Animals inexpressius, de Xavier Mas Craviotto

Si hagués de trobar alguna cosa bona en aquest meu mes d'agost seria la lectura d'Animals inexpressius, de Xavier Mas Craviotto. Tota aquesta calor —tanta humitat, i aquest aire que no passa— m'ha acompanyat a cada història, i me n'ha permès una lectura lenta i reposada, tot i la tensió constant que conté cada relat. Diria, doncs, que m'ha agradat molt, que m'ha regirat més d'una vegada, fins al punt que no les recomanaria mai llegir d'una tirada. Un munt de morts, o de morts en vida, una col·lecció de tragèdies quotidianes que no acaben de resoldre's sinó que queden obertes a la consideració del lector. Una barbaritat: abocar-se un cop i un altre a l'abisme de les pulsions humanes i sentir-ne el vertigen de reconèixer-les. Tan bèstia com preciós —i per ser francs, que jo he gaudit sempre sota l'aire condicionat. Com que de seguida notareu que el llibre té grapa, en transcric el principi amb un fragment de "La nit atrapada dins el retrovisor" que s'obre amb una cita de Faulkner: 

'Because always,' he thinks, 'when anything gets to be a habit, it also manages to get a right good distance away from truth and fact.'

«Perquè sempre», pensa, «quan una cosa esdevé un hàbit, també aconsegueix allunyar-se considerablement de la veritat i dels fets.»

 

William Faulkner, Light in August

  

4.23 H

La nit atrapada dins el retrovisor, el retrovisor com una gàbia. La nit dins el mirall, dura i compacta. Tot el negre comprimit dins el vidre fred i llis, com si volgués rebentar-lo. Tan comprimit que la nit podria ser sòlida. Tan sòlida que podria tocar-se amb les mans. Tindria una textura estranyament indesxifrable, grumollosa, amb rugositats i protuberàncies i nusos fets de foscor coagulada. El cotxe entoma els revolts amb els pneumàtics durs i calents. El cotxe minúscul encès dins la nit vastíssima. Els arbres són alts i foscos. El silenci del món es fa ample dins del bosc, flota amb una ingravidesa creixent, s'expandeix invisible i veloç com s'expandeixen les ones sonores. Però els gemecs del motor l'estrien. El silenci ferit de sons. Els sons com forats. Els forats com boques minúscules. uts

   El Jaume canvia de marxa amb un gest brusc i es mira la Mònica. La Mònica, al seient del copilot, clava els ulls engroguits al quitrà, matusserament il·luminat pels fars del cotxe. La llum, quieta i mòbil alhora, li fa reflexos geomètrics a les còrnies. Hexàgons, pentàgons i quadrats.

Encreua les mans damunt la falda i sospira amb una ràbia arrossegada. L'aire aspre li frega la faringe gastada de fumar i, com obturat, li surt pel nas i per la boca en ràfegues irregulars i tremoloses.

   —Fes el favor de mirar endavant.

   El Jaume obeeix dòcilment i es mira la carretera. Juga a imaginar-se la carretera vista des de dalt per no pensar en la Mònica, al seu costat, inoportunament sòlida i real Enutjosament corpòria. Insuportablement material. La Mònica, ocupant espai al vehicle. Ocupant espai al món. Juga a imaginar-se el món des de dalt perquè tot es faci petit i insignificant; una visió zenital on tot, en la seva irrellevància, s'entrecreui i es confongui; un angle prou allunyat de les coses perquè la carretera fosca es faci indestriable del bosc i del cel i de les pedres i de la muntanya, tot igual de tan negre. I el cotxe com una lluerna, avançant implacablement, una lluerna petita i brillant com un ull de sargantana. El cotxe petitíssim amb la Mònica encara més petita a dintre. Esquifida. Nímia. Irrisòria i ridícula. Tan irrellevant que podria desaparèixer. Podrien desaparèixer alhora, el cotxe i ella, engolits per tot aquell negre, i el món de sobte seria un lloc amb més aire (...)

Després de "La nit atrapada dins el retrovisor" hi ha encara nou relats més, tots ells molt i molt bons. En el meu cas, i pel pur plaer de tenir-los a l'abast, transcric encara tres fragments de "Dona buida", el darrer de tots ells, amb les seves Notes per a una novel·la.  

(...) la seva novel·la no podia parafrasejar-se, no podia explicar-se amb unes altres paraules. La seva novella eren les paraules que havia triat. I no estava disposada a canviar aquelles paraules per unes altres, a simplificar-la, a reduir el llibre a una simple línia argumental més o menys resumida, perquè el seu llibre era moltes altres coses, i sempre havia odiat aquella pregunta que fa la gent quan els dius que estàs escrivint una novella. I de què va? I de què va? No, no volia resumir-li l'argument. No volia esbossar-li la trama. D'entrada, perquè hauria semblat molt menys complexa i molt menys important del que ella sentia que era. I en segon lloc, perquè no volia que ell se'n fes una imatge equivocada. No volia que pensés que era una novella simple i ingènua.

(...)

 

Totes aquelles paraules que li semblaven tan importants i valuoses mentre les escrivia, quan se les tornava a mirar passat un temps havien quedat convertides en despulles, en esguerros, en cadàvers. Com una fruita que algú hagués oblidat en un racó de la nevera. I s'adonava de fins a quin punt el temps lleva transcendència a les paraules que un ha escrit, fins a quin punt la distància pot ser l'enemiga més ferotge de l'eufòria creativa o la còmplice més perversa de la mediocritat.

(...)

Era com si les persones que havien viscut en aquella casa haguessin hagut de marxar de seguida. Com si, fugint d'alguna desgràcia, no haguessin tingut temps d'endur-se les seves coses. A sobre de la taula hi havia un bol amb fruita i, al costat del sofà, les joguines d'un nen. En una postada encara hi havia un retrat de la família. Eren en un camp verd. La mare, el pare, el fill i la filla, somrient a la càmera. El dia que van arribar van dedicar-lo a ficar totes aquelles pertinences alienes en caixes. Quan van acabar, no van saber què fer-ne, i les van tenir apilades una bona temporada a l'entrada perquè els feia pena llençar-les. Totes aquelles coses tenien significats, desfer-se'n hauria suposat reduir quatre vides al buit més absolut, fer que aquelles persones no haguessin existit mai. Hauria estat com matar-les».

Una octaveta a les Bordes de Graus

Encara que això de fer-se gran no té aturador, amb M. encara ens vaga de tant en tant fer algun cim dels Pirineus. El mes de juny vam tornar a coronar el Puigmal, des de Núria i, envalentits, vam decidir fer el Certascan aquest agost. Quin trencacames! No tant pel desnivell com per la durada, anant des del Refugi al llac, coll i cim del Certascan i, en acabat —que no s'acabava mai!— baixar per l'altra banda fins a les bordes de Graus. Tavascan queda a un cop de roc, però com que estàvem desmanegats ens vam quedar al càmping i, posats a fer, vam entaular-nos al restaurant que amb molta gràcia porta una asconenca. Vam fer un menú amb crema de verdures i, també, botifarra amb mongetes. I mentre ens anàvem hidratant a base de vi, vaig descobrir estupefacte un quadret que penjava entre els nostres caps. Una octaveta de la UNE! La Unió Nacional Espanyola que, l'octubre de 1944 va voler ocupar la Vall d'Aran, a les acaballes de la segona guerra mundial. 

Aquell «Catalans!» que encapçala la papereta m'havia fet pensar en la proclamació de la República d'en Macià. Però de seguida que hi vaig acostar la mirada veig descobrir meravellat que era una invitació a la revolta. Vist en perspectiva, el text és d'una ingenuïtat absoluta. «O ara, o mai!», diu en nom d'unes guerrilles prestes i a punt d'alliberar el país que, finalment, arrodoneixen el text amb un «Visca Catalunya, Visca l'Al·liança Catalana d'UNE». Rabassairee, Comerçants o Al·liança fan pensar en alguna impremta francesa, sens dubte. Però només de fer-les arribar a l'Espanya franquista aquelles octavetes comportaven un risc majúscul. La propietària del local, que va deixar l'Ebre per amor fa quaranta anys, ens va comentar que l'octaveta la van trobar tot fent les obres precisament en aquella borda, cargoladeta entre les pedres. No cal dir que qui la va rebre fa més de vuitanta anys va córrer prou a amagar-la i encara com no la va cremar. La guàrdia civil a Tavascan vetllava molt decidida per la integritat fronterera de persones i idees! 

El fet és que el 19 d'octubre de 1944, 1500 homes de la divisió 204 van iniciar l'avenç en tres columnes amb l'objectiu de prendre Viella i aïllar la Vall d'Aran, esperant el suport popular de la població. D'aquestes columnes, la 410a brigada es va introduir pel Port de Tavascan i cal pensar que l'octaveta va ser escampada per aquesta unitat. Sigui com sigui, aquella «Operació Reconquesta d'Espanya» que tenia el PCE al darrera va esdevenir un fracàs: passada la sorpresa inicial, exèrcit i guàrdia civil, acompanyats de milers de reforços, van aturar la pretesa invasió i el dia 27 d'aquell mateix mes les guerrilles van decidir tocar retirada.  

Anys enrera, i amb d'altres companys, amb M. ja havíem fet la ruta del Port de Tavascan, porta de sortida de franquistes durant la guerra, d'entrada de jueus durant la persecució nazi o, també de l'exèrcit de la UNE o dels maquis. A Sort es pot visitar la presó-museu «Camí de la llibertat» i, si és de l'interès d'algú, la Diputació de Lleida té una proposta més àmplia de rutes a www.perseguitsisalvats.cat

Elogi del Bagatell

Des de Sant Pau de Segúries, enfilant la carretera que us porta a Olot per la collada de Capsacosta de seguida trobareu un trencall discret, després del cementiri, que us permet arribar-vos a la vall de Bac. La pista, estreta i sinuosa, és ben asfaltada i ressegueix un bon grapat de masies seculars, cases pairals que encara exploten bosc i pastures, i ramats de bestiar. Si fos el cas de fer-la tota, la pista us duria a Castellfollit de la Roca però, a mig camí, un nou trencall a la dreta us mena fins el refugi d'El Bagatell. Cal creuar un gual i enfilar la costa, al capdamunt de la qual apareix la casa voltada de bosc i prats magníficament retallats per la gana de tres ases. El Bagatell és una construcció molt més modesta que aquells masos de nissaga llustrosa: tot just una casa recuperada poc a poc des de fa vora quaranta anys per una terrassenca i els seus germans. Avui, amb el seu company, la Teresa i el Josep Maria ocupen la planta principal de la masia mentre que els baixos els permeten acollir grups de famílies o persones que hi vulguin fer estada. És el refugi que, sense cobertura i amb un wifi escardalenc, respira pau i silenci. Un ordre harmònic només contrapuntat pels lladrucs de dos gossos enjogassats. I encara, presidint la perspectiva de la vall, la presència d'una escala fins al cel. Un espai per perdre-s'hi o —qui sap!— potser retrobar-se.

Qui no coneix Joel Lliró?

Ara que tot just encetem l'estiu —i l'estiu és sinònim de goig i de festa, demaneu-ho a qualsevol cuca— és bo recuperar aquest «Qui no coneix» del Pou de juny, que presenta un incombustible de la bateria i l'orquestra de festa major. Parlem d'en Joel Lliró, parapetat entre plats, platets i bombos segons l'i·lustra Maria Picassó en aquest altre retrat que signa el senyor Ramon... Segur que us sona: si més no l'heu escoltat manta

vegades. I duu la música a la sang!

Joel Lliró,
herència i compromís des de la bateria

Quan Joel Lliró Nadeu va néixer l’any 1974 ja em va deixar fet l’article: la seva seria una vida entre plats, baquetes i bombos. És clar que abans va haver de passar per la Flama, on treballava de mestra la seva mare i, després, fer el batxillerat experimental al Peguera. I com que ciències i matemàtiques se li feien costa amunt, ben aviat es va abocar en àmbits més artístics, combinant fotografia i música. Ara bé, si darrera la fotografia hi havia la influència del pare, la música tenia encara arrels més pregones: l’avi, Estanislau Nadeu Valls, va ser un dels primers bateries de Manresa, des d’abans de la guerra, i ho va ser de l’Orquestra Remembrança fins a les acaballes del segle XX! I també el seu oncle Josep havia estat el bateria de moltes festes populars. Ras i curt, que el Joel a tretze anys es va posar a estudiar bateria a l’Esclat, amb en Lluís Ribalta. I si encara el temptava un itinerari fotogràfic, la mort de l’avi li va resoldre la tria: definitivament, seria músic. El temps li ensenyarà que això vol dir també saber de comptabilitat i xarxes socials, carregar equips de so o bé escombrar el local d’assaig. Fins i tot destinar hores a la docència per garantir-se el sou... Però tornem al joveníssim Joel: després de vuit cursos a l’Esclat passa al Taller de músics, a Barcelona, aprenent sobretot percussió, música llatina i jazz mentre que, professionalment, ha començat a fer de fotògraf per Regió7, sota el mestratge de Salvador Redó. Fins i tot aprofita els desplaçaments a Barcelona per fer un primer curs a la Institució d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, «però sentia que hi perdia el temps». Encara més: els primers bolos que va fer li comportaven seriosos desajustos horaris. «Quan vas a cobrir un partit de futbol i arribes que ja s’ha acabat t’adones que no ho fas del tot bé...». Es capbussa, doncs, en la música, practicant més de cinc hores diàries durant un parell d’anys, mentre ja tocava amb la banda Masos Rònecs. Tots amics de la infantesa: l’Òscar Castellà, Enric Mieza, Sergi Oms, l’Oriol Torras i el Roger Fonts . «Tocàvem des de l’institut, als noranta. I vam guanyar concursos d’ska, de rock o de música progressiva, amb gralla, molt abans que els d’Obrint pas!» Els Masos duren fins que té 21 anys, i aleshores s’imposa la feina a l’Orquestra Mitjanit, però conservant sempre llaços: «Al Correfoc de l’agost passat, quan la Mitjanit va tornar a l’escenari després de tretze anys d’absència, la interpretació dels temes la Plaça , Moscada i De vacances encara va ser amb la colla dels Masos Rònecs!». El cas és que l’Orquestra Mitjanit ha complert trenta anys, fruit d’una cooperativa inicial que va anar perdent socis «fins que em vaig quedar sol portant el barco». Actuen arreu dels Països Catalans, inclòs el costat francès, Andorra i la Franja, i sumen set músics i un tècnic capaços de fer una seixantena llarga d’actuacions anuals. «Per la Mitjanit ja hi ha passat més de 50 músics, i jo porto més de 2000 concerts!». La meitat del repertori és volgudament en català, i la resta combina castellà, francès, anglès i italià en allò que el Joel defineix com la voluntat de dignificar la indústria musical catalana, més enllà dels habituals temes de moda versionats. «Nosaltres ens adrecem a un públic més ampli, amb temes nostrats, alegres o reivindicatius, i sense defugir la responsabilitat que tenim com a artistes a dalt d’un escenari». Un tarannà que no es vol quedar les habituals ofertes d’estiu, i per il·lustrar-ho amolla tres temes a tall d’exemple: «La flama, d’Obrint Pas. No hay tregua, de Barricada i també el Coti x coti que fon sardana i reggeton!». Ara, superada la cinquantena, el Joel es fa gran treballant de costat a gent més jove amb la voluntat de transmetre aquest compromís. «I m’agrada, perquè això em manté despert, actiu i connectat amb el món».

Aigua –i coca-cola– d’una bona samaritana

Aquests dies de vacances, desoint els indicadors de les nostres primeres velleses, amb M. ens vam plantar al cor dels Escrinhs, als Alps.Vam fer nit al pàrquing del capdamunt de la vall de Freissinières per tal de matinar fort, que tot just es veia l’alba i ja enfilàvem el camí cap als llacs de Palluel i també el de Faravel, en una circular de més de 1000 de desnivell i vora 14km. Tot plegat, vuit hores trescant fins a quedar esllomats. I vet aquí que en aquestes circumstàncies va resultar que vam fer curt d’aigua i, contra pronòstic, no trobàvem on assedegar-nos. Com que ja érem a les envistes del final, ens vam apartar tot just quinze minuts del camí per arribar-nos a Dourmillosa, un conjunt de quatre masies, alguna segona residència, parròquia i antiga escola. Poc més. La singularitat del llogarret es que només s’hi arriba a peu, que vol dir tres quarts d’hora de pujada des de l’aparcament. I abans de trobar cap font vam ensopegar amb el «Refuge de l’oncle Emile»: una casa amb era, ben agençada amb tot de para-sols i taules de pi, que oferia menjar i beure al visitant. No hi cabia ni una ànima! Però vam demanar, a peu dret, una ampolla d’aigua amb gas i també una coca-cola, per allò d’acabar vius la randonnée. La mestressa ja ho va veure de seguida que estàvem a les tres pedretes i fins ens va dir si no voldríem menjar res. Però no era gana allò que duiem sinó una set sincera i grossa. Vam enllestir el beure en un obrir i tancar d’ulls, i li vaig dir de pagar. Quan va veure la carte bancaire, la dona –que resultà dir-se Stéphanie– va dir que no, que havia de ser en metál.lic i jo, atribolat, li vaig dir que no, que no portàvem efectiu. Li vaig suggerir fer un bizum, que la va fer arronsar d’espatlles i, tot seguit, el seu fill ens va demanar el correu electrònic. «Aquest vespre ja us passarem l’IBAN bancari i ens feu una transferència». I ja està? Em van mirar com dient «…i què més hi vols fer?». Vaig dir que sí, és clar, mentre pensava que mai de mai hauríem d’acabar de perdre la fe en la condició humana. En acabat vam xerrar una estona amb l’Stéphanie, a cavall del meu francès macarrònic i l’italià que ella havia après del seu marit. La seva família resulta ser l’única que viu tot l’any a Dormillousa, a la casa del germà del seu besavi. L’oncle Emile, vaja. «Al cementiri hi tinc tots els meus parents i jo ja no me’n mouré d’aquí». A l’estiu, quan hi ha mes feina, pugen amb el seu marit el fato amb una mena de tanqueta que s’ajusta al caminet solei. «A l’hivern ho traginem a l’esquena!» A l’ombra de l’entrada dos burrets semblaven compartir aquest destí estacional. Amb això i una rialla franca vingué l’hora d’acomiadar-nos, que la feina apretava. I nosaltres, amb el punt de sucre i bombolles a la panxa, vam desfer el darrer tram del camí. Tan contents com ells refiats, fent el paisatge molt més meravellós encara.

El goig de llegir no només a l'estiu, a la USénior

Ara fa pocs dies em van convidar a fer la lliçó de cloenda dels cursos de la USénior, un programa de formació i creixement personal per a majors de 55 anys que ofereix la UManresa. Em penso que va començar fa dotze anys, i si el primer curs tot just va comptar amb 12 matriculats, avui superen els 300 participants, tots ells d'una vivíssima curiositat i inquietud intel·lectual. Gent amb ganes d'aprendre, en un entorn estimulant, que vaig descobrir fent un curs sobre l'Amor a la Història de la literatura catalana... Francament, és un goig participar-hi. I encara més, per mi va ser un veritable honor que em proposessin que els parlés de l'estiu com a temps de lectura. Ho vaig fer tan bé com vaig saber i els vaig animar —l'auditori feia molt respecte!— a llegir estiu i hivern. El guió era, més o menys, aquest. Van caure coses i en vaig improvisar d'altres en el directe. Però, més o menys, vaig venir a dir-los això:

El goig de llegir a l'estiu

Senyor director general de la UManresa, professores i professors, amigues i amics, molt bona tarda a tothom. Només, abans de començar, si m’ho permeten faré un petit excurs per agrair l’honor de ser aquí. Ara fa uns mesos, la mateixa Àngels Fuster em va demanar si em vindria de gust fer aquesta lliçó de comiat, i com que me’n va fer molta vaig dir que sí de seguida, i potser massa de pressa. El títol es pot dir que ja el tenia —el goig de llegir a l’estiu!— i l’experiència també: durant molts anys vaig acabar els cursos de literatura a batxillerat, el mes de juny, encoratjant a llegir a tot d’adolescents. Els adolescents, encara que no ho sembli, son molt fàcils d’enredar amb la vaga promesa que s’ho passarien bé, que aprendrien alguna cosa sense ni adonar-se’n i que —com que anar amb un llibre a la piscina a disset anys és tota una provocació— fins i tot coneixerien gent. Això últim ells ho pleguen a la primera! Doncs bé, a mesura que s’acostava la data d’avui em qüestionava més i més si era correcte arribar aquí amb aquest pobre bagatge. Una cosa és la trentena de nanos d’una aula de secundària i l’altra aquesta sala d’actes. Impressiona. En qualsevol cas, i amb el seu permís, ho provo en una nova versió:

El goig de l’estiu

Parlem del goig de llegir a l’estiu. I direm en primer lloc que avui l’estiu ja és sinònim de goig, i ho és per a totes les edats. Només cal veure la publicitat que ens acompanya, amb canalla feliç que va de colònies; amb joves que es banyen, que ballen, que s’intercanvien la pell mentre beuen cervesa; amb matrimonis que s’embarquen, anxovats en un creuer insostenible que pagaran tot un any a terminis. Fins i tot els jubilats de “la Caixa” a l’estiu surten sempre guapos, prims i bronzejats, i sense cap símptoma dels nostres problemes de vista, pròstata o sucre. En resum, l’estiu és màgic, agosarat, l’espai de tots els possibles. L’estiu és la llibertat. O hauria de ser-ho.

En la nostra economia industrial va caldre lluitar per a les vuit hores, lluitar per la l’atenció sanitària i, finalment, calgué lluitar per les vacances... pagades! Recorden en Joan Capri, oi? Jo estic segur que sí: amb el sis-cents, les hores extres i la televisió ens arribava, també, la societat de consum. I al costat de la nevera i la rentadora, les vacances eren un dels millors indicadors de l’ascensor social: «hem de viatjar, hem de veure món!» deia la sogra abans d’enfonsar-se!

Fins aleshores, per als nostres avantpassats, lligats a la terra, l’estiu havia estat la collita, des del blat fins als tomàquets i carbassons en llargues jornades laborals que només semblaven relaxar-se per la mare-de-déu d’agost, abans de tornar a encarrilar verema, ametlles i —amb el primer fred— les olives. Amb les vacances d’estiu, de primer per als estudiants, després per a la classe treballadora, se suspenia —vacava— momentàniament l’estudi o el treball. I sorgia la pregunta: «I tu què faràs aquest estiu?» La paradoxa és que a l’estiu, avui, no ens queda temps per a res. Atrafegats a passar-nos-ho bé no en tenim prou d’enviar una postal sinó que cal penjar cada dia una foto —o una dotzena sencera— a Instagram. Que demostri la singularitat de les nostres experiències. I això, és clar, queda molt lluny de reposar, del temps lliure, potser de la felicitat i tot.

Doncs bé, he vingut per dir-los que de vacances és bo fer-ne sempre, gairebé cada dia. No parlo des del cinisme que podria atribuir-se a la meva condició de nou jubilat sinó de la voluntat d’apartar-se d’aquest tràfec estival per trobar estones pròpies. De trobar moments —ja es veia a venir, oi?— de trobar estones per llegir. Que és el meu propòsit d’aquesta tarda: convidar-los a llegir. A pensar. A compartir. A conèixer. A entretenir-se, és clar, però més, molt més encara.

Quan anys fa que els catalans llegim? No gaires! Els mateixos avantpassats nostres, aquells que la terra lligava, no només van treballar molt sinó que, sovint, no sabien ni llegir ni escriure. Poden provar de pensar-hi? Doncs bé, també és gràcies a ells que ara tenim vacances, i que sabem llegir i escriure. Potser ho hauríem de valorar més i fins i tot agrair-los-hi.

Elogi de la paraula

Diuen que Déu, que va fer tantes coses, també va fer la Paraula. Ho explica sant Joan només començar el seu Evangeli: «Al començament existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu». Donant nom a les coses ens les podem apropiar, ens les fem nostres en el nostre Univers, i això també ho diu una escriptora contemporània i popular, de ciència ficció, Ursula le Guin, a El mag de Terramar.

Encara més, segon Yuval Noah Harari (Sàpiens) «L’Homo Sapiens va conquerir el món gràcies al llenguatge». Un llenguatge no només útil per transmetre informació sinó amb «capacitat de transmetre informació sobre coses que no existeixen en absolut». La literatura, vaja!

Diu el mateix autor: «No podràs convèncer mai un mico perquè et doni un plàtan prometent-li que tindrà tots els plàtans que vulgui després de la mort, al paradís dels micos». A un mico no que no el convencerem, però als humans... sí. Sense bromes: la ficció ens ha permès imaginar coses i fer-ho de manera col·lectiva, i doncs afavorir la cooperació entre un gran nombre d'individuus, fins i tot entre desconeguts i a favor de tota mena de causes —i em sap greu, però això inclou també el feixisme, sense anar més lluny.

Elogi de l’escriptura

I és que si la Paraula és important, encara ho va ser més l’alfabet, que va introduir una nova forma de conversa entre els homes. La representació escrita de la nostra fonètica va crear una nova concepció del coneixement —a mes a més d’un nou sentit de la intel·ligència, del públic i de la posteritat. Ho deia Neil Postman, a Divertim-nos fins a morir. L’escriptura congela la parla i, en fer-ho, dona llum al gramàtic, el lògic, el retòric, l’historiador, el científic, tots els que han de tenir present el llenguatge per veure què vol dir, on falla, cap on ens condueix. I la lectura tant ens permet somiar com ens encoratja a la racionalitat. Perquè llegir sempre és aprendre. I el llibre imprès ens va deslliurar de la immediatesa local. I amb la impremta, des del segle XV «aprendre» va esdevenir «aprendre a través dels llibres».

No només entreteniment

Un recurs d’accés universal, amb potencial transformador i profundament democràtic. Posem pel cas, si enlloc d’estudiar anglès aquí a l’avinguda universitària de Manresa, volen viatjar a Cambridge, els caldrà un capital familiar important. Ja no diguem per fer-se passar la fantasia de robar, matar o viure de manera promíscua i immoral. De drogar-se! Tot això és a l’abast de molt pocs, perquè o és car, o és il·legal o té riscos evidents —i a més a més sempre ens han dit que no està bé! Però és fàcil de trobar un llibre i viatjar a la platja més exòtica. O bé atracar bancs i córrer davant de la policia. Sentir els batecs de Romeu i Julieta. O parlar amb Sòcrates que fa més de vint-i-quatre segles que va morir a Atenes: en tots i cadascun d’aquests casos n’hi ha ben bé prou amb visitar la biblioteca pública.

Ens ho recomana Italo Calvino, a la primera pàgina de Si una nit d’hivern un viatger: «Tria la posició més còmoda: assegut, estirat, cargolat, ajagut. Ajagut d’esquena, de costat, de panxa a terra. A la butaca, al sofà, al balancí, a la gandula i al puf. A l’hamaca, si en tens una. Al llit, tant se val si és a sobre com a dins. Pots fins i tot posar-te cap per avall, en posició de ioga. Amb el llibre capgirat, s’entén». Llegeixin, i llegeixin de gust!

I no només a l’estiu

Ah! I això només es pot fer a l’estiu? No, si us plau. Això es pot fer tot l’any! Només hi ha un goig més gran que el de llegir a l’estiu, i és el de llegir tot l’any! Llegir sempre i cada dia —i és tan fàcil d’agafar-s’hi! Fàcil i a l’abast de tothom: avui ja tenim unes bones biblioteques públiques —al Casino, que ara compleix 25 anys, ja han arribat als 100.000 documents i més de mil usuaris diaris!

I acabo: llegir més aviat és un plaer solitari però —els ho vull fer notar— també pot ser compartit. Ja no dic llegir en veu alta, com la poesia medieval, aleshores que el gruix de la població no sabia llegir. Ara podem llegir, compartir lectures i descobrir més punts de vista. I com més llegim, més aprofundim la comprensió lectora. És així com llegir ens fa més lliures.

I què llegir?

Si fem de la lectura un hàbit molt aviat ens plantejarem què llegir. Estic segur que tots i cadascú de vostès s’ho saben resoldre i jo no tinc gaire temps ja per als suggeriments, aquesta tarda (Vaig bé de temps?). Hi ha les novetats i hi ha els clàssics també. No els porto la llista, però m’anima pensar en els èxits d’aquest sant Jordi —el Confeti de Jordi Puntí, o Un cor furtiu, Vida de Josep Pla, de Xavier Pla, que ja n'ha venuts més de 15.000! Dos totxos encapçalant vendes! Ara molts pensaran que aquests volums tan gruixuts no sempre seran llegits, i ja ho sé. Però aquest és un altre dret del lector: deixar-ho allà on vulgui, quan vulgui. I tornar-hi si més endavant si li plau...

Dels clàssics: queda algú sense haver llegit Terra baixa —Àngel Guimerà!— o La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda? Feu-vos amb els contes de Quim Monzó, de Sergi Pàmies —A les dues seran les tres— o Empar Moliner. Les magnífiques, universals i renovades traduccions de Truman Capote o J. D. Salinger —des de la Música per a camaleons, a l’Esmorzar a Tiffany’s(abans era “Desdejuni!” ... o El vigilant al camp de sègol.

No oblidem l’estol d’autores contemporànies: Gemma Ruiz, Marta Orriols, Irene Solà, Eva Baltasar o Marta Rojals. I segur que me’n deixo! 

O els poetes, que som l’any de Joan Salvat-Papasseit i de Vicent Andrés Estellés. També Carner, Ferrater o Vinyoli. O Joan Margarit, o Miquel Martí i Pol. 

I en cas de dubte, al prestatge universal, el teatre de Shakespeare amb versions de Sagarra, Oliva o les més recents, de Joan Sellent... I Dickens i Dostoievski... Com que segur que en trobeu a faltar, ara ja podríem començar a parlar-ne, que vol dir sortir de la closca, compartir i fins i tot debatre, i fer-ho amb arguments i emocions, amb intel·ligència.

Conclusió

I quan els diguin, «però què fots tan llegir», somriguin, tanquin un moment el llibre i posin cara d’escoltar. Sense ressentiment, fent una pausa —a vegades cal anar a comprar, fer el sopar o atendre els benaurats nets. Però el llibre —els nostres llibres— ens esperaran disposats tothora a tornar-nos a acompanyar al nord i al sud, amb tota mena d’aventures i converses. Podreu ser més vells o tornar a ser joves. I en acabat pensar que les millors vacances, ara i tot l’any —davant la platja o davant la llar de foc— són un llibre. Doncs això: els convido a llegir. Llegeixin. Llegiu de gust.

Una festa major d'aires republicans

Ahir dilluns es va acabar la Festa Major de Manresa. Gairebé en format clàssic, quan la festa s'esqueia sempre el 30 i 31 d'agost per allò de commemorar el trasllat de les relíquies del Cossos Sants, patrons de la ciutat. Ara l'apartat litúrgic de la festa és mínim i em penso que ja ningú no recorda ni les dates tradicionals, ni les relíquies ni —és clar— els noms de Sant Fruitós, Santa Agnès i Sant Maurici gloriós. Però el sentit de la festa perdura encara que la covid obligui a tot de protocols poc efusius: si més no, porta a repensar alguns actes i fins diria que se n'hi ha tret prou la punxa —els castells de focs d'ahir, la imatgeria festiva diumenge al teatre... De tot el conjunt, però, recordaré sobretot aquest programa d'aires republicans que va començar amb el relleu de plaques al Passeig de la República —fins fa quatre dies, carrer d'Alfons XII— i tres exposicions que n'avalen el canvi: «Tres dies d'abril. 90 anys de la proclamació de la República» i «República i escola a Manresa» (ambdues a l'escola Renaixença) i encara, al claustre del Museu de la ciutat, la presentació del cartell de la Festa Major de 1931 dins la sèrie «Descobertes». Al Museu, acompanyant el cartell de Lleó Aguilar (de grans dimensions:161x77 cm!) hi havia d'altres programes de mà, i també alguns quadres de l'època però, singularment, un parell de dibuixos deliciosos d'Anselm Corrons, de 1932, d'aquells que il·lustraven l'edició d'aquell altre «Llibre verd» que va publicar Vicenç Prat. La mida original exposada permetia apreciar multitud de detalls i m'hi vaig entretenir prou com per fer-ne foto i tot, a risc de cometre una il·legalitat. És la que encapçala aquest text i que em transporta indefectiblement a les meves tardes de passeig d'estiu, a les orxates familiars o, més excepcionalment, als vermuts de migdia: precisament el 31 d'agost a casa era important perquè no només coincidia amb la festa manresana, sinó que el meu pare enllestia les vacances de la Pirelli i a més a més era el meu sant. L'endemà, 1 de setembre, tot tornaria a la normalitat o gairebé: només la canalla conservàvem quinze dies més de llibertat condicional abans de tornar a escola. I avui em sento una mica com aleshores: sé que demà tornarà la rutina. Però per un moment em permeto d'enyorar aquell Passeig bigarrat de taules i cadires, de cambrers i camises suades. De persones que, avui com fa trenta, seixanta o noranta anys, tenim ganes de viure i celebrar retrobar-nos sota la piuladissa i els plàtans. Ah! I si la República passés del nomenclàtor a la realitat, ja seria pura felicitat!

Ha estat un estiu republicà, amb les exposicions a Barcelona d'Antoni Campañà (La guerra infinita) i de Margaret Michaelis (Cinc dies pel barri xino) i les visites al cementiri d'Unha, a la Vall d'Aran, amb tots els maquis enterrats que van perdre la vida a l'Operació "Reconquista", o els recorreguts de refugiats pels passos de Canfranc, Bretxa de Roland i molt especialment de la «Bossa de Bielsa» entre Bielsa, a l'Aragó, passant fins a la Bigorra occitana, a Arreu, a la plaça major on el març de 1937, sis mil persones desplaçades entre civils i soldats van decidir en referèndum si tornaven per Irun o la Junquera... L'excursió, que va coincidir amb els dies de la caiguda de Kabul, estableix comparacions inevitables i esborra la bonhomia dels dibuixos d'en Corrons. Que bèsties som les persones!

La febre de les càmpers (El Pou, estiu 2021)

Ara que ja som a punt d'encetar setembre i sortirà un nou exemplar d'El Pou de la gallina, faig públic al blog el contingut del tema del mes, sense malmetre cap venda. Ha estat dos mesos al quiosc, amb un tema popular i estival: La febre de les càmpers. Molta gent amb quatre trastos a la furgoneta, mirant de descobrir paisatges i tenir noves experiències. Ja ho vam dir el dia de la presentació: si avui fos a fer, sant Ignasi també hagués arribat a Manresa en una càmper. I ara, com fa cinc-cents anys, hagués aparcat a recer de les balmes de les Escodines esperant un xic d'hospitalitat i —si pogués ser— un punt de wifi gratuït...

El turisme càmper es fa popular

Es tracta d’un fet contempo­rani: la passió per les furgonetes, les càmpers o les autocaravanes. Aquella antiga dèria de la classe mitjana per disposar d’un apartament a la costa o bé instal·lar la caravana al càmping tota la temporada d’estiu ha deixat pas a una pràctica més lliure, itinerant i cada dia a l’abast de més butxaques. Fins al punt que alguns d’aquests vehicles ja no són un recurs puntual per a les vacances sinó que, si molt convé, poden esdevenir l’habitatge quotidià.

Ramon Fontdevila i Subirana


Arriba l’estiu, que és temps de vacances. És ara que tothom somnia adormir-se a la fresca del Pirineu o bé despertar-se a peu de platja, amb el primer raig de sol. Uns desigs que, avui, ja no depenen d’una reserva d’hotel ni tampoc d’una segona residència: n’hi ha prou amb una furgoneta més o menys preparada. La llibertat i la comoditat de portar la casa a sobre! Després, les imatges que es pengen a Instagram han acabat de fer la resta, com si encara fos possible plantar-se als peus del Pedraforca sense més companyia que els rocs de la tartera... Per tot plegat, les furgos, càmpersoles autocaravanes més confortables s’han anat popularitzant i, amb la pandèmia, encara més. Tothom en vol una! Llogada, comprada o reciclada. A l’ombra del fenomen han crescut aquells manetes que són capaços de fer-se uns mobles per acoblar al cotxe, mitjançant tutorials de Youtube. Però també, i des de Manresa mateix, han sorgit noves empreses que produeixen cada dia urban càmpersamb voluntat d’assortir no només la demanda nacional sinó, i així que els ho autoritzin, la de tota Europa.

Qüestió de mides... i preu

Temps era temps, de cases sobre rodes només hi havia aquelles rulots que van arribar amb el primer turisme francès, i que entre nosaltres van adoptar el nom de caravanes. Posteriorment, i amb la incorporació d’un motor,naixia l’autocaravana. Les primeres, grosses i pesades, es reconeixien pel seu format de caputxina —això és, un llit muntat sobre la cabina de conducció, talment una caputxa. Després, les autocaravanes van guanyar lleugeresa amb els models perfilats i també més espai amb els models integrals, que són aquelles que incorporen el punt de conducció al conjunt de l’habitacle. I finalment han guanyat independència: poden estar-se alguns dies tibant l’aigua, el gasoil i l’electricitat que porten acumulada. Molt genèricament direm que es tracta de vehicles que van des dels 6 als 8 metres de llargària i que, de nou en nou, superen de seguida els 65.000 euros i fins més enllà dels 100.000. I mentre no pesin més de 3,5 tones es poden conduir amb el permís B.

Paral·lelament l’oferta conviu amb les càmpers, força més econòmiques ja que aprofiten l’estructura d’un furgó comercial i l’adapten per acampar. Ras i curt, el camperitzen, seguint l’estela d’aquells hippies que, fa més de mig segle, es van empescar la transformació d’una furgoneta de transport Volkswagen en un petit habitatge, amb llit plegable i fins un moble de cuina amb pica. A partir dels 5 metres, avui de càmpers n’hi ha de tota mena i mida, sovint amb sostre enlairable i fins i tot bany complet, i un ventall de preus que arrencarien en els 40.000 euros.

Només en aquesta última dècada s’han incorporat a l’oferta les minicàmpers, furgonetes adaptades, mínimes, que a partir dels 4,4 metres i 30.000 euros també poden contenir de tot, o gairebé. Aquestes furgonetes, que per mida encara entren a qualsevol pàrquing, es condueixen amb la mateixa facilitat d’un turisme i són les que reclamen una menor inversió.

Al capdavall el mercat d’ocasió, i sobretot la presència d’ofertes entre particulars a Internet, ha acabat de fer popular aquesta fal·lera, enmig de gangues que poden ser autèntiques o només preteses. Feu la prova i teclegeu “camper” o “camperitzar” a Google: una allau de proveïdors, distribuïdors i instal·ladors envairan la vostra pantalla. I d’entre l’oferta, i si voleu aventurar-vos en l’apassionant món del bricolatge, trobareu propostes tan properes com la del santpedorenc Albert Clusella, amb un canal a Youtube (Albert’s Overland) i milers de seguidors a Instagram. Seguiu-lo i, si disposeu d’un garatge i quatre eines, animeu-vos a fer del vostre vehicle una llar... en trenta dies!

Una furgoneta manresana i a l’abast

L’any 2013 Francesc Puigmal era responsable de vendes de Nissan a Manresa. Els temps no eren bons i recorda que aquell estiu, en un viatge familiar per Alemanya, va adonar-se de la multitud de càmpers que hi circulaven, però, també, dels preus que tenien. Aleshores va tornar amb una idea: aconseguir un producte lowcost, de mides reduïdes com tenen els japonesos:“Vam camperitzar la Nissan Evàlia, una NV200, i amb la primera prova ja vam veure que podria anar molt bé!». L’any 2014 el producte estava creat, «i vam vendre la primera, sota el paraigua de Sanfeliu Motors. Una NV200 amb sostre elevable, tot en 4,4 metres!». L’any 2015 s’incorpora com a cap de vendes Francesc Valdeolivas i el 2017 registren una empresa que no ha parat de créixer: Camper tecnologies. Els primers anys van preparar més de 400 unitats NV200 i després van diversificar marques. També produeixen el seu propi model de sostre elevable i s’encarreguen de tot el procés d’instal·lació, mecànica i venda. «Amb un enginyer i un mecànic, l’any 2018 érem una empresa de quatre persones. Ara mateix ja en som setze!».

Francesc Valdeolivas avala l’encert de la idea: «Així com hi ha gent que destina 30.000 euros en un cotxe, nosaltres per aquest preu oferim un plus: pots anar de càmping amb el mateix vehicle de la teva vida normal!». Al primer Saló del Caravàning en van vendre 9, al segon 21. Valdeolivas afegeix: «Ara mateix és una bogeria, preparem 15 cotxes al mes, i el mes entrant més de 20! Amb el procés complet d’instal·lació, pintura, i homologació. Una feina professional, certificada i auditada. Res de bunyols! Avui tothom s’hi veu amb cor, i cal anar amb compte: el sector ha de guanyar professionalitat».

Un producte de proximitat

Camper Tecnologies té l’establiment a la cantonada Trieta amb Sant Cristòfol, i molt a prop un ampli taller. Si sou propietaris d’una furgoneta, per 9.000eurosus instal·len el sostre elevable, la segona bateria i calefacció estàtica. Però també us poden vendre un vehicle nou de trinca, tot a punt: «Un vehicle que es vol de quilòmetre zero —argumenta Francesc Puigmal— La democratització de les càmpers només pot ser així, de proximitat. Nosaltres comprem els cotxes als concessionaris de Manresa. Tenim molt bon rotllo amb Sarauto o el grup Camps, i hem buscat l’homologació de cada marca. De Nissan, és clar, que és d’on venim, Sanfeliu. Però també del grup PSA —Peugeot, Citroën, Opel...— i ja estem esperant la nova Renault Kangoo!». Certament,en els 4,90 metres d’aquestes furgonetes tot plegat sembla un miracle. «I sí que són petites, però nosaltres evitem el qualificatiu de mini i les hem batejat com a urban càmpers. Ens agrada més el concepte, les defineix millor».

En xifres, Camper Tecnologies va comprar l’any 2020 més de 100 cotxes als concessionaris locals, «i sumant particulars, l’any passat en vam facturar 129, i això que amb la pandèmia vam tancar un parell de mesos!». El 2021 sembla que podria tenir uns resultats espectaculars, i Francesc Valdeolivas està molt content: «Ara mateix tenim xarxa, amb distribuïdors a Fuerteventura, al País Basc i a Astúries... i ben aviat serem a Granada i Madrid! Que la gent no s’hagi de desplaçar 1.000 quilòmetres per veure una càmper nostra!». Al despatx del taller, l’enginyer Pere Font està enllestint l’homologació per a la UE. Valdeolivas ho subratlla: «Què et sembla? Estem preparant el salt a tot Europa amb tecnologia manresana!».

La comoditat de les autocaravanes

Des dels primers setanta, a Manresa hi havia les caravanes de cal Cots, al capdamunt de la Pujada Roja. Abans havien venut tractors, però van atrapar la universalització del càmping i, des de 1985, són al peu de la C-16, vora la recta de Sallent. Una enorme parcel·la amb centenars de caravanes i autocaravanes destinades a la venda, lloguer o esperant fer el manteniment, i que responen a la societat EsplaiCaravaning.

Isaac González n’és el responsable i, fill d’un dels tres socis fundadors, ho té ben apamat. Hi treballa des de fa 20 anys i ha passat per la secció de recanvis, la d’accessoris i ara és cap de vendes. «La tendència en quinze anys s’ha capgirat. Si abans les vendes eren d’un 80% caravanes i d’un 20% autocaravanes, ara és al revés, per no dir que les autocaravanes són el 90%». Els caravanistes hi són, però. «La gent de caravana és molt de caravana, van al seu punt fix i volen moure’s amb el seu turisme. Encara se’n venen i té el seu públic». Ara bé, l’autocaravana és l’estrella. «Després de tants anys al sector, em trobo per primer cop que els amics s’interessen per la meva feina, per les característiques, les mides, les distribucions... i ha esdevingut tema de conversa!». L’Isaac comparteix la idea de la febre de furgonetes, i ja li està bé. «De fet, nosaltres venem autocaravanes i també càmpers. I jo ja ho he passat: tota aquesta gent jove que avui s’arregla una minifurgoneta com a sinònim de llibertat i mobilitat també es faran grans... i voldran més comoditat. Perquè la diferència pot ser això, per exemple: un bon bany, una dutxa d’aigua calenta...».

«Hi ha preus per a tot —diu González—, començant per les que nosaltres mateixos venem al cap de dos anys de llogar-les». EsplaiCaravaning forma part de la xarxa McRent i habitualment disposen de fins a 32 unitats de lloguer. «Amb aquestes, després de dues temporades, hi pots accedir a partir dels 30.000 euros i d’aquí fins allà on vulguis, talla XL i tot! Ara bé, si no saps ben bé quèvols jo sempre suggereixo començar pel lloguer. Per exemple l’estiu passat, amb la pandèmia, les famílies, com a grup bombolla, volien provar una autocaravana, i els les vam llogar, és clar. Volem clients contents, amb experiències satisfactòries. Després si de cas ja vindrà la resta». A EsplaiCaravaning fa quaranta anys que representen les més prestigioses marques alemanyes i l’Isaac està convençut que el públic d’aquí, com ja ha fet l’europeu, s’incorporarà de ple a les vacances amb autocaravana. «Som catorze treballadors. I si abans, amb les caravanes, tot era molt de temporada, amb uns hiverns molt fluixos, ara es va fent tot més regular, durant tot l’any. Des de qui lloga per a un esdeveniment esportiu de cap de setmana a la família que t’arriba de Nova Zelanda i que vol fer la volta a la península en trenta dies!»

El mercat d’ocasió: «Tothom en pot tenir una!»

Des de fa 20 anys que Àlex Pros, d’Automòbils Pros, es dedica als vehicles d’ocasió a Sant Joan de Vilatorrada. Ara en fa vuit, però, que va entrar en el sector de les autocaravanes amb un nou espai al capdamunt de la Pujada Roja. Juanjo Fernández n’és el cap de vendes des del principi i ho ha vist créixer. Ell prové del món del taxi. Van ser gairebé deu anys que, segons ell mateix afirma, li van suposar un màster de psicologia. Ara mira de comprendre els seus clients tot just passen la porta de l’establiment. «Tenim tota mena de públic, des de joves que s’inicien al món del càmper fins a persones que saben exactament què volen. Per a tots ells has de conèixer molt bé els vehicles que posem a la venda». També hi ha qui busca un canvi de vida radical, i fa memòria d’un parell de casos de «jubilats que s’han venut el pis per comprar una autocaravana ferma i anar a voltar món. Uns em van escriure des de la Conxinxina, els altres no els he vistos més...».

 

Convençut que tothom en pot tenir una, la idea del Juanjo és disposar de tota mena de models que ell mateix s’encarrega d’anar a buscar a França, Alemanya o Itàlia. «Són països amb més cultura i tradició càmper i, és clar, amb més mercat. Aquí tot just les estem descobrint! Nosaltres les anem a buscar, les comprem i les portem directament al nostre taller de Bufalvent. Repassem o reparem, sigui planxa, motor o mobiliari. I tot i que la competència ha crescut nosaltres ens defensem bé: en un any podem entregar 150 autocaravanes, des d’una VW Transporter camperitzada fins a una integral de les d’alta gamma, tot a preus francament interessants». El Juanjo us fa pujar aleshores a una baluerna de 7,20 metres i us posa davant d’un llit de matrimoni colossal. «És el dormitori que s’anomena d’illa, per estar com a casa». Segons ell, el secret és tenir una bona exposició, amb tota mena de vehicles, que la gent pot visitar amb llibertat, davant per davant la rotonda del Guix. «Això sí, els marges que ens queden són mínims, la competència és creixent i hi has de ser totes les hores. A més a més els impostos són elevats, fins i tot en aquests vehicles que ja tenen l’IVA liquidat. L’estat ens acaba d’esprémer!». A l’hora de marxar, l’home encara tira la canya: «Ja ho he vist, ja, que t’has fixat en aquella Volkswagen groga, eh? Sostre alt i batalla llarga, aquí van molt buscades. Una oportunitat que vaig portar jo mateix des d’Alemanya!». I sense perdre l’alè, allà mateix us fa preu: «Va, pensa-hi home, que te la deixem per 29.000 euros!».

Cal Càmper, l’opció del lloguer

«A la canalla les vacances en càmper els encanten: t’estalvien horaris i pots dormir on vulguis perquè no has d’arribar enlloc. Són pura flexibilitat!». Qui així parla és l’Ascen Martínez, propietària de Cal Camper. L’Ascen, que és professora d’anglès i francès a la FUB, va tornar a Manresa, fa setze anys, amb un company escocès, tots dos professors d’idiomes. «Tornàvem d’uns anys al Japó i, abans, havíem fet una mica de turisme. I recordo una estada a Nova Zelanda, ambautocaravana, que ens va encantar. Fins al punt que un cop aquí ens en vam comprar una amb la intenció de llogar-la. Si no ens anava bé, sempre ens la podíem quedar nosaltres!». Per sorpresa seva, i després de tres anys, el 2007 ja en tenien quatre.

L’Ascen i el seu company, amb la versatilitat dels idiomes i la generalització d’internet, no tenen cap establiment i treballen des de casa, a les Brucardes. «Tot ho vam anar fent sense botiga, només lloguem per internet i telèfon, i a la pàgina web ja es poden consultar totes les condicions i preus!». Avui disposen de cinc vehicles, sense voluntat de créixer més. «Som una empresa petita i familiar, molt de temporada. A l’hivern faig classe, sóc mestra de vocació. Però a l’estiu treballo amb les autocaravanes, que ja m’agrada trobar-me amb gent!». Reben clients d’arreu del món, que sovint cal anar a buscar directament a l’aeroport,però, d’ençà la pandèmia, treballen sobretot amb un públic més proper. «Amb la covid la gent evita hotels i busca solucions com a grup bombolla: moltes famílies vandescobrir-nos aleshores i tothom torna encantat! I encara que deu o quinze dies de lloguer són diners –els preus són a partir dels 145 euros diaris— surt molt més a comte que comprar-la, guardar-la, assegurar-la i mantenir-la. Només s’han de fer números...».

Pernoctar no és acampar: la normativa

La normativa sobre l’ús de les càmpers és molt general i, de fet, permet dormir en un vehicle aparcat sempre que no s'acampi; és a dir, que no sobresurti res dels seus límits. És clar que alguns municipis ja han començat a establir normatives més restrictives, bé sigui a les zones litorals —ara mateix, Sant Carles de la Ràpita, al Trabucador— o, més a prop, a l’entorn de les zones de bany del Solsonès –Ribera Salada, l'Aigua d'Ora i el pantà de Sant Ponç. Sembla evident que els propers anys, en paral·lel al creixement càmper, la normativa guanyarà concreció. «A Manresa ara mateix no tenim ordenança pròpia ni, tampoc, un espai d’acollida com ara mateix ja tenen a Navarcles o Avinyó» reconeix Joan Calmet, regidor de Turisme, Projecció de ciutat i Seguretat ciutadana a l’Ajuntament de Manresa.

Des de l’àmbit empresarial, Francesc Puigmal espera aquesta llei general, «el que no és normal és que cada municipi faci la seva guerra». Reclama una regulació general que permeti pernoctar i, alhora, l’establiment d’espais «a la manera d’aquells càmpings francesos o alemanys, a tocar la zona de vianants dels municipis, que només permeten dues nits d’estada, econòmics i amb vigilant, on pots trobar aigua, buidar el dipòsit d’aigües grises o anar a sopar xino-xano a un bon restaurant. Ja sé que no és possible, però un lloc així, ideal, seria la zona on hi havia la Carpa del riu». Amb aquesta voluntat, han fundat el gremi de fabricants de vehicles càmper, “i Camper Tecnologies hi és des del moment fundacional: amb voluntat de ser interlocutors amb les administracions i, també, assessorar tots aquells municipis que es plantegin acollir càmpers».

«El que no pot ser és que en alguns llocs et facin fora, perquè això ara mateix sí que és il·legal —diu Ascen Martínez, de Cal Camper. És clar que si ets de vacances tampoc no tens ganes de barallar-te però, seriosament, la solució passa per crear àrees d’autocaravanes. I no és veritat que sigui un turisme que no deixa diners! Potser no en deixa als hotels, però la gent menja, compra, va a restaurants i paga entrades. I per això han sortit ja àrees a Navarcles, a Olesa, a Avinyó...».

Un espai a Manresa

No cal gaire experiència en l’univers càmper per descobrir recursos que la xarxa posa a l’abast de tothom. Un d’ells és Park4night, que ofereix informació sobre espais on aparcar, dormir o rentar la roba. I es pot utilitzar com a suport o també com a navegador. A Manresa hi esmenta espais vora la plaça Bages, al Congost i també al barri de Sol i Aire, sobre la Catalana. També pàrquings com el del Carrefour o la Cova i, més idíl·lics, a la Salut de Viladordis. No és d’estranyar, doncs, que sovint aquí i a d’altres llocs hi trobem autocaravanes, càmpers o furgonetes fent estada. Però cap d’aquests llocs són formalment per a autocaravanes, ni hi pots buidar residus ni recarregar aigua. Encara menys hi ha cap mena de vigilància.

Joan Calmet té ben present que aquest és un repte previst al Pla director de Turisme a Manresa, des de l’any 2015. «La demanada hi ési s’han valorat almenys tres zones, ponderant la connectivitat o la proximitat dels serveis. Entre la Balconada, l’Agulla i el Congost tot apunta que és aquí on trobarem la solució. Una zona esportiva amb possibilitats, amb parada de bus i que per la carretera de Cardona va a parar directament a la plaça de Sant Domènec». Calmet voldria tenir a punt l’espai per al proper 2022, com un element de suport a tota la campanya d’atracció ignasiana, però sap que la inversió haurà de competir amb moltes més demandes.

Segons el regidor, Manresa rep bé aquest tipus de nou turisme, que no considera en cap cas un problema sinó un avantatge. «La furgode gent jove que pugui venir és el símptoma que anem en la direcció adequada i l’estem consolidant. I sense negar que temps a venir podria resultar un problema, ara mateix al nostre destí encara li queden anys per recórrer abans no tinguéssim un problema de gentrificació». Més distesament, el mateix regidor somriu per comentar que, a casa, també hi té una filla amb furgoneta...

Tothom coincideix que encara hi ha camí per córrer en serveis. “Falten més àrees on es pugui buidar les aigües grises i carregar d’aigua o fins i tot les bateries”. Juanjo Fernàndez, que va i ve per mitja Europa, coincideix amb la zona del Congost. “L’espai és gran i tens el bus de sant Joan que et deixa directament a la plaça Europa, de cap al centre històric”. Això o, rememorant les fires de l’aixada o Mediterrània, ell mateix es posa a la boca el pàrquing temporal que s’ubicava a la zona de la Carpa. És al Congost, però, que el desig podria ser realitat el 2022. I molta gent d’arreu d’Europa segurament ho celebraria.

- - - -

Columnes laterals:

 

Els Llasera-Orgaz, pioners

Joan Llasera i Leo Orgaz fa trenta-quatre anys que es van comprar la primera autocaravana. Ell venia d’una experiència iniciàtica: «l’any 1984, en l’expedició del Centre Excursionista de la Comarca de Bages al Pic Payu, al massís del Karakorum, vam conduir des de Manresa fins al Pakistan amb un camionet de tres tones amb tot el material... i després el vam tornar, és clar!». El Joan recorda que era un vehicle que els deixava comercial Morros, que era un dels principals patrocinadors, «i ens el van preparar amb la cabina foradada amb una serra de disc per passar directament a la caixa. Una mica bèstia tot plegat, sí, però al darrere hi dormíem i hi menjàvem mentre fèiem molts milers de quilòmetres. Aleshores ja vaig pensar que viatjar així estava molt bé!».

Amb la primera criatura—tots dos del CECB: ell muntanyenc, ella d’espeleologia— va venir també la primera acampada. La Leo recorda els penjaments del Joan. «La tenda, la banyera, tot aquell enrenou. El Joan va dir que era l’última vegada que sortia de vacances amb canalla. Vaja, que o bé ens compràvem una autocaravana o no sortíem més de casa!». La van anar a buscar a Bilbao, de segona mà. Va ser una de les primeres de Manresa, el gener del 88, i els va durar set anys. «Amb la segona criatura vam anar a buscar-ne una de més gran. I hem viatjat per tot Europa. Fent muntanya o entrant a ciutats. Fins a Escòcia, Dinamarca o un parell de vegades a Noruega!». La Leo i el Joan avui tenen una integral, més moderna i amb aire condicionat i tot, encarregada a Alemanya i que els va suposar una espera de sis mesos. «Tenim la petita de les més grans... però és que viatjar amb això està molt i molt bé —rebla el Joan— i mira que en trenta anys d’anar pel món ens ha passat de tot, eh?».

Una camperització de 100 euros

Bruna Roca i Aina Garcia són dues amigues que comparteixen la passió per l’esport i la muntanya, i un passat a l’escoltisme. Plegades, i d’acord amb les seves respectives parelles, fa temps van emprendre una camperització de caràcter auster. «De primer —explica la Bruna— cadascú va buscar pel seu compte una furgoneta que de dilluns a divendres fes de cotxe i els caps de setmana de càmper». La coincidència es va resoldre a favor d’una Peugeot Rifter i això que l’Aida, a remolc del boompostcovid, no ho va tenir fàcil. «Havia anat a visitar tots els concessionaris i no en quedaven! Vaig estar de sort a Sarauto, amb una que els l’havien encarregada però que a última hora algú no es va quedar». El final del confinament les dues parelles se’l van passar rumiant quina mena de mobles es farien, comptant amb l’avantatge que al seu model els seients plegats formen una base plana. La Bruna remarca l’economia de l’opció: «Només volíem un moble per als caps de setmana d’estiu, sense complicacions. I això ho vam resoldre amb una fusta que es desplega, quatre frontisses i uns peus de fusta massissa. Rudimentari però pràctic: tot plegat pesa deu quilos i ens va costar 100 euros. Bé, una mica més perquè després vam anar a comprar tres matalassos de nadó, dels més econòmics, que col·loquem transversalment. Posem que al final la cosa surt per 130...».

L’Aina, a més a més d’escalar, esquia. «A l’hivern sopem al bar i, en acabat, com que es tracta de dormir, ens emboliquem amb nòrdics i mantes. I et lleves a pistes!». Sigui com sigui, totes dues també tenen clar que és una fórmula temporal. La Bruna afegeix que «ara no pagarem per tenir uns mobles a mida o una calefacció estacionària» i està segura que a la llarga ja trobaran una cosa més gran. «Mentrestant sempre podem anar modificant allò que ara tenim». La seva família li fa d’exemple: «el meu germà té una NV200 i els meus pares una VW Califòrnia...». I totes dues ja frisen per anar aquest estiu fins als Picos de Europa.

Regina Zacarés, domicili provisional

Regina Zacarés és de Gandia i des de fa un parell d’anys fa substitucions, al País Valencià i també a Catalunya, en centres públics de formació professional, dins la família de serveis a la comunitat. Quan va rebre la proposta de venir una setmana a l’institut Guillem Catà, 500 km al nord d’on viu, no va rumiar-s’ho gens: cop de furgoi amunt. «Jo viatjo força perquè m’agrada l’esquí i també l’alpinisme, i ja tinc una VW Transporter sempre a punt. Nomes em fa falta trobar un lloc per dutxar-me, això sí!». Portar la casa a sobre, tal i com fan els cargols, també té avantatges: si més no, econòmicament, deu ser de les poques maneres que resulta un desplaçament tan llarg per a una substitució tan breu. La Regina va passar per diversos pàrquings de la ciutat, també a l’Agulla. I fins va aprofitar un dia per anar a Barcelona a visitar uns amics. «Busco llocs tranquils, però que no siguin insegurs. També vaig anar al de Santa Cecília, a Montserrat, que és un pàrquing que ja coneixia i té càmera de vigilància».

A Manresa, la Regina no era pas l’única que dormia a la furgoneta. El regidor Joan Calmet manifesta que la policia local en té almenys tres de localitzades, pel cap baix. «Van canviant de lloc i sí, són l’habitatge habitual dels seus ocupants. Molt discretes, no generen problemes ni, quan se’ls ha ofert, requereixen suport de serveis socials». El lloc més usual acostuma a ser vora algun súper que els proveeixi de producte fresc o que disposi de bugaderia. També cíclicament al pla de la Cova. Amb tot, no ha estat possible parlar amb cap dels seus ocupants. I un darrer apunt que tothom ha desmentit: el mite local d’autocaravanes a l’entorn de la FUB per hostatjar alguns estudiants francesos de Fisioteràpia, que provindrien del departament de l’Arieja. Si de cas hi veieu alguna autocaravana, certament prou polsegosa, és que pertany a algun veí de la zona

Una foto davant la Cova

Com que tots tenim parents, amics i saludats amb furgoneta, des d’El Pou de la gallina vam convidar una dotzena llarga d’aquests vehicles al pla de la Cova de Sant Ignasi per il·lustrar la portada, en una convocatòria que vam compartir també a Facebook i Instagram. Per això hem d’agrair la participació de Núria Caberol i Jordi Amblàs, amb la seva filla Jana: aquests lectors del Poues van presentar amb una càmper de 6,40 metres que tot just fa un any, en plena pandèmia, van adquirir. «A Banyoles, de segona mà. N’estem molt contents tot i que amb les restriccions no ens hem bellugat més enllà de França o Andorra». La Núria i el Jordi —els trobareu a Instagram: lavanllarga— van desplegar el tendal mentre Josep Roca, al costat, aixecava el sostre de la seva Califòrnia, molt més veterana. A tots ells el nostre agraïment.

També a l’Aina Garcia Grau que va venir apressada amb una Peugeot Rifter patint, perquè no havia pogut anar-la a rentar. I encara a Nil Puig i Marta Salas, que van venir amb el Boi i l’Urgell en dos vehicles: una Dacia Dokker i també una Renault Trafic. Aquesta última, a més a més de fer de càmper quan convé, de dilluns a divendres és l’eina de treball del projecte agroecològic l’Hort del Puig. Vam estar molt contents, però la veritat és que els tot aquest parc mòbil al final no cabia a la foto! Si més no, en la seva diversitat, va permetre que Francesc Rubí, a l’hora de la posta, realitzés unes imatges de primera. Un agraïment, al capdavall, compartit també amb tota aquella gent que les darreres setmanes s’han avingut a explicar-nos solucions enginyoses, viatges familiars o apunts pressupostaris de la seva camperització. I és que potser, fet i fet, aquesta eclosió del món càmper anirà molt més enllà de la febrada actual.

Vanlife, la vida en una furgoneta

Potser ho vau descobrir aquesta primavera, quan Nomadland, de Chloé Zhao, obtenia els Oscars a Millor pel·lícula, Millor direcció i Millor intèrpret per a Frances McDormand. Als Estats Units, Vanlife és un moviment social que aplega tot de persones nòmades que viuen en furgonetes o autocaravanes, de manera senzilla i un punt atzarosa. Aquells que la comparteixen la consideren una forma de vida més harmoniosa i, alhora, un acte de resistència contra el sistema. Sense els lligams d’un contracte de lloguer o una hipoteca, amb la furgoneta pots anar allà on vulguis i gaudir més d’allò que et plagui. Es tracta de desprendre’s de tot allò que us sigui innecessari, redescobrint la bellesa de les coses petites i formant comunitats temporals amb desconeguts d’arreu del món.

És clar que la història de Nomadland arrenca amb el tancament de la fàbrica que alimentava tot el poble on vivia la protagonista. La precarització de les vides americanes, doncs, pot ser l’origen aquest moviment, que troba una sortida individual en cadascuna de les autocaravanes que amb més o menys condicions els acullen. Però el risc d’atomitzar els moviments polítics que vulguin respondre al capitalisme salvatge és també força evident. En aquest sentit, el filòsof i periodista Joan Burdeus advertia des del digital Núvol, que la filosofia política de Nomadland també té riscos: “Si et desentens de canviar les coses per escapar del diluvi amb la teva arca-caravana, el paratge natural que et dona la vida pot acabar devastat per l’increment de temperatura contra el qual no t’has preocupat d’organitzar-te políticament. El decreixement unipersonal no serveix per res sense una estratègia global coordinada”. Sigui com sigui, mentrestant sempre es poden anar tirant milles...

A Port de la Selva amb versos de Foix

Com que la platja no em fa el pes —m'agrada, sí, però em cremo i no hi faig res— m'hi emporto sempre lectura que és una manera com una altra de passar l'estona. Enguany hem tornat al Port de la Selva, i ens va caldre endarrerir l'arribada dos dies per mor de l'incendi. Inevitablement, però, ve l'hora d'aplegar tovallola i parasol —cremes solars, el telefon i una ampolla d'aigua. El diari és de la llibreria Corominas, establiment històric que enguany il·lustra una publicació comarcal sobre botigues centenàries. La llibreria Corominas, al mig del Port, encara té diaris estrangers, postals i moltes guies de l'Empordà i el Cap de Creus. I llibres, és clar, en una oferta prou respectable. D'entre els llibres, als prestatges, una molt bona reprersentació de l'obra de J.V. Foix, fill il·lustre de la vila. M'hi entretinc i, per sort, m'encanto —i firo— Amb versos de vacances, que són cartes i cròniques de J.V. Foix entre 1955 i 1975, i que va editar Eumogràfic el 2013 . M'hi he passat moltes estones, i m'han agradat moltíssim: és Foix, sense rebaixes, però un punt descordat i amb referències als amics i saludats fetes des de la més gran desimboltura. No va ser mai concebut com a llibre, però els editors hi van trobar l'enfilall: encara que no són a les obres completes, llegir-les és un plaer. Com aquest primer poema, en tres fragments. 

PORT DE LA SELVA EN UN MATÍ CLARÓS

D'AGOST DE L'ANY QUE SOM EL DIA DOS   

És bell, tocant a mar, i gai, quan un es lleva

desensonyat i clar, de rebre lletra teva,

escrita en llatí pur i amb deix de poliol

el vint-i-dos d’enguany al mes de juliol

des d’un mas ignorat, el qui, ran de frontera,

oblida el bosc i el camp, i l’era, i la cacera,

i amb samarra d’estiu i un tros de pantalons

flanqueja els semidéus a l’ombra dels tritons.

L’he rebuda ací dalt en envelop d’estrassa

amb fresquívols menjars i dolls de paperassa,

un Fabra renovat i un reguitzell de pots

de fruits, confits i mel, i un plec d’espardenyots

que em van d’allò més bé quan el deler m’afanya

per pujar al monestir i córrer la muntanya.

(…)

El Port és un lligat de fembres escollades

amb vesta evanescent; passegen a collades

al llarg de Port de Reig; parlen saxó i francès

i, si t’hi fixes bé, un català marès.

N’hi ha de nas camús i, les demés, fenici,

rumbegen anca i braç i es banyen amb desfici

com si el mar s’exhaurís, i, essent migdia tard,

negrudes i tibants, renoven el seu fard,

repassen el carmí i al so d’una gramola

fan llur aperitiu amb sucs de coca-cola.

Tornen a llur catau, es lleven la babutxa

i entre ais! i esglais subtils s’ajupen a la dutxa.

(...)

D'ençà que som vingut que em banyo a la Cativa.

En Segarra ¿què diu? ¿Què es calla en Carles Riba?

D'En Brossa poc ne sé, llevat que em va dir algú

que ha escrit deu mil sonets. I el bo d'En Triadú...

El poema és més llarg, segurament de 1955, i respon una lletra d'Albert Manent. Port de la Selva seixanta anys enrera! I tota la genialitat de Foix —Focius— en calça curta! Magnífic. La foto, de mitjans setantes, amb Foix i Segimon Serrallonga, embarcats al Port. Preciosa, també, i amb més records encara.

Postal de Lanzarote

Aquest agost vam ser una setmana a TINAJO, al mig de l'illa de LANZAROTE amb la família de Canàries. Si dic família política encara ho complico més, de manera que oblidem la nissaga que ara mateix ens emparenta amb la Pinito del Oro, i anem al gra: miraré de conservar només quatre notes a raig de la nostra estada a Lanzarote per tal que, qui ho vulgui, ho aprofiti com més li convingui! Telegràficament, i mentre elimino paperets de la tarja de dèbit, en primer lloc cal comptar amb les ofertes clàssiques: el parc nacional de TIMANFAYA  (hi vam trobar molta cua i ho vam matar al centre d'interpretació, allà a la vora) o los JAMEOS DEL AGUA (túnels fets per la lava volcànica, impressionants; els meus parents em van dur a uns de menys coneguts i no sé si més interessants, però molt xulos, anomenats LA CUEVA DE LOS VERDES. De fet, el tema de Lanzarote són els VOLCANS i la terra negra que tot ho domina. COSES que em van agradar MOLT: passar un dia a la isla GRACIOSA, des del port d'Orzola, al nord de tot de l'illa. S'hi pot dinar o s'hi us passeu el dia a la platja, hi feu un berenar-sopar abans d'agafar l'últim barco de tornada a Lanzarote. També impressiona tota la regió de LA GERIA i veure els cultius de raïm: amb temps. sempre es pot parar en alguna bodega i prendre vi a copes o comprar ampolles de vi -però pesen molt per l'avió. Al nord, és xula la caleta de FAMARA que de fet és una cala enorme. Amb cotxe podeu pujar al Mirador del Río des de HARIA. Vistes impressionants de l'illa Graciosa i l'arxipèlag Xinijo (vàries illes petites o "xinijas"). De Caleta de Famara podeu tornar per LA SANTA i dinar a EL BARQUILLO, un restaurant popular a segona línia de mar i mig subterrani però molt bo i bé de preu. Per començar bé el dia (no sé on us estareu residents) a TAHICHE en direcció nord hi ha un forn que s'hi esmorza de nassos -inoblidable, es diu LEVAIN. Molt a la vora, la casa de CÉSAR MANRIQUE, molt recomanable: tot Lanzarote respira Manrique i el seu discurs, a cavall de la creativitat i l'agitació social, va fer forat en el seu moment. I que duri! Altrament Lanzarote seria ben bé una altra cosa! En fi, en una setmana també podeu anar a les platges del sud -camí fatal, però els cotxes són de lloguer: platja del PAPAGAYO. O més populars, tornant al nord, la platja d'ARRIETA —un bon dinar al costat mateix del poble, EL PISQUITO, recomanat pels mateixos illencs. Sempre bo i força econòmic. I acabo: si us deixeu caure per la capital, ARRECIFE, al costat del charco de san Ginés, el millor local per fer un entrepà de peix (sí, sí, a la brava!) o uns plats de matrimonio (peix i calamars ) són els del CHARCO VIVO, antigua casa Ginory. Què més? Prescindiu de dromedaris, busqueu algunes fotos del passat —rollo etnològic— i si teniu sort d'assistir a algun concert de festa major descobrireu la proximitat de la gent. I el clima, és clar! Jo, si fos a fer, aquest hivern hi tornaria!