dilluns, 28 d’octubre de 2019

ERC Manresa, quinze dies després de la sentència

Avui farà dues setmanes de la sentència, i han estat dues setmanes frenètiques, atapeïdes d'accions de denúncia, de reunions i manifestacions arreu del país. Amb més hores de carrer que de whatts. Amb molt dol i neguit... i també crítiques. I fins i tot autocrítiques: aquests últims dies he estat almenys a dues reunions llargues —d'ERC Manresa primer, i després d'ERC Bages— on bona part dels assistents han qüestionat no només determinades actuacions policials —hem vist coses increïbles, sense sortir de Manresa— sinó també la necessitat d'avançar en la desobediència civil o el paper del MHP Torra. Això seria el mínim comú denominador. Perquè les aportacions són absolutament diverses. Hi ha qui qüestiona la comunicació interna d'ERC, o la tebior de la nostra resposta, i insinua el nostre creixent llirisme com a partit. Hi ha qui en canvi rebutja qualsevol deriva que pugui semblar violenta. I en clau més dolorosa, hi ha qui detecta en la direcció discursos en paral·lel que desafinen. Hi ha, en fi, qui se sent decebut pel conjunt de «polítics mediocres» que no han aconseguit bastir una resposta prèvia a una sentència que endevinàvem duríssima. Però al capdavall, entre tots hem compartit una consciència difusa, que bascula entre les grans desfilades com la d'ahir omplint el carrer de Marina, i els vespres a Urquinaona i la via Laietana: hi ha molta feina a fer i, com diria en Ramoneda, ja està clar que no la resoldrem amb quatre consignes.

I doncs, al costat de l'anàlisi, el cert és que no hem parat quiets, que no hi ha hagut repòs aquests dies. I d'una cosa estic cert: aquella gent que fins avui ha treballat a l'entorn d'ERC Manresa estem disposats, una vegada i una altra, a continuar batallant. Discutint, que d'això en sabem un niu. Però sense quedar-nos aturats ni renunciar als objectius primers que ens defineixen les sigles. I encara que les ganes siguin als peus, avui ja hem començat a preparar la campanya per al 10N. Heu vist els cartells grocs, anònims, per Manresa? Perquè ens agradi o no, aquell diumenge dia 10 ens tornarem a comptar. O millor dit, tornaran a comptar-nos. I mal aniria si l'independentisme i la força que representen les tres candidatures que ens hi apleguem no obté un resultat incontestable. Millor i més divers que l'anterior vegada. Però aquest cop conjurats a trobar una sortida a l'atzucac. Des d'ERC ens hi sentim compromesos, i des de les assemblees locals estic convençut que tornarem a escarrassar.-nos per aconseguir una victòria àmplia i popular, que ens permeti entomar aquells grans reptes que vindran. Aquells que en Toni Soler avui insinuava a la contraportada del diari Ara. Una diarquia possible. I sí, el títol és difícil, però que això no us privi d'una lectura completa: perquè sense el carrer no seríem el país que som ni el que aspirem a ser. Però amb el carrer només no en tindríem prou...


Una diarquia possible
Toni Soler
Ara, 27/10/2019

RESPOSTA. Poc abans que es fes pública la sentència del Procés, reivindicava en aquest mateix espai una gestió de la resposta política en forma de diarquia: una acció de govern proactiva, dirigida al conjunt del país, i amb la mira posada en la negociació amb l’Estat. I a nivell de carrer, “una resposta ciutadana, tan decidida com no-violenta, perquè aquesta negociació sigui inevitable”. Què ha passat després de la sentència? La diarquia efectivament s’ha produït, però sense coordinació, no ja entre govern i carrer, sinó dins del mateix govern i els partits que li donen suport. La proximitat de les eleccions, la solitud del president Torra, la difícil defensa de l’actuació policial i les contradiccions en els discursos tant de l’univers postconvergent (JxCat, PDCat i l’entorn de Puigdemont) com d’ERC, en què Aragonès, Torrent i Rufián semblen defensar agendes diferents, han impedit que hi hagi una resposta institucional forta i unívoca.

CARRER. Al carrer també hi ha hagut polifonia, i les tradicionals manifestacions pacífiques i multitudinàries han tingut un contrapunt gairebé revolucionari, amb un seguit de demostracions d’ira popular que, per molt justificades que estiguin, es consumeixen amb la mateixa rapidesa que les flames als contenidors, i són difícilment sostenibles en el temps. El Tsunami Democràtic, després de l’èxit inicial a l’aeroport del Prat, s’ha mantingut en segon terme, però acaba d’anunciar un seguit d’accions “sorpresa” per a les pròximes setmanes; el seu impacte està per veure, però s’empara en una bona logística i una demostrada capacitat de mobilització. La resposta ha sorprès molts analistes, però és una conseqüència lògica de l’1 d’Octubre i la repressió posterior: la revolta dels somriures només és recordada per fer-ne befa. Les condemnes de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez s’han girat contra els seus carcellers. La indignació és tan transversal que el Madrid de tradició dirigista és incapaç de comprendre-la. Pedro Sánchez, ofès per la mala rebuda a l’Hospital de Sant Pau, on va anar a visitar només els seus ferits, acusa els facultatius de rebre ordres de la Generalitat. I la veritat és que ni la Generalitat ni els partits que hi governen tenen la força ni l’autoritat per teledirigir les protestes. Només poden -si són prou hàbils- aprofitar-se’n per convèncer Madrid que
sit and talk és l’única opció possible.

OPORTUNITAT. El substrat anarcoide del moviment ciutadà sedueix sectors de la societat catalana, com en altres moments de la nostra història. Però seria contraproduent que s’imposés el relat antipolític que porta setmanes agitant les xarxes, assenyalant “traïdors” i “botiflers” dins del mateix front sobiranista, demonitzant la resta del país i blasmant qualsevol temptativa de diàleg com si fos sinònim de reculada, rendició o llirisme, un neologisme que ha fet fortuna. Soc dels que creuen que els fets dels últims dies han ampliat el perímetre del sobiranisme, han creat nous sobiranistes atrets per un discurs de radical defensa dels drets polítics i ciutadans. Un discurs que ha identificat l’Estat amb la negació del diàleg. Les enquestes apunten a un resultat de rècord per als tres partits independentistes a les eleccions del 10-N i tot aquest capital polític s’ha d’aprofitar, no pas per substituir les mobilitzacions al carrer, sinó per reforçar la paret mestra del que ha de ser la força central i insubstituïble de la política catalana; la força que, quan arribi el moment idoni-i sé que detectar-lo no serà fàcil- ha de donar resposta als grans reptes que vindran. Amb el carrer no en tindrem prou, tot i que sense el carrer no seríem el país que som ni el que aspirem a ser.

Dissabte vam ser a Barcelona, al carrer Marina i després fins i tot una estona a la via Laietana. Aquest matí hem sortit a empasquinar, des de quarts de 10 fins vora les 12, per poder passar per Lledoners. I demà hi ha una assemblea comarcal de militants a Sallent... Però tot aquest activisme seria buit si al darrera no hi hagués la voluntat de construir una proposta política per al país que es vol completa i compartida. I no ens en cansem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada