dissabte, 17 d’agost de 2019

Cinc dies de juliol pel Pallars Sobirà

No sé qui de la colla va portar la idea, però de seguida em va atraure: cinc dies pel Pallars Sobirà a partir d'una revisió del viatge a peu que van fer l'any 1956 Josep Maria Espinàs i Camilo José Cela. Perquè, tot i que  sovint dic que no m'agrada caminar, vull dir que no m'agrada caminar per caminar. Ara bé, si s'ha d'anar a algun lloc, camino com el que més. Aquest cop es tractava de passejar pel Pallars Sobirà: pobles i paisatges. Gent. Història, art, literatura, botànica i geologia, de tot una mica, segons qui xerra, que de xerrar tots quatre ho podem fer una estona llarga... En fi, ja es veu que la trama literària a mi em feia d'esquer, i a més a més, l'empresa que hi ha al darrera (Ramat de camins) deixava un amplíssim marge en la tria del recorregut. De fet, de les tres propostes que fan habitualment, nosaltres ens en vam confegir una de pròpia sense que hi hagués cap mena de problema.

Divendres, 12 de juliol. De Manresa a Llavorsí tot just vam aturar-nos per estirar les cames al santuari d'Arboló, per allò de certificar l'entrada al Pallars Sobirà, passat Gerri de la Sal. Després, a Llavorsí, a l'hostal la Noguera només hi vam trobar amabilitat i facilitats, inclòs l'esmorzar de l'endemà, matiner i memorable. Allà a Llavorsí, ja ens havíem endinsat en les pàgines de la revisió del viatge d'Espinàs i Cela que n'ha fet Núria Garcia Quera, Nou viatge al Pirineu, (Sensus, 2012). En Jordi Griera exercia de lector a la mateixa plaça de Llavorsí i el text de seguida se'm va fer imprescindible. També al cambrer que, a l'hora de pagar, es va interessar per la referència bibliogràfica: "Demà me'l compro!". Nosaltres no li podíem pas deixar...

L'endemà amb la primera estricada encara em vaig animar més, incorporant la qüestió del front de la guerra a la reconstruïda Tírvia, on vam trobar el primer de molts interlocutors. La guerra, i encara després la Dirección General de Regiones Devastadas y Reparaciones hi va fer un trist paper —la primera església refeta va fer figa— i en més d'una façana s'hi conserven restes de metralla. En fi, de Tírvia passant per l'ermita del Roser, vam seguir cap a Araós, Ainet de Besan i Alins, remuntant la vall d'Àreu, que és on vam fer nit, a l'Hotel Vall Ferrera. A Àreu —un dels dos pobles catalans que no tingué cap candidat a les darreres municipals— el poble envelleix irreversiblement però tots els vilatans us atenen sempre amb bona conversa. Diguem que el sopar va ser també esplèndid, tant, que fins em va costar acabar-me la llonganissa a la brasa!

Diumenge vam enfilar els 1000 metres de desnivell des d'Àreu fins al collet de Tudela, per canviar de vall, cap a la de Cardós. La pujada va ser prou ràpida —un parell d'hores i mitja— però al capdamunt no hi vam trobar les vistes que totes les guies prometen, per mor d'una boira densa. Si més no refrescava, perquè la calor que vam passar era gran. El descens, per Ginestarre, tingué l'al·licient del taller tèxtil que fa més de vint anys hi va instal·lar Rosa Maria Tejedor, GinestArt. I encara després el seu company s'avingué a obrir-nos l'església, d'un absis magnífic —i sí, l'original és al MNAC. Vam poder parlar de neu, d'escoles i de fronteres i contraban. La nuvolada i uns trons que al capdavall no van ser res, ens van fer seguir cap a Esterri de Cardós i Arrós i, després d'un àpat de manteniment —no goso dir-ne dinar— ens vam arribar dalt d'un jeep a Ribera de Cardós.

A Ribera, l'Hotel Cardós ens va acollir amb la singularitat pròpia de l'establiment, fonamentat en una col·lecció de col·leccions. El propietari ho recull tot amb voluntat museística i el resultat és una mena de Cafarnaüm amable, on sobresurten els pessebres però, també, una bibiloteca generosa d'espai i títols. L'establiment es veu que ha comptat amb un estadant de la categoria de Ramon Solsona, i el propietari assevera que allí mateix va començar a escriure la novel·la Allò que va passar a Cardós. Si voleu, a la mateixa recepció us en ven un exemplar en edició de butxaca, cosa que vaig declinar tot i  regraciar-li, atès que a casa ja el tenim. Encara més: va resultar que tots quatre l'havíem llegit. Oh! Aleshores sortí tot, la història, els civils, totes les galeries subterrànies de la hidroelèctrica i... el final. El final de la novel·la que no acaba d'agradar —al propietari menys, amb una vehemència que em va sorprendre. Sigui com sigui, voltar món i parlar de llibres és un plaer indescriptible. I com que la tarda era llarga, prescindint del reclam d'una piscina, em vaig entretenir amb un volumet que el mateix hoteler em va fer a mans: Maleïda, un llibret de Bernat Gasull publicat el 2016 que ressegueix les passes de Jacint Verdaguer en el seu viatge de 1882 pel Pirineu: feia quatre dies que se n'havia estrenat el documental, també a Manresa, i em vaig arrapapar en un sofà de la gran biblioteca.

Gasull, exhumant llibretes del propi Verdaguer que conserva la Biblioteca Nacional de Catalunya, refà el seu viatge de l’estiu de 1882: l'autor volia pujar la Maleïda —Aneto— però sobretot trepitjar el Pirineu, de cap a cap i a peu, per escriure Canigó. El viatge començà a la Seu d’Urgell, al peu del Cadí, i passa per Sant Joan de l’Erm, les comes de Rubió i el pic de Salòria, Tor i la Vallferrera, la vall de Cardós, Esterri d’Àneu... i cap a la Val d'Aran. A mi, però, ja se m'havia fet l'hora de sopar i abans de fer un tomb pels búnquers d'entrada a Ribera —l'obsessió del general Franco era malaltissa, de totes totes— vaig tornar el volumet al propietari sospesant la follia verdagueriana d'emprendre aquests recorreguts amb un equipament rudimentari, la sotana arromangada, uns guies sovint poc experts i cartografia gairebé inexistent. Ras i curt, amb GPS, Quètxua i Goretex, les descobertes d'avui són molt més amables i a preus democràtics.

Dilluns 15 vam passar de la vall de Cardós a la d'Àneu, pel coll de la Bana i, de baixada, per Estaron i Sant Pere de Burgal, fins arribar a Escaló. Tot plegat sis hores llargues que exigeixen una certa disciplina mental: més que superar desnivells, que hi són, compta la resistència. Per sort el camí fou pròdig en cirerers tan abandonats com els vilars que travessàvem. I en el meu cas el premi era el monestir de Sant Pere de Burgal, el de Jo confesso, de Jaume Cabré: m'hagués agradat també sentir-me rebut pel germà Julià de Sau, el mateix que havia estat fra Miquel dominicà, aquell qui amb la Capsa Sacra ben agafada tancà el monestir després de segles de missa i cants diaris... Si més no, la instal·lació contemporània permet observar a distància el conjunt de pintures que reprodueixen les originals del Mestre de Pedret—exacte, al MNAC— i també una certa idea del conjunt monàstic. Després, a casa, recupero el fragment cabrerià que em ballava pel cap tota l'estona, el confiteor. Això és, el jo confesso.

«Per asserenar-se, per dir adéu de manera definitiva a tants anys de vida benedictina, entrà a la capella monacal. S'agenollà davant l'altar, aferrat a la Capsa Sacra. Per últim cop a la vida va mirar les pintures de l'absis. Els profetes i els arcàngels. Sant Pere i sant Pau, sant Joan i els altres apòstols i la Mare de Déu lloant, amb tots els arcàngels, el sever Pantocràtor. I va sentir-se culpable, culpable de l'extinció del petit monestir de Sant Pere del Burgal. I amb la mà lliure es colpejà el pit i va dir confiteor, Domine. Confiteor, mea culpa. Deixà la Capsa Sacra a terra i s'inclinà fins a besar el sòl que tantes generacions de monjos havien trepitjat en lloança del Déu totpoderós que el contemplava impassible.» 

Pel camí havíem fet net d'aigua i —amb la culpa, amb la culpa, amb la grandíssima culpa....— a Sant Pere del Burgal no hi vam trobar cap font. Tant se val, al cap de poca estona arribàvem a Escaló, a l'Hotel Castellarnau per a major detall, amb la piscina municipal al costat: hi vaig buidar tres ampolles de vichy en poca estona i aleshores em va semblar que recuperava l'esperit i la pau. Érem a la vall d'Àneu i a la tauleta de nit, el llibre de Ferran Rella oferia companyia de la bona: El Pallars Sobirà. Amb ell vaig arrodonir la preparació de l'endemà dimarts, que feia cap a dos pobles d'alçada, Estaís i Jou, cap a la banda d'Espot. A Estaís tot just vam ensopegar amb un bon home, cofoi de viure encimbellat al Pirineu: "Estaís, baixant del cel, el primer pis". En fi, després de carenar cap a Jou vam davallar altre cop fins la Noguera Pallaresa per la Guingueta i, ara pel costat dret, arribar a Escalarre —dinar i migdiada: un poble consirós com mitja comarca, atès que aquells dies s'hi havia d'haver celebrat el festival de música que les autoritats finalment no van autoritzar. Enmig de tantes expectatives perdudes i reserves anul·lades, sota un sol sec vam rematar la tarda cap a Esterri d'Àneu, evitant la carretera, i pujant i baixant com desesperats fins arribar al pont, i d'allà a l'Hotel Trainera, talment en Cela i Espinàs. En Ferran Rella, ànima cultural de la vall i fill de casa Foro, no era al poble —tots fem vacances!— però totes les visites prèvies que ja hi havia fet en companyia seva van omplir el sentit de la passejada nocturna.

I anem per enllestir-ho: el darrer dia, com a cirereta, quedava pujar fins al Port de la Bonaigua. Set hores, tot costa amunt. Amb aquell sentiment de ser al darrer dia, vam atacar amb força cap a València d'Àneu i després el refugi de Gendar de Sorpe, temps ha un bar de l'antiga carretera a la Vall d'Aran. Reposats i frescals vam travessar magnífics boscos d'avets i encara ens encantàrem al formidable salt de Comials. Aigua avall! I poc després del migdia ja érem al santuari de la Mare de Déu de les Ares. Puc dir que ens vam entaular al refugi? I sí, faltaven encara vora 300 m. però l'escudella fumejava i la brasa semblava superior. Que ho fou, no he pas d'enganyar ningú. Enriolats vam acordar que això, que del Port de la Bonaigua cap a Salardú potser ho faríem un altre any. I que tant se val que celebréssim aquests sis estius trescant. I que si de cas ja podíem anar parlant del setè. I que si són verdes, si són madures, el que havíem de fer després del cafè era anar a buscar corrent el cotxe que dormia a Llavorsí, si volíem arribar a sopar a Manresa. Cosa que vam fer amb la més gran de les naturalitats i amb l'ajuda d'un taxista d'aquells que per un preu raonablement mòdic—amablement i puntual— ens proporcionava a tots quatre Ramat de camins. Que quedi consignat, doncs, tot plegat per al record.

El Sant Pere de la foto no pot pas ser el de Burgal: vaig fer la foto des del mòbil i la proximitat només era pensable a Ginestarre. Això sí, tot obra del Mestre de Pedret. Tan bonic com impressionant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada