Tot i fer gairebé nou anys de l'edició catalana, el 2014, no ha estat fins aquest mes d'agost que he ensopegat amb el famós
, de Yuval Noah Harari. Confesso que l'havia deixat una mica de banda, el veia molt gruixut i tothom en parlava tan i tan bé que —ho sento, soc com soc— em feia una mica de mandra capbussar-m'hi. Una
en cinc-centes vuitanta pàgines! Doncs bé, el cert és quan m'hi he posat no he sabut parar, i me l'he llegit a gust i en llargues tirades. Encara més, he de dir que no n'he sortit igual que com hi vaig entrar. Si sempre he tingut la sensació que la meva vida té un punt de desconcert, i sentit dubtós —i de la que mai n'acabo d'estar satisfet, la lectura de Sàpiens no és pas que ho hagi millorat, més aviat el contrari. Però tot i així, li agraeixo totes les preguntes que ens planteja i moltes reflexions que espero recordar per tal que també m'acompanyin en el futur.
El reclam a les cobertes:«
Fa cent mil anys, l’Homo sapiens era un animal insignificant que s’ocupava de les seves coses en un racó de l’Àfrica i compartia el planeta amb almenys cinc espècies més d’humans. El seu paper en l’ecosistema no era gaire més important que el de les cuques de llum o els goril·les. De sobte, però, fa setanta mil anys, un canvi misteriós i profund en les seves habilitats cognitives el va convertir en l’amo del món. Avui dia només hi ha una espècie humana a la Terra. Nosaltres. L’Homo sapiens. Com s’ho va fer l’Homo sapiens per aconseguir extingir la resta de les espècies d’humans i gairebé la meitat dels mamífers terrestres més grans del món? Per què els nostres avantpassats es van reunir i organitzar per crear ciutats i regnes? Com vam arribar a creure en els déus, les nacions i els drets humans; a confiar en els diners, els llibres o les lleis. Per què es van convertir en esclaus de la burocràcia, els horaris i el consumisme? Els humans, som més feliços a mesura que la història progressa? Com serà el nostre món d’aquí mil anys?»
Si encara no teniu ganes de llegir-vos-el, us adjunto un altre dels reclams d'Ed. 62:
El foc ens va fer perillosos
La xafarderia ens va ajudar a cooperar
L'agricultura va despertar la nostra avidesa
La mitologia va instaurar la llei i l'ordre
Els diners van suposar alguna cosa en la qual tothom podia confiar.
Laes contradiccions van crear la cultura
La ciència ens va fer els amos de la creació
Però res de tot això ens ha fet feliços
Les tres revolucions per a l'èxit dels sàpiens
La nostra Revolució Cognitiva, fa 70.000 anys, la Revolució Agrícola que la va accelerar fa 12.000 anys i la Revolució Científica que es va iniciar fa només 500 anys, són les tres grans baules de la tesi de Harari que, ens avisa només començar, «també podria representar perfectament el final de la història i l'inici d'una cosa completament diferent». El llibre, doncs, acabarà amb tot d'interrogants sobre el nostre futur, però de primer ens demana: quin va ser el secret de l'èxit dels sàpiens?
«Malgrat les moltes diferències que s’observen entre les diverses espècies humanes, totes comparteixen unes quantes
característiques definidores. La més notable és que els humans tenen un cervell extraordinàriament gran comparat
amb el d’altres animals. Els mamífers que pesen 60 quilograms tenen de mitjana un cervell de 200 centímetres cúbics. Els primers homes i dones, fa 2,5 milions d’anys, tenien
un cervell d’uns 600 centímetres cúbics. Els sàpiens moderns disposen d’un cervell que oscil·la entre els 1.200 i els
1.400 centímetres cúbics. El cervell dels neandertals era
encara més gran.
El fet que l’evolució seleccionés el cervell més gran pot
semblar-nos una cosa sense cap misteri. Estem tan enamorats de la nostra intel·ligència superior que sobreentenem
que, en el tema de la capacitat cerebral, com més gran millor. Però si això fos així, en la família dels felins també hi
hauria hagut individus capaços de fer càlculs. ¿Per què, en
tot el regne animal, el gènere Homo és l’únic que ha adquirit aquestes màquines de pensar tan descomunals?
El cert és que un cervell gegant suposa una gran despesa per al cos. No és fàcil de transportar, sobretot tenint en
compte que està tancat dins d’un crani enorme. I encara és
més difícil d’alimentar. En l’Homo sapiens, el cervell representa d’un 2 a un 3% del pes del cos però consumeix el 25%
de l’energia del cos quan estem en repòs». Hi ha el cervell , doncs, i hi haurà el llenguatge:
Llenguatge i mites, columna vertebral de la Revolució Cognitiva
«¿Com pot ser que ni tan sols els neandertals —forts, intel·ligents i resistents al fred— poguessin sobreviure al nostre extermini? (...) La resposta més probable és que l'Homo Sapiens va conquerir el món gràcies al llenguatge». Un llenguatge no només per transmetre informació sinó —oh, la literatura!— «la capacitat de transmetre informació sobre coses que no existeixen en absolut». És una de les cites més repetides del llibre: «No podràs convèncer mai un mico perquè et doni un plàtan prometent-li que tindrà tots els plàtans que vulgui després de la mort, al paradís dels micos». Sense bromes: la ficció ens ha permès imaginar coses i fer-ho de manera col·lectiva, i doncs afavorir la cooperació entre un gran nombre d'individuus, fins i tot entre desconeguts. La llegenda de Peugeot —sí, sí, la companyia atomobilística— queda entesa i presentada com una ficció legal. «Perquè la dificultat no consisteix a explicar un conte, sinó a convèncer tothom perquè se'l cregui». Mites. Només així s'explica l'aparició del cristianisme o la Revolució Francesa...
La Revolució Agrícola
Després, a la segona part, vindrà la Revolució Agrícola, amb preguntes tan suggestives com ara «
l’Homo Sàpiens hi va sortir guanyant en passar de recol·lector a agricultor ramader? Com és que les dones han quedat relegades a un paper secundari quan disposen d’habilitats socials que sembla que les fan més aptes per tenir un rol dirigent? El descobriment que l’escorbut es podia combatre menjant fruita va resultar positiu o va impulsar el desastre ecològic a Austràlia i Tasmània? Va ser l’home que va domesticar el blat o va ser el blat que va domesticar l’home?» (extret de
Nosaltres llegim).
També en aquesta part, al capítol La construcció de les piràmides, Harari rebla el concepte d'ordre imaginari, que és que ens modela des del naixement. «Els nostres desitjos personals, per tant, es converteixen en la defensa més important de l'ordre imaginat». Els contemporanis estem modelats pels mites romàntics del XIX, amb els nacionalismes, capitalisme i humanisme, amb l'afegitó del XXI que és el consumisme: «El consumisme ens diu que per ser feliços hem de consumir com més productes i serveis millor». I és clar, aquest ordre imaginari és intersubjectiu —existeix en la imaginació compartida de milions de persones. I amb una sentència final: «No hi ha manera de sortir de l'ordre imaginat. Quan fem caure les parets de la presó i correm cap a la llibertat, en realitat estem entrant en un pati més espaiós d'una presó més gran».
Harari encara farà, abans de presentar-nos la Revolució Científica un repàs a tres ordres, i que són els diners (la moneda és l'únic sistema de confiança creat per l'home que abasta qualsevol cultura) l'ordre imperial (els imperis que expansionen la cultura, com ara els romans amb la llatinització) i l'ordre religiós (un sistema de normes i valors fonamentats en un ordre sobrehumà i que arriben fins al liberalisme, el socialisme o el nazisme...). «El comerç, els imperis i les religions universals han acabat situant gairebé tots els sàpiens de tots els continents en el món global on vivim avui».
La Revolució Científica
La segregació racial, el racisme o la construcció potser massa optimista de l'economia globalitzada són d'altres temes que apareixen al tercer bloc. D'entre ells, la religió capitalista i el funcionament dels bancs —el cercle màgic de l'economia moderna— són pàgines memorables. Sembla una mentida, però el que compta és que tota l'economia hi descansa a sobre! I és per aquesta confiança que crea, que l'economia segueix creixent i prosperant.... Al capdavall, la qüestió dels beneficis i el mite del creixement esdevenen un problema: «Quan el creixement es converteix en el bé suprem i no està restringit per cap altra consideració ètica, pot portar fàcilment a la catàstrofe». L'ètica del capitalisme? Efectivament hi ha hagut senyals positius —esperança de vida, mortalitat infantil, consum de calories…– però no sembla que el pastís econòmic pugui créixer indefinidament ni aprofundint en el consumisme —ara que havíem descobert el plaer de menjar molt, ara ens venen productes per aprimar-nos!. No res, si l'Homo Sapiens exhaureix les matèries primeres i l'energia del planeta Terra, què passarà aleshores? No hi cerqueu advertiments catastrofistes, només reflexió.
La nació
«Igual que la família nuclear, la comunitat no podia desaparèixer completament del nostre món sense cap substitut emocional. Avui, els mercats i els estats satisfan la majoria de les necessitats materials que abans satisfeien les comunitats, però també han de proporcionar vincles tribals (...) Els mercats i els estats ho fan fomentant comunitats imaginades que contenen milions de desconeguts, i que estan dissenyades segons les necessitats nacionals i comercials. Una comunitat imaginada és una comunitat de persones que no es coneixen, però s'ho imaginen. (...) Els dos exemples més importants d'aquestes comunitats imaginades són la nació i la tribu de consumidors».
«El consumisme i el nacionalisme fan hores extres per fer-nos imaginar que milions de desconeguts pertanyen a la mateixa comunitat que nosaltres, que tots tenim un passat comú, uns interessos comuns i un futur comú. Això no és cap mentida. És imaginació. Com els diners, les societats anònimes de responsabilitat limitada i els drets humans, les nacions i les tribus de consumidors són realitats intersubjectives. Només existeixen en la nostra imaginació col·lectiva però tenen un poder immens. Mentre milions d'alemanys creguin en l'existència de la nació alemanya, s'emocionin davant la visió dels símbols nacionals alemanys, relatin els mites nacionals alemanys i estiguin disposats a sacrificar diners, temps i extremitats per la nació alemanya, Alemanya continuarà sent una de les potències més fortes del món.
La nació s'escarrassa per amagar el seu caràcter imaginari. Moltes nacions argumenten que són una entitat natural i eterna, creada en una època primigènia barrejant la terra de la mare pàtria amb la sang de la gent. Aquestes afirmacions, però, normalment són exagerades. En un passat llunyà, les nacions existien, però tenien una importància molt més petita que avui en dia perquè la importància de l'estat també era molt més petita».
Per als catalans —una d'aquestes magnífiques comunitats imaginades— el fragment esdevé inoblidable. Però Harari ho rebla a favor de les futures tribus de consumidors que estan eclipsant l'adhesió nacional. Fans d'equips de futbol —can Barça!— , de cantants com Madonna, o els mateixos vegetarians i ecologistes. Tots ells es defineixen sobretot a l'hora de comprar. «És la pedra angular de la seva identitat. Probablement, un vegetarià alemany preferirà casar-se amb una francesa vegetariana que amb una alemanya carnívora». Ara aneu a dibuixar a fronteres o a predicar amb conceptes de classe...
Viure feliços per sempre
«Els últims cinc-cents anys hem estat testimonis d'un seguit de revolucions impressionants. (...) Ara bé: ¿som més feliços? (...) ¿Es pot dir que el difunt Neil Armstrong, les petjades del qual continuen intactes sobre la Lluna encalmada, va ser més feliç que els caçadors-recol·lectors anònims que fa 30.000 anys van deixar l'emprempta de la mà a la paret de la cova de Chauvet? Si la resposta és que no, ¿quin sentit han tingut el desenvolupament de l'agricultura, les ciutats, l'escriptura, les monedes, els imperis, la ciència i la indústria?»
Consigno al capdavall les reflexions d'Harari entorn del mite de la felicitat, la voluntat de comptabilitzar-la i la importància trascendental de les nostres expectatives personals que —potser— fa que avui, amb més riquesa i salut, patim més dolor que els els nostres avantpassats van experimentar mai. Felicitat química? Autoengany? No dic res més perquè no acabaria. Només, per plur plaer, transcric les dues darreres pàgines:
Epíleg.
L'animal que es va convertir en un Déu
Fa 70.000 anys, l'
Homo Sapiens encara era un animal insignificant que anava a la seva en un racó de l’Àfrica. Durant els mil·lenis següents, s'ha transformat en l'amo de tot el planeta i en el terror de l'ecosistema. Avui es troba a les portes de convertir-se en un déu, disposat a adquirir no solament l’eterna joventut, sinó també la capacitat divina de la creació i la destrucció.
Desgraciadament, el règim dels sàpiens a la Terra de moment ha produït poques coses de les quals ens puguem sentir orgullosos. Hem dominat el nostre entorn, hem fet créixer la producció de menjar, hem construït ciutats, hem establert imperis i hem creat extenses xarxes comercials. Ara bé: ¿hem fet disminuir el patiment que hi ha al món? Una vegada i una altra, el gran augment del poder humà no ha comportat necessàriament una millora individual del benestar dels sàpiens, i normalment ha causat una infelicitat immensa a altres animals.
En les últimes dècades, almenys, hem fet algun progrés real pel que fa a les condicions de vida dels humans, amb la reducció de la fam, les plagues i la guerra. Ara bé, la situació d'altres animals s'està deteriorant més ràpidament que mai, i la millora de la humanitat és massa recent i fràgil per estar-ne segurs.
A més a més, malgrat les coses impressionants que els humans són capaços de fer, continuem dubtant dels nostres objectius i sembla que estem tan insatisfets com sempre. Hem passat de les canoes a les galeres, dels vaixells de vapor als transbordadors espacials, però ningú sap cap on anem. Som més poderosos que mai, però no tenim ni idea de què hem de fer amb tot aquest poder. Encara pitjor: sembla que els humans som més irresponsables que mai. Som déus fets a si mateixos que, amb l'única companyia de les lleis de la física, no hem de retre comptes a ningú. En conseqüència, fem estralls en la vida dels nostres companys de viatge, els animals, i en l'ecosistema que ens envolta, i perseguim ben poca cosa tret de la nostra diversió i el nostre confort, sense arribar mai a sentir-nos satisfets.
¿Hi ha res més perillós que uns déus insatisfets i irresponsables que no saben què volen?
