No repetiré ara les meves obsessions -el lema "no importa on vas sinó allò que t'hi passa". Ni, tampoc, com és d'important per als educadors trencar la regularitat de les aules i conviure amb tretze adolescents que ara s'esveren i ara es deprimeixen, que volen i dolen, que es passen el dia bramant i rient -però a vegades fins s'estoven. Que aprenen -i tant!- talment els professors aprenem a distingir-los i a percebre'n tot el potencial que tenen, que acostuma a ser molt més gran que el que detectem d'ordinari. Però per molt docents que siguem, no hem estat preparats per dinamitzar un grup de nois i noies tan divers i efervescent. Aleshores, la figura d'un animador o animadora -molt més que el monitor d'activitat- esdevé fonamental: les complicitats es multipliquen i, si es respecten els papers, tot esdevé fàcil i, sobretot, dóna valor a l'estada.
Ho dic, si més no, ara que a l'Institut Guillem Catà celebrem 15 anys del Cicle Formatiu de Grau Superior d'"Animació Sociocultural i Turisme": els animadors tenen futur i poden ser una peça fonamental si volem que un grup funcioni. I si el grup és d'adolescents, no té dita! La novetat que representa la seva presència -i ara mateix també la seva joventut- permeten una receptivitat i una capacitat propositiva impensable en el professor, que al capdavall és també qui t'avalua de matemàtiques, dibuix o català. I l'animador no té vergonya ni és mai ridícul: ben al contrari. Incansable, impermeable, treu el suc de cada episodi, sigui l'esmorzar, sigui a la platja o sigui un trajecte a peu, en bus o en bicicleta.
I sí, és clar, els adolescents sempre són adolescents. Que no volen dormir mai quan toca, que glateixen per riscos innecessaris, que s'equivoquen allà on els adults ja fa anys que no ens entrebanquem. Que no sempre gasten les formes adequades -"les putes formes" que deia aquella! Però… per mi serà sempre un privilegi poder ser a la seva vora per participar d'alguns (lleus) canvis, per creuar alguns arguments, per adonar-se que els mestres ens fem vells -però que la canalla també es fa gran. I en aquest entorn, les habilitats d'un parell d'animadors per grup, xerrrant mallorquí i amb el cul pelat per l'experiència, ens ha donat una rendibilitat extraordinària.
Per això m'ha agradat molt anar a Alcúdia, seguint la traça dels de Sant Vicenç de Castellet, que fa vuit anys que hi van. El viatge encara es pot preparar millor, les activitats poden ser més elaborades. Però en programes com aquest, procureu-vos un parell de bons animadors! I veureu com aleshores allò que era ritual inevitable esdevé una activitat educativa molt més completa. Des d'aquí els en donem les gràcies!
Inoblidables també els moments d'orgia a secundària: més de tres-cents adolescents de quatre o cinc instituts al buc Fortuny, en cabines de quatre, de Barcelona a Palma, una nit. I quina nit! El primer cop que vaig sortir al corredor a demanar silenci ja eren vora les tres de la matinada. A ritme de reggeton, tothom fugí com fan els conills, sense que sigui ben bé una metàfora. Desaparegueren a borbollons per les cabines en un ordre més atzarós que real, tots llevat d'unes noies, que van resultar ser de Rubí. L'una, sorpresa, em demanà "-¿I tu, que eres profe?". La seva acompanyant, visiblement pitofa però retenint un punt de lucidesa als estupefaents, es va encarregar de respondre: "-Claro, mujer. ¡No ves que habla catalán!".
La foto, el dia de tornada, davant l'olivera de la Plaça de Cort, a Palma. A la vora, amb en Carles Perramon; amb polo groc, en Dani i na Viqui. Versió revista i portal institut, aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada