diumenge, 17 de novembre de 2019

ERC, l'hora de la política

Ara fa vuit dies, a ERC Manresa, estàvem de festa. Els resultats del diumenge ens acompanyaven i, tot i que perdíem vots respecte el mes d'abril, amb 9964 paperetes ens consolidàvem com a primera força local, talment ha estat en general arreu del Bages. I ho vam celebrar amb entusiasme, ni que fos un xic impostat per la presència dels mitjans de comunicació. Al capdavall, el 28 d'abril, a les municipals de 26 de maig i aquest 10 de novembre, Esquerra a Manresa no només ha guanyat sinó que hem estat sempre per sobre dels 9000 vots. I doncs el cas és que estàvem contents, i ho vam estar també pels resultats de les altres forces sobiranistes -els 2 diputats de la CUP, els 8 del PdCat— però amb aquell punt d'orgull que dona guanyar, i guanyar per sobre el PSC, que era un objectiu de campanya. I encara més, al costat de Mirella Cortés, veure que el Senat aconseguíem un resultat encara més extraordinari. Després va venir el debat en petits cercles, a peu dret, salpebrat pels comentaris televisius, amb el naufragi de Ciutadans, els resultats de Vox i uns quants grapats de patates rosses, de xampany d'Artés i de pa amb tomàquet amb formatge i espetec —sempre fem curt de pernil. A quarts de dues de la matinada, amb el darrer col·legi manresà desencallat del recompte, vam acabar d'endreçar els trapaus, fer el triatge dels residus i anar desfilant cap a casa. Feina feta no té destorb: em vaig posar el pijama sedassant aquests 30.000 vots que el sobiranisme guanya —i que encara no arriben al 50%— i valorant també el creixement d'Esquerra a l'àrea metropolitana, cada vegada més permeable a les nostres tesis. Per això, i de propina—ja era impossible no fer cara de son al cap de cinc hores— amb el photoshop vaig transfomar una foto en postal recollint una cita d'en Carles Mundó, que és la que il·lustra aquest post. Perquè sí, perquè el resultat del 10N l'havíem de celebrar.

I jo encara avui el celebro, però dimecres vespre, a la reunió setmanal d'ERC Manresa, el goig es feia més contingut encara. El pacte exprés entre Pedro Sanchez i Pablo Iglesias augurava tota la pressió que les properes hores havia d'arribar-nos i el whatsapp començava a degotar suggeriments, temors o —el valor de l'anonimat!— acusacions immediates de traïció i botiflerisme. Vam discutir una bona estona, conscients que la posició que ara mateix ens han atorgat els electors també ens obliga a pensar molt cada pas, a explicar-nos millor, a no equivocar-nos. I per sota la taula fins i tot hi creixia una mica de por: al nostre davant s'hi drecen molts riscos i alguns poden ser molt dolorosos. Al capdavall, els acords de dimecres van ser convocar una reunió oberta de seguida —dimecres vinent— per tal d'argumentar els nostres posicionaments des de Manresa, i compartir-los després amb la direcció en una assemblea comarcal el 4 de desembre. I resseguint el calendari gairebé arribarem a Nadal, amb el Congrés fixat per al dia 21 de desembre. Molta feina, i molta responsabilitat en una organització d'encuny assembleari i que ara mateix pateix presó i exili sobre una part de la seva direcció. I doncs la qüestió és, què farem? i com ho farem? El camí que hem emprès no és ni ràpid ni senzill... i el bloqueig ara no podria pas ser la nostra resposta. Ara bé, tampoc ho ha de ser una abstenció gratuïta a Madrid com se'ns reclama per tal «d'aturar el feixisme espanyol» i permetre «un gobierno progresista» sense ni atendre ni les formes! No en tinc pas el desllorigador, i si en canvi moltes preguntes, com ara aquestes que avui en Toni Soler planteja al final de la seva contraportada a l'Ara, i que retallo i comparteixo perquè fan rumiar.

Què vol dir diàleg?
Toni Soler, Ara, diumenge 17 de novembre de 2019

SÍMPTOMES. En català tenim diversos verbs per definir el diàleg. No és el mateix xerrar que parlar, i no és el mateix parlar que enraonar. De la mateixa manera, podem dir que el diàleg per ell mateix no és una gran cosa; tot just és un recipient que s’ha d’omplir de contingut. Pot voler dir moltes coses, i pot no voler dir res. Pot esdevenir el marc d’una negociació o una estona de xerrameca intranscendent. Dialogar és només una condició prèvia, un signe de respecte entre parts en conflicte, o entre possibles aliats. Ara tenim una coalició progressista que, afeblida a les urnes, reclama el suport d’ERC per poder governar. ERC, que és un partit independentista, i que té el seu líder a la presó, ha posat com a condició una taula de diàleg per afrontar la situació catalana. I, sorpresa, s’ha obert la caixa dels trons, sumant les veus de socialistes carcamals i revolucionaris de saló que coincideixen en reclamar als republicans un acord sense xantatges. Mal símptoma: si el simple mot diàleg s’entén com una amenaça, una concessió o un “entrebanc”, com deia La Vanguardia en portada l’altre dia, vol dir que estem molt lluny d’arribar a un Diàleg amb majúscula, és a dir, un intercanvi franc d’opinions, que permeti dibuixar solucions de síntesi.

PRESSIÓ. I això és exactament el que pretenen el PSOE i Podem: que el diàleg no sembli el mínim exigible entre dues parts, sinó un enorme acte de generositat per part seva, de manera que els intransigents, els egoistes, els pesats del que hay de lo mío siguin els altres, els catalans que porten anys donant pel sac, que han despertat el feixisme i ara a sobre volen boicotejar el govern d’esquerres, que tant ha costat d’assolir. Així doncs, ha començat el pressingERC i ara és el moment de veure si el partit té prou personalitat per suportar-lo; ja porta mesos aguantant que l’independentisme irredempt -el d’esquerres i el de dretes- l’acusi de botifler. Ara veurà com el progressisme d’ordre (el que lamenta la presó de Cuixart però condemna els talls de carreteres) l’acusa de fer de crossa de JxCat, de no ser digne de portar la paraula esquerra en el seu nom. Però bé, no hi ha res d’estrany en això. Els convergents, el PSC o Ada Colau, en els seus moments àlgids, han aguantat campanyetes similars. La qüestió és tenir clars els objectius. Els hi té ERC? ¿I tindrà l’habilitat de defensar-los?

PREGUNTES. És difícil saber què passa pel cap dels dirigents d’Esquerra; també és difícil saber fins a quin punt la paraula de Junqueras i Rovira encara és llei, o si els lideratges que han anat aflorant -Aragonès, Rufián, Torrent, Vilalta, Maragall- tenen agenda pròpia, compartida o no. Per exemple: ¿vol ERC que es dissolgui el Parlament, per acabar amb la incomoditat que li genera la presidència de Quim Torra? ¿O prefereix que els comuns votin els pressupostos de Pere Aragonès per projectar una imatge de solvència? ¿Tindrà això un retorn a Barcelona? ¿ERC prefereix que continuï la mobilització als carrers -i aprofitar-se’n per exigir l’amnistia- o creu que la solució per als presos i els exiliats passa més aviat per una negociació en un context de calma? ¿Els dos escons que ha perdut la candidatura de Gabriel Rufián són un estímul per a la intransigència, o bé per a la flexibilitat? Quins seran els objectius mínims, si es constitueix una taula de negociació? I quin impacte tindrà tot plegat en la política catalana? ERC té molt a reflexionar, en les pròximes setmanes. A diferència de la CUP, no es pot permetre l’etiqueta d’ingovernable.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada