dimarts, 18 de juny de 2019

Qui no coneix Berenguer Fargas?

Aquest mes de juny El Pou de la gallina parla de prostitució i conté, per torna, un article sobre la nit electoral. A cavall de l'actualitat i la història, doncs, les fotos del reportatge de 1987 amb la Quica em recorden l'inexorable pas del temps d'aquella Manresa en blanc i negre. La resta del tema del mes és un itinerari putero que em sorprèn per la prolixitat d'adreces i establiments, tot just enfilats per la història dels darrers cent anys. Enciclopedisme lúbric, deu ser. M'estalvio els comentaris. Sigui com sigui, el número es tanca amb un manresà amb nom i cognoms, d'aquells amb qui m'ha agradat entrevistar: en Berenguer Fargas i Torra. Tossuderia i franquesa a parts iguals.

Berenguer Fargas,
mirar-se la gent de cara

La docència a secundària sempre fa més o menys popular un personatge, i aquest podria ser el cas d’en Berenguer Fargas i Torra (1973), que a més a més d’esportista consumat i participar en l’associacionisme local, és també professor d’educació física. Disciplinat per als més diversos destins que proporciona la condició d’interí, en Berenguer va començar a Sallent ja fa quinze anys, i també passà per Sort i Malgrat de mar, i acumulant punts i experiència, aconseguí retornar a la seva ciutat passant abans per Moià, Navarcles i Sant Joan de Vilatorrada. I aquí, el recordeu a plaça fent pinya als Tirallongues, o amb els moixogants del Correfoc? Segur que sí. Perquè en Berenguer Fargas té una singularitat que el fa excepcional: abans de complir el seu primer any de vida va quedar sord. D’això aviat en farà mig segle i aleshores la recepta comuna dels metges de Sant Joan de Déu, a Barcelona, consistia en aprendre el llenguatge dels signes i anar a una escola especial. Només la tossuderia d’uns pares valents capgirà la sentència: el Josep i la Montserrat batallaren arreu, i el Berenguer esdevingué un lluitador de l’escola ordinària. Estudià a la Flama des del parvulari, i passà la primària a l’escola Joncadella de Sant Joan, i després encara la secundària al Lluís de Peguera. Aprengué el llenguatge oral amb l’ajut d’un logopeda, i a escriure amb correcció, i a llegir els llavis, i amb el suport d’aparells auditius arribà fins a l’INEF fet un tros d’home. Perquè en Berenguer Fargas és tot ell un cos fibrat per a l’altar de l’esport: des de natació i judo al futbol, bàsquet o, a l’hivern, esquí i snowboard. I encara fins fa quatre dies practicant cròssfit, que recomana per dinàmic i exigent. A muntanya puja i baixa a peu o en bicicleta, i durant anys ha participat en curses d’orientació amb el club Grions, de Sant Feliu de Buixalleu, entomant des dels majors reptes fins a nivells familiars, per tal de participar amb la seva companya Laura i un parell de criatures, l’Ot i l’Ada. Tots quatre —i el gos— ara s’han firat una autocaravana de segona mà però el Berenguer no oblida els assajos dels Tirallongues d’on ha estat co-cap de pinya i també cap de tronc, fins fa tres anys (“I em va anar molt bé! Vam arribar a fer els primers castells de 8!”). Al tronc del castell, i sense aparells, només li queda mirar la cara del company de davant i estar més atent que ningú. I és així com s’ha fet gran: mirant de cara i esperant la millor vocalització de qui li parla. Patriota integral, si aleshores us diu que els bigotis li fan nosa és perquè pensa en el d’Aznar. I és que el Berenguer —circumspecte i complidor— només parla quan convé, rumia molt les coses i estima la seva feina amb la canalla al gimnàs o en pati obert. I al capdavall deixa que sigui la pell qui l’expliqui amb tres tatuatges geomètrics —una forca, un moixogant i un quatre de vuit—, que ara que arriba l’estiu llueix orgullós arreu on campa.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada