Cela i la desobediència

Tot i ser juliol, i sentir llunyans els dies d'institut, encara hi continuo pensant. M'han arribat els horaris, i preparo algunes lectures del proper curs amb un primer maldecap, això és, com connectar els alumnes de literatura amb Maragall, ara que tenim programat Visions i cants. Fra Garí o el comte Arnau! Suposo qu la redempció per amor podria trobar en les seves trajectòries algunes fites on orientar-se. Però parlar de pecat, de contenció dels sentits o del memento mori (*)...  No ho sé, però està clar que ho tornarem a provar, com ho provem amb la Mila de Solitud, o la Carola Milà de la Capmany. Com la noia del Dimecres de cendra: estem fets per a viure, no per renunciar a la vida! Amb errades, revolts i desenganys. Amb ganes de canviar les coses...

Ara només caldrà amanir-ho, i em penso que ja en tinc ganes. I mentrestant —i ara vegeu si vé a tomb!— m'arriba un retall de l'Ara criatures de dissabte passat, on Jaume Cela parla de "Pedagogia de la desobediència". Sencer, el podeu llegir aquí. Però jo en tindré prou amb conservar un parell de fragments i l'epíleg, que ens diu que aprendre a desobeir "serveix per a casa, per a l’institut, per a l’espai juvenil, per a les administracions, per al món econòmic i per a l’organització política". Perquè a vegades cal desobeir. I perquè segur que cal acceptar la desobediència dels nostres adolescents, imprescindible per higiene mental, sentit crític i maduresa. I perquè els educadors també la pifiem sovint! O volem uns futurs ciutadans passius i acrítics? En Cela ho planteja així:

"Quaranta anys entre adolescents, educant-los perquè mantinguin el desig de canviar el món, em donen certa autoritat. Enmig del caos de discursos polítics que ens domina, he sentit pares que volen fills radicals però que no llegeixin el marxisme; que vagin a fer la revolució de moda però sense ficar-se en embolics; que siguin radicals a fora però submisos a casa; que contestin una part de la societat però no discuteixin la riquesa de la família, etc. Pares i autoritats que volen fills i ciutadans revolucionaris a mida. Adults oblidant que l’educació és incompatible amb la hipocresia i la incoherència.
     No es pot fer trampa. Educar en la desobediència té unes característiques irrenunciables. Fem que l’adolescent descobreixi les injustícies contra les quals cal manifestar el desacord, però no tan sols les que l’afecten sinó també les que afecten els que són al seu voltant, i no només els que són dels seus. Desobeir perquè ningú sigui explotat. Mirem que no sigui un simple sentiment reactiu sinó que trobi les raons, argumenti el perquè, imagini com podria ser. Desobeir per la incoherència de les normes, per l’autoritat imposada, per la manca de voluntat adulta de saber què en pensa ell o ella. Parlem de les seves maneres de contestar i discutim si tot s’hi val o no. Després d’acceptar que la majoria de les seves maneres d’actuar en contra seran incòmodes per als adults, deixem clar que existeixen dos criteris irrenunciables. No poden exigir l’acompliment dels seus drets vulnerant els drets d’un altre. I quan actuïn saltant-se les lleis que troben injustes, hauran d’assumir-ne les conseqüències amb responsabilitat."

La foto és amb els alumnes de 1r i 2n d'Animació Sociocultural, en una sortida de primavera a Montserrat. Per descomptat que ell no és Fra Garí, però el xoc entre uns nois i noies "amb els ulls plens de terra" i la voluntat espiritual acostuma a ser recordada. Sense por ni pecats. Perquè tampoc és fàcil desobeir.

(*) Memento mori: recorda que moriràs! Com que ahir precisament es va morir Rutger Hauer — el famós replicant de Blade Runner— he recuperat la pel·licula i ara rumio si no seria prou adient per començar el curs i Maragall. Ho recordeu? "He vist coses que els humans no podrien creure ... Atacar naus en flames més enllà d'Orió ... He vist raigs C brillant a l'obscuritat prop de la porta de Tannhäuser ... Tots aquests moments es perdran en el temps, com ... les llàgrimes sota la pluja. Temps de morir."  Per al crític de cinema Mark Rowlands es tracta del monòleg sobre la mort més emotiu en la història del cinema. Per als més llargs, gentilesa de Wikipèdia, la versió anglesa: "I've seen things you people wouldn't believe... Attack ships on fire off the shoulder of Orion... I watched C-beams glitter in the dark near the Tannhäuser Gate... All those moments will be lost in time, like... tears in rain. Time to die."