dimarts, 9 de juliol de 2019

Dues copes Àfrica, a la Madeleine

Durant tota la tarda havíem resseguit el centre de París i, quan vam arribar a la plaça de la Madeleine, ja era feta l’hora de sopar. De manera que ens vam entaular en un cafè d’aquells de cantonada i vam demanar dues hamburgueses amb amanida i patates. Era dissabte, i hi havia força gent, però amb la Clara mai ens fa por d’esperar, xerraires com som de mena. I és així que mentre passava l’estona no vaig poder evitar fixar-me, dues taules més enllà i sota un televisor de grans dimensions, l’arribada de dues copes acolorides de fruita que en aquella hora vespral em van semblar francament apetitoses. En el meu francès escolar em vaig adreçar al cambrer per interessar-me sobre aquelles ”coupes" que es feien servir dues senyores a manera de postres. “C’est la coupe Afrique, monsieur!”. Oh! La copa Àfrica! Tot fou escoltar el nom que la meva imaginació ja volava envers l’antic imperi colonial que fou França. La copa Àfrica, doncs, acolorida de verds, grocs i vermells, va fer curta l’hamburguesa i guarniment, mentre la conversa atacava voluntariosament aspectes més analítics, com ara la impossibilitat de mantenir la monumentalitat metropolitana en condicions sense el recurs de l’antic espoli. En fi, el vespre s’ensenyoria de la Madeleine mentre jo, de cua d’ull, provava de repassar l’oferta de postres. Em temia, potser, un preu exagerat, alguna sorpresa, no ho sé, especialment després d’adonar-me que a la llista de postres... la copa Àfrica no hi constava! Es tractava, doncs, d’un combinat llampant ? Intrigat, vaig tornar a inquirir el cambrer, ara demanant si potser la copa Àfrica portava alcohol. “Alcohol?” —s’estranyà l’home. “Non, pas d’alcohol...”. El cambrer aleshores semblà afegir a les meves limitacions idiomàtiques unes greus dificultats d’expressió. El cas és que, per no allargar-ho, immediatament vaig fer la comanda: —“Doncs, si us plau, porti’ns dues copes Àfrica”. —“Què diu que vol? Dues... copes Àfrica?”. —“I doncs, sí, com les de les senyores!”. El cambrer quedà perplex abans de riure obertament. Les senyores havien pres una “salade de fruits” i, pel que fa a la “meva” copa d’Àfrica... era la que es jugava a la pantalla de cinquanta polzades que tenien aquelles clientes sobre el cap. Egipte contra República Sudafricana, futbol de tota la vida. Eren els darrers minuts, i van guanyar els meridionals per un a zero. El titular subratllava que Egipte, per primer cop a la història, no havia arribat a quarts de final de la Copa d’Àfrica. La mateixa que ens recordava el cambrer cada vegada que passava pel nostre costat: “Coupe d’Afrique... sans alcohol!”. Pel que fa a la “salade de fruits”, francament, ja es veu que no em va semblar gran cosa.

Mengem massa, que deia en Capri. I mengem pels ulls. La il·lustració és un oli immens amb voluntat realista de Leon Lhermitte, Les Halles (1895) exposat al Petit Palais de París.  I la pomposa "salade de fruites" no és sinó u na Macedònia...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada