divendres, 26 de juliol del 2019

Cela i la desobediència

Tot i ser juliol, i sentir llunyans els dies d'institut, encara hi continuo pensant. M'han arribat els horaris, i preparo algunes lectures del proper curs amb un primer maldecap, això és, com connectar els alumnes de literatura amb Maragall, ara que tenim programat Visions i cants. Fra Garí o el comte Arnau! Suposo qu la redempció per amor podria trobar en les seves trajectòries algunes fites on orientar-se. Però parlar de pecat, de contenció dels sentits o del memento mori (*)...  No ho sé, però està clar que ho tornarem a provar, com ho provem amb la Mila de Solitud, o la Carola Milà de la Capmany. Com la noia del Dimecres de cendra: estem fets per a viure, no per renunciar a la vida! Amb errades, revolts i desenganys. Amb ganes de canviar les coses...

Ara només caldrà amanir-ho, i em penso que ja en tinc ganes. I mentrestant —i ara vegeu si vé a tomb!— m'arriba un retall de l'Ara criatures de dissabte passat, on Jaume Cela parla de "Pedagogia de la desobediència". Sencer, el podeu llegir aquí. Però jo en tindré prou amb conservar un parell de fragments i l'epíleg, que ens diu que aprendre a desobeir "serveix per a casa, per a l’institut, per a l’espai juvenil, per a les administracions, per al món econòmic i per a l’organització política". Perquè a vegades cal desobeir. I perquè segur que cal acceptar la desobediència dels nostres adolescents, imprescindible per higiene mental, sentit crític i maduresa. I perquè els educadors també la pifiem sovint! O volem uns futurs ciutadans passius i acrítics? En Cela ho planteja així:

"Quaranta anys entre adolescents, educant-los perquè mantinguin el desig de canviar el món, em donen certa autoritat. Enmig del caos de discursos polítics que ens domina, he sentit pares que volen fills radicals però que no llegeixin el marxisme; que vagin a fer la revolució de moda però sense ficar-se en embolics; que siguin radicals a fora però submisos a casa; que contestin una part de la societat però no discuteixin la riquesa de la família, etc. Pares i autoritats que volen fills i ciutadans revolucionaris a mida. Adults oblidant que l’educació és incompatible amb la hipocresia i la incoherència.
     No es pot fer trampa. Educar en la desobediència té unes característiques irrenunciables. Fem que l’adolescent descobreixi les injustícies contra les quals cal manifestar el desacord, però no tan sols les que l’afecten sinó també les que afecten els que són al seu voltant, i no només els que són dels seus. Desobeir perquè ningú sigui explotat. Mirem que no sigui un simple sentiment reactiu sinó que trobi les raons, argumenti el perquè, imagini com podria ser. Desobeir per la incoherència de les normes, per l’autoritat imposada, per la manca de voluntat adulta de saber què en pensa ell o ella. Parlem de les seves maneres de contestar i discutim si tot s’hi val o no. Després d’acceptar que la majoria de les seves maneres d’actuar en contra seran incòmodes per als adults, deixem clar que existeixen dos criteris irrenunciables. No poden exigir l’acompliment dels seus drets vulnerant els drets d’un altre. I quan actuïn saltant-se les lleis que troben injustes, hauran d’assumir-ne les conseqüències amb responsabilitat."

La foto és amb els alumnes de 1r i 2n d'Animació Sociocultural, en una sortida de primavera a Montserrat. Per descomptat que ell no és Fra Garí, però el xoc entre uns nois i noies "amb els ulls plens de terra" i la voluntat espiritual acostuma a ser recordada. Sense por ni pecats. Perquè tampoc és fàcil desobeir.

(*) Memento mori: recorda que moriràs! Com que ahir precisament es va morir Rutger Hauer — el famós replicant de Blade Runner— he recuperat la pel·licula i ara rumio si no seria prou adient per començar el curs i Maragall. Ho recordeu? "He vist coses que els humans no podrien creure ... Atacar naus en flames més enllà d'Orió ... He vist raigs C brillant a l'obscuritat prop de la porta de Tannhäuser ... Tots aquests moments es perdran en el temps, com ... les llàgrimes sota la pluja. Temps de morir."  Per al crític de cinema Mark Rowlands es tracta del monòleg sobre la mort més emotiu en la història del cinema. Per als més llargs, gentilesa de Wikipèdia, la versió anglesa: "I've seen things you people wouldn't believe... Attack ships on fire off the shoulder of Orion... I watched C-beams glitter in the dark near the Tannhäuser Gate... All those moments will be lost in time, like... tears in rain. Time to die."

dilluns, 22 de juliol del 2019

Qui no coneix Rosa Porquet?

Cada mes de juliol El Pou de la gallina s'acomiada dels lectors fins a setembre, en un únic exercici anual de vacances. Això vol dir que a l'agost no hi ha revista. Si serveix de consol, el darrer exemplar va arribar amb un "Tema del mes" de Laura Serrat de molt bon llegir: Joves i salut mental. Al capdavall, el número es tanca amb una manresana amb 25 anys d'història al CAE, convençuda dels valors de l'educacio en el lleure. Una dona de caràcter, apropiadíssima per aquests dies de colònies i campaments, de travesses per dalt de les muntanyes. Rosa Porquet. Llegiu, i si no l'heu reconeguda en la il·lustració de Maria Picassó, veureu de seguida que sí que la coneixíeu. I que està com sempre!    

Rosa Porquet,
una història de lleure

Si fos el cas que el nom no us digués res, podeu quedar-vos amb el cognom. Porquet. Gent de caràcter, tots fets i nats a les Escodines, en una escala que arrenca amb el Pere i passa per l’Anna, la Mireia i la Rosa. Rosa Porquet i Prat: la del CAE, sí! Més de mitja vida compromesa amb l’educació no formal. La Rosa, que és de 1972, va estudiar als Infants i després, seguint el periple de les monges del Sagrat Cor, acabà la primària a la nova escola de la Parada. I, un cop de roc més ençà, va enllestir BUP i COU al Pius Font i Quer. Sense ensurts, al caps dels cursos reglamentaris es llicenciava amb 23 anys en Pedagogia a l’Autònoma. Fet i fet, una bona noia, transparent i riallera, a qui molts anys abans l’atzar havia dut de colònies amb l’esplai de Vic-Remei, potser perquè allà el seu cosí hi feia de monitor. L’experiència va tenir els aires d’un episodi iniciàtic, a Joanetes: —«Recordo que l’endemà d’haver tornat vaig necessitar telefonar a tots els companys de colònies perquè ja els trobava a faltar!». La Rosa no se’n sabia avenir, i a partir d’aleshores seguí entusiasmada un itinerari com a nena, com a noia i com a monitora també. Fins que va acabar la carrera i li va sortir la possibilitat de fer cursos al CAE per als futurs monitors. Cal recordar que ja no se n’ha mogut? D’això ara en fa 25 anys, i en aquest temps hi ha pogut fer de tot i força però, molt especialment, dues dècades com a responsable de formació. Després també va estudiar Psicopedagogia, es va casar, se’n va anar a viure a Santpedor i hi va tenir dues criatures. I entre una cosa i una altra encara avui, com l’endemà de Joanetes, la trobareu convençuda del potencial que té educar en el lleure, un espai ideal per adquirir les competències bàsiques que ara mateix també el sistema escolar reclama. Amb l’única pega que, atès que es tracta d’educació no-formal, es fa molt feixuc demostrar amb evidències tècnico-administratives els beneficis del mètode davant dels poders públics. Vehement com és, la Rosa reclama aleshores a les administracions que hi vagin, «que vinguin a veure com fem les coses, i s’adonaran que no tot és pot reduir a una qüestió de terminis o la d’un paper en concret». Després es torna a enriolar, i diu que potser és massa emocional, i que sort en té del Nasi Muncunill, que al CAE li fa com de parella, amb un vessant més cerebral. I una cosa porta l’altra: ara s’interessa per la programació neurolingüística, la grafologia o el creixement personal. I al costat dels eneagrames o la crisi dels quaranta-i-tants, us enalteix els dos fills que són l’Oriac i la Bruna. Això, i la pràctica de l’esport, que és molt més que una teràpia, corrent dos i tres cops per setmana: la Rosa ve de fer una altra mitja marató de muntanya i se sent radiant. I se sap forta i entusiasta talment ho són aquells qui cada dia se saben triar camí i, si fos a convenir, drecera i tot.

diumenge, 21 de juliol del 2019

50 anys d'escepticisme a la Lluna

Ja fa dies que se'n parla, però és avui que fa cinquanta anys que un home va trepitjar la Lluna. Jo, com tots els nens i nenes d'aquella època, només recordo les imatges televisives en un blanc i negre més dolent de l'habitual encara, i els noms dels tres herois americans, Amstrong, Aldrin i Collins. Però sobretot allò que recordo són les paraules del meu avi Josep, fullejant el diari —a cals avis encara no tenien televisió. L'home se m'adreçà directament, i sense manies em va fer saber que tot allò no era cert. "No t'ho creguis pas, Ramon, és tot mentida". Però, i les notícies, i les fotos, i els coets? De debò era mentida? El meu avi va provar d'argumentar algun aspecte més científic com ara que la Lluna, la superfície de la Lluna, "cremava". Li ho havia explicat el seu mestre —l'únic que va tenir, el sr. Malé de les Escodines. No em semblava gaire convincent, la veritat. Jo només tenia set anys, però el primer que em sorprenia era que el comentari fos exclusiu per a mi. Una deferència que em semblava excessiva en aquell món d'adults... Com que la meva cara devia conservar la imatge del dubte, el meu avi va renunciar al capítol científic i directament va passar a blasmar la credulitat humana, que acostumava a sintetitzar  en una tesi d'aparença imbatible: "Que en són de rucs!". Una tesi que, si bé m'apartava del gruix de carallots que omplen la Humanitat, en realitat em posava en una situació compromesa de creure'l o... callar. Vaig callar, és clar. Però sempre més —quan van arribar les col·leccions de cromos, les pel·lícules...— em va quedar el dubte de si tot plegat era cert, o de si ho era tant com aparentava. En acabat, m'aconsola llegir avui en Josep Ramoneda a l'Ara, descrivint una situació molt semblant, el mateix 21 de juliol de 1969, a Olot. Una senyora gran se li adreça i li pregunta "Vostè que és persona de lletra també s'ho creu?". Ramoneda en fa la prova d'una virtut i un defecte dels humans: "la desconfiança (que ben jugada evita combregar amb rodes de molí) i una passió malaltissa i irrefrenable per les teories conspiratives, reflex de la mandra mental per pensar i afrontar la realitat". En fi, com que m'estimo molt el meu avi Josep Subirana, primitiu i pagès, absolutament terrenal, ho deixaré més en l'àmbit de la desconfiança de la que em sento hereu, i hi afegiré aquesta voluntat de pensar més i afrontar la realitat. Que a vegades costa més que no pas anar —i tornar— de la Lluna.


La foto és de Rams del 64, i és de les poques que tinc del meu avi. El crepat de la meva mare evidencia la certesa d'aquells anys seixanta que ens havien de dur fins a la Lluna. I l'estigma Subirana és aquest posat escèptic que compartim tots tres, com volent dir: "ja pots comptar si han anat a la Lluna, i tant, ja hi pots ben comptar!"

dimarts, 9 de juliol del 2019

Dues copes Àfrica, a la Madeleine

Durant tota la tarda havíem resseguit el centre de París i, quan vam arribar a la plaça de la Madeleine, ja era feta l’hora de sopar. De manera que ens vam entaular en un cafè d’aquells de cantonada i vam demanar dues hamburgueses amb amanida i patates. Era dissabte, i hi havia força gent, però amb la Clara mai ens fa por d’esperar, xerraires com som de mena. I és així que mentre passava l’estona no vaig poder evitar fixar-me, dues taules més enllà i sota un televisor de grans dimensions, l’arribada de dues copes acolorides de fruita que en aquella hora vespral em van semblar francament apetitoses. En el meu francès escolar em vaig adreçar al cambrer per interessar-me sobre aquelles ”coupes" que es feien servir dues senyores a manera de postres. “C’est la coupe Afrique, monsieur!”. Oh! La copa Àfrica! Tot fou escoltar el nom que la meva imaginació ja volava envers l’antic imperi colonial que fou França. La copa Àfrica, doncs, acolorida de verds, grocs i vermells, va fer curta l’hamburguesa i guarniment, mentre la conversa atacava voluntariosament aspectes més analítics, com ara la impossibilitat de mantenir la monumentalitat metropolitana en condicions sense el recurs de l’antic espoli. En fi, el vespre s’ensenyoria de la Madeleine mentre jo, de cua d’ull, provava de repassar l’oferta de postres. Em temia, potser, un preu exagerat, alguna sorpresa, no ho sé, especialment després d’adonar-me que a la llista de postres... la copa Àfrica no hi constava! Es tractava, doncs, d’un combinat llampant ? Intrigat, vaig tornar a inquirir el cambrer, ara demanant si potser la copa Àfrica portava alcohol. “Alcohol?” —s’estranyà l’home. “Non, pas d’alcohol...”. El cambrer aleshores semblà afegir a les meves limitacions idiomàtiques unes greus dificultats d’expressió. El cas és que, per no allargar-ho, immediatament vaig fer la comanda: —“Doncs, si us plau, porti’ns dues copes Àfrica”. —“Què diu que vol? Dues... copes Àfrica?”. —“I doncs, sí, com les de les senyores!”. El cambrer quedà perplex abans de riure obertament. Les senyores havien pres una “salade de fruits” i, pel que fa a la “meva” copa d’Àfrica... era la que es jugava a la pantalla de cinquanta polzades que tenien aquelles clientes sobre el cap. Egipte contra República Sudafricana, futbol de tota la vida. Eren els darrers minuts, i van guanyar els meridionals per un a zero. El titular subratllava que Egipte, per primer cop a la història, no havia arribat a quarts de final de la Copa d’Àfrica. La mateixa que ens recordava el cambrer cada vegada que passava pel nostre costat: “Coupe d’Afrique... sans alcohol!”. Pel que fa a la “salade de fruits”, francament, ja es veu que no em va semblar gran cosa.

Mengem massa, que deia en Capri. I mengem pels ulls. La il·lustració és un oli immens amb voluntat realista de Leon Lhermitte, Les Halles (1895) exposat al Petit Palais de París.  I la pomposa "salade de fruites" no és sinó u na Macedònia...