dimarts, 31 de desembre del 2019

ERC, 25 anys després del meu compromís

I hem arribat a cap d'any. Enllestim el 2019 i afrontem el 2020 amb tota l'energia que sigui possible, perquè no serà un any fàcil. Només cal fixar-se en les darreres hores: la possibilitat de subscriure un acord amb el PSOE espanyol ha despertat tota mena d'alarmes —i alguns histerismes. Però cal serenitat i fermesa: mantenim l'escepticisme i no som ingenus, perquè el PSOE no dona prou mostres de credibilitat, però som davant una oportunitat que podem aprofitar. Al capdavall, tot just hem fet allò que vam dir que faríem: fer seure el govern espanyol a una mesa de negociació per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat, un objectiu per al qual vam rebre el suport d’un milió de vots. I encara vam fer també una consulta a la militància on es va avalar l’estratègia amb un 94,6% de suport, tot plegat certificat per un Congrés nacional com no recordo anteriorment! Ens sentim responsables de posar la nostra força al servei del país. L'acord sobre una mesa de negociació entre governs, una mesa de negociació que representi el país és fonamental. Una mesa que ja ha estat dit, no serà la mesa d’Esquerra Republicana, serà la mesa del govern de Catalunya, la mesa de país, on es puguin portar tots els grans consensos. Estem intentant donar resposta al Sit and talk que plegats hem reclamat al carrer!

I al cap d'aquest any recordo també aquest compromís que no és absent de riscos. Però que obliga a jugar-te el capital polític. A provar-ho. Talment fa 25 anys. 1994. Aleshores vaig dir que sí a ser dins una candidatura d'ERC. I a la tardor vaig acabar per encapçalar-la. I poc temps després vam arromangar-nos en un primer pacte "de l'olivera" a Catalunya. Amb socialistes, iniciativeros i els cupaires d'aleshores. Si ens en van caure de garrotades! Fins ens vaticinaven que no duraríem sis mesos...

No res: tanco 2019 amb el record d'una primera entrevista a Regió7. Han estat 25 anys de reunió setmanal, de pencar a les institucions o al carrer. De comprometre's amb encerts i fracassos. Però per això fem política: per transformar la realitat. O per provar-ho. Tossudament.

Molt bon cap d'any i un agraïment profund a tots aquels amb qui hem compartit aquests anys. I encara més gran amb tots aquells que voldran compartir, des d'un lloc a altre, els propers!

En termes justos, ara m'adono que fa més de 25 anys. La pàgina de Regió7 que signa Anna Vilajosana és del 20 d'octubre de 1994, i explica l'assemblea del dia abans. Jo encara era un "independent" per afavorir el trànsit entre l'Esquerra Nacionalista de Manresa (ENM) i la renovada ERC.

dissabte, 28 de desembre del 2019

L'executiva d'ERC Manresa es renova

Enmig del marasme nadalenc m'adono que no he parlat gens de l'assemblea d'ERC Manresa del dimarts 17 de desembre. D'això en fa quatre dies, però és important. En primer lloc per complir terminis —totes les seccions locals d'ERC tenen sis mesos per reconstituir-se després de les eleccions municipals, i el termini era esgotat. En segon lloc, per buscar un equip que prengués el relleu d'aquell que va aconseguir la victòria de Manresa el mes de maig: de fet, bona part d'aquell executiva ara mateix forma part del govern de la ciutat i, doncs, difícilment podria atendre les tasques pròpies d'una organització política amb caràcter assembleari. I en tercer, i també important, perquè jo havia manifestat sempre que seria president, si m'ajudaven, fins a quatre anys. Un mandat i després renovació. I bé, el cas és que des de l'estiu en Marc Aloy m'havia insistit que l'acompanyés en aquest període transitori entre les eleccions i el seu accés a l'alcaldia, passat l'any que vam pactar amb Valentí Junyent. Ell s'espera a la casa gran i —vindria a ser el tracte— jo continuo presidint fins aleshores la secció local. No cal dir que al setembre ja li vaig dir que sí, només amb la lògica condició que havíem de trobar també la complicitat dels nostres amics i militants. I al capdavall —tot el dia estem d'eleccions!— la convocatòria es va fer pel dia 17, quatre dies abans del 28è Congrés nacional d'ERC. De la nostra assemblea en recordaré un resultat de ple consens —a la búlgara, que en dèiem— i fins i tot algun elogi en termes de persona més mediadora que no presidencialista i —poc que em coneixen— d'home «sense arestes». En fi, tot sigui per la bona causa del país i la ciutat. La proposta d'executiva és profundament renovada i conté un compromís personal: resolt el relleu a l'alcaldia manresana, després també es produirà el meu a la secció local. Fins aleshores, doncs, una pròrroga pactada. O el que ve a ser un relleu en dos temps. D'aquell vespre n'adjunto el discurs que no vaig llegir però que em va servir de guió. Vaig dir més coses —sóc xerraire de mena—i suposo que alguna bestiesa per distendir la solemnitat del moment. De tot plegat, doncs, en queda aquest text i la foto de l'equip que encapçala el post. Compromesos a fer feina i a cedir pas quan ens arribi l'hora!

ASSEMBLEA D’ERC MANRESA 
Dimarts 17 de desembre de 2019

«Avui, com fa quatre anys llargs, torno a ser davant d'aquesta assemblea d'ERC Manresa per presentar-me com a candidat a presidir-la. Ho vaig fer l'estiu de 2015 mogut abans que res per la voluntat de ser útil. De trenar un equip amb un grup municipal que era el més nombrós que mai havíem aconseguit en unes eleccions municipals d'ençà 1979 i que, paradoxalment, semblava abocat a esfilagarsar-se. I doncs l'equip hi va ser, i va créixer sumant tota mena d'experiències, bé al govern de la ciutat com a socis des del febrer de 2016, bé com una secció local greixada i àgil, capaç d'entomar reptes tan grans com el Referèndum de l'1 d'octubre. D'entomar la repressió que n'ha seguit amb presó i exili. I de superar en quatre anys vuit jornades electorals més -nou eleccions, per ser exactes- i aconseguint sempre uns molt bons resultats. Els millors, en el cas de les dues darreres comtesses. (*).

Vuit jornades electorals. I amb un fil conductor que passa per fer política, i fer-la des del debat i l'argumentació. Des d'una indubtable voluntat de diàleg, des d'una tossuda recerca d'acords. Segur que no heu oblidat el Referèndum de l'1 d'Octubre! I doncs els èxits no sempre són immediats, d'acord, però consoliden el nostre discurs republicà i d'esquerra i, encara més, un tarannà que suma adhesions perquè també ha sabut ser generós: o no vam saber sumar amb Junts x sí? Avui encara no ens hem aixecat de cap taula de diàleg, i defensem que un futur referèndum el guanyarem utilitzant la política, perquè el farem —en paraules de Carles Mundó— inevitable. Perquè sumarem una majoria inapel·lable.

Torno a Manresa. Hem obtingut els millors resultats, sí, ni que fos per un grapat de vots, i això indica un camí ascendent i, encara més, una responsabilitat com no teníem des dels anys trenta: la majoria de manresanes i manresans ens coneixen, ens tenen en compte i fins i tot molt sovint es refien de la nostra proposta política, sigui de país o sigui de ciutat. De futur. No sé si parlar encara d'hegemonia, l'hegemonia es guanya cada dia de cada dia i també els diumenges i festius. Però de responsabilitat sí que en parlo, i molta. Tanta, que ja no se'ns permeten sortides fàcils o simbòliques: hem de ser els més rigorosos, els més audaços, els més oberts... i els més generosos i tot. Ho deia fa quatre anys: ja no volem ser un grup d'amics i coneguts autoreferenciats: som aquí per treballar, i treballar per a tota la ciutat.

Potser per això, també, aquests darrers quatre anys no tot han estat flors i violes: a mig mandat, la crisi del Vermell ens va abocar a un exercici de realisme no exempt de dolor. Però, i al mateix temps, ens va desbrossar aquella tardor el camí per aconseguir un ampli consens a l'entorn del que ha estat el nostre candidat a les municipals del mes de maig, en Marc Aloy, imminent alcalde de la nostra ciutat. Fet i fet, de les estones adverses, dels neguits i desacords fa quatre anys que n'obtenim aprenentatges, i fins i tot victòries. Podríem haver fet més, i millor, sens dubte, però jo me'n dono per ben pagat.

D'aquests quatre anys, encara, només voldria afegir uns agraïments, uns agraïments que són sincers: agraïments, a tota la gent d'aquests anys, als que s'hi han anat incorporant, als que van fer GM i als que s'han sumat a la darrera candidatura. A tota la gent que ha vingut a empasquinar, a fer porta a porta, que ens ha ajudat amb idees o predisposició, o ambdues coses a la vegada. Ser-hi és la clau. I hi hem estat. Ser-hi també sense posar preu, pel gust de fer-ho: compromesos.

Amb Manel Tàpia, Miquel Leon, Tere Sánchez, Ferran Martínez, Denís Llussà, Pep Sala, Josep Tomàs, Mariona Descarrega, Alba Baltiérrez, Sílvia Sanfeliu, Xevi Olivé... o —last but not least— Miquel Àngel Alfaro. Als regidors que foren Pere Culell i Mireia Estefanell, també en Jaume Torras i la Maria Àngels Santolària. I ara mateix la Cristina Cruz, l'Anna Crespo, la Muntsa Clotet o la Mariona Homs. I en Jamaa Mbarki, Pol Huguet, David Aaron o Marc Aloy. I tota l'executiva ampliada (**) o les sessions mensuals obertes que són uns invents que hauríem d'exportar perquè ens permet molt sovint fer una sessions molt més riques i participades i comptar amb aportacions lliures del compromís setmanal, però predisposades a col·laborar sempre: implicats. Des d'en Pep Huguet a l'Alba Alsina, en Joan Lluís Santolària, el Marc Vila, en Jofre Oliveras, en Pere Porquet, el Marc Muncunil o en Jordi Vidal. I tants com -excuseu-me'n- ara mateix oblido perquè en temps de campanya els noms se'ns multipliquen i tothom és capaç de posar-s'hi, tots i totes trobem l'hora de ser-hi!

I un pensament exprés per Enric Aloy, que avui també ens acompanya: va ser ell i no ningú més qui em va empènyer en aquest repte que mai havia considerat possible. No sé com se li va acudir, perquè no sóc exactament allò que es diu ni un home de partit ni una persona predisposada a l'obediència. En acabat, si alguna cosa he fet bé deu ser perquè al costat del meu mal caràcter o un punt excessiu d'orgull, hi pesen els anys. Potser és el benefici d'envellir, tampoc ho tinc del tot clar. Sigui com sigui, l'Enric m'hi va abocar, acompanyar i assessorar, i confesso que no li ho retrec, sinó que li'n dono explícitament les gràcies. Amb els uns i amb les altres, no es pot demanar més: a tots els companys i companyes de l'executiva local, a tots els amics i simpatitzants, a tothom qui ens col·labora, moltes, moltíssimes gràcies.

Ara, per als propers anys, la tasca és ingent, i complexa. I si he decidit tornar-me a presentar com a candidat a presidir la secció local d'ERC Manresa és per tal de respondre a la proposta d'en Marc Aloy, això és, acompanyar-lo fins el final d'un projecte que vam començar a trenar ara fa dos anys. Això vol dir ser al seu costat en aquest període transitori fins al moment que, el proper estiu, esdevingui alcalde de la nostra ciutat. No em sap pas greu, tot el contrari. Però també sé que els càrrecs necessiten estímuls i renovació. És per això sense d'altres candidatures, avui m'agradarà de presentar-vos un equip ampli i renovat que cobreixi no només aquest primer any que jo em plantejo, sinó els quatre que conformen un mandat municipal. La tasca és gran i reclama esforç i rigor...
-Hi haurà la necessitat de donar suport al Grup municipal d'ERC Manresa, perquè el nostre vessant institucional serà percebut com el responsable principal —sinó únic— de tot allò que passi a la ciutat. I la nostra tasca com a partit és la de fer costat, bé sigui explcant l'acció de govern, bé suggerint propostes que estalviïn errors o malentesos.

-Perquè, és clar, al capdavall d'aquest mandat ens hem de proposar no només guanyar sinó d'obtenir més regidores o regidors que cap altre. Aconseguir l'alcaldia i amb un marge, si pot ser, més folgat. Les emocions són per al cinema.

-I doncs, cal redactar un bon pla de treball, que és el procés que m'ofereixo a impulsar: ens cal arribar a més gent, i quan es produeixi el meu relleu m'agradaria que l'equip tingués dibuixat un programa de mandat. Per afrontar les compteses electorals, és clar, i per guanyar-les i tot. Però especialment per fer política, i fer-ne fer. Ser l'ordit que canalitza inquietuds i la trama que aguanta les estrebades. No vénen temps fàcils, ni per al país ni per a les propostes polítiques dels que ens volem republicans i d'esquerres. Transformadors.

-I per això ens hem de proposar que l'executiva no quedi només en una reunió setmanal. Un cop al mes oberta a persones interessades enriqueix el nostre grup. Els propers dies, tornarem a connectar amb aquells qui potser us vindria de gust tornar-h o incorporar-vos-hi per primera vegada.

-I una dèria: fa 25 anys que almenys vinc aquí un cop per setmana llevat del període que vaig poder ser al govern de la Generalitat. De debò, ni me n'he adonat. I el cas ésd que hi ha gent que encara en fa més d'anys, i tant! Per a tots ells, i per tots els que han de venir, em penso que tindria molt de sentit escriure la història d'ERC a Manresa. No només la dels anys 30, sinó la nostra, la d'ara: hem estat prou tossuts com per capgirar la realitat, i ens ha costat quatre dècades, però finalment hem retornat la ciutat als ideals d'aquella època carregada d’esperança. Fem el llibre d'història? O encara millor: provem de fer història! La ciutat s'ho mereix, i nosaltres ens ho hem conjurat per aconseguir-ho:

Aquesta és l'Executiva que us proposem, fruit de les converses dins la mateixa executiva que fins dimecres passat ens vam reunir. I amb un consens tant en la proposta com en la resposta que ja de per sí la fa un equip imbatible. Els, les coneixeu a totes i tots:

MIREIA VILA, Secretaria d'Organització
MANEL TÀPIA, Secretari de Finances
JOSEP TOMÂS, Secretari d'Imatge i comunicació
TERESA SÁNCHEZ, Secreatia de Gent Gran i Barris
MARIONA DECARREGA, Secretària de Dona
SÍLVIA ZÁRATE, Secretaria de nova ciutadania
MUNTSA CLOTET, Secretaria de Política municipal
FERRAN MARTINEZ, Secretaria de Militància
MIQUEL LEON, Secretaria de Planificació estratègica
SÍLVIA SANFELIU, Secretaria de Cultura

i els càrrecs propis del JOVENT REPUBLICÀ i President del Grup Municipal (Marc Aloy) i jo mateix en la condició de President: fins la propera tardor serà un any curt, però el trajecte d'aquesta executiva es percep llarg. I SUMEM TRETZE persones, de les quals a l'espera del representant de Jovent, consignem ara mateix la paritat de 6+6. Per a tots plegats, doncs, aquest vespre us demano el vot favorable.

De tot cor, moltes gràcies.
- - -


(*) Per si us vaga de fer memòria després de les municipals de 2015:
27-IX Parlament amb Junts x Sí
20-XII espanyoles

2016
26/VI rep. espanyoles, ERC Manresa 7808 vots! guanyem!

2017
1/X Referèndum
21/XII Parlament Cat post 155

2019
28/IV Espanyoles avançades
26/V Municipals i europees
10/XI Rep. espanyoles, ERC 9964 vots torna a guanyar a Manresa.
 _ _ _

(**) M'agradaria repetir la llista de l'executiva ampliada, amb Alba Baltiérrez, Alba Alsina, Ignasi Perramon, Pep Huguet, Joan Lluís Santolària...


divendres, 27 de desembre del 2019

Comiat republicà a Cardona -o «sursum corda»

El motiu ha estat sobrevingut com ho és sempre la mort: ens hem trobat al Petrocat per arribar-nos fins a Cardona, i acomiadar-nos de la mare de Carme Bertral. Àngela López, 91 anys, morta el dia de Nadal. Pujàvem un punt consirosos amb l'Albert Mulero que és el president comarcal d'Esquerra, i qui ha organitzat el desplaçament, amb el Manel Tàpia i també la senadora Mirella Cortés. A la benzinera hem omplert el cotxe que jo duia, i no hem esperat a passar per Callús que ja tots demanàvem a la Mirella com ho havíem d'acabar tot plegat, ara que sembla que les negociacions entre PSOE i ERC per a la investidura de Pedro Sánchez podrien ser a la recta final. La Mirella, que prou va i bé de Madrid,  ha evitat respondre obertament, tot just per confirmar que aquests dies des d'ERC no s'ha parat de treballar i que, és clar, tots estem pendents de l'Advocacia de l'Estat ara que el Tribunal de Justícia Europeu s'ha manifestat a favor de la immunitat d'Oriol Junqueras. Encara no érem a Súria, i costava clarificar a canvi de què tot això —i tant com s'hi esforçava a reclamar-ho l'Albert! El cas és que el trajecte ha estat un compendi de pragmatisme polític, i amb una única conclusió: aquest és un procés negociador que hem de saber aprofitar —"una escletxa" en diu la Mirella. I que no es tanca sinó que tindrà continuïtat amb els pressupostos i en d'altres gests que ja s'aniran veient. Jo, que comparteixo de fa temps l'estratègia —he d'explicar el meu relleu en dos temps a la presidència d'ERC Manresa!—, doncs això, els he vaticinat que fem allò que fem ens esperen uns dies moguts a les xarxes perquè són molts els que tenen a punt l'artilleria contra Esquerra, sigui quin sigui l'acord. I tanmateix, em penso que és molta més la gent que ens veu com a part de la solució. Que ens veu i ens atorga aquest paper central a l'hora de resoldre l'impass on som ara mateix. En acabat, ja érem a les portes del tanatori, a dalt de tot de Cardona, i ens hem abraçat amb la Carme amb temps i tendresa: amb la mare han compartit tota la vida des d'una viduïtat llunyana i ara, al cap de tants anys, aquesta vida canvia. I mentre la funerària es preparava per al trasllat fins a l'església de Sant Miquel, nosaltres ens hem avançat a fer un cafè a la plaça de la Fira. I el cafè ha estat un altre episodi de realisme, atesa la necessitat de rellevar les direccions comarcals i regionals d'Esquerra. No cal dir que la nostra tradició assembleària no admet nomenaments de part de la direcció, però això també fa que qualsevol canvi —i de canvis n'hi ha d'haver— siguin uns exercicis a mig camí del malabarisme i la humanitat. Respectar les iniciatives i fins ambicions personals. Respectar els temps, que per això queden tres mesos. I buscar acords, alimentar propostes o refredar ímpetus... Que per fred, el del carrer! A la porta de Sant Miquel l'alcalde, en Ferran Estruch, provava d'organitzar la colla, amb tot de representants del departament de Salut. Ens hem trobat amb el Manel Balcells, i també la Meius Ferrés o en Lluís Oliveras, mentre esperàvem pacients la consellera Vergés. I és que la Carme Bertral, a més a més d'haver estat metgesa a Cardona, és la secretària d'Atenció Sanitària i Participació, i tota la nau era plena de representants del gremi, amb amigues compartides com la Conxita Capsada o la meva pròpia capçalera, la doctora Isabel Roig. En acabat, hem anat desfilant un altre cop avall, cap a casa, a buscar el dinar deixant a la fresca la mare de Déu del Patrocini. I ja més refets, i amb la calefacció del cotxe a tot estrop, hem acabat de sospesar això de la dedicació política. I de com els temps passen, i de com convé —com aquelles noies que esperaven el nuvi a l'Evangeli— d'estar sempre a punt. O de saber, també, trobar el punt de deixar el primer pla i participar sense altre motiu que aquesta voluntat de canviar les coses. Que no és pas que no costi, però que és del tot imprescindible. Al capdavall tots passem, i no sempre als 91 anys com la bona Angelita, Àngela López, a qui avui hem acomiadat.

Sursum corda, o "amunt els cors". Que no ens fallin els ànims, perquè s'acosten xàfecs. I és precisament en aquests xàfecs quan es demostren la intel·ligència i el compromís. Per a tota la resta, per als porucs, els impius o els que s'aferren als càrrecs, l'infern. Com aquest del retaule de Santa Úrsula, també a Cardona. Hi podem caure tots! Amb un únic avantatge: no sembla que hi faci fred!

dissabte, 21 de desembre del 2019

Nou edicions del Nadal al Catà

Va ser aquest darrer dijous del trimestre que l’espectacle Nadal al Catà va omplir fins a tres cops el renovat teatre dels Carlins, a Manresa. N'he parlat d'altres vegades: m'agrada fer Nadal al Catà i m'agrada perquè suposa un esforç compartit al centre, que reclama recursos i, alhora, mobilitza tot allò de bo que es pot trobar en un institut tan gran com és el Guillem Catà. I que afortunadament és molt més que no sembla. I doncs dijous presentàvem la 9a edició del Nadal al Catà. Qui ens ho havia de dir fa vuit anys! Entre el públic, la que fou professora de música i ara és regidora de joventut manresana, Rosa Maria Ortega, assistia a un espectacle que al llarg del temps no ha parat mai de renovar-se. El mateix de sempre, sí, però diferent cada vegada. Un exercici bàsic de cultura popular. I útil.

Ara bé, el nou professor de música, en Martí Vilardebò, ens ha posat a tots a prova. I potser és que ens convenia: més de 170 alumnes actuant tensionen no només les instal·lacions d'els Carlins sinó l'equip de professors que els feia anar d'una banda a l'altra. Quin goig! El resultat van ser dues sessions matinals i una tercera al vespre. La primera, adreçada a les escoles més properes a l’institut— La Font i Espill— i una altra al migdia per als propis alumnes d’ESO, Batxillerat i cicles formatius, entre d'altres els nois i noies d'Animació sociocultural. Al vespre, la tercera i última sessió acollia famílies i amics fins arribar a superar els 300 espectadors...

El cas és que en Martí Vilardebò, que ja havia estat bateria dels Dusminguet, ha incorporat els instruments de percussió a la majoria de nois i noies d'ESO, que aquesta vegada s’han sentit més protagonistes que mai. I és clar, al seu costat encara hi havia més d’una trentena d’actors sota la direcció d’Alícia Puertas, per tal de recollir fragments dels Pastorets de Folch i Torres o El poema de Nadal, de Josep Maria de Sagarra. Al capdavall, setanta minuts de giragonses aprofitant tots els racons que una institució més que centenària com els Carlins ens permet utilitzar. Balls bastons i Batucada confinats a la cantina, 100 nois i noies de 1r i 2n anant de l'amfiteatre a l'escenari passant pel pati i el vestíbul. Sis rapsodes, onze pecats capitals —sí, onze, amb la corrupció, el racisme, l'homofòbia o el bulling. I les inoblidables Lluquet i Rovelló amb Llucifer i Satanàs, quatre noies que ho han fet extraordinàriament bé, al costat d'una host de cinc àngels celestials. Amb tots els colors del món, barrejant els descreguts amb molts musulmans, les més diverses variants cristianes i fins un singh amb patka i poques manies. 

I tot aquest enrenou monumental ha estat possible gràcies al compromís cada vegada de més i més professors, d'educadors i prou. És el record més viu que me'n queda: la predisposició, aquell «ser-hi» que l'empresa reclama i el punt de sentit comú per superar nervis i esverament. De fet, després de l'assaig general de dimecres ni jo em creia que evitaríem un naufragi a l'escenari! I no ha estat així, i aquest exèrcit de regidors d’escena ha aconseguit bellugar d’una banda a l’altra del local dels Carlins desenes de criatures, i fer-ho  cronometradament, com peces d’un rellotge teatral. Sense crits. Docents als camerinos i també a les bambolines, a la cabina de llum i so o, fins i tot, tocant a l’escenari! I com cada any alumnes i professors de fusteria, de perruqueria i d’estètica hi han participat decididament. Què més es pot demanar? Al final, aplaudiments i emoció a flor de pell: un exercici de creativitat i participació. Allò que ara en diríem treballar els aprenentatges significatius, les cèlebres competències bàsiques. I entendre els beneficis del treball en equip, la responsabilitat i la sensibilitat. Perquè som coneixement, és clar, però també emocions. I en els temps que ens ha tocat viure, em penso que és fonamental poder veure'ns els uns als altres com a persones plenes, que mereixen respecte i amb qui podem treballar i fins passar-nos-ho molt bé. Re-creant la comunitat. Sabent que el pòsit de cada experiència ens serà indispensable en el futur.

La foto és feta per un noi d'ESO, a primera hora de la tarda, repassant maquillatges. Ell busca guanyar el concurs d'Instagram sobre «Nadal al Catà», i és que totes les eines són bones per sumar complicitats. Però a més a més, a mi —passeu-me la vanitat— em va encantar.

dimecres, 18 de desembre del 2019

Qui no coneix Aina Font Torra?

El número 359 d'aquest mes de desembre enllesteix l'any de El Pou de la gallina. Aquest cop el tema del mes esdevé internacional i, gràcies a la màgia de la comnunicació contemporània, en Jordi Estrada ha contactat amb una trentena de manresans i bagencs establerts arreu del món per tal de recollir les seves impressions sobre la situació a Catalunya d'ençà aquell històric 1 d'Octubre. Des de Bèlgica a Hong Kong, les perspectives arriben matisades pels respectius moments polítics. Però fa goig de veure —amb fotografies sovint dels propis entrevistats— com Catalunya esdevé notícia arreu del món. Tancant la revista hi trobem l'Aina Font, il·lustrada magistralment per Maria Picassó. L'Aina és una comunicadora decidida i inquieta, i és potser per això que gairebé tothom la coneix. I com que gasta poca vergonya, de seguida ens ha fet cinc cèntims d'una vida que és jove però francament intensa

Aina Font Torra,
amb vergonya no es comunica

I qui no la coneix l’Aina Font Torra? Qui no l’ha vist presentant aquest o aquell altre acte? Només té 28 anys i el seu itinerari vital és ple d’inquietud i dinamisme, molt sovint mostrat en públic. «Soc una motivada», us reconeix sense embuts! L’Aina va néixer a Manresa l’any 1991. Estudià al Puigberenguer i després va fer l’ESO al Lacetània i el Batxillerat humanístic al Pius Font i Quer. També uns anys de flauta travessera al Conservatori. La resta s’explica pels seus pares, en Pere teatreroi la Núria, lingüista a TV3: l’Aina tan aviat fa de Rovelló a l’escola com es passa hores acompanyant la mare per la televisió, i fins apareix en alguns programes com ara Cuines, amb l’amanida crec-crec, o al Bocamoll. «Vaig perdre aviat la vergonya, i tenia ganes de ser artista!». Aquest impuls la durà a fer Periodisme a l’Autònoma i, de resultes d’un parell d’intervencions al programa Banda ampla a TV3, fins s’incorpora un any sencer a la tertúlia radiofònica de joves La Ventana, amb Gemma Nierga, a la SER. Els lectors d’El pou de la gallina també la van trobar en aquells temps de col·laboradora i, de seguida, en Pere Fontanals la convidarà a participar a l’edició del Bages de ManresaInfo—ara NacióManresa— on gairebé fa sis anys que treballa. Perquè de treballar sí que ho ha fet l’Aina! Als 17 anys va començar a fer de secretària a Òmnium Cultural, i se n’hi va estar deu de seguits. Jove i llenguallarga, aviat presenta els premis de narrativa juvenil que Òmnium organitzava cada any a Cardona. I una cosa porta a l’altra: després han vingut debats i actes polítics. Lectures a Lledoners o presentant l’assemblea extraordinària de l’ANC a Manresa. I al CAE, i als premis Amat i Piniella, i a tot arreu on la criden! També és a l’Òmnium on l’atzar li fa conèixer Lluïsa Albaladejo, que va anar-hi buscant algú que l’ajudés a escriure un llibre sobre la seva vida i l’esforç de superació que suposava tenir el càncer com a acompanyant... L’Aina no va dubtar-ho gens: ella li podria escriuria el llibre. ¿Cal recordar que ella i el seu germà Biel perden la mare l’agost de 2013? La malaguanyada Núria Torra també havia víctima d’un càncer, i malgrat la llarga batalla que hi va mantenir, ens va deixar amb tot just cinquanta anys fets. De tot plegat —de la Lluïsa, de la mare, de l’experiència— el novembre passat l’Aina publicava Flors damunt la taula. Ara mateix, continua presentant actes i moderant debats, i potser ha deixat enrere les incursions televisives —però encara fa dos anys va tenir temps de guanyar el No perdis el compàs amb en Corbacho!—. I sense abandonar la crònica periodística de cada dia, canta i composa, i somia de fer una pel·lícula i tot. Encara més, s’ha proposat de ser professora de ioga, per allò de lligar la relació entre cos, ment i emocions. I, quan el temps li ho permet, agafa el seu gos Rem i s’escapa nord enllà, fins a Colera, on hi té un trosset de paradís a la Rovellada. Un paradís sense públic: si mai es perd, és allà on la trobareu!

dissabte, 14 de desembre del 2019

Memòria d'uns "biberons" gairebé centenaris

M'hagués agradat ahir poder haver estat a la presentació del nou web de l'Associació Memòria i Història de Manresa dedicat íntegrament als Bagencs de la Lleva del Biberó. A Regió7 llegeixo que l'auditori de la Plana es va gairebé omplir per tal d'homenatjar tots aquells nois de 17 anys, avui gairebé centenaris, que el 1938 van ser mobilitzats per l'exèrcit republicà. De Manresa, fins a 291 —i d'aquests 67 mai van tornar! La relació sencera es pot trobar amb un sol clic, gràcies a la feina feta per memòria.cat. I encara més, cartes, fotografies, tot el material d'aquest espisodi que en Quim Aloy i en Salvador Redó des de fa anys reuneixen i difonen amb perseverança i rigor. D'entre els quatre «biberons» ahir presents, un pensament per en Tomàs Dalmau Colom: l'any vinent farà cent anys. I entre els absents, un record inesborrable per Antoni Quintana Torres, el president de l'entitat de supervivents, i aquella comissió que l'any 2002 va fer possible una trobada multitudinària a Manresa. És la de la foto, ara fa disset anys: amb en Francesc Terra, Pere Sobrerroca, Joan Muncunill i el propi Antoni Quintana en cadira de rodes. I és que precisament uns dies abans Antoni Quintana havia tingut un ensurt i calgué fer la presentació de la trobada en una sala de l'Hospital de sant Andreu. Aquella cadira de rodes temporal va quedar recollida dies després a totes les imatges de la festa. En fi, de tot plegat en conservo també una tribuna a Regió7, que desempolsino i penjo amb el desig de reconèixer la «lliçó de vida i dignitat» que ahir els elogiava en Salvador Redó.


ELS «BIBERONS», A MANRESA
Regió7, 26 d'abril de 2002

Manresa acollirà, el proper divendres, la XXI trobada de germanor dels supervivents de la «Lleva del biberó 41». Supervivents d’una guerra i, també, del pas del temps. Testimonis de la nostra memòria. Protagonistes involuntaris del major conflicte que vam viure al segle XX: la guerra. I l’experiència de la guerra els fou l’experiència de la mort i de la destrucció.

Perquè no tindria cap sentit d’oblidar-ho: també el nostre país ha conegut la guerra i n’ha sofert els desastres que l’acompanyen. No fa pas tants anys d’aquella gran derrota col·lectiva, d’aquella esperança desfeta. I és bo reconèixer els seus supervivents, avui tots ells avis, aleshores ciutadans joveníssims d’una república democràticament escollida. I la guerra ho estroncà tot. Vides i projectes, moltes il·lusions. I en mig del marasme, amb setze anys, tots aquells nois mobilitzats i –tot fou una cosa- abocats a les trinxeres. Heus aquí la Lleva del biberó...

Ara, al cap del temps, Manresa acull els «biberons» per testimoniar-los homenatge. Però no pas des d’una emoció superficial i passatgera sinó, sobretot, reconeixent-los com a símbols de la memòria col·lectiva. Memòria per a futures generacions. Perquè el seu compromís nascut en defensa de la llibertat és encara viu. Però és també més madur i més ric d’experiència. I avui, els supervivents d’aquella lleva del 41, són també els millors defensors de la Pau.

Al capdavall, l’itinerari particular de tots aquells nois que ara depassen la vuitantena d’anys ha estat divers. Però seria d’insensats oblidar el seu testimoni comú: la seva experiència ha de quedar fixada i documentada. Perquè la Catalunya que construïm –més próspera, més justa, també més lliure- ha de tenir forçosament present les seves reflexions i criteris. I reconèixer-ne el sacrifici, i el de tots els familiars que en compartiren la dissort.

Perquè aquells «biberons» encara avui, amb la seva tasca, ens ofereixen el millor testimoni. És just, doncs, que també des de Manresa els fem arribar el nostre més profund agraïment. I que ens comprometem a conservar-lo amb tota la dignitat per a exemple de generacions futures.

Benvinguts, doncs, a la nostra ciutat, biberons!

Ramon Fontdevila i Subirana
Tinent d’alcalde delegat de Cultura

diumenge, 1 de desembre del 2019

I no se com, han passat dos anys...

...i encara hi ha estones que penso en tu, passejant pel barri o endreçant papers que em retornen al passat per un moment. Hi penso també quan veig, feixugues, les teves amigues que encara resisteixen, i que tan sovint em diuen enyorar-te. I té: ja no és tristor ni tampoc malenconia, diria que ara queda aquest record serè que m'acompanya, que em permet també de sobreviure amb tot el tou d'hores passades mentre la memòria sàpiga retenir-les. En acabat la vida continua —l'Ascen es va morir, però també l'Oriol i la Lola han tingut una Margot preciosa. I aleshores penso que tot està bé, i que va valdre la pena, i que encara ets una mica aquí, i allà. I que quina sort que ens estimessis tant a tots i que provessis tossudament d'ensenyar-nos-en.

dijous, 21 de novembre del 2019

Qui no coneix Anna Soler?

Aquest novembre, El Pou de la gallina parla dels fogons manresans i de les seves essències. Menjar, i menjar bé, vaja, tot amanit amb la presència d'Ignasi Domènec, la seva Teca i una portada de bacallà d'aquelles que fan venir ganes (més de menjar que de llegir). Però per tancar el número hi tenim l'Anna Soler, aquí il·lustrada per Maria Picassó. L'Anna fa de directora musical al Pla de Lledoners i, com un vaticini, ara fa vuit dies aquests "Músics per la llibertat" van obtenir als renovats premis Bages que atorga Òmnium el premi "Empremta". I és un encert de reconèixer la tasca de tots aquests músics que des de fa dos anys —des del primer dia que tenim presos polítics— s'han entossudit a acompanyar-los. Amb la perseverança i la sensibilitat de persones com l'Anna: valentes.


Anna Soler,
el coratge de fer música

La coneixeu segur, i fins potser heu cantat seguint el gest dels seus braços, qualsevol diumenge al pla de Lledoners, fent costat als presos polítics: Anna Soler i Comas. O potser la recordeu com a violoncel·lista? Una cosa porta l’altra. I és que el primer cop que havia de sonar el Cant dels ocells als porxos de l’Ajuntament, des del col·lectiu Música per la Llibertat li van demanar que fos ella la instrumentista. Després van venir les concentracions dominicals vora la presó, on ella també tocava i a la fi, no sap com, es va trobar dirigint. Ara protesta des d’una absoluta modèstia, «jo no en sóc pas la titular, eh?!» i, partidària com és del treball en equip, subratlla que el seu paper tot just és posar un tempo en comú. Però el cert és que gent d’arreu del país la coneix. Una popularitat que,vora la cinquantena, ni necessita ni tampoc reclama. «Sóc feta del 69», us diu aleshores amb un humor que és digne hereu del del seu pare. Primera de tres germanes, amb la Laura i l’Eva, neix dins d’una família especialment creativa: la mare, la Glòria, havia fet Belles arts, i el pare, l’Agustí, sentia autèntic deler pel teatre, i el sabia encomanar. I és amb aquesta passió que convivien la Innocentada, el Col·lectiu d’actors manresans, tots els guions del pare, i encara aquella idealització per Mary Santpere i el seu humor eròtico-festiu. I doncs no feu pas cas de l’actitud reservada de l’Anna! A ella també li agrada pujar a l’escenari, especialment fent musicals. Ara mateix ve de col·laborar amb el grup dels Carlins, amb Frivolitats, dins el cicle Tocats de lletra. Perquè l’Anna és sobretot música, des que als 7 anys entrà a l’Esclat, i on posteriorment prepararia l’accés al Conservatori. També feia primària a la Flama i després inaugurà l’experimental al Peguera. Però sempre, sempre estudiant música, aleshores amb un mestre de cello excepcional, amb qui se sent afortunada d’haver coincidit: Richard Talkowsky. Tot amb tot, després del COU l’Anna entra en crisi. Tenia prou talent per a la música? En el dubte trià fer Història, a la UAB, amb gran disgust de la mare. I l’Anna es va estar sis mesos sense fer música... fins que hi va tornar amb una energia que només es concep a vint anys: matins entrel’Autònoma i el Conservatori de Barcelona —aleshores amb l’Eulàlia Nosas— i, algunes tardes, professora a l’Esclat, on Josep Padró l’havia convidada a fer classes. I sí, va llicenciar-se en Història de l’Art, però des d’aleshores ha cultivat una mica el paper de tastaolletes musical. També descobrí la veu, i cantava a l’Orfeó —hi coneixerà el seu company i pare de les dues filles, en Pep Torras— i cantaria també amb un grup de jazz que va dirigir en Manel Camp: Jazz veu. I no en té prou i s’aboca al saxo amb en Jaume Badrenas,que per això els professors de l’Esclat es satisfan entre ells de totes les inclinacions musicals. I si al cap del temps recorda les dificultats de triar, també se sap contenta del camí empès, i del coratge que reclamarà sempre qualsevol vida oferta a les arts.

diumenge, 17 de novembre del 2019

ERC, l'hora de la política

Ara fa vuit dies, a ERC Manresa, estàvem de festa. Els resultats del diumenge ens acompanyaven i, tot i que perdíem vots respecte el mes d'abril, amb 9964 paperetes ens consolidàvem com a primera força local, talment ha estat en general arreu del Bages. I ho vam celebrar amb entusiasme, ni que fos un xic impostat per la presència dels mitjans de comunicació. Al capdavall, el 28 d'abril, a les municipals de 26 de maig i aquest 10 de novembre, Esquerra a Manresa no només ha guanyat sinó que hem estat sempre per sobre dels 9000 vots. I doncs el cas és que estàvem contents, i ho vam estar també pels resultats de les altres forces sobiranistes -els 2 diputats de la CUP, els 8 del PdCat— però amb aquell punt d'orgull que dona guanyar, i guanyar per sobre el PSC, que era un objectiu de campanya. I encara més, al costat de Mirella Cortés, veure que el Senat aconseguíem un resultat encara més extraordinari. Després va venir el debat en petits cercles, a peu dret, salpebrat pels comentaris televisius, amb el naufragi de Ciutadans, els resultats de Vox i uns quants grapats de patates rosses, de xampany d'Artés i de pa amb tomàquet amb formatge i espetec —sempre fem curt de pernil. A quarts de dues de la matinada, amb el darrer col·legi manresà desencallat del recompte, vam acabar d'endreçar els trapaus, fer el triatge dels residus i anar desfilant cap a casa. Feina feta no té destorb: em vaig posar el pijama sedassant aquests 30.000 vots que el sobiranisme guanya —i que encara no arriben al 50%— i valorant també el creixement d'Esquerra a l'àrea metropolitana, cada vegada més permeable a les nostres tesis. Per això, i de propina—ja era impossible no fer cara de son al cap de cinc hores— amb el photoshop vaig transfomar una foto en postal recollint una cita d'en Carles Mundó, que és la que il·lustra aquest post. Perquè sí, perquè el resultat del 10N l'havíem de celebrar.

I jo encara avui el celebro, però dimecres vespre, a la reunió setmanal d'ERC Manresa, el goig es feia més contingut encara. El pacte exprés entre Pedro Sanchez i Pablo Iglesias augurava tota la pressió que les properes hores havia d'arribar-nos i el whatsapp començava a degotar suggeriments, temors o —el valor de l'anonimat!— acusacions immediates de traïció i botiflerisme. Vam discutir una bona estona, conscients que la posició que ara mateix ens han atorgat els electors també ens obliga a pensar molt cada pas, a explicar-nos millor, a no equivocar-nos. I per sota la taula fins i tot hi creixia una mica de por: al nostre davant s'hi drecen molts riscos i alguns poden ser molt dolorosos. Al capdavall, els acords de dimecres van ser convocar una reunió oberta de seguida —dimecres vinent— per tal d'argumentar els nostres posicionaments des de Manresa, i compartir-los després amb la direcció en una assemblea comarcal el 4 de desembre. I resseguint el calendari gairebé arribarem a Nadal, amb el Congrés fixat per al dia 21 de desembre. Molta feina, i molta responsabilitat en una organització d'encuny assembleari i que ara mateix pateix presó i exili sobre una part de la seva direcció. I doncs la qüestió és, què farem? i com ho farem? El camí que hem emprès no és ni ràpid ni senzill... i el bloqueig ara no podria pas ser la nostra resposta. Ara bé, tampoc ho ha de ser una abstenció gratuïta a Madrid com se'ns reclama per tal «d'aturar el feixisme espanyol» i permetre «un gobierno progresista» sense ni atendre ni les formes! No en tinc pas el desllorigador, i si en canvi moltes preguntes, com ara aquestes que avui en Toni Soler planteja al final de la seva contraportada a l'Ara, i que retallo i comparteixo perquè fan rumiar.

Què vol dir diàleg?
Toni Soler, Ara, diumenge 17 de novembre de 2019

SÍMPTOMES. En català tenim diversos verbs per definir el diàleg. No és el mateix xerrar que parlar, i no és el mateix parlar que enraonar. De la mateixa manera, podem dir que el diàleg per ell mateix no és una gran cosa; tot just és un recipient que s’ha d’omplir de contingut. Pot voler dir moltes coses, i pot no voler dir res. Pot esdevenir el marc d’una negociació o una estona de xerrameca intranscendent. Dialogar és només una condició prèvia, un signe de respecte entre parts en conflicte, o entre possibles aliats. Ara tenim una coalició progressista que, afeblida a les urnes, reclama el suport d’ERC per poder governar. ERC, que és un partit independentista, i que té el seu líder a la presó, ha posat com a condició una taula de diàleg per afrontar la situació catalana. I, sorpresa, s’ha obert la caixa dels trons, sumant les veus de socialistes carcamals i revolucionaris de saló que coincideixen en reclamar als republicans un acord sense xantatges. Mal símptoma: si el simple mot diàleg s’entén com una amenaça, una concessió o un “entrebanc”, com deia La Vanguardia en portada l’altre dia, vol dir que estem molt lluny d’arribar a un Diàleg amb majúscula, és a dir, un intercanvi franc d’opinions, que permeti dibuixar solucions de síntesi.

PRESSIÓ. I això és exactament el que pretenen el PSOE i Podem: que el diàleg no sembli el mínim exigible entre dues parts, sinó un enorme acte de generositat per part seva, de manera que els intransigents, els egoistes, els pesats del que hay de lo mío siguin els altres, els catalans que porten anys donant pel sac, que han despertat el feixisme i ara a sobre volen boicotejar el govern d’esquerres, que tant ha costat d’assolir. Així doncs, ha començat el pressingERC i ara és el moment de veure si el partit té prou personalitat per suportar-lo; ja porta mesos aguantant que l’independentisme irredempt -el d’esquerres i el de dretes- l’acusi de botifler. Ara veurà com el progressisme d’ordre (el que lamenta la presó de Cuixart però condemna els talls de carreteres) l’acusa de fer de crossa de JxCat, de no ser digne de portar la paraula esquerra en el seu nom. Però bé, no hi ha res d’estrany en això. Els convergents, el PSC o Ada Colau, en els seus moments àlgids, han aguantat campanyetes similars. La qüestió és tenir clars els objectius. Els hi té ERC? ¿I tindrà l’habilitat de defensar-los?

PREGUNTES. És difícil saber què passa pel cap dels dirigents d’Esquerra; també és difícil saber fins a quin punt la paraula de Junqueras i Rovira encara és llei, o si els lideratges que han anat aflorant -Aragonès, Rufián, Torrent, Vilalta, Maragall- tenen agenda pròpia, compartida o no. Per exemple: ¿vol ERC que es dissolgui el Parlament, per acabar amb la incomoditat que li genera la presidència de Quim Torra? ¿O prefereix que els comuns votin els pressupostos de Pere Aragonès per projectar una imatge de solvència? ¿Tindrà això un retorn a Barcelona? ¿ERC prefereix que continuï la mobilització als carrers -i aprofitar-se’n per exigir l’amnistia- o creu que la solució per als presos i els exiliats passa més aviat per una negociació en un context de calma? ¿Els dos escons que ha perdut la candidatura de Gabriel Rufián són un estímul per a la intransigència, o bé per a la flexibilitat? Quins seran els objectius mínims, si es constitueix una taula de negociació? I quin impacte tindrà tot plegat en la política catalana? ERC té molt a reflexionar, en les pròximes setmanes. A diferència de la CUP, no es pot permetre l’etiqueta d’ingovernable.

dissabte, 16 de novembre del 2019

Ramin Jahanbegloo, a Manresa

Mentre anem avançant en la digestió dels resultats electorals de diumenge, ensopego amb una entrevista a Regió7 que m'agrada i asserena el dissabte. Ramin Jahanbegloo. El va entrevistar Toni Mata, i avui omple gairebé dues pàgines del diari amb una foto d'Oscar Bayona i un titular amb ganxo: «Els catalans independentistes només se'n sortiran si van pel camí de la no-violència». M'hi sento reflectit per tots els anys que vaig créixer en aquella Llar Gandhi de Rajadell. Per això i per més coses que tampoc vénen a tomb. Però l'entrevista, com el llibre, són estimulants.

Ramin Jahanbegloo va ser a Manresa a primers de novembre per pronunciar la conferència inaugural del cicle de pensament Cosmògraf, enguany sobre "Dissidències i insubmissions". Jahanbegloo, a qui editorial Arcàdia vé de publicar-li L'obligació moral de desobeir, va entusiasmar l'auditori, tot reclamant la necessitat d'uns ciutadans amb pensament autònom, inconformistes per naturalesa, capaços de nedar a contracorrent i qüestionar els dogmes. Aleshores ho vaig recollir de ManresaInfo i algunes piulades entusiastes a la xarxa «El que mou al dissident és la consciència moral, que seria la llei superior a totes. Quan les lleis contradiuen aquesta consciència, és quan tenim l'obligació moral de desobeir-les» I conscient del terreny de joc, encara va dir: «El lloc dels homes honestos, de vegades, és a la presó». Ell sap de què parla. I per a recordar-ho, ho retallo i guardo aquí, sintetitzat:


«Els catalans independentistes 
només se'n sortiran si van pel camí de la no-violència»
Toni Mata, a Regió7, dissabte 16 de novembre de 2019

Ramin Jahanbegloo (Teheran, 1956) va anar a parar a la presó fa tretze anys per manifestar-se a favor de la democràcia al seu país, l'Iran. Un mal pas que va refermar aquest activista i filòsof en la defensa de la desobediència no-violenta per revertir les injustícies. En conversa amb aquest diari, abans de la xerrada que fa uns dies va aplegar més d'un centenar de persones a l'Espai Plana de l'Om de Manresa, Jahanbegloo, autor del llibre L'obligació moral de desobeir, va exposar el seu punt de vista sobre la situació catalana. Reconegut com una autoritat mundial en el camp del pensament sobre lluites pacífiques, dirigeix el Mahatma Gandhi Centre for Nonviolence and Peace Studies.

Què és la violència?
La violència i la no-violència són dos conceptes que han tingut molta presència al llarg de la història, els éssers humans sempre les han practicat, i sempre han trobat una solució no-violenta als seus conflictes. La filosofia, l'art i la religió són tres pilars de qualsevol civilització. Si parlem de violència, hem d'anar amb cautela perquè és diferent de l'agressió. Els animals poden agredir, però no són violents: els humans sí que ho són perquè envien gent innocent a la presó, creen camps de concentració... La violència té un caràcter polític, a diferència de l'agressió. I la no-violència també té un contingut polític, és una arma política i social. La tria, doncs, és ètica.

Per què és ètica?
Perquè és un imperatiu, ens diu com hem de viure i conviure amb els altres. Si tenim en compte l'alteritat, practiquem la no-violència, el llenguatge del diàleg. La violència és l'absència de tot això. A la Bíblia, la violència significa la voluntat de silenciar algú.

A Catalunya fa dies que debatem si els aldarulls dels dies posteriors a la sentència dels presos polítics és violència o no ho és?
Els aldarulls en si mateixos no són violència. N'hem vist durant tot el segle XX, d'aldarulls, a Sud-àfrica, l'Amèrica Llatina, l'Orient Mitjà, l'Europa de l'Est... Els aldarulls són una forma de no-obediència. Nelson Mandela i Mathatma Ghandi van ser pensadors i practicants de la no-violència. Però podem posar un altre cas: hi ha una manifestació al carrer, i cremes fotos del rei, com va passar fa uns dies a Barcelona, aleshores incites a l'odi, i això no és no-violència. Martin Luther King, Ghandi, Mandela, i altres, sempre van predicar les vies no-violentes, van intentar trencar el camí de l'odi: la no-violència intenta convèncer.

No és fàcil...

No té res de fàcil, mai ho ha estat, hi ha gent que mor, gent que va a la presó. L'èxit sempre l'obté el que convenç l'altre. Martin Luther deia a la població negra que, si els blancs no sabien com estimar-los, els n'havien d'ensenyar. No sé si els catalans ho faran, però, si no és per aquesta via, no hi ha futur. El món està observant Catalunya, i ara s'ha produït aquesta imatge amb el foc i les bar-ricades: amb això no es guanya. La no-violència ho supera. Ghandi no tenia res contra els britànics, deia que si l'Índia era lliure, ells s'hi podien quedar. Aquesta estratègia va agradar: el problema és que si rebutges l'alteritat no te'n sortiràs.

El pròleg del llibre «L'obligació moral de desobeir» és de Jordi Cuixart, a qui vostè va visitar a la presó de Lledoners. Quina impressió li va causar?
En Jordi Cuixart és una personal molt cordial i jovial, un home amb molta esperança, que pensa en el futur i no en el passat. Vam tenir una conversa ràpida, però crec que va ser l'inici d'una llarga amistat. Crec que és innocent i no hauria de ser a la presó, és una persona estrictament moral. Podem dir que és un no-violent de manual.

(...)

El pensador francès Frederic Gros afirma en el seu llibre «Desobeir» que l'estrany és no desobeir, tal com va el món. Vostè afirma en el títol del seu llibre que en tenim l'obligació moral de practicar la desobediència. Per què?
La desobediència forma part de les accions que s'han de dur a terme per aconseguir la llibertat, per no ser esclaus i per pensar per nosaltres mateixos. La història política de la humanitat ha estat basada en la desobediència, ho fan els homes, els nens... El fet de posar en dubte les coses és la manera que tenim de democratitzar la vida.

Vostè escriu: «En la història recent, la democràcia ha sigut sovint limitada o destruïda en nom de la llei i la Constitució». Estem veient en el cas català que l'Estat espanyol associa les lleis i la Constitució a la democràcia.
Una Constitució és un paper i, com deia Luther King, l'important és l'acció gruixuda i no el paper prim, l'important és l'expressió de la voluntat d'un poble. La Constitució emana de la voluntat d'un poble, però mai s'ha de separar del poble que l'ha redactat, sempre està en progrés. Ara veiem com la gent reclama llibertat en molts llocs del món, al mateix temps, com Beirut, Hong Kong, Xile, l'Iraq...

Creu que estem vivint un moment especial?
No especialment, al llarg del segle XX en vam viure molts, de moments importants, el que passa és que ara la gent està més informada, a través de les xarxes. Que, de fet, tenen dues cares: et poden alienar i els estats i els partits polítics, és a dir, el poder, poden fer-les servir per convertir la gent en més conformista i conservadora; però també tenim el cas contrari, com per exemple amb el tema del canvi climàtic. Està sortint gent a qüestionar els seus règims polítics i a apropiar-se el seu del destí. La no-violència és feina de la gent, no de l'Estat.

També a Catalunya.
La reacció ha estat positiva, perquè el que ha de fer la gent és reeducar-se, i això només es pot fer a través del compromís social i polític. El que no es pot fer és reeducar en la no-violència des de casa.

Què vol dir amb 'reeducar'?
Prendre consciència sobre fets importants com la convivència amb l'alteritat, la tolerància de la diversitat, de llengües, opinions, gèneres i races. Una democràcia intolerant no és una democràcia.

Quins són els límits de la no-violència?
La no-violència ha de ser ètica: de quina manera perceps l'altre, no has de posar en dubte la seva alteritat, encara que desobeeixis, has de pensar que, al capdavall, heu de conviure a la mateixa societat. Luther King va parlar de la comunitat estimada, tot el contrari de les comunitats trencades. Catalunya és una comunitat trencada, i això no és sostenible. La gent ha d'entendre que els uns i els altres seran el futur de Catalunya. Encara que discrepis d'algú, hi has de conviure.

Per què diu que Catalunya és una societat trencada?
Per què la gent discrepa, però no estableix un diàleg. No s'ha creat aquest espai entre independentistes catalans i l'Estat espanyol, i això també hauria de passar entre els mateixos catalans. Jo m'he trobat fent de mediador sense voler-ho: tinc amics unionistes que em diuen: «Ramin, per què escrius aquestes coses?». Cal reeducar, llegir més què passa al món. Com Mandela, com Havel..., a Txecoslovàquia es van partir Txèquia i Eslovàquia sense que es vessés una sola gota de sang. Un miracle? No, aquesta és la manera com s'han de fer les coses.

Mandela negociava amb el govern blanc mentre a fora hi havia sang, tal com explicava John Carlin a «El factor humà». Aquí, sense sang, sembla que hauria de ser més fàcil.
No, no... Mandela era un líder moral, no només polític. A Catalunya no hi ha cap líder moral, i aquest és un dels problemes. Mandela no va matar ningú, però creia en la violència. I va sortir de la presó havent canviat, quan tenia 63 anys. Si llegeixes Ghandi veus que quan estava a la presó defensava que el diàleg era important. Mandela deia: «Per part meva faré tot el que pugui perquè la nació blanca no corri cap perill». Tal com es veu a la pel·lícula Invictus, va triar blancs perquè formessin part del govern... i fins i tot els seus guardaespatlles. La possibilitat de perdonar és importantíssima per girar full, i això és el que ha de passar a l'Estat espanyol i a Catalunya, en algun moment han de conviure.

(...)

Què ha de fer Catalunya si vol ser un estat independent?
Què és un estat independent? No és només un resultat polític sinó ètic. El problema d'aquí és que sempre confieu en els polítics, i els polítics no canvien la vida de ningú. Són els ciutadans, que han d'estar il·lustrats, com els sud-africans, els xilens, els txecs... que van canviar, van acceptar conviure entre ells.

El verb màgic, «conviure».
Quan vaig estudiar a París, vaig militar a favor de la llibertat de Mandela, i també en contra de Pinochet. Així mateix, vaig estar a Amnistia Internacional, vaig parlar amb presos russos, i quan van caure els règims vaig continuar tenint contacte amb ells. Un dia, a Varsòvia, parlant amb el president de la república de Polònia, una de les preguntes que li vaig fer va ser com havia canviat tenint en compte que havia estat comunista. I saps què em va respondre? Em va dir que ell no era un ex-comunista sinó un postcomunista. Ghandi deia que tu has de ser el canvi que vols veure al món. Si no hi ha diàleg entre els bàndols, no canviarà res, i Catalunya no és l'excepció: sense diàleg, no s'avançarà. Si estem aturats dins d'un túnel, acabarem morint per falta d'oxigen, del que es tracta és de crear un espai on tots plegats puguem respirar.

dissabte, 2 de novembre del 2019

Esquerra, aniversari a Lledoners

La convocatòria era oberta a tothom, perquè l'objectiu era clar: denunciar multitudinàriament els dos anys de presó d'Oriol Junqueras i Quim Forn. Avui fa exactament dos anys. I doncs, a Lledoners ens hi hem aplegat més de cinc mil persones en un dissabte assolellat i radiant, tardoral. Els d'ERC Manresa ens hi hem presentat d'hora, i la Mireia Vila ha dut un termos preciós ple de cafè amb llet, que fins i tot en Joan Tardà se n'ha endut un got. Mentrestant arribaven autocars d'arreu del país, i tot un estol d'oradors que, des del migdia, han desgranat dues hores amb un interès creixent. Des de la senadora Mirella Cortès —que difícil que és començar!— fins a la traca d'en Rufian, vibrant i emotiva, preludi de la cloenda de Pere Aragonès. I planant per tot, Oriol Junqueras, de qui hem sentit fins i tot la veu sobre el nostre silenci.

No he recollit continguts que per això ja hi havia els periodistes i eren més de quinze intervencions. Però al costat d'aquells —pocs— que ens han qüestionat la idoneïtat d'un acte de partit per a commemorar aquests dos anys, hi ha el testimoni de tots els discursos, de totes les veus que avui han evitat qualsevol esgarrapada entre independentistes. I sí, Pere Aragonès ha acabat per reclamar al vot útil independentista per ERC, l'única força sobiranista que pot vèncer els comicis a Catalunya i imposar-se a la repressió del PSOE. Però no feia gaires minuts que un Gabriel Rufian extraordinari i emotiu s'ha limitat a demanar el vot, un voteu-voteu-voteu que no és la defensa d'un partit, que no és la il·lusió de dos o tres diputats més, sinó que persegueix una majoria independentista clara arreu de Catalunya en la defensa de la llibertat i la democràcia. La xifra total serà el primer resultat que a Europa, i a Espanya, i a Catalunya mateix, aquella nit s'avaluarà. I hem de ser molts, i hem de ser més.

En fi, de tot plegat me n'he emportat també un discurs contundent contra els socialistes espanyols i, de passada, la seva escolania catalana que lidera Miquel Iceta: tots acovardits pel feixisme espanyol i, doncs Montserrat Bassa —candidata i germana de Dolors Bassa—  sense manies també els ha titllat de «colla de fatxes». A la fi s'han fet les dues, i hem començat a desfilar. Molta gent coneguda, molta gent entusiasmada. Amb en Carles Mundó ens hem pogut abraçar i per sobre la polseguera —sense queixes: molt pitjor era aquell fang d'ara fa un any!— hem compartit aquest desig de continuar, de persistir. Cadascú des del seu lloc, cadascú amb els seus matisos. Però fent història. I des de la presó, una entrevista publicada avui mateix a l'Ara permet que sigui Oriol Junqueras qui preciament ens transmeti optimisme: "El que no entén l’Estat és que l’octubre del 2017 no va acabar res. Estem a mitja partida i no tinc cap dubte que la guanyarem nosaltres. La presó és només una fase més en aquest camí cap a la llibertat. Però la independència de Catalunya és un procés irreversible". Irreversible, sí. Només falta perseverar tossudament fins el final. I pel camí, quatre versos com els que el seu pare, l'Artur, aquest migdia, ha recitat. D'Apel·les Mestres, el «No passareu!». Caldria que ens l'aprenguéssim sencer i de cor, i que de tot el dolor i fins i tot la ràbia, poguéssim fer-ne energia. Perquè ni ens rendirem, ni desapareixerem. Perquè la millor resposta a la seva sentència és que l'independentisme guanyi el proper 10N. Perquè tornarem, sí. I tornarem més forts.



No passareu! I si passeu
serà damunt d'un clap de cendra: 
les nostres vides les prendreu, 
nostre esperit no l'heu de prendre. 
Mes no serà! Per més que feu, 
no passareu! 

No passareu! I si passeu,
quan tots haurem deixat de viure, 
sabreu de sobres a quin preu 
s'abat un poble digne i lliure. 
Mes no serà! Per més que feu, 
no passareu! 

No passareu! I si passeu 
decidirà un cop més la història, 
entre el saió que clava en creu 
i el just que hi mor, de qui és la glòria. 
Mes no serà! Per més que feu, 
no passareu! 

A sang i a foc avançareu 
de fortalesa en fortalesa, 
però, què hi fa? si queda en peu 
quelcom més fort: nostra fermesa! 
Per'xò cantem: «Per mes que feu, 
no passareu!»
                                  Apel·les Mestres

dilluns, 28 d’octubre del 2019

ERC Manresa, quinze dies després de la sentència

Avui farà dues setmanes de la sentència, i han estat dues setmanes frenètiques, atapeïdes d'accions de denúncia, de reunions i manifestacions arreu del país. Amb més hores de carrer que de whatts. Amb molt dol i neguit... i també crítiques. I fins i tot autocrítiques: aquests últims dies he estat almenys a dues reunions llargues —d'ERC Manresa primer, i després d'ERC Bages— on bona part dels assistents han qüestionat no només determinades actuacions policials —hem vist coses increïbles, sense sortir de Manresa— sinó també la necessitat d'avançar en la desobediència civil o el paper del MHP Torra. Això seria el mínim comú denominador. Perquè les aportacions són absolutament diverses. Hi ha qui qüestiona la comunicació interna d'ERC, o la tebior de la nostra resposta, i insinua el nostre creixent llirisme com a partit. Hi ha qui en canvi rebutja qualsevol deriva que pugui semblar violenta. I en clau més dolorosa, hi ha qui detecta en la direcció discursos en paral·lel que desafinen. Hi ha, en fi, qui se sent decebut pel conjunt de «polítics mediocres» que no han aconseguit bastir una resposta prèvia a una sentència que endevinàvem duríssima. Però al capdavall, entre tots hem compartit una consciència difusa, que bascula entre les grans desfilades com la d'ahir omplint el carrer de Marina, i els vespres a Urquinaona i la via Laietana: hi ha molta feina a fer i, com diria en Ramoneda, ja està clar que no la resoldrem amb quatre consignes.

I doncs, al costat de l'anàlisi, el cert és que no hem parat quiets, que no hi ha hagut repòs aquests dies. I d'una cosa estic cert: aquella gent que fins avui ha treballat a l'entorn d'ERC Manresa estem disposats, una vegada i una altra, a continuar batallant. Discutint, que d'això en sabem un niu. Però sense quedar-nos aturats ni renunciar als objectius primers que ens defineixen les sigles. I encara que les ganes siguin als peus, avui ja hem començat a preparar la campanya per al 10N. Heu vist els cartells grocs, anònims, per Manresa? Perquè ens agradi o no, aquell diumenge dia 10 ens tornarem a comptar. O millor dit, tornaran a comptar-nos. I mal aniria si l'independentisme i la força que representen les tres candidatures que ens hi apleguem no obté un resultat incontestable. Millor i més divers que l'anterior vegada. Però aquest cop conjurats a trobar una sortida a l'atzucac. Des d'ERC ens hi sentim compromesos, i des de les assemblees locals estic convençut que tornarem a escarrassar.-nos per aconseguir una victòria àmplia i popular, que ens permeti entomar aquells grans reptes que vindran. Aquells que en Toni Soler avui insinuava a la contraportada del diari Ara. Una diarquia possible. I sí, el títol és difícil, però que això no us privi d'una lectura completa: perquè sense el carrer no seríem el país que som ni el que aspirem a ser. Però amb el carrer només no en tindríem prou...


Una diarquia possible
Toni Soler
Ara, 27/10/2019

RESPOSTA. Poc abans que es fes pública la sentència del Procés, reivindicava en aquest mateix espai una gestió de la resposta política en forma de diarquia: una acció de govern proactiva, dirigida al conjunt del país, i amb la mira posada en la negociació amb l’Estat. I a nivell de carrer, “una resposta ciutadana, tan decidida com no-violenta, perquè aquesta negociació sigui inevitable”. Què ha passat després de la sentència? La diarquia efectivament s’ha produït, però sense coordinació, no ja entre govern i carrer, sinó dins del mateix govern i els partits que li donen suport. La proximitat de les eleccions, la solitud del president Torra, la difícil defensa de l’actuació policial i les contradiccions en els discursos tant de l’univers postconvergent (JxCat, PDCat i l’entorn de Puigdemont) com d’ERC, en què Aragonès, Torrent i Rufián semblen defensar agendes diferents, han impedit que hi hagi una resposta institucional forta i unívoca.

CARRER. Al carrer també hi ha hagut polifonia, i les tradicionals manifestacions pacífiques i multitudinàries han tingut un contrapunt gairebé revolucionari, amb un seguit de demostracions d’ira popular que, per molt justificades que estiguin, es consumeixen amb la mateixa rapidesa que les flames als contenidors, i són difícilment sostenibles en el temps. El Tsunami Democràtic, després de l’èxit inicial a l’aeroport del Prat, s’ha mantingut en segon terme, però acaba d’anunciar un seguit d’accions “sorpresa” per a les pròximes setmanes; el seu impacte està per veure, però s’empara en una bona logística i una demostrada capacitat de mobilització. La resposta ha sorprès molts analistes, però és una conseqüència lògica de l’1 d’Octubre i la repressió posterior: la revolta dels somriures només és recordada per fer-ne befa. Les condemnes de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez s’han girat contra els seus carcellers. La indignació és tan transversal que el Madrid de tradició dirigista és incapaç de comprendre-la. Pedro Sánchez, ofès per la mala rebuda a l’Hospital de Sant Pau, on va anar a visitar només els seus ferits, acusa els facultatius de rebre ordres de la Generalitat. I la veritat és que ni la Generalitat ni els partits que hi governen tenen la força ni l’autoritat per teledirigir les protestes. Només poden -si són prou hàbils- aprofitar-se’n per convèncer Madrid que
sit and talk és l’única opció possible.

OPORTUNITAT. El substrat anarcoide del moviment ciutadà sedueix sectors de la societat catalana, com en altres moments de la nostra història. Però seria contraproduent que s’imposés el relat antipolític que porta setmanes agitant les xarxes, assenyalant “traïdors” i “botiflers” dins del mateix front sobiranista, demonitzant la resta del país i blasmant qualsevol temptativa de diàleg com si fos sinònim de reculada, rendició o llirisme, un neologisme que ha fet fortuna. Soc dels que creuen que els fets dels últims dies han ampliat el perímetre del sobiranisme, han creat nous sobiranistes atrets per un discurs de radical defensa dels drets polítics i ciutadans. Un discurs que ha identificat l’Estat amb la negació del diàleg. Les enquestes apunten a un resultat de rècord per als tres partits independentistes a les eleccions del 10-N i tot aquest capital polític s’ha d’aprofitar, no pas per substituir les mobilitzacions al carrer, sinó per reforçar la paret mestra del que ha de ser la força central i insubstituïble de la política catalana; la força que, quan arribi el moment idoni-i sé que detectar-lo no serà fàcil- ha de donar resposta als grans reptes que vindran. Amb el carrer no en tindrem prou, tot i que sense el carrer no seríem el país que som ni el que aspirem a ser.

Dissabte vam ser a Barcelona, al carrer Marina i després fins i tot una estona a la via Laietana. Aquest matí hem sortit a empasquinar, des de quarts de 10 fins vora les 12, per poder passar per Lledoners. I demà hi ha una assemblea comarcal de militants a Sallent... Però tot aquest activisme seria buit si al darrera no hi hagués la voluntat de construir una proposta política per al país que es vol completa i compartida. I no ens en cansem.

dimarts, 22 d’octubre del 2019

Qui no coneix Sílvia Sanfeliu?

Aquest mes d'octubre, El Pou de la gallina ataca al tema del mes l'emergència climàtica. La foto de portada, de Francesc Rubí, amb una de les manifestacions de la setmana climàtica al seu pas per Crist Rei, vaticina els escenaris d'aquests últims dies, amb continuades manifestacions i protestes per la sentència dels presos polítics. Canvi climàtic i canvi polític es conjuren doncs per marcar aquest octubre. Però al capdavall, i per tancar el número, Sílvia Sanfeliu ens recorda que la vida és tota teatre, i Maria Picassó la immortalitza penjada en un fanal, com si cantés esperant tota la pluja que ens ha d'arribar aquesta tardor.


Sílvia Sanfeliu,
la vida tota és teatre

Ara que acaba d’enllestir-se el festival de Microteatre segur que el seu nom us vindrà al cap: Sílvia Sanfeliu i Morros. N’era una de les coordinadores i, també, autora de Lamarr, un dels muntatges que s’hi estrenaren. La recordeu? De faccions menudes i un punt coqueta, sempre somriu i us observa amb uns ulls inquiets. Que per això un dia se’n va anar als Estats Units per fer-hi segon de batxillerat, després de 13 anys d’estudi a les Dominiques. Havia passat pel Gimbe i per l’estudi de l’Olga Roig, i tenia un bon coixí d’anglès de l’acadèmia Castells. I al capdavall un somni: aprendre a fer cinema! I bo, el cas és que als USA va anar a parar en una granja enmig les fèrtils planes de Minnesota, en un poblet anomenat Northome, amb 300 ànimes i 40 graus sota zero al pic de l’hivern. Ara digueu si no havia de millorar l’anglès! L’experiència va ser tan bona que, a la mateixa família, després hi aniria la seva germana Olga, i encara la seva neboda, en un vincle que mai ha deixat d’enfortir-se. Aleshores, però, ella tenia setze anys, i hi va aprendre a conduir, i hi va fer teatre, molt teatre, a l’institut com a extraescolar i com a assignatura. Amb aquest bagatge la Sílvia es preparà per fer Comunicació i cinema a la universitat, a Califòrnia. Però el somni es va esllanguir i al cap d’un altre any va tornar a Manresa. Encara pensava en fer cinema però s’aplega amb amics per fer un grup de teatre local que l’animen per entrar a l’Institut del Teatre en l’especialitat de Direcció i dramatúrgia. I passa les proves! Des d’aleshores es comença a mirar el teatre professionalment. S’està a Barcelona, ara a Gràcia, ara a Sants, alhora que enceta els estudis de Dret fins arribar a quart —«Veig clar que no tinc vocació jurista, que no vol dir que no hi torni, eh!?»— . En acabat, cada vegada aconsegueix més feines i encàrrecs, i també s’anima a escriure, tal i com l’aconsella l’Esteve Soler: «Sanfeliu, escriu!». Li recordeu la Innocentada d’enguany? Cabaret 33. O abans aquell Mileva, fent emergir la dona d’Einstein, o el més recent, Lamarr, amb Xavier Mestres i Anna Mateo dirigits per en David Pintó? Per bufar cullera també ha fet moltes hores d’extraescolars, és clar, i als Carlins i ara mateix al Kursaal, fent classe de teatre musical que és la seva veritable passió. Membre actiu del Galliner, li agrada molt cantar i potser per això li encanta traduir els musicals al català: Kiss me, Kate, de Cole Porter, o bé Sister Act, l’Horror Picture Show o —premi Butaca 2004— No són maneres de matar una dona, de Douglas J. Cohen. Una història basada en el cinema negre americà dels anys quaranta, que rescabala la Sílvia amb la seva passió d’aquell Hollywood daurat. Potser per això sovint s’escapa Londres o Nova York, i es confessa tan devota de les comèdies de Billy Wilder com dels clàssics de Shakespeare o dels versos de Sagarra. I tossuda, encara rumia com fer-s’ho per escriure, dirigir i, si algun dia pogués, triomfar a Broadway!

dilluns, 14 d’octubre del 2019

Una sentència amb voluntat d'escarment

Sabíem que la sentència segurament sortiria avui, i sabíem que seria injusta. I, és clar, totes les profecies s'han complert: d'un judici polític només en podia sortir una sentència amb voluntat d'escarment. Ho deia Oriol Junqueras: "Això no és justícia, és venjança". La venjança d'aquells que no suporten veure qüestionada la unitat d'Espanya i que —ferits en l'orgull— voldrien acabar d'una vegada per totes amb "el problema catalán". Si en fa d'anys que els dura l'obsessió! Potser per això m'ha revoltat sentir el president espanyol en funcions parlar d'independentisme derrotat, i d'uns "últimos estertores". Em sembla, doncs, que poc s'esperava aquest tsunami democràtic que, en un primer dia de resposta, ha aconseguit ser notícia mundial. Ras i curt, i en castellà: De estertores, nada, señor Sánchez.
He pogut sentir quasi en directe la sentència i, a l'institut, n'hem pogut parlar a classe. En acabat, alguns nanos de batxillerat han invertit l'esbarjo en tocar el dos fins a les manifestacions matinals de Manresa. He plegat puntual com cap altre dia i, des de casa, tot ha estat mal dinar entre televisió, whats i telegram. A la tarda, l'Euskal Telebista ha passat pel local d'ERC a Manresa, abans d'arribar fins a Lledoners, i hem pogut parlar de la importància de la desobediència civil, i de tornar a omplir els carrers sense les sigles del dia a dia. Tots junts mobilitzats en accions noviolentes, pacífiques i sobretot coordinades col·lectivament. El balanç, a darrera hora del dia, no pot ser més efectiu. Hem omplert amb escreix la plaça de Sant Domènec, a Manresa, i a continuació hi ha qui s'ha manifestat fins la caserna de la guàrdia civil o la de la policia nacional. També sé d'escamots republicans que han anat a empaperar la ciutat amb quatre consignes d'ampli espectre: llibertat, autodeterminació, independència i amnistia. De nit, a casa, he tornat a menjar poc i malament, pendent de l'aeroport, i de les notícies dels amics i familiars. He patit també, és clar. Però només sé que es tracta de gent tossuda i valenta, que hi han anat en cotxe, en metro o a peu. I que sense caure en paranys o provocacions, han assumit aquesta voluntat de persistir, i persistir.
Demà serà 15 d'octubre, i a les 7 de la matinada alguna gent de Manresa es preguntarà que són aquells fuets que s'enlairen sorollosament des del Castell: commemoren els 79 anys de l'assassinat de Lluís Companys. Voldríeu millor exemple per encetar la jornada?  Després es farà clar, i a poc a poc es reprendrà el tsunami, i cadascú hi podrà ser des de les més diverses realitats. Per continuar lluitant. Perquè cada fet, per petit que sigui, compta, i no n'hi ha cap a menystenir. Algú m'ha dit avui, "tota pedra fa paret", i jo ho dono per bo. Perquè vindrà el dimarts, i despres dimecres, i fins divendres que és quan voldríem un país conscient i aturat. Tossudament alçat.
I és clar, ja ho sé, segurament el resultat no serà la resolució del conflicte. Però les respostes han de ser fortes i clares, més grans cada vegada. Acompanyant-nos en aquest desig de ser-hi, i ser-hi sempre. Diu en Junqueras que si persistim, guanyarem. Jo, des de fa més de vint-i-cinc anys que n'estic conveçut. I sé, i sento, que cada vegada en som més.

Suposo que les peces de ciment ja eren grogues, però trobo que els cartells hi han quedat preciosos. Foto del Whats.

dilluns, 7 d’octubre del 2019

40 anys d'un primer dia a l'Autònoma

El carnet el vaig retrobar a l'estiu, amb d'altres carnets i paperassa dels meus anys d'estudiant a Bellaterra, que és com en deiem aleshores de la UAB. Del 5 d'octubre de 1979. Hi havíem passat el mes de juny amb l'Ignasi Cuadros, tornant de recollir les notes de les PAAU a Barcelona, per allò de les dates de matrícula i de prendre la mida a un món que ja es veia que seria molt diferent —i molt més gran— que el nostre institut Lluís de Peguera. I doncs va arribar l'octubre, i el primer dia laborable o el primer dilluns, no ho sé, vaig baixar amb l'autobús que anava a Bellaterra i després a Sant Cugat, aquí per als de segon i tercer de Magisteri. Des de la Bonavista, amb la primera fresqueta de tardor, i fins a el recinte universitari d'una tirada. Sense conèixer ningú que ara recordi. I fumant, això sí. Jo fumava i em penso que tothom fumava a tot arreu. Al trencall que deixava l'autopista per enfilar cap a Bellaterra, vaig encendre un Lucky sense filtre per conjurar tots els temors que em rosegaven. Tabac ros, que anava d'estrena. M'havia matriculat a Filologia catalana i potser encara dubtava de no haver triat finalment Història o Psicologia, que bé havia mastegat les matemàtiques fins a COU. Però els meus amics ho tenien més clar que jo, començant per en Manuel Martinez que és qui va sentenciar-ho, en castellà i a l'hora del pati, uns mesos abans: jo havia de fer Filologia catalana, que per això ja m'havia tret el nivell de professorat de la DEC a l'Òmnium i m'agradava molt la literatura. I ho va endevinar. El primer dia, a primera hora, vaig entrar a classe d'Història de la literatura catalana amb en Jordi Castellanos. Una hora i mitja per plantejar el curs i començar amb el Modernisme, i l'encàrrec de procurar-nos i llegir immediatament Solitud, de Víctor Català. No hi coneixia ningú, ni sabia gaire on dar-la. Però Solitud em va agradar molt i les classes d'en Castellanos més. I la Dolors Oller! I de tot aquell primer any —amb la Introducció als estudis històrics inclosa, amb l'Esteban Canales— només recordo coses bones, i moltes descobertes que sempre més he arrossegat. I ara que en fa quaranta anys quedo parat, de com han passat tan depressa, i de com m'ha agradat sempre més fer classes, de literatura sobretot, descobrint sobre el paper aquella vida que vivíem quasi sense ni adonar-nos-en, encara com una mitja criatura de disset anys.

diumenge, 29 de setembre del 2019

Eugeni Vall, in memoriam

Li vaig dir d’anar a fer un cafè, i va asseure’s circumspecte a la Fonda Sant Antoni mentre jugava nerviós amb l’encenedor, sobre aquelles taules de fòrmica gastada. Era funcionari de manteniment municipal i jo volia proposar-li d’incorporar-se a la plantilla del teatre Conservatori perquè, m’havien dit, ell ja tenia l’experiència del teatre dels Carlins. Somreia com un conill però els ulls eren àvids, de mustela. I va dir que sí de seguida, és clar, perquè l’Eugeni Vall s’estimava el teatre i s’estimava tot allò que no fos rutina o jerarquia i la proposta, que no era ni millor econòmicament ni més descansada, li permetia capgirar horaris i fondre’s o aparèixer quan realment convenia. 1996. Com que jo era el nou regidor de Cultura i tinent d’alcalde primer a l’Ajuntament de Manresa em parlava de vostè, cosa que li vaig fer notar que no calia. “—Sí, li parlaré sempre de vostè mentre sigui a l’Ajuntament, després... ja ho veurem”. I tant si ho vam veure! Ell sempre em va retreure amb murrieria aquella proposta “—a canvi d’un cafè!” i a mi em portava molt sovint maldecaps perquè era cosa sabuda que, amb l’Eugeni a la plantilla, hi hauria maldecaps. Ja m’ho havia dit sense embuts el cap de manteniment, abans no prescindís d’un dels seus efectius. “—Només poso com a condició que, si se’n va a Cultura, no ens torni”. No va caldre. I això que els horaris no eren el seu fort, ni tampoc les lleis o disciplina, però les coses sempre rutllaven ni que fos a rodolons. No sabia fitxar, ni anant a peu gastava mai el camí més curt per arribar a la feina. Si anava amb cotxe, pitjor, que aleshores aparcava malament per sistema, davant del mateix teatre, i en nom d’unes urgències que feien emprenyar tota la policia local. I vinga multes i més multes! Feia cafès i sovint cafès amb raig, i en acabat no sempre recordava on paraven les coses, o se’n recordava i les distreia que, per això, l’Eugeni tenia de tot i fins el més inimaginable en els racons més obscurs d’uns magatzems secretíssims que només ell coneixia. I aleshores, si convenia, tot ho trobava, com per art d’encantament... Eugeni! No sé pas si en tots els anys que vaig ser a la casa gran vaig trobar algú més trapella i llengut, una mena d’anarquista amb formació carlina —o un carlí d’aires llibertaris. Encara no ha nascut el que l’hagués de fotre! Però em penso que fins l’últim dia que ens vam veure, a la plaça, ell saludant de lluny rere la finestra, ens vam saber estimar, talment s’estimava la ciutat, i les festes i el teatre, i el trabuc, i els armats i la Tronada. Eugeni Vall i Vall! Havíem xerrat molt, i rigut més. I encara que a vegades fos a punt d’acabar-nos els torrons, el tindrem sempre present. En fi, que si al cel hi fan comèdia, els ha arribat un bon tramoia. Funciona amb amor i paciència. I, de tant en tant, un cafè. Bé compto que sabran sortir-se’n.

A la foto, l'Eugeni en una visita d'obres al futur teatre Kursaal, l'abril de 2004. Ell, però, es jubilaria al Conservatori.

dijous, 19 de setembre del 2019

Magnet, per enfortir l'institut

Dimecres a l'Institut Guillem Catà, a Manresa, vam reprendre el curs Magnet que vam començar el curs passat. Amb el punt d'escepticisme que sovint acompanya els docents de secundària, i amb l'energia de l'Anna, la dinamitzadora que sempre sembla sorprendre's de la nostra capacitat. Que no sigui per ànims! El cas és que el projecte ara es presenta en un itinerari de set anys, i al costat d'aquesta envergadura, els més novells demanen què caram és això del projecte Magnet. Com que ho vaig haver de sintetitzar amb molt de tacte per a la revista del centre, el passat mes de juny, ara ho recupero: sense foto i a manera d'Editorial, em fa tot l'efecte que no s'ho va pas llegir ningú. I amb tot, aleshores com ara penso que seria molt important que el Catà se'n sortís a implementar-lo. No és fàcil i obliga a repensar moltes coses, tant com uns liderages decidits al centre i també a l'Ajuntament, amb el seu pacte local contra la segregació. Altrament, no cal ser sociòleg per sorprendre's amb alguns dels nostres indicadors. En qualsevol cas, deixo el text aquí, ni que sigui com a testimoni.


Enfortir l’Institut

Des de finals de l’any passat que el nostre institut participa al projecte MAGNET, l’estratègia més potent que hi ha ara mateix per enfortir el projecte d’un centre educatiu, canviar la seva percepció social i atraure les famílies del seu entorn. És clar que això suposa un esforç per repensar la línia pedagògica, la comunicació externa o la relació amb l’entorn. Però tots els centres de Catalunya que els darrers anys han participat en el programa MAGNET valoren positivament els canvis que a poc a poc genera: un increment de la preinscripció així com de les expectatives de les famílies, de l’alumnat i dels docents.

Es tracta, doncs, d’un camí llarg, que ja havíem avançat i que des d’ara emprenem amb una metodologia més rigorosa. Amb la participació del claustre. Amb el suport municipal i de la Fundació Bofill. I en aliança amb la Universitat Politècnica de Catalunya. Perquè els objectius del projecte MAGNET només els aconseguirem si som capaços de sumar idees i energies amb d’altres institucions. Encara més: si som capaços d’articular d’altres mesures d’escolarització equilibrada que generin una més gran heterogeneïtat, tot atraient famílies que fins ara se n’han mantingut allunyades.

I estem contents perquè els resultats ens acompanyen. Només heu de repassar les 124 pàgines d’aquesta publicació i hi descobrireu reconeixements als nostres projectes, alguns tan importants com ara el Baldiri i Reixach! O hi veureu la multiplicació d’Erasmus arreu d’Europa, els concerts de la Big band, la importància del teatre o les victòries matemàtiques! I encara, fa poques setmanes, la trobada al Guillem Catà de fins a cinc centres de primària que va resultar tot un èxit de participació...

Al Catà hi ha il·lusió, doncs. Però sols no farem. I per això també celebrem l’impuls municipal, concretat fa tres mesos en el Pacte local contra la segregació/per l’equitat, i que s’adreça a tota la comunitat educativa. Tot plegat suposa un conjunt de mesures que no faran iguals tots els centres però que ens ha de fer ser equivalents. Perquè hi guanya l’institut, és clar, però sobretot serà tot Manresa qui hi guanyi.

(La revista del Catà, número 13, juny de 2019)