofitar al màxim totes les oportunitats, ja sigui les que som capaços de generar gràcies als nostres encerts o les que ens venen donades per errors que cometen aquells que rebutgen aquest objectiu polític». Més planerament, aquest objectiu «no porta unes instruccions com ara els mobles d'Ikea. Tampoc es tracta de trobar un botonet amagat que s'apreta i fa independència. Es tracta d'avançar, i avançar fixant-nos en allò que ha funcionat, amb encerts i també amb errors. Però sense màgia». Perquè de màgia, no n'hi ha.

Hi torno: de màgia no n'hi ha. I de simbolismes estèrils ja n'hem fet un tou. Mundó no burxa en el conflicte, i això que aquesta ha estat una setmana difícil —i tot just som dimecres vespre. No vol remenar tampoc els fets passats (*). Però recupera algun mite, com el de la unitat. «No hi ha ningú contra la unitat! Qui defensa públicament el contrari? Qui pot defensar la desunió? Ningú! Però així com estem d'acord en l'objectiu, també ens hauríem de posar d'acord en el diagnòstic. Aquest és el sentit de la unitat i ara, això, costa més, perquè hi ha qui confon unitat amb uniformitat». El to, però, no és derrotista, tot el contrari: «Allo que ens cal és moral de victòria, perquè ho tenim bé» O més bé que no sembla. Ara ja som a la recta final, i en Carles Mundó parla de la internacionalització, del creixement de l'independentisme a dues velocitats, de la necessitat de compartir percepcions —des de la Catalunya central potser hem de tenir més present el creixement de l'independentisme a l'àrea metropolitana, formada per cinc milions d'habitants. I de com podem fer amb diàleg i arribant a més gent. «La gran victòria de l'independentisme ja s'ha assolit perquè el seu discurs ha passat de ser testimonial i menystingut a ser un discurs central i a l'entorn del qual s'articulen els posicionaments i les estratègies de tots els actors polítics, a Catalunya i també a Espanya».

Al capdavall no he pogut pas afegir res de part meva, que no fos disculpar sentidament en Marc Aloy, qui enfebrat i des de casa —viu a un cop de roc!— es delia de ser amb nosaltres. He agraït la voluntat de comptar amb el municipalisme tal i com refelecteix el llibre i he animat als presents no només a procurar-se'l sinó a llegir-lo, i a seguir compromesos des de la diversitat de sensibilitats polítiques que omplia la sala, a seguir batallant, en una mena d'independentisme real, de la quotidianitat. En acabat, un parell de preguntes d'entre el públic i els primers assistents que desfilaven perquè ja eren les nou i no era cosa d'allargar-ho. I, abans que no es fes la cua rigorosa per a les dedicatòries, en Carles Mundó ha condensat la sessió amb una cita que quasi deu haver memoritzat i que jo mateix transcric mig de passada: «Ciutadans i institucions, També partits polítics. Plegats no tenim cap motiu per creure que no ens en sortirem, però perquè això passi hem de fugir del desànim, aprendre dels errors i insistir en les fórmules que ens acosten a l'objectiu desitjat. Estic convençut que podem fer que aquest nostre passarà de ser un referèndum impossible a un referèndum inevitable. Perquè tenim raons per guanyar i, malgrat siguin temps difícils, ens cal moral de victòria». Aplaudiments sincers. I si en voleu més detalls, procureu-vos el llibre: no en quedareu decebuts!

(*) A l'entrevista prèvia a la xerrada que li ha fet en Xavier Domènech, per a Regió7, l'actualitat s'hi fa absolutament present. Suposo que si no demà, la llegirem els propers dies,,,
La foto, de Ferran Martínez

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada