Al cap dels anys, Nadal per mi és també el comiat del meu pare -un final breu enllestit per cap d'any, ara en fa tot just nou. Torna Nadal, doncs, i enmig de la faramalla també torna el meu pare per anar a buscar els reis de la Pirelli, per destapar el xampany, per veure'l fer i fer fer els Pastorets, per sentir-lo cantar nadales gairebé fins el darrer vespre… Ahir, entre els presents del tió, Camp de Bard, un llibre de Ponç Pons, amb una carta de Nadal al pare que m'atordeix -i m'aconsola.
Carta de Nadal a mon pare
Ponç Pons
Mai vaig ser caçador. M'agradava venir
a Biniguarda amb tu per veure córrer es cans
o fer cantar perdius. Quan tornàvem a Lô,
caminant i d'enfora sentíem tocar
ses campanes, el món era alegre i segur
perquè em daves sa mà pes camí de sa vida.
A ca nostra, amb ma mare pendents des fogons,
trobàvem es germans i era gust i érem molts
i sopàvem tots junts i escoltàvem sa ràdio.
Es dissabtes fosquet em rentava en un còssil
i després tu em servaves en un balancí.
Amb humil fe de pobres em deies «Poncet,
un dia serem rics. Tenim terra a l'Havana!»,
però a jo m'era igual perquè et tenia a tu
que omplies de bondat amb ets ulls blaus sa casa.
Vaig esser es més petit i es que et va escoltar més
quan contaves històries de bruixes i dracs
o rallaves amb por de sa Guerra Civil.
Mentre tu molts de vespres tornaves cansat
de sa fàbrica i feies hores extres dret
tallant peces de pell dalt sa cambra fins tard,
jo llegia embambat tots es llibres antics
d'aquell oncle famós, parent teu, que va ser
confessor de dos papes i ecònom de Roma.
Sempre et vaig satisfer. Duies un davantal
i et posaves es llapis de marcar a s'orella.
Jo et venia d'al·lot a veure a Ca's Toribios
i em besaves content i es mostatxos picaven.
Quan es sou, que era magre, es fonia a un pot buit
tu abraçaves ma mare i amb gest animós
li somreies: «Maria, tot ho aclarirem!»,
i ella ho va aclarir tot i vam créixer feliços.
Mos vas fer menorquins i amb s'exemple des fets
mos vas dir i ensenyar que hem de ser bona gent.
No te perdis pel camp. En sentir ses campanes,
quan ja s'hagi fet fosc i tu tornis tot sol
pes camins de sa mort, jo et donaré sa mà
i vindré as teu costat perquè em contis històries
o em rallis sense por de la Guerra Civil.
Esper que estiguis bé i al cel hi hagi diaris,
i puguis caçar molt i passar de política.
Si veus Déu conta-li que no va aclarir res,
que hi ha guerres i fa feredat com va el món.
Es Nadals me són trists i és com si es betlem
de ca nostra hi faltés s'alegria d'antany.
Ses estrelles s'han fus i cap pastoret riu.
Sempre tenc com un corc que em roega i fa mal.
Des que te'n vas anar sent es pes d'un gran buit
i no vull que te moris, mon pare, mai més.
diumenge, 27 de desembre del 2015
dijous, 24 de desembre del 2015
Cinc anys de Nadal al Catà
El Nadal, al Catà! Ahir vam omplir els Carlins una altra vegada. Al matí amb tota la canalla de l'institut. I al vespre amb mes de 400 pares i convidats, que fins l'amfiteatre ens va caldre. Cinc Nadals al Catà que han estat cinc anys d’assaigs i d’estrenes, cinc anys treballant amb els nanos fins a perdre-hi la paciència -i recuperar-la bon punt s’acaba l’espectacle. Cinc anys per demostrar que aquest és un projecte que ensenya i educa, i que els nostres nois i noies no l’obliden perquè es construeix des de la seva voluntat i protagonisme. I amb molt d’amor, que és l’emoció que tots sentim un cop som dalt de l’escenari. Cinc anys de Nadal al Catà i al cap ja hi bull la sisena edició. Amb Llucifer i des d'ara, també amb en Llusifó. Amb la novetat de dues professores sumades als pecats capitals: ja estem buscant candidates per al 2016!
I jo porto l’alegria
d’aquells pecats entre pèls:
vinc de la perruqueria,
no ho veieu? Pecat excels!
I jo duc el pecat a la boca!
Amb l’excusa de l’anglès
us faig voltar per Europa
i, què apreneu? Anatomia, res més!
I jo porto l’alegria
d’aquells pecats entre pèls:
vinc de la perruqueria,
no ho veieu? Pecat excels!
I jo duc el pecat a la boca!
Amb l’excusa de l’anglès
us faig voltar per Europa
i, què apreneu? Anatomia, res més!
Etiquetes de comentaris:
Cultura popular,
Ins Guillem Catà,
Manresa
dimecres, 16 de desembre del 2015
ERC, un Nadal expectant
Aquest vespre hem fet reunió de l'executiva d'ERC Manresa i com cada mes, abans del Ple municipal, l'hem fet oberta a militants i simpatitzants. Ambient distès: som a la recta final de la campanya pel 20D i, també, estem acabant un període marcat per l'acord de governabilitat amb CDC, a Manresa, i ens sembla que els propers mesos n'obrirem un de nou, més compromès. Hi ha hagut preguntes, és clar, sobre les converses amb Junyent, Llobet i Serracanta; s'han pronunciat diverses reflexions i algunes idees més per avançar. En acabat, l'olor de Nadal s'ha fet seva la reunió. Ho consigna aquesta foto del Joan Lluís Santolària que em retrata amb en Manel Tàpia. Sigui com sigui, ens preparem per un tombant d'any carregat d'expectatives i potser les de Manresa són ara mateix les més madures. Per fixar la posició, avui a les pàgines de Regió7, ho explico així:
ERC Manresa, estem a punt
Ara fa pocs dies, l'alcalde de Manresa va presentar el Pla de Ciutat 2015-2019, elaborat conjuntament amb el grup municipal d'ERC, en compliment d'un dels punts de l'Acord d'investidura i governabilitat signat l'11 de juny. En el mateix acte Junyent, Estefanell i Llobet feien balanç del treball entre les dues forces polítiques, i en destacaven la voluntat d’aprofundir en polítiques socials i per a la igualtat, en la participació ciutadana i la transparència, en promoció econòmica i foment de l'ocupació, en l’impuls al centre històric, la millora de l’espai urbà i la mobilitat i, encara, la de fer entre tots una ciutat més sostenible.
Ara fa pocs dies, l'alcalde de Manresa va presentar el Pla de Ciutat 2015-2019, elaborat conjuntament amb el grup municipal d'ERC, en compliment d'un dels punts de l'Acord d'investidura i governabilitat signat l'11 de juny. En el mateix acte Junyent, Estefanell i Llobet feien balanç del treball entre les dues forces polítiques, i en destacaven la voluntat d’aprofundir en polítiques socials i per a la igualtat, en la participació ciutadana i la transparència, en promoció econòmica i foment de l'ocupació, en l’impuls al centre històric, la millora de l’espai urbà i la mobilitat i, encara, la de fer entre tots una ciutat més sostenible.
Es tancava així un període d’assaig i reconeixement entre el treball d’ERC i CDC, fonamentat en 24 punts que havíem pactat públicament a l’estiu. I tal com ens vam comprometre aleshores, si aconseguíem que aquest projecte es reflectís al pressupost 2016, ens plantejaríem també d’incorporar-nos al govern de la ciutat. Per això, aquest novembre, després d’avaluar l’evolució dels d’acords, l’executiva i el grup municipal d'ERC vam acordar que podríem fer costat a l'equip convergent. La decisió no era senzilla, encara menys quan fa sis mesos havíem evitat una entrada precipitada, que hagués nascut plena de desconfiança per ambdues parts. Ben al contrari, durant aquest temps hem anat treballant plegats en reunions setmanals, compartint criteris, discutint mesures i acostant propostes, tal i com reflecteix l’esborrany de pressupostos per a 2016.
A ERC sempre ens hem sentit compromesos amb la ciutat, encara més ara, amb un equip de set regidores i regidors. Per aquest motiu entenem que ha arribat el moment de fer nous passos, malgrat un escenari encara restrictiu. No pas per falcar l’estabilitat del govern municipal molt minoritzat ni, encara menys, amb una voluntat ornamental. Ens arromanguem com el que més i hem ofert la nostra incorporació des del coneixement i la generositat, participant a totes les àrees i proposant responsabilitats creuades entre CDC i ERC en cadascuna d’elles. Un sol govern. Perquè l’objectiu no pot ser el de controlar àmbits municipals a favor d’uns o altres sinó el d’avançar plegats en tots aquells objectius i estratègies que ja hem acordat, aprofitant les inclinacions i capacitats de cadascú, sintetitzant programes. I això és més que sumar coneixement i oportunitats: això multiplica les possibilitats d’avançar en la transformació de Manresa.
Deixem enrere més de tres dècades de distanciament i recel. Però els resultats, des d’aquest estiu, avalaven l’entesa, per molt difícil que semblés a cop d’ull. Manresa s’ho val, com s’ho val el moment apassionant que el país viu. I doncs, l’acord que remodelarà el cartipàs té bones perspectives i estem segurs que, després de pactar els pressupostos, el proper mes de gener pot ser ja una realitat. Al capdavall, doncs, només voldria expressar, en nom d’Esquerra, que hi sabrem ser amb generositat, i disposats al major esforç possible si la nostra oferta rep la confiança i la complicitat esperada. Perquè estem a punt, i en tenim ganes.
Ramon Fontdevila i Subirana
President d’ERC-Manresa
A ERC sempre ens hem sentit compromesos amb la ciutat, encara més ara, amb un equip de set regidores i regidors. Per aquest motiu entenem que ha arribat el moment de fer nous passos, malgrat un escenari encara restrictiu. No pas per falcar l’estabilitat del govern municipal molt minoritzat ni, encara menys, amb una voluntat ornamental. Ens arromanguem com el que més i hem ofert la nostra incorporació des del coneixement i la generositat, participant a totes les àrees i proposant responsabilitats creuades entre CDC i ERC en cadascuna d’elles. Un sol govern. Perquè l’objectiu no pot ser el de controlar àmbits municipals a favor d’uns o altres sinó el d’avançar plegats en tots aquells objectius i estratègies que ja hem acordat, aprofitant les inclinacions i capacitats de cadascú, sintetitzant programes. I això és més que sumar coneixement i oportunitats: això multiplica les possibilitats d’avançar en la transformació de Manresa.
Deixem enrere més de tres dècades de distanciament i recel. Però els resultats, des d’aquest estiu, avalaven l’entesa, per molt difícil que semblés a cop d’ull. Manresa s’ho val, com s’ho val el moment apassionant que el país viu. I doncs, l’acord que remodelarà el cartipàs té bones perspectives i estem segurs que, després de pactar els pressupostos, el proper mes de gener pot ser ja una realitat. Al capdavall, doncs, només voldria expressar, en nom d’Esquerra, que hi sabrem ser amb generositat, i disposats al major esforç possible si la nostra oferta rep la confiança i la complicitat esperada. Perquè estem a punt, i en tenim ganes.
Ramon Fontdevila i Subirana
President d’ERC-Manresa
dimarts, 15 de desembre del 2015
…i a vegades ens en sortim! (ERC omple el Tori)
Hi ha dies que les coses surten rodones, i avui n'ha estat un. I mira que ho hem patit! Dissabte a la tarda, a Barcelona, a l'acte central d'ERC, amb el Joan Lluís, el Manel i el Miquel Àngel coincidíem en el neguit: i si dilluns no omplim a Manresa? Doncs i tant que hem omplert el Teatre Conservatori! Amb gent de Manresa i gent d'arreu del Bages, tota la platea sencera, amb gent dreta i, de seguida, amb el primer pis i tot. Bones vibracions, molta complicitat, somriures... La Marta Rovira, que arribava cansada d'unes sessions maratonianes per al pacte -o no- entre Junts pel Sí i la CUP s'ha desvetllat de cop. Injecció de moral bagenca! I surava a l'ambient, des der la presentació d'en Jordi Pesarrodona, des que s'ha disparat Mirella Cortès, de Sallent: "No tenim por. Defensarem el vot i el país. I hem de guanyar!". I vinga aplaudiments! En Santi Vidal ha aplanat el camí cap al Senat i ha enumerat les raons d'una presència curta però intensa a Madrid, "per dir-los que no desobeïm, que allò que passa és que obeïm el mandat del poble de Catalunya, que obeïm lleis internacionals, que ja som ciutadans de la República Catalana!". I més i més aplaudiments d'aquests de "Som República" que és el lema de campanya. A continuació un home valent i molt estimat al Bages: Joan Tardà. Ha estat ell qui, apel·lant a l'esforç dels nostres avis i pares, que mai no es van rendir, ha denunciat que "no hi ha solucions espanyoles als problemes de Catalunya". I afinant més encara, no ens ha reclamat comportar-nos com a maulets o segadors, però sí, almenys, "exercir els nostres drets per fundar la República catalana el més aviat possible". I a la recta final, Marta Rovira, en un discurs trenat del primer al darrer mot, per reivindicar aquest mandat democràtic del Parlament, per reivindicar "l'àmbit de consens suficient" per poder resoldre el futur govern del país i recórrer els divuit mesos amb un acord molt transversal i fort. "Però abans, cal tornar a omplir les urnes de vots independentistes que diguin que no ens rendim". Tot el contrari: ens en sortirem! (Més i més aplaudiments). En acabat ha estat Gabriel Rufián qui ha pres la paraula, com a cloenda d'una hora que s'ha fet curtíssima: "Sonrían, hemos venido para ganar". I en Rufián, que té el seu ritme, ho sentencia "porque ya les hemos ganado, les ganamos el 27S, y ellos han perdido, y deben ser demócratas porqué no habrá otro referéndum". Cap més que no sigui el que rubriqui la nostra nova constitució. I vinga aplaudiments! I hem acabat amb la cançó de la campanya i la gent dalt de l'escenari, fent-se fotos i més fotos, que l'acte s'ha allargat mitja hora més. I semblava ben bé que ho teníem a tocar. I que a vegades, després de l'esforç -dels correus, de les trucades, de les parades, dels mercats, dels bànners i dels anuncis, després de la darrera passejada per la fira de Santa Llúcia - doncs això, que a vegades ens en sortim. I si ens n'hem sortit a les municipals i al Parlament; si ens en vam sortir a les europees, ara ens n'hem de sortir el dia 20, per al refotut Congreso. No hi ha marxa enrera ni ens creurem promeses fantasioses! Fem fort l'equip i avancem una darrera passa que és la definitiva. Perquè anirà bé, i si és per ERC, ja no tornarem mai més a Madrid com a súbdits. Som República! I tot plegat haurà valgut molt la pena!!
La foto és d'aquelles de photo-call. Hi falta moooolta gent de Manresa que estava pencant per la platea. Però explica prou bé el moment que vivim. La resta resseguiu-la al Facebook: una munió de fotos per a cada secció local, de la platea des del primer pis, de tots i cadascun dels ponents... Una festa en tots els sentits!
La foto és d'aquelles de photo-call. Hi falta moooolta gent de Manresa que estava pencant per la platea. Però explica prou bé el moment que vivim. La resta resseguiu-la al Facebook: una munió de fotos per a cada secció local, de la platea des del primer pis, de tots i cadascun dels ponents... Una festa en tots els sentits!
Etiquetes de comentaris:
Bregues i batalles,
Cap a la Independència,
E R C,
Manresa
diumenge, 13 de desembre del 2015
Qui no coneix Ana Ballesteros?
Aquest desembre el Pou de la gallina presenta tot de manresans amb parents il·lustres. Sembla mentida! O potser no tant: ja ho diuen que en el nostre món global tots vivim -com a molt!- a sis cercles de Facebook! El que sorprèn, però, és que aquest sisè cercle s'estigui a la nostra ciutat! A veure si serà veritat allò de l'Oleguer Bisbal? "Quan Déu va fer el món, va començar per Manresa…". Ho deixo. En qualsevol cas, a la secció "Qui no coneix…" hi presento l'Ana Ballesteros, una autèntica dinamitzadora de la sardana, a la ràdio i a les noves xarxes socials. La coneixeu oi? No pas de ballar, si no de fer fotos i entrevistes, de viure apassionadament la dansa i tot allò que l'envolta. I de fer-ho amb tanta paciència i rigor com quan, de dilluns a dissabte, obre la seva botiga de roba interior. I amb aquella alegria!
Ana Ballesteros,
sardana viva a les xarxes
Es diu Ana Ballesteros Garriga, i té botiga al barri de la Sagrada Família, a tocar mateix de la parròquia. Confecció i gèneres de punt. Allà l’Ana, hereva de la tradició familiar, hi despatxa roba interior amb el mateix entusiasme que els seus pares ho feien plantant parada a la Muralla. O en uns baixos de lloguer, després, a la carretera del Pont de Vilomara. Ara, però, és ella qui governa l’establiment en un perpetu anar i venir: tan aviat poden ser uns mitjonets per criatura com, punt i seguit, convé presentar un pijama folgat per a una àvia ferma. Però allò que us ha de fer reconèixer-la és, sobretot, la seva passió sardanista, en un lliurament absolut. I això que no s’hi va posar fins els trenta anys, arran d’un curset a l’associació de veïns del barri, amb la Sempre Junts. D’això ara en fa just un quart de segle, i d’aquella experiència ja no n’ha sortit mai més. Començà per participar a les ballades quinzenals de Nova Crida i, mitjançant l’Emili Majó, va fer la colla i amics. En acabat vingué la coneixença d’en Francesc Soler i Mas, i una cosa portà l’altra: de les ballades els dijous d’estiu, del concurs de la Llum... L’Ana era –i vol ser- una dinamitzadora de la sardana. I començà per gravar les audicions amb casset i aviat la vam tenir a la ràdio, recollint estrenes i entrevistes, també. Ja la teniu present? Encara avui, els dimecres de 3 a 4 l’escoltareu a Ràdio Manresa, als Aires de Catalunya, amb la Núria Solé, de conductores. Però encara més, no la recordeu, menuda i amb cabell curt, fent fotos a tort i a dret? Dels rodets de trenta-sis a les actuals digitals, fixeu-vos-hi a qualsevol ballada de Manresa o del Bages, vinga immortalitzar rotllanes! Tan incansable com entre setmana rera el taulell. I aire! Perquè l’Ana vol sardanes vives i viscudes, i en acabat recull imatges de balladors i també de cobles i, sumant milers i milers d’instantànies, avui les penjarà al Facebook –de Nova Crida, de l’Agrupació, al seu mateix! Perquè ningú no es perdi aquest entusiasme ni, encara menys, quedi anònim. Visca!
Es diu Ana Ballesteros Garriga, i té botiga al barri de la Sagrada Família, a tocar mateix de la parròquia. Confecció i gèneres de punt. Allà l’Ana, hereva de la tradició familiar, hi despatxa roba interior amb el mateix entusiasme que els seus pares ho feien plantant parada a la Muralla. O en uns baixos de lloguer, després, a la carretera del Pont de Vilomara. Ara, però, és ella qui governa l’establiment en un perpetu anar i venir: tan aviat poden ser uns mitjonets per criatura com, punt i seguit, convé presentar un pijama folgat per a una àvia ferma. Però allò que us ha de fer reconèixer-la és, sobretot, la seva passió sardanista, en un lliurament absolut. I això que no s’hi va posar fins els trenta anys, arran d’un curset a l’associació de veïns del barri, amb la Sempre Junts. D’això ara en fa just un quart de segle, i d’aquella experiència ja no n’ha sortit mai més. Començà per participar a les ballades quinzenals de Nova Crida i, mitjançant l’Emili Majó, va fer la colla i amics. En acabat vingué la coneixença d’en Francesc Soler i Mas, i una cosa portà l’altra: de les ballades els dijous d’estiu, del concurs de la Llum... L’Ana era –i vol ser- una dinamitzadora de la sardana. I començà per gravar les audicions amb casset i aviat la vam tenir a la ràdio, recollint estrenes i entrevistes, també. Ja la teniu present? Encara avui, els dimecres de 3 a 4 l’escoltareu a Ràdio Manresa, als Aires de Catalunya, amb la Núria Solé, de conductores. Però encara més, no la recordeu, menuda i amb cabell curt, fent fotos a tort i a dret? Dels rodets de trenta-sis a les actuals digitals, fixeu-vos-hi a qualsevol ballada de Manresa o del Bages, vinga immortalitzar rotllanes! Tan incansable com entre setmana rera el taulell. I aire! Perquè l’Ana vol sardanes vives i viscudes, i en acabat recull imatges de balladors i també de cobles i, sumant milers i milers d’instantànies, avui les penjarà al Facebook –de Nova Crida, de l’Agrupació, al seu mateix! Perquè ningú no es perdi aquest entusiasme ni, encara menys, quedi anònim. Visca!
dijous, 10 de desembre del 2015
Dilluns, ERC al Conservatori de Manresa: volem guanyar!
Dilluns vinent, al Teatre Conservatori de Manresa, ERC hi ha convocat l'acte central d'aquesta campanya al Bages. Serà a dos quarts de vuit del vespre i sí, ja sé que ve una mica a repèl. Que fa fred i que la mandra s'enganxa. Es nota prou a l'hora de trobar voluntaris per a les parades! Com es nota a l'hora de fer llista d'apoderats pel 20. Perquè és evident que aquesta és una convocatòria desdagraïda. I amb tot... és tan important!
Cal que en Rufián i en Tardà arribin a Madrid, talment com en Santi Vidal al Senat. I si els hi acompanyés la Mirella Cortès, de Sallent, o la Teresa Sánchez, de Sant Pau, a Manresa, la victòria seria indiscutible. Però sigui quin sigui l'equip resultant, haurà d'anar a Madrid, sí, mal que sigui la darrera vegada. I anar-hi per defensar aquell mandat democràtic que vam decidir el passat 27 de setembre.
Es tracta d'anar a plantar cara davant dels qui es querellen contra les urnes, dels que retallen drets i llibertats i ens impedeixen sortir de la crisi. O, com diria en Tardà, "per marxar d’un Estat que ens va a la contra. Un Estat que treballa pels bancs i les elèctriques i que actua contra els ciutadans. Un Estat que ens prohibeix ajudar els que més ho necessiten". Anem a fer un nou país nou, doncs. Just i net de corrupció, amb la millor sanitat i una educació, un país que doni oportunitats a tothom. Divers i acollidor, obert al món. Amb una economia competitiva de base exportadora i industrial, on tothom pugui guanyar-se la vida dignament. Una República Catalana que mantindrà bons veïnatges enmig d'una Europa que es vol justa i democràtica.
I la mandra que dèiem? Ens l'hem d'espolsar. I espolsar la de tots aquells que el dia 21 s'exclamaran d'haver renunciat al vot. De que servirà aleshores el clam i la contrició? És ara que cal tornar a mobilitzar-se. Ho hem fet mil vegades sota el sol, i ara serà contra el fred. Però hi ha la responsabilitat que avui mateix -retallo de Vilaweb- ens recomana en Pere Cardús: "Si el 27-S va guanyar la independència, algú podia pensar que el 20-D no calia anar a les eleccions espanyoles. Però Catalunya encara no és un estat independent. De ganes d’engegar-ho tot a rodar, en tenim moltes. Però encara cal plantar batalla a tots els racons i fronts on es pugui. Cal aprofitar totes les tribunes i tots els altaveus. El 20-D cal anar a votar independència per evitar que ningú pugui parlar en nom nostre a l’estat espanyol i davant la comunitat internacional. Per comoditat i coherència, em quedaria a casa. Per responsabilitat i ganes de guanyar, caldrà anar a votar".
Fem-ho així i fem-ho bé. Dilluns, us esperem al teatre Consrvatori de Manresa. Dos quarts de vuit del vespre. Gabriel Rufián, Joan Tardà, Santi Vidal, Marta Rovira i Mirella Cortès. Una hora curta, un altre pas endavant!
A la foto, el dimarts de la Puríssima, a Sant Domènec. Tota la humitat del capvespre no tomba en Miquel Leon, ni el Manel, Tapia ni la Teresa Sánchez, que s'estrena com a candidata al Congreso de los diputados. També l'Àngels i la Mariona, el Pep i l'Enric... I tant que ens en sortirem. I amb una rialla sempre!
divendres, 4 de desembre del 2015
20D: Anirem a Madrid per dir-los que som República
Avui, amb un fred que pela, els d'ERC Manresa hem esperat l'inici de campanya al voltant d'una taula amb pizza i xibeca. En tot just sis mesos, les terceres eleccions! I tot i el cansament de l'hora, l'ombra de la decepció, o aquesta rasca pròpia de desembre, encara ens hem aplegat quinze persones per fer tres grups de cartells i un de pancartes. Aviat ens hem animat mentre esperàvem les dotze, sota l'atenta mirada del trio Rufián, Tardà i Vidal multiplicada en centenars de cartells amb suport de propilè. Resoltes les pizzes, ens hem fet algunes fotos, i la colla del centre històric ha començat a desfilar a peu, mentre els altres ens entaforàvem als cotxes. I amunt i avall, aquí posa'ls de dos en dos, aquí un de sol, aquell de cara al semàfor, aquest a tocar de l'escola... Les campanyes en el seu àmbit local tenen veritables artesans de la comunicació política, i es coneixen una ciutat que és feta de fanals estratègics i tanques per empastifar legalment. Els racons de les pancartes, les que quedaran més ben il·luminades, les que potser quedaran més segures…. Mentrestant, comentem les marrades d'aquests dies, l'exasperant lentitud a l'hora d'abordar acords per la independència. Al meu grup hi ha la Teresa Sánchez, que és candidata al Congrés i mai se n'havia vist de tan crespes. La Teresa va néixer a Medina del Campo, a Valladolid, l’any 1946. És una dona gran, a punt de complir els setanta anys, que s'ha passat la vida treballant des que l’any 1962 va arribar a Manresa per entrar a la Fàbrica Nova. És ella qui em fa pensar amb en Joan Tardà: 'Estem a les portes d’una revolució democràtica que tindrà els elements d’una gran revolució social'. Això i, també, que només és possible guanyar sumant a tothom. Ara, doncs, ens cal tornar a fer uns molt bons resultats, i anar a Madrid mal que fos l'útima vegada, i dir-los que aquest cop som nosaltres els que guanyem. Que som a punt de construir la República catalana, la República que hem de deixar als nostres fills com a model de societat més justa, més igualitària i, singularment, més lliure. L'esforç dels que ens han precedit -un esforç tan gran com el de la Teresa, també!- s'ho mereixen. Que és com dir que ens ho reclamen.
La Teresa Sánchez Barrocal, la coneixeiu? La primera per l'esquerra, no podia ser d'altra manera.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)