Ja fa dies que se'n parla, però és avui que fa cinquanta anys que un home va trepitjar la Lluna. Jo, com tots els nens i nenes d'aquella època, només recordo les imatges televisives en un blanc i negre més dolent de l'habitual encara, i els noms dels tres herois americans, Amstrong, Aldrin i Collins. Però sobretot allò que recordo són les paraules del meu avi Josep, fullejant el diari —a cals avis encara no tenien televisió. L'home se m'adreçà directament, i sense manies em va fer saber que tot allò no era cert. "No t'ho creguis pas, Ramon, és tot mentida". Però, i les notícies, i les fotos, i els coets? De debò era mentida? El meu avi va provar d'argumentar algun aspecte més científic com ara que la Lluna, la superfície de la Lluna, "cremava". Li ho havia explicat el seu mestre —l'únic que va tenir, el sr. Malé de les Escodines. No em semblava gaire convincent, la veritat. Jo només tenia set anys, però el primer que em sorprenia era que el comentari fos exclusiu per a mi. Una deferència que em semblava excessiva en aquell món d'adults... Com que la meva cara devia conservar la imatge del dubte, el meu avi va renunciar al capítol científic i directament va passar a blasmar la credulitat humana, que acostumava a sintetitzar en una tesi d'aparença imbatible: "Que en són de rucs!". Una tesi que, si bé m'apartava del gruix de carallots que omplen la Humanitat, en realitat em posava en una situació compromesa de creure'l o... callar. Vaig callar, és clar. Però sempre més —quan van arribar les col·leccions de cromos, les pel·lícules...— em va quedar el dubte de si tot plegat era cert, o de si ho era tant com aparentava. En acabat, m'aconsola llegir avui en Josep Ramoneda a l'Ara, descrivint una situació molt semblant, el mateix 21 de juliol de 1969, a Olot. Una senyora gran se li adreça i li pregunta "Vostè que és persona de lletra també s'ho creu?". Ramoneda en fa la prova d'una virtut i un defecte dels humans: "la desconfiança (que ben jugada evita combregar amb rodes de molí) i una passió malaltissa i irrefrenable per les teories conspiratives, reflex de la mandra mental per pensar i afrontar la realitat". En fi, com que m'estimo molt el meu avi Josep Subirana, primitiu i pagès, absolutament terrenal, ho deixaré més en l'àmbit de la desconfiança de la que em sento hereu, i hi afegiré aquesta voluntat de pensar més i afrontar la realitat. Que a vegades costa més que no pas anar —i tornar— de la Lluna.
diumenge, 21 de juliol del 2019
50 anys d'escepticisme a la Lluna
Ja fa dies que se'n parla, però és avui que fa cinquanta anys que un home va trepitjar la Lluna. Jo, com tots els nens i nenes d'aquella època, només recordo les imatges televisives en un blanc i negre més dolent de l'habitual encara, i els noms dels tres herois americans, Amstrong, Aldrin i Collins. Però sobretot allò que recordo són les paraules del meu avi Josep, fullejant el diari —a cals avis encara no tenien televisió. L'home se m'adreçà directament, i sense manies em va fer saber que tot allò no era cert. "No t'ho creguis pas, Ramon, és tot mentida". Però, i les notícies, i les fotos, i els coets? De debò era mentida? El meu avi va provar d'argumentar algun aspecte més científic com ara que la Lluna, la superfície de la Lluna, "cremava". Li ho havia explicat el seu mestre —l'únic que va tenir, el sr. Malé de les Escodines. No em semblava gaire convincent, la veritat. Jo només tenia set anys, però el primer que em sorprenia era que el comentari fos exclusiu per a mi. Una deferència que em semblava excessiva en aquell món d'adults... Com que la meva cara devia conservar la imatge del dubte, el meu avi va renunciar al capítol científic i directament va passar a blasmar la credulitat humana, que acostumava a sintetitzar en una tesi d'aparença imbatible: "Que en són de rucs!". Una tesi que, si bé m'apartava del gruix de carallots que omplen la Humanitat, en realitat em posava en una situació compromesa de creure'l o... callar. Vaig callar, és clar. Però sempre més —quan van arribar les col·leccions de cromos, les pel·lícules...— em va quedar el dubte de si tot plegat era cert, o de si ho era tant com aparentava. En acabat, m'aconsola llegir avui en Josep Ramoneda a l'Ara, descrivint una situació molt semblant, el mateix 21 de juliol de 1969, a Olot. Una senyora gran se li adreça i li pregunta "Vostè que és persona de lletra també s'ho creu?". Ramoneda en fa la prova d'una virtut i un defecte dels humans: "la desconfiança (que ben jugada evita combregar amb rodes de molí) i una passió malaltissa i irrefrenable per les teories conspiratives, reflex de la mandra mental per pensar i afrontar la realitat". En fi, com que m'estimo molt el meu avi Josep Subirana, primitiu i pagès, absolutament terrenal, ho deixaré més en l'àmbit de la desconfiança de la que em sento hereu, i hi afegiré aquesta voluntat de pensar més i afrontar la realitat. Que a vegades costa més que no pas anar —i tornar— de la Lluna.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Ai els avis que teniem!! Ja m'agradaria a mi ser recordat com a avi la meitat del record que tinc del meu avi Manel!
ResponEliminaGràcies pel teu record.