Antoni Bassas ahir diumenge, a l'ARA, ja vaticinava un dilema verinós: si avui el Parlament mantenia l’acta de diputat al president Torra —i Torra anava votant als plens, començant pel d’aquesta tarda mateix— les votacions serien impugnades i la política catalana es bloquejaria. «Si, per contra, la mesa del Parlament retira l’escó de diputat a Quim Torra, el que perillarà serà la continuïtat del govern de JxCat i Esquerra, perquè el 4 de gener els dos partits i la CUP van ratificar la condició de diputat de Torra en una votació al Parlament en què van dir que la Junta Electoral Central no podia passar per sobre dels nostres vots i de la sobirania del Parlament». En resum, o bloqueig o... crisi i bloqueig. Ja m'ho podia pensar que guanyaria la segona opció!
A les 3 i pocs minuts he vist començar la sessió, en directe pel Telenotícies. L'estratègia del President del Parlament, de deixar en suspens la condició de diputat del MHP —la «via Venturós»—. La immediata resposta agra del MHP retreient no haver estat informat (sic) i reclamant una defensa numantina al seu càrrec. Una desobediència al preu que sigui! Tot molt poc edificant, i d'una tristesa absoluta. Semblava irreal haver arribat a aquests extrems.
No sé si al capdavall això ens abocarà a unes eleccions anticipades que tampoc semblen fer il·lusió a ningú. Tot amb tot, la reflexió encara d'en Bassas em sembla del tot pertinent. Ell, ahir diumenge, acabava així la columna: «Algú pot dir que cal plantar-se davant un nou abús polític de la justícia. Probablement té raó, perquè és un abús. Però si es tracta de plantar-se davant d’abusos de la justícia, no hi ha hagut motius molt més greus des de fa mesos per fer-ho? És a dir, si, a la força, el Govern ha hagut d’empassar-se injustícies molt més greus (penso en les presons provisionals, la sentència dels presos, els bloqueig a Junqueras com a eurodiputat), ¿ara la batalla final es lliurarà per la pancarta? Al cap i a la fi, Torra va admetre que volia desobeir amb la pancarta. Buscava el pols. L'hi pot guanyar a l’Estat? No. Sap que a l’estiu serà inhabilitat en sentència ferma. L’Estat té la força. ¿Li està fent el pols només a l’Estat o també a Esquerra? Si manté el pols, què hi guanya? ¿Capital de credibilitat per a Junts per Catalunya? Què hi perd? ¿Uns pressupostos que Catalunya necessita, encara que no siguin exactament els que voldria JxCat? L’independentisme pot fer-se mal avui, i el millor seria que Junts i Esquerra trobessin la manera de sortir juntes d’aquest trencacolls. Tot el que no sigui això serà autolesionar-se».
Avui vespre, al 3/24, en dues entrevistes consecutives amb en Sergi Sabrià (portaveu d'ERC al Parlament) i Josep Costa (vicepresident del Parlament, PdCat) ja es veu que plegats no en sortirem, i que hi ha molt més que esgarrinxades: si en dos anys no hem bastit una estratègia conjunta, ara arriba l'hora dels retrets. Sabrià ha defensat lluitar pels drets polítics del president de la Generalitat i alhora protegir el Parlament, atès que qualsevol altre escenari implica «col·lapsar les institucions». La disjuntiva doncs es redueix a acabar amb la legislatura amb un altre episodi de desobediència simbòlica o plantar cara a l'Estat «blindant el Parlament». El mateix Sabrià s'encarrega de formular el retret: «No podem alimentar relats màgics. No podem obviar que ens enfrontem a un Estat molt poderós. Per assolir la república, ens cal actuar amb intel·ligència, pensant en clau de país i amb estratègia. I no en clau purament partidista per generar un relat que algú pensa que el pot beneficiar electoralment». Les paraules d'en Josep Costa, a continuació, no m'han semblat pas tan clares. I sense desdir-se d'aprovar els pressupostos o emmascarant si vol o no unes eleccions anticipades, ha sintetitzat la situació amb el mantra que fa culpable a ERC de tot. Sense citar ERC, és clar! En Costa és un incendiari que busca adversaris allà on hi hauria d'haver aliats. S'omple la boca de deshonor i conflicte, però allà on reclama valor i desobediència simbòlica (tan poc com va durar la pancarta del MHP!) només sembla buscar-hi la inhabilitació de Roger Torrent i aturar uns pressupostos que potser tampoc no el convencen, ni a ell ni al grup tan heterodox que representa.
Acabo amb la ferma voluntat de continuar construint espais de complicitat, ojectius compartits i arguments discutibles en aquest projecte que és la nova República catalana. Admeto també que d'incendiaris n'hi ha sempre a tot arreu, i que és bo detectar-los. Defenso a la fi que el número aquest de la pancarta ha estat de vol gallinaci, i que encara ho és més si es fa servir per arrossegar al MHP del Parlament de Catalunya. I m'ofenen aquells qui pretenen fer culpable de tot a Esquerra.
I no dic res més: demà continuarem bregant amb voluntat de reparar danys i reflotar les restes de la nau. D'argumentar entre propis i estranys què ha passat i què ens pot venir encara. I de subratllar aquella tesi d'en Joan Manuel Tresserras que fa anys vam abraçar: «L'independentisme no ha d'esperar jugades mestres, sinó convèncer milions de persones, una per una». Ens queda feina, i a cada casa és bo saber qui té ganes de fer-la i qui només de fer-ho veure.
La foto d'avui dilluns a la portada de l'Ara és brutal i descarnada, quasi pedagògica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada