dimarts, 18 de juny del 2019

Qui no coneix Berenguer Fargas?

Aquest mes de juny El Pou de la gallina parla de prostitució i conté, per torna, un article sobre la nit electoral. A cavall de l'actualitat i la història, doncs, les fotos del reportatge de 1987 amb la Quica em recorden l'inexorable pas del temps d'aquella Manresa en blanc i negre. La resta del tema del mes és un itinerari putero que em sorprèn per la prolixitat d'adreces i establiments, tot just enfilats per la història dels darrers cent anys. Enciclopedisme lúbric, deu ser. M'estalvio els comentaris. Sigui com sigui, el número es tanca amb un manresà amb nom i cognoms, d'aquells amb qui m'ha agradat entrevistar: en Berenguer Fargas i Torra. Tossuderia i franquesa a parts iguals.

Berenguer Fargas,
mirar-se la gent de cara

La docència a secundària sempre fa més o menys popular un personatge, i aquest podria ser el cas d’en Berenguer Fargas i Torra (1973), que a més a més d’esportista consumat i participar en l’associacionisme local, és també professor d’educació física. Disciplinat per als més diversos destins que proporciona la condició d’interí, en Berenguer va començar a Sallent ja fa quinze anys, i també passà per Sort i Malgrat de mar, i acumulant punts i experiència, aconseguí retornar a la seva ciutat passant abans per Moià, Navarcles i Sant Joan de Vilatorrada. I aquí, el recordeu a plaça fent pinya als Tirallongues, o amb els moixogants del Correfoc? Segur que sí. Perquè en Berenguer Fargas té una singularitat que el fa excepcional: abans de complir el seu primer any de vida va quedar sord. D’això aviat en farà mig segle i aleshores la recepta comuna dels metges de Sant Joan de Déu, a Barcelona, consistia en aprendre el llenguatge dels signes i anar a una escola especial. Només la tossuderia d’uns pares valents capgirà la sentència: el Josep i la Montserrat batallaren arreu, i el Berenguer esdevingué un lluitador de l’escola ordinària. Estudià a la Flama des del parvulari, i passà la primària a l’escola Joncadella de Sant Joan, i després encara la secundària al Lluís de Peguera. Aprengué el llenguatge oral amb l’ajut d’un logopeda, i a escriure amb correcció, i a llegir els llavis, i amb el suport d’aparells auditius arribà fins a l’INEF fet un tros d’home. Perquè en Berenguer Fargas és tot ell un cos fibrat per a l’altar de l’esport: des de natació i judo al futbol, bàsquet o, a l’hivern, esquí i snowboard. I encara fins fa quatre dies practicant cròssfit, que recomana per dinàmic i exigent. A muntanya puja i baixa a peu o en bicicleta, i durant anys ha participat en curses d’orientació amb el club Grions, de Sant Feliu de Buixalleu, entomant des dels majors reptes fins a nivells familiars, per tal de participar amb la seva companya Laura i un parell de criatures, l’Ot i l’Ada. Tots quatre —i el gos— ara s’han firat una autocaravana de segona mà però el Berenguer no oblida els assajos dels Tirallongues d’on ha estat co-cap de pinya i també cap de tronc, fins fa tres anys (“I em va anar molt bé! Vam arribar a fer els primers castells de 8!”). Al tronc del castell, i sense aparells, només li queda mirar la cara del company de davant i estar més atent que ningú. I és així com s’ha fet gran: mirant de cara i esperant la millor vocalització de qui li parla. Patriota integral, si aleshores us diu que els bigotis li fan nosa és perquè pensa en el d’Aznar. I és que el Berenguer —circumspecte i complidor— només parla quan convé, rumia molt les coses i estima la seva feina amb la canalla al gimnàs o en pati obert. I al capdavall deixa que sigui la pell qui l’expliqui amb tres tatuatges geomètrics —una forca, un moixogant i un quatre de vuit—, que ara que arriba l’estiu llueix orgullós arreu on campa.

 

dilluns, 10 de juny del 2019

Jordi Estrada i el meu conill (tècnic)

Només feia dos o tres dies que s'havien celebrat les eleccions municipals i a Manrersa, comptant l'ajustat marge de victòria a favor d'ERC —tot just 9119 paperetes, 10 més que les que comptaven Junts per Manresa— algú va començar a fer córrer que allò era un empat tècnic i que calia repartir l'alcaldia dos anys i dos anys, i que si són verdes, si són madures. Un empat tècnic que ens havia de dur a repartir l'alcaldia de Manresa entre les dues forces polítiques! No res, que a ERC no ens va semblar bé, o com a mínim segur que no vam compartir l'argumentari aquest de l'empat. Perquè en moments així, deu vots són oceànics. Però el periodista insistia i, amb un punt de vehemència, jo vaig respondre la seva pregunta amb un paral·lelisme del regne animal: "Un empat és un empat, com un conill és un conill. I jo no he vist mai un conill tècnic!". No em demaneu perquè vaig posar els conills sobre la taula, ni hi cerqueu una voluntat provocadora. Però els conills van fer fortuna i des d'aleshores alguns militants del PdCat es passegen per Manresa amb una gàbia. Per acabar-ho d'arrodonir, ahir diumenge en Jordi Estrada publicava a Regió7 aquests "Conills tècnics" que a mi almenys m'han fet gràcia. Això sí, espero que sabrem trobar el desllorigador a la governabilitat sense tantes pastanagues...

CONILLS TÈCNICS
Jordi Estrada

Davant la falta de consens a l’hora d’acordar qui serà el futur alcalde de Manresa a causa dels resultats tan ajustats de les eleccions, en què ERC i PdCat han obtingut el mateix nombre d’escons, malgrat una diferència de deu vots a favor dels republicans, jo proposaria prendre en consideració diverses opcions de desempat, amb el benentès que, com sosté Ramon Fontdevila, “un empat és un empat i un conill és un conill, i no existeixen conills tècnics.” Efectivament tothom sap que els únics conills existents són els orelluts, els depilats, els dels jocs de mans dels mags i els guisats a la cassola. En altres ajuntaments on s’ha produït la mateixa situació s’ha optat per llançar una moneda a l’aire, proposta que presenta un inconvenient doble. Com es decideix qui tria cara i qui tria creu, si no és amb una altra moneda a l’aire? I qui la llança? Si la llança un regidor de C’s, posem per cas, tothom els atribuirà a ells el color del govern. Imagineu-vos els titulars de premsa de l’endemà: “Ciutadans ha donat el govern a un partit independentista.” Un escàndol monumental. D’altra banda, no és a la sort a qui pertoca decidir qui governarà la ciutat durant els propers quatre anys, sinó als mateixos governats, de manera que, per ser justos, no hi hauria com convocar els votants de tots dos partits a la plaça de l’Ajuntament i fer-los estirar una corda pels dos caps. Qui aconsegueixi arrossegar els adversaris, guanya. I si, tot i així, les forces són igualades i la corda resta immòbil, es talla la corda en sec al punt àlgid de la tensió i es compten els caiguts de cada banda. Es descompta un punt per votant caigut. Si cauen tots, que algú deixi anar una llebre i qui l’atrapi que esculli alcalde. I que a la pobra llebre li sigui assignada una pastanaga vitalícia en agraïment a la governabilitat de la ciutat.

diumenge, 9 de juny del 2019

No són només un grapat de vots

Ara fa deu dies vaig escriure aquest text, serenament, a partir del resultat de les eleccions municipals a Manresa, i ho vaig fer després de la primera assemblea local d'ERC que aquell dimecres ens feia un encàrrec: cercar un bon acord per la ciutat amb Marc Aloy com alcalde. També ara fa deu dies, des de la prudència, algú em va recomanar de no publicar-lo. Tant se val, ja es va fent vell. El cas és que aquesta setmana entrem a la recta final de les converses amb els representants del PdCat i, a Manresa, el més calent és a l'aigüera. Prenent els versos d'Espriu, ara mateix diria a tots els candidats d'ahir, avui i demà, allò de que No esperis mai / deixar record, / car ets tan sols  / el més humil  / dels servidors. Perquè els nostres electes haurien de saber des del primer dia que queden als peus de tots, fins i tot —sovint— injustament i dolorosa. I no dic que sigui fàcil, tot el contrari: la bona política implica un alt preu, i és el de la donació personal. Cadascú se'n sap els seus exemples... I en acabat, em comprometo una setmana més a complir de la millor manera possible l'encàrrec rebut, i fer-ho fins arribar a les solucions més generoses o singulars per inaudites que ara ens semblessin. Però deixant constància del nostre plantejament com a grup, i d'allò que em penso que aquell primer vespre de joia ja l'explicava.


No són només un grapat vots

Tens un encàrrec que ve de lluny, i que ens ha de dur més lluny encara

El resultat de les eleccions municipals a Manresa ha suposat una victòria per ERC. Una victòria ajustada, de 9119 vots, tot just deu vots per davant de Junts per Manresa, amb qui els darrers tres anys i mig hem governat plegats la ciutat. ERC, doncs, és ara la responsable de formar un govern, i la nostra opció primera és molt clara, perquè no hi ha cap majoria de 13 que sigui factible, segura i amb força per continuar que no sigui amb l’equip de Junts per Manresa. Al darrera hi batega aquella voluntat de l’eslògan, “Trobem-nos”, en una perspectiva social i nacional que ofereixi un projecte més ambiciós per a la ciutat. I per això, i per encàrrec de la nostra assemblea local, també encetarem converses amb la resta de formacions polítiques amb qui puguem compartir nous acords de ciutat.

L'únic component que ara pot generar tensió és la tria de l'alcalde, pel factor humà de la decisió. Personalment, em penso que ens en fem el càrrec. Però en aquest sentit també vull recordar que ERC ha demostrat fidelitat, lleialtat i sentit de ciutat durant molts mandats en què ha lliurat el seu esforç a diverses alcaldies. És per això que no podem entrar a mercadejar l'alcaldia. Tal com receptava Junyent el 2015, Manresa ha votat tenir un alcalde quatre anys. I, certament, el paper d'un alcalde en una ciutat que es vol capital com la nostra té massa valor com per pensar en repartir-ne els temps. 

El resultat no es pot reduir a 11 o 10 paperetes de vot, fruit dels estira-i-arronsa que poguessin escurçar o acréixer la xifra un pèl més. Allò que el resultat final ens permet entendre és la voluntat d’un canvi que suposa passar de 6390 a 9119 vots per ERC. 2729 vots més que ens donen un increment del 42% i que ens fan passar del 23,12 al 28,14% de la ciutat. L’opció representada pel PdCAT, que a Europa recollia 13.592 vots, en el mateix acte electoral es desinfla a 9109 paperetes per Manresa. I si bé també ha crescut en 1044 vots respecte el 2015, percentualment recula del 29,16 al 28,11%. La conclusió és que Manresa ha votat en clau de canvi, reclamant un nou lideratge i, sense fer-ne tempesta, hi ha posat un aire d’esquerres. És per això que ara no voldríem ni confondre als electors ni tampoc dilatar els canvis. I doncs les contingències personals, que hi són i sabem com són de doloroses, no ens haurien apartar de l’objectiu. No s’entendria.

Des d’ERC volem bastir un gran acord de futur, posant la il·lusió en els fonaments. Per l’estabilitat que Manresa espera i perquè és imprescindible per aplicar un programa ambiciós de ciutat. Un acord que estendrem a tots aquells que ens vulguin acompanyar en els grans consensos que Manresa necessita. Però aquest acord només l’entenem viable si —primus inter pares— fem un govern liderat des d’ara mateix per Marc Aloy. Ho vull dir amb el millor to possible: no hi ha dreceres ni empats tècnics. 9119 manresans i manresanes han volgut donar un nou impuls a la ciutat, premiant l’anterior govern però indicant un canvi de lideratge. No hi sé veure d’altres combinacions possibles, ni em sé imaginar els fins ara companys atrinxerats en una oposició irresponsable. Només puc dir que des d’ERC treballarem el millor possible per exercir aquest resultat. Exigents i generosos, perquè no ens sobra ningú. Però alhora més motivats que mai. Decididament compromesos a emprendre una transformació que Manresa va voler començar el 26 de maig. 

Ramon Fontdevila i Subirana
President d’ERC Manresa