dilluns, 30 de juny del 2014

Assaig de victòria sota el sol

Des de Castellbell i el Vilar, disciplinadament en caravana, ahir vam afegir-nos a la festa "Votem!" que a Manresa havia organitzat el Pacte del Bages pel Dret a decidir. I va estar molt bé: un assaig perfecte de la calorada i la paciència que ens espera la propera Diada a Barcelona! El sol, sense ser sufocant, apretava de debò, i aquells arbrets neulits de la plaça de la Reforma que tanta gent ha bescantat, no donaven l'abast. Arraïmats a l'ombra, des del pic del migdia, prou escoltàvem l'exhortació d'en Vicent Sanchís a no desmobilitzar-nos, a ocupar la Diagonal el proper mes de setembre. Però siguem francs: la gent d'edat avançada o els de mena nyicris, que també en tenim, anaven sospesant a la callada les energies i els requisits que la gesta de la propera Diada reclama. Que ningú s'arronsi! Tot just cal aigua, roba fresca, sandàlies, barret i si s'escau, vano o pai-pai. Protecció solar i, posats a fer, ulleres de sol. Equipeu-vos sense manies! Al capdavall bé voldrem sobreviure a l'11-S, al 9N i els dos o tres anys que -sempre apassionants però mai del tot ràpids- els seguiran fins a la independència i la novíssima República Catalana.

Hi torno doncs: ahir vam fer un assaig solemne sota el sol. I vaig incorporar també una nova samarreta per a la col·lecció, més aviat lletjota però imprescindible per a formar la "V" -de victòria, de votar, de voluntat i, posats a dir, de vacances. ¿O no ens aniria bé, també, destinar uns dies a la reflexió serena, la lectura a la fresca i els argumentaris de batalla?  Sigui com sigui, la felicitació més sincera als organitzadors: sé que hi han patit, i que s'hi han escarrassat de debò. Felicitació també a totes les entitats que, superant temors atàvics, s'hi van afegir entusiastes. Potser per això, d'entre tots els parlaments, em vaig endur a casa l'elogi que en Lluís Llach va fer de l'associacionisme: ahir com fa quaranta anys, hi ha una xarxa ciutadana que hi és, que es compromet i que respon. I sentir-la viva, a la vora, és extraordinari. I encara un segon apunt per en Frederic Prieto, primer alcalde democràtic de Cornellà, a qui en Jordi Pesarrodona va presentar en la seva condició de "psuquero": el seu compromís ara mateix com a president del Pacte pel Dret a decidir al Baix Llobregat és un exemple clar de la trajectòria que aquest país ha fet, des dels temps en què ens calien "curas obreros" i els grisos encalçaven la més mínima dissidència. Doncs bé, amb en Fede a l'escenari, al costat d'en Màrius Massalé, d'en Pere Marfany o del Titot, al costat de l'extraordinària xerrameca d'en Pep Callau, queda clar que som un sol poble i que votarem, segur, plegats, quin volem que sigui el seu futur. La resta, el mur i la grua, les samarretes i fins la coreografia, ja són un grapat de fotos a les xarxes socials que multipliquen l'encert: l'assaig ha estat un èxit. L'11S repetim a Barcelona. I el 9N, com hi ha món, que votarem. Fins la victòria final -i suant la samarreta…  

La foto me l'han enviada via Fèisbuc i és de la Núria Alsina: es veu que hi sortim tots! 

dilluns, 23 de juny del 2014

Avaluació i comiat dels alumnes de 4t d'ESO

Divendres va ser un dia complet a l'institut: vam començar amb avaluacions a primera hora, amb els de 4t d'ESO. Molta canalla que la supera amb un parell de carabasses. Ambient de final de cicle. Al vespre, una trobada amb pares i alumnes, disset minuts de powerpoint amb records d'aquests anys, uns discursos breus i, encara, un reguitzell de fotos davant d'un vellut vermell, tots abillats amb un birret de fireta, a la manera americana. Ras i curt, una altra promoció de l'Institut Guillem Catà. Els discursos -dels tutors, de la directora- acaben per fonamentar-se en una única idea: la del valor de l'esforç, que és el valor del seu aprenentatge. Després vam tenir un sopar a cop de pizza i gelat -que l'Ampa pagava. Els nois i noies s'havien arreglat molt i fins un parell o tres es van presentar amb americana i corbata, en un intent d'emular els adults. No res d'extraordinari. Després una mica de música al gimnàs, en una curta voluntat de ballar, i cadascú es va anar a buscar la vida fins avui, que hi ha hagut el lliurament de notes.

Capficat en els meus dubtes -què valorem, què celebrem, què en quedarà de tot plegat quan la propera tardor em trobi molts d'aquests alumnes a batxillerat- ensopego amb un text de Gregorio Luri, a l'Ara Criatures de dissabte. I el text m'atrapa: Luri opina que les nostres escoles estem molt més preocupades per discernir quines són les causes eficients de l’aprenentatge de cada nen en particular que no pas per les causes finals de l’escola com a institució republicana. Escola republicana: això és, la dimensió política de la pedagogia, la que, més que estudiants, aspira a fer ciutadans. I per defensar-ho, Luri s'acull als versos de Vinyoli i al verb "anostrar" que ens descobreix com a sentit de pertinença i de reciprocitat.

"He donat moltes voltes a aquesta idea. I vet aquí que causalment trobo en un vers de Vinyoli el terme català que em faltava. Estimaven les coses, diu Vinyoli, “i les fèiem nostres per causa / de l’amor que ens havia ensenyat com anostrar-les” (Llibre d’amic, VIII). Efectivament, d’això es tracta: educar, des d’una perspectiva republicana, és anostrar. Per anostrar, com diu Vinyoli, hi ha una condició imprescindible: estimar. La meva tesi és que el bon mestre és el que estima de manera fins i tot gelosa el millor que el seu alumne pot arribar a ser, però no com a home psicològic, sinó com a home polític, com a ciutadà".

Esforç, és clar. I honestedat, apassionament i encara, al capdavall, aquest copromís amb la comunitat: anostrar. M'agradaria poder-ho haver compartit. M'agradaria que ho percebessin a cada classe. M'agradaria -i vull creure- qur els serà un bon camí de futur.

I ara, Sant Joan, l'estiu, l'ESO acabada: que volin ben alt.

dilluns, 16 de juny del 2014

A Alcúdia, amb els de 4t d'ESO

Endreço els papers i una llarga col·lecció de fotografies de quatre dies que hem passat a Mallorca amb alguns -pocs- alumnes de 4t d'ESO. Un altre viatge de final de curs! El reclam de l'agència era "Aventura a Alcúdia" i l'oferta, si ens n'hi anàvem en vaixell, semblava prou econòmica. És clar que no és el destí que alguns desitjaven però -ja ho dic ara- ha funcionat molt bé. Fins i tot contra pronòstic. Potser perquè al capdavall l'austeritat de les instal·lacions de l'alberg de "la Victòria" o el seu paisatge incomparable s'arrodoneixen amb una proposta que va més enllà d'una estada esportiva amb piragües o rocòdrom: en Dani i na Viqui han estat dos animadors excel·lents des que esmorzàvem fins que ens n'anàvem a dormir. Amb ells, aleshores, tot guanya sentit...

No repetiré ara les meves obsessions -el lema "no importa on vas sinó allò que t'hi passa". Ni, tampoc, com és d'important per als educadors trencar la regularitat de les aules i conviure amb tretze adolescents que ara s'esveren i ara es deprimeixen, que volen i dolen, que es passen el dia bramant i rient -però a vegades fins s'estoven. Que aprenen -i tant!- talment els professors aprenem a distingir-los i a percebre'n tot el potencial que tenen, que acostuma a ser molt més gran que el que detectem d'ordinari. Però per molt docents que siguem, no hem estat preparats per dinamitzar un grup de nois i noies tan divers i efervescent. Aleshores, la figura d'un animador o animadora -molt més que el monitor d'activitat- esdevé fonamental: les complicitats es multipliquen i, si es respecten els papers, tot esdevé fàcil i, sobretot, dóna valor a l'estada.

Ho dic, si més no, ara que a l'Institut Guillem Catà celebrem 15 anys del Cicle Formatiu de Grau Superior d'"Animació Sociocultural i Turisme": els animadors tenen futur i poden ser una peça fonamental si volem que un grup funcioni. I si el grup és d'adolescents, no té dita! La novetat que representa la seva presència -i ara mateix també la seva joventut- permeten una receptivitat i una capacitat propositiva impensable en el professor, que al capdavall és també qui t'avalua de matemàtiques, dibuix o català. I l'animador no té vergonya ni és mai ridícul: ben al contrari. Incansable, impermeable, treu el suc de cada episodi, sigui l'esmorzar, sigui a la platja o sigui un trajecte a peu, en bus o en bicicleta.

I sí, és clar, els adolescents sempre són adolescents. Que no volen dormir mai quan toca, que glateixen per riscos innecessaris, que s'equivoquen allà on els adults ja fa anys que no ens entrebanquem. Que no sempre gasten les formes adequades -"les putes formes" que deia aquella! Però…  per mi serà sempre un privilegi poder ser a la seva vora per participar d'alguns (lleus) canvis, per creuar alguns arguments, per adonar-se que els mestres ens fem vells -però que la canalla també es fa gran. I en aquest entorn, les habilitats d'un parell d'animadors per grup, xerrrant mallorquí i amb el cul pelat per l'experiència, ens ha donat una rendibilitat extraordinària.

Per això m'ha agradat molt anar a Alcúdia, seguint la traça dels de Sant Vicenç de Castellet, que fa vuit anys que hi van. El viatge encara es pot preparar millor, les activitats poden ser més elaborades. Però en programes com aquest, procureu-vos un parell de bons animadors! I veureu com aleshores allò que era ritual inevitable esdevé una activitat educativa molt més completa. Des d'aquí els en donem les gràcies!

Inoblidables també els moments d'orgia a secundària: més de tres-cents adolescents de quatre o cinc instituts al buc Fortuny, en cabines de quatre, de Barcelona a Palma, una nit. I quina nit! El primer cop que vaig sortir al corredor a demanar silenci ja eren vora les tres de la matinada. A ritme de reggeton, tothom fugí com fan els conills, sense que sigui ben bé una metàfora. Desaparegueren a borbollons per les cabines en un ordre més atzarós que real,  tots llevat d'unes noies, que van resultar ser de Rubí. L'una, sorpresa, em demanà "-¿I tu, que eres profe?". La seva acompanyant, visiblement pitofa però retenint un punt de lucidesa als estupefaents, es va encarregar de respondre: "-Claro, mujer. ¡No ves que habla catalán!".

La foto, el dia de tornada, davant l'olivera de la Plaça de Cort, a Palma. A la vora, amb en Carles Perramon; amb polo groc, en Dani i na Viqui. Versió revista i portal institut, aquí.

dissabte, 14 de juny del 2014

El congrés d'ERC Bages: vius i coratjosos

Ahir vam celebrar Congrés comarcal d’ERC, al Casal del poble, a Callús. Ens hi aplegàrem fins a setanta persones representant 24 municipis. Diguem, pels que no sovintegeu aquesta mena de litúrgies, que feia goig. I que s'hi estava bé: en acabat l’acte, encara, molts vam quedar-nos a sopar al mateix vestíbul del Casal.

L'objectiu no passava de fer compte de resultats -els resultats extraordinaris de les eleccions europees- però, també, mantenir activats tots els amics i militants per acarar el proper 9N i -importantíssim!- les properes municipals de 2015. En xifres, en Lluís Oliveras com a president comarcal va manifestar la satisfacció i el reconeixementa a l'esforç de tots plegats per aconseguir  un increment de 30,22%. "Hem passat dels 6691 vots als 19545, i ens situen com a primera força a 17 municipis del Bages!”. Ara bé, el repte més important com a ERC-Bages és “aconseguir passar de les 28 candidatures de 2011 a les 35 de l’any vinent”. Ras i curt: volem ser presents arreu del Bages. I ho podem fer, encara més si tenim en compte que els dos darrers anys han conegut un increment del 23% de militats, un altre bon símptoma del creixement d’ERC a la comarca. En Lluís Oliveras, ànima de poeta, acaba la intervenció amb Xavier Sarrià: Coratge.

Després vingueren els informes econòmic, d’organització o de comunicació. En Miquel Leon projectà seriós totes les xifres a la pantalla. Menudetes, la veritat. Ell mateix va demanar-ho: "Que veieu res?" La resposta, unànime, fou que no. "Doncs entesos, ja està bé!". L'assemblearisme i la transparència a ERC tenen aquestes coses, això i ara mateix l'absència de conflictes. No sempre hem tingut períodes amb tanta comunió…

Els principals acords del vespre van ser aprovats per gairebé la totalitat dels presents. Sempre hi ha, és clar, aquell vot negatiu o fins un parell en blanc que permeten el comentari tòpic -incomprensible als més joves- de resultat "a la búlgara" com si aquesta fos l'unica aportació que ha fet Bulgària al llarg de la seva història a la humanitat. Tant se val. D'entre els acords, el relleu de Laura Vilagrà com a Secretària de política municipal per l'actual regidor de Castellbell i el Vilar, Albert Mulero. D’altra banda, es cobreix una vacant al Consell Nacional d’ERC amb Marc Aloy, president de la SL de Manresa. 

A la cloenda, Dionís Guiteras, diputat de la Catalunya Central, fa un repàs en viu i en directe als temes que té oberts al Bages (l'abocador de Sant Mateu, la C-55 o el Pla de desenvolupament rural). Finalment, Josep Carrapiço, Secretari Nacional d’Organització encoratja tothom a treballar més i millor encara. “Hem d’estar contents dels resultats però no pas cofois, i hi ha molta gent a qui encara no els ha arribat el nostre projecte social i nacional. Toquem de peus a terra sempre: ens queda molta feina a tots per fer!”. Però és una feina agradable: rebem complicitats d'arreu. I a més a més hi ha el punt de gana necessari per atacar l'amanida. 

A la porta, l'Agustí Lleyda i el Miquel Àngel Alfaro van despatxant caixes de cervesa Republi.cat, a veure si s'acaben. En Carrapiço, que ha sortit un moment a fer el cigarret ho sentencia:  "Si hi som per fer política, no ens emboliquem a fer cervesa, que encara ens les haurem de beure totes". L'home no ho sap, però l'ha clavada. I no res, que ens n'anem a dormir cofois, gairebé diria, sinó que no podem dir-ho. Disciplinat, m'adormo doncs pensant en tota la feina que ens vé a sobre -i amb la samarreta a punt de Somescola perquè avui, dissabte, la batalla continua…

La foto, una d'aquelles imatges que reforcen l'equip i fan detentetes als adversaris: fem tropa de debò!

dissabte, 7 de juny del 2014

Qui no coneix Teti Canal?

El Pou de la gallina d'aquest mes de juny s'hi parla de periodisme i el dimecres n'hi va haver un tast al Centre Cultural del Casino. M'afanyo a dir que jo, en això, no hi plego res. I encara menys al costat del meu germà, que ha plegat de "El Jueves" -i de la seguretat econòmica que hi obtenia- per una qüestió de coherència!

No res, al Cul del pou, un altre apunt dels Qui no coneix… aquesta vegada dedicat a Teresa Canal i Monrós, Teti Canal,  La coneixeu, oi? Jo sí, i des de petit. I potser per això m'ha costat concentrar en pocs caràcters una trajectòria tan llarga, semblant i alhora diversa. Teti Canal! Avui mateix directora de "Les modistilles" a la festa dels 26 anys de la Residència d'Avis de la Sagrada Família, al barri. La recordareu segur (i encara més, amb la il·lustració de la Maria Picassó? No em direu que no és, com sempre, rodonament genial!).

Teti Canal,
una vida entre bambolines

La devoció familiar es repartia entre la Piscina i els Carlins, de manera que els fills del Tavi i la Lola ho van rebre talment una herència: l’Albert, el gran, tirà per waterpolista olímpic i encara avui viu de l’aigua. La xica, la Teresa, també es va batejar a la piscina i, per germana del Tet, passà a dir-se la Teti. Però aquesta va tirar pel teatre i s’alimentà de tota la tradició dels pares, de tants anys de Pastorets i Ventafocs, d’aquell je-je-jeremies irrepetible que només per això ja tens la planeta feta. El cas és que la Teti va formalitzar la inclinació i passà per l’Institut del Teatre, però també és veritat que molt aviat es va trobar, més que actriu, directora. I és clar que potser la recordareu pels seus bolos –teatre de Cabaret, els dimecres al Globus, l’Oli de boges i tots aquells anys del Follim-follam, que el títol no enganya: cantar i actuar, i fins gravar mitja dotzena de discos. Però la Teti servà les arrels manresanes, i a poc a poc es va trobar fent classes de teatre, i dirigint muntatges, com més grossos millor. Gairebé vint-i-cinc anys fent classe de teatre! A l’aula municipal o bé passant per tots i cadascun els instituts de secundària, i en tota mena d’iniciatives. Quants alumnes no ha tingut? Tots la tenen ben present: la Teti! I encara dirigint cinc anys la innocentada –amb aquell equip de “la bodega teatre”. O “El retaule de la Llum”, amb l’Orfeó. O aquell “Plaça reial”, dels Esclat Gospel Singers...! El cas és que és que no ha parat mai quieta. Cul de mal seient, tan aviat la podeu trobar al seu barri d’infantesa -assajant àvies a l’Ateneu la Vinyeta- com fent classes al Kursaal, just a tocar de casa seva. Fins el punt que podem dir, sense por a equivocar-nos, que la Teti s’hi ha posat ben bé a l’ombra.

dijous, 5 de juny del 2014

El Rei abdica, i el Manel plega de "El Jueves"

Demà en sabrem tots els detalls, però és molt gros que el grup editorial RBA censuri aquesta portada de "El Jueves", retardi un dia la sortida del setmanari, llenci 60.000 exemplars i reimprimeixi tota la revista i, encara, dicti que la monarquia deixa de ser matèria d'humor a la casa! Les dimissions del consell de redacció -entre elles el meu germà Manel!- són, ara mateix, un exemple de dignitat i de defensa de la llibertat d'expressió. I no dic res més sinó aquell "continuarà". Perquè,  a veure, això no pot pas quedar així!

A l'Ara de darrera hora: ja en són vuit, els que han plegat… I el bona nit, de matinada, Twitter del Manel

dimarts, 3 de juny del 2014

Si us truca el rei digueu que no, que gràcies

Ahir a les set ja érem a la plaça Major. I amb la gent d'ICV-EUiA i de la CUP anàvem d'acord: cadascú llegiria el seu manifest a les vuit, i així ens estalviàvem fer gaire giragonses. Els matisos, doncs, particulars. I la convocatòria oberta a tots els republicans del món. I va anar bé. O prou bé, si tenim en compte que arreu del Bages hi va haver concentracions -fossin cinquanta o cinc-cents els congregats. Tot això no acostuma a sortir a la televisió, i encara menys ahir, que va ser el dia del monarca abdicat. Però a la plaça vam organitzar una mitja circumferència amb els representants dels partits sota dels porxos, i molta gent amb tota mena de banderes -estelades, tribarrades o fins vermelles. Ricard Ribera i Lluís Cano d'ICV-EUiA van fer torns sota l'atenta mirada de la diputada Laura Masana. Després en Jordi Masdeu, de la CUP, amb tota la tropa al fons de la plaça. Per part d'ERC, en Pere Culell com a representant de l'executiva nacional i president del grup municipal va llegir, acompanyat d'en Marc Aloy i Lluís Oliveras, aquest "Manifest". El to era solemne, i com que amb ell es tancava el cicle d'intervencions, vam acabar per desplegar una pancarta feta a corre-cuita: "Ara, República Catalana". Perquè, ara que comencem el nou país, no pot ésser de cap altra manera. El text llegit va ser aquest:

L'abdicació del Rei Joan Carles I és la reacció de l'Estat espanyol davant la crisi institucional i del sistema de partits tradicional que viu la democràcia espanyola. Els anuncis de Mariano Rajoy i del propi Joan Carles I pretenen imposar una solució de continuïtat sense comptar amb l'opinió dels ciutadans. Ells busquen fer perviure una monarquia establerta pels principis del règim dictatorial franquista.
Avui l'Estat espanyol vol iniciar una segona transició política, que no modificarà la transició que els catalans ja fa 4 anys que impulsem. Una transició catalana que arrenca amb el procés de les consultes, fins la primera gran manifestació de rebuig a la sentència del tribunal constitucional, passant per l'Onze de setembre de 2012 i la Via Catalana de 2013. Avui existeix una majoria social favorable a la independència, i ha quedat clar que la pràctica totalitat de la ciutadania vol votar el futur polític i en respectaria el resultat fos quin fos.

Els catalans ja hem pres el rumb cap a la nostra pròpia via d'afirmació: la via catalana cap a la independència. Una via democràtica, pacífica i cívica que mira a Europa, i que té com a eina les urnes i la pròpia democràcia. La via del dret a decidir via que té com a finalitat fer un nou país. Volem construir la República Catalana, una nova democràcia que neixi del vot dels ciutadans.

Som demòcrates. Som partidaris que la democràcia s'imposi arreu, i conseqüentment, que els ciutadans d'arreu puguin decidir sobre les seves institucions de govern.

Som republicans. De l'abdicació del rei i del debat a l'entorn de monarquia o república, hem d'exigir la forma de govern que estigui al servei dels ciutadans. Defensem la república que iguala als ciutadans davant la llei, i que evita que l'interès públic esdevingui privilegi d'uns pocs.

Esquerra Republicana es solidaritza amb els republicans espanyols i alhora exigeix que aquests respectin i donin suport al procés català, que té com a fita el referèndum del 9N per decidir el nostre futur polític com a poble.

Som un poble. El nostre compromís i lleialtat és amb la República catalana. La república dels ciutadans lliures, iguals i sobirans que compartim una terra, una història, una llengua i una cultura catalana. Som un sol poble dins una societat diversa i cosida per l'anhel d'un futur millor per a tothom.

Posem la nostra força al servei del país, al servei del referèndum del 9N, al servei de la recuperació econòmica i la justícia social. Posem la nostra força al servei de l'estabilitat institucional del país com a eina imprescindible perquè la via catalana culmini amb èxit. Vivim moments excepcionals on tots i totes hem d'estar a l'alçada de la gran responsabilitat que ens toca viure. Comencem el nou país, ara és l'hora de la República catalana.


En acabat, en Pere Culell agafà aire i assajà tres crits de ritual: "Visca Catalunya lliure! Visca els Països Catalans! Visca la República Catalana!". I a l'entusiasme s'hi afegia l'interès: la plaça va trigar estona a buidar-se perquè ara l'un, ara l'altre, tothom feia comptes de quina maniobra no s'empescaven els espanyols. Perquè això, està clar, ens va dedicat de veres. Tant és així que avui, Oriol Junqeras, no s'ha estat d'alertar-nos sobre les imminents promeses del futur Felip VI. "Ens intentaran comprar amb una oferta que mai compliran" i encara des del twitter ha denunciat que "hi ha gent que té tanta pressa per vendre'ns que es regala abans de l'oferta". No ens enganyem ni escoltem els sospirs dels eterns defensors de la tercera via, perquè no hi ha més via que la nostra: 9N. Tenim data i tenim pregunta, i qualsevol proposta haurà de passar pel sedàs de les urnes. 

A bona hora ens arribarà el borbó amb les rebaixes! No res: que si el rei us truca a casa li dieu que "No" i llestos.

dilluns, 2 de juny del 2014

Ara, República Catalana!

El Llorenç ha entrat a mitja classe per dir-m'ho: Juan Carlos abdica la corona! I ja hem tingut el matí esvalotat. A la sala de professors, acudits a desdir, amb previsió de canvis, és clar: el relleu arriba com aigua beneita a una Espanya que fa llufa. Des del rei al president del govern i fins el de l'oposició, tots semblen provisionals i desencertats. La crisi econòmica és de nassos, l'atur es desboca i coneixem més corrupció que mai. I Catalunya diu que se'n va! Aleshores, ale-hop!, relleu dinàstic a la carta. De debò es pensen que canviarà alguna cosa? Sincerament, no compto que això canviï res. Però em preocupa que no ens distregui com a catalans del nostre projecte de futur. Per això, avui, jo també baixaré a les 8 davant de l'Ajuntament. Per dir que nosaltres, els catalans, ja votarem el 9N per decidir el nostre futur polític, i que no estem per solucions dinàstiques. L'abdicació de Joan Carles a favor del seu fill apareix només com un precipitat intent per reconduir la situació -de fet la precipitació és tan gran que ni tan sols hi ha a punt la llei que ho empari tot i que, ara mateix, PP i PSOE l'embastaran amb presses! És tard i, les formes, absolutament barroeres. Doncs ja s'ho faran. Nosaltres tenim pregunta i data. No baratarem el somni ni res ens distreurà de l'objectiu: ara, República Catalana.