Avaluació i comiat dels alumnes de 4t d'ESO

Divendres va ser un dia complet a l'institut: vam començar amb avaluacions a primera hora, amb els de 4t d'ESO. Molta canalla que la supera amb un parell de carabasses. Ambient de final de cicle. Al vespre, una trobada amb pares i alumnes, disset minuts de powerpoint amb records d'aquests anys, uns discursos breus i, encara, un reguitzell de fotos davant d'un vellut vermell, tots abillats amb un birret de fireta, a la manera americana. Ras i curt, una altra promoció de l'Institut Guillem Catà. Els discursos -dels tutors, de la directora- acaben per fonamentar-se en una única idea: la del valor de l'esforç, que és el valor del seu aprenentatge. Després vam tenir un sopar a cop de pizza i gelat -que l'Ampa pagava. Els nois i noies s'havien arreglat molt i fins un parell o tres es van presentar amb americana i corbata, en un intent d'emular els adults. No res d'extraordinari. Després una mica de música al gimnàs, en una curta voluntat de ballar, i cadascú es va anar a buscar la vida fins avui, que hi ha hagut el lliurament de notes.

Capficat en els meus dubtes -què valorem, què celebrem, què en quedarà de tot plegat quan la propera tardor em trobi molts d'aquests alumnes a batxillerat- ensopego amb un text de Gregorio Luri, a l'Ara Criatures de dissabte. I el text m'atrapa: Luri opina que les nostres escoles estem molt més preocupades per discernir quines són les causes eficients de l’aprenentatge de cada nen en particular que no pas per les causes finals de l’escola com a institució republicana. Escola republicana: això és, la dimensió política de la pedagogia, la que, més que estudiants, aspira a fer ciutadans. I per defensar-ho, Luri s'acull als versos de Vinyoli i al verb "anostrar" que ens descobreix com a sentit de pertinença i de reciprocitat.

"He donat moltes voltes a aquesta idea. I vet aquí que causalment trobo en un vers de Vinyoli el terme català que em faltava. Estimaven les coses, diu Vinyoli, “i les fèiem nostres per causa / de l’amor que ens havia ensenyat com anostrar-les” (Llibre d’amic, VIII). Efectivament, d’això es tracta: educar, des d’una perspectiva republicana, és anostrar. Per anostrar, com diu Vinyoli, hi ha una condició imprescindible: estimar. La meva tesi és que el bon mestre és el que estima de manera fins i tot gelosa el millor que el seu alumne pot arribar a ser, però no com a home psicològic, sinó com a home polític, com a ciutadà".

Esforç, és clar. I honestedat, apassionament i encara, al capdavall, aquest copromís amb la comunitat: anostrar. M'agradaria poder-ho haver compartit. M'agradaria que ho percebessin a cada classe. M'agradaria -i vull creure- qur els serà un bon camí de futur.

I ara, Sant Joan, l'estiu, l'ESO acabada: que volin ben alt.