No he recollit continguts que per això ja hi havia els periodistes i eren més de quinze intervencions. Però al costat d'aquells —pocs— que ens han qüestionat la idoneïtat d'un acte de partit per a commemorar aquests dos anys, hi ha el testimoni de tots els discursos, de totes les veus que avui han evitat qualsevol esgarrapada entre independentistes. I sí, Pere Aragonès ha acabat per reclamar al vot útil independentista per ERC, l'única força sobiranista que pot vèncer els comicis a Catalunya i imposar-se a la repressió del PSOE. Però no feia gaires minuts que un Gabriel Rufian extraordinari i emotiu s'ha limitat a demanar el vot, un voteu-voteu-voteu que no és la defensa d'un partit, que no és la il·lusió de dos o tres diputats més, sinó que persegueix una majoria independentista clara arreu de Catalunya en la defensa de la llibertat i la democràcia. La xifra total serà el primer resultat que a Europa, i a Espanya, i a Catalunya mateix, aquella nit s'avaluarà. I hem de ser molts, i hem de ser més.
En fi, de tot plegat me n'he emportat també un discurs contundent contra els socialistes espanyols i, de passada, la seva escolania catalana que lidera Miquel Iceta: tots acovardits pel feixisme espanyol i, doncs Montserrat Bassa —candidata i germana de Dolors Bassa— sense manies també els ha titllat de «colla de fatxes». A la fi s'han fet les dues, i hem començat a desfilar. Molta gent coneguda, molta gent entusiasmada. Amb en Carles Mundó ens hem pogut abraçar i per sobre la polseguera —sense queixes: molt pitjor era aquell fang d'ara fa un any!— hem compartit aquest desig de continuar, de persistir. Cadascú des del seu lloc, cadascú amb els seus matisos. Però fent història. I des de la presó, una entrevista publicada avui mateix a l'Ara permet que sigui Oriol Junqueras qui preciament ens transmeti optimisme: "El que no entén l’Estat és que l’octubre del 2017 no va acabar res. Estem a mitja partida i no tinc cap dubte que la guanyarem nosaltres. La presó és només una fase més en aquest camí cap a la llibertat. Però la independència de Catalunya és un procés irreversible". Irreversible, sí. Només falta perseverar tossudament fins el final. I pel camí, quatre versos com els que el seu pare, l'Artur, aquest migdia, ha recitat. D'Apel·les Mestres, el «No passareu!». Caldria que ens l'aprenguéssim sencer i de cor, i que de tot el dolor i fins i tot la ràbia, poguéssim fer-ne energia. Perquè ni ens rendirem, ni desapareixerem. Perquè la millor resposta a la seva sentència és que l'independentisme guanyi el proper 10N. Perquè tornarem, sí. I tornarem més forts.
No passareu! I si passeu
serà damunt d'un clap de cendra:
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l'heu de prendre.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!
No passareu! I si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s'abat un poble digne i lliure.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!
No passareu! I si passeu
decidirà un cop més la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!
A sang i a foc avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però, què hi fa? si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa!
Per'xò cantem: «Per mes que feu,
no passareu!»
Apel·les Mestres
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada