El goig de llegir a l'estiu
Senyor director general de la UManresa, professores i professors, amigues i amics, molt bona tarda a tothom. Només, abans de començar, si m’ho permeten faré un petit excurs per agrair l’honor de ser aquí. Ara fa uns mesos, la mateixa Àngels Fuster em va demanar si em vindria de gust fer aquesta lliçó de comiat, i com que me’n va fer molta vaig dir que sí de seguida, i potser massa de pressa. El títol es pot dir que ja el tenia —el goig de llegir a l’estiu!— i l’experiència també: durant molts anys vaig acabar els cursos de literatura a batxillerat, el mes de juny, encoratjant a llegir a tot d’adolescents. Els adolescents, encara que no ho sembli, son molt fàcils d’enredar amb la vaga promesa que s’ho passarien bé, que aprendrien alguna cosa sense ni adonar-se’n i que —com que anar amb un llibre a la piscina a disset anys és tota una provocació— fins i tot coneixerien gent. Això últim ells ho pleguen a la primera! Doncs bé, a mesura que s’acostava la data d’avui em qüestionava més i més si era correcte arribar aquí amb aquest pobre bagatge. Una cosa és la trentena de nanos d’una aula de secundària i l’altra aquesta sala d’actes. Impressiona. En qualsevol cas, i amb el seu permís, ho provo en una nova versió:
El goig de l’estiu
Parlem del goig de llegir a l’estiu. I direm en primer lloc que avui l’estiu ja és sinònim de goig, i ho és per a totes les edats. Només cal veure la publicitat que ens acompanya, amb canalla feliç que va de colònies; amb joves que es banyen, que ballen, que s’intercanvien la pell mentre beuen cervesa; amb matrimonis que s’embarquen, anxovats en un creuer insostenible que pagaran tot un any a terminis. Fins i tot els jubilats de “la Caixa” a l’estiu surten sempre guapos, prims i bronzejats, i sense cap símptoma dels nostres problemes de vista, pròstata o sucre. En resum, l’estiu és màgic, agosarat, l’espai de tots els possibles. L’estiu és la llibertat. O hauria de ser-ho.
En la nostra economia industrial va caldre lluitar per a les vuit hores, lluitar per la l’atenció sanitària i, finalment, calgué lluitar per les vacances... pagades! Recorden en Joan Capri, oi? Jo estic segur que sí: amb el sis-cents, les hores extres i la televisió ens arribava, també, la societat de consum. I al costat de la nevera i la rentadora, les vacances eren un dels millors indicadors de l’ascensor social: «hem de viatjar, hem de veure món!» deia la sogra abans d’enfonsar-se!
Fins aleshores, per als nostres avantpassats, lligats a la terra, l’estiu havia estat la collita, des del blat fins als tomàquets i carbassons en llargues jornades laborals que només semblaven relaxar-se per la mare-de-déu d’agost, abans de tornar a encarrilar verema, ametlles i —amb el primer fred— les olives. Amb les vacances d’estiu, de primer per als estudiants, després per a la classe treballadora, se suspenia —vacava— momentàniament l’estudi o el treball. I sorgia la pregunta: «I tu què faràs aquest estiu?» La paradoxa és que a l’estiu, avui, no ens queda temps per a res. Atrafegats a passar-nos-ho bé no en tenim prou d’enviar una postal sinó que cal penjar cada dia una foto —o una dotzena sencera— a Instagram. Que demostri la singularitat de les nostres experiències. I això, és clar, queda molt lluny de reposar, del temps lliure, potser de la felicitat i tot.
Doncs bé, he vingut per dir-los que de vacances és bo fer-ne sempre, gairebé cada dia. No parlo des del cinisme que podria atribuir-se a la meva condició de nou jubilat sinó de la voluntat d’apartar-se d’aquest tràfec estival per trobar estones pròpies. De trobar moments —ja es veia a venir, oi?— de trobar estones per llegir. Que és el meu propòsit d’aquesta tarda: convidar-los a llegir. A pensar. A compartir. A conèixer. A entretenir-se, és clar, però més, molt més encara.
Quan anys fa que els catalans llegim? No gaires! Els mateixos avantpassats nostres, aquells que la terra lligava, no només van treballar molt sinó que, sovint, no sabien ni llegir ni escriure. Poden provar de pensar-hi? Doncs bé, també és gràcies a ells que ara tenim vacances, i que sabem llegir i escriure. Potser ho hauríem de valorar més i fins i tot agrair-los-hi.
Senyor director general de la UManresa, professores i professors, amigues i amics, molt bona tarda a tothom. Només, abans de començar, si m’ho permeten faré un petit excurs per agrair l’honor de ser aquí. Ara fa uns mesos, la mateixa Àngels Fuster em va demanar si em vindria de gust fer aquesta lliçó de comiat, i com que me’n va fer molta vaig dir que sí de seguida, i potser massa de pressa. El títol es pot dir que ja el tenia —el goig de llegir a l’estiu!— i l’experiència també: durant molts anys vaig acabar els cursos de literatura a batxillerat, el mes de juny, encoratjant a llegir a tot d’adolescents. Els adolescents, encara que no ho sembli, son molt fàcils d’enredar amb la vaga promesa que s’ho passarien bé, que aprendrien alguna cosa sense ni adonar-se’n i que —com que anar amb un llibre a la piscina a disset anys és tota una provocació— fins i tot coneixerien gent. Això últim ells ho pleguen a la primera! Doncs bé, a mesura que s’acostava la data d’avui em qüestionava més i més si era correcte arribar aquí amb aquest pobre bagatge. Una cosa és la trentena de nanos d’una aula de secundària i l’altra aquesta sala d’actes. Impressiona. En qualsevol cas, i amb el seu permís, ho provo en una nova versió:
El goig de l’estiu
Parlem del goig de llegir a l’estiu. I direm en primer lloc que avui l’estiu ja és sinònim de goig, i ho és per a totes les edats. Només cal veure la publicitat que ens acompanya, amb canalla feliç que va de colònies; amb joves que es banyen, que ballen, que s’intercanvien la pell mentre beuen cervesa; amb matrimonis que s’embarquen, anxovats en un creuer insostenible que pagaran tot un any a terminis. Fins i tot els jubilats de “la Caixa” a l’estiu surten sempre guapos, prims i bronzejats, i sense cap símptoma dels nostres problemes de vista, pròstata o sucre. En resum, l’estiu és màgic, agosarat, l’espai de tots els possibles. L’estiu és la llibertat. O hauria de ser-ho.
En la nostra economia industrial va caldre lluitar per a les vuit hores, lluitar per la l’atenció sanitària i, finalment, calgué lluitar per les vacances... pagades! Recorden en Joan Capri, oi? Jo estic segur que sí: amb el sis-cents, les hores extres i la televisió ens arribava, també, la societat de consum. I al costat de la nevera i la rentadora, les vacances eren un dels millors indicadors de l’ascensor social: «hem de viatjar, hem de veure món!» deia la sogra abans d’enfonsar-se!
Fins aleshores, per als nostres avantpassats, lligats a la terra, l’estiu havia estat la collita, des del blat fins als tomàquets i carbassons en llargues jornades laborals que només semblaven relaxar-se per la mare-de-déu d’agost, abans de tornar a encarrilar verema, ametlles i —amb el primer fred— les olives. Amb les vacances d’estiu, de primer per als estudiants, després per a la classe treballadora, se suspenia —vacava— momentàniament l’estudi o el treball. I sorgia la pregunta: «I tu què faràs aquest estiu?» La paradoxa és que a l’estiu, avui, no ens queda temps per a res. Atrafegats a passar-nos-ho bé no en tenim prou d’enviar una postal sinó que cal penjar cada dia una foto —o una dotzena sencera— a Instagram. Que demostri la singularitat de les nostres experiències. I això, és clar, queda molt lluny de reposar, del temps lliure, potser de la felicitat i tot.
Doncs bé, he vingut per dir-los que de vacances és bo fer-ne sempre, gairebé cada dia. No parlo des del cinisme que podria atribuir-se a la meva condició de nou jubilat sinó de la voluntat d’apartar-se d’aquest tràfec estival per trobar estones pròpies. De trobar moments —ja es veia a venir, oi?— de trobar estones per llegir. Que és el meu propòsit d’aquesta tarda: convidar-los a llegir. A pensar. A compartir. A conèixer. A entretenir-se, és clar, però més, molt més encara.
Quan anys fa que els catalans llegim? No gaires! Els mateixos avantpassats nostres, aquells que la terra lligava, no només van treballar molt sinó que, sovint, no sabien ni llegir ni escriure. Poden provar de pensar-hi? Doncs bé, també és gràcies a ells que ara tenim vacances, i que sabem llegir i escriure. Potser ho hauríem de valorar més i fins i tot agrair-los-hi.
Elogi de la paraula
Diuen que Déu, que va fer tantes coses, també va fer la Paraula. Ho explica sant Joan només començar el seu Evangeli: «Al començament existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu». Donant nom a les coses ens les podem apropiar, ens les fem nostres en el nostre Univers, i això també ho diu una escriptora contemporània i popular, de ciència ficció, Ursula le Guin, a El mag de Terramar.
Encara més, segon Yuval Noah Harari (Sàpiens) «L’Homo Sapiens va conquerir el món gràcies al llenguatge». Un llenguatge no només útil per transmetre informació sinó amb «capacitat de transmetre informació sobre coses que no existeixen en absolut». La literatura, vaja!
Diu el mateix autor: «No podràs convèncer mai un mico perquè et doni un plàtan prometent-li que tindrà tots els plàtans que vulgui després de la mort, al paradís dels micos». A un mico no que no el convencerem, però als humans... sí. Sense bromes: la ficció ens ha permès imaginar coses i fer-ho de manera col·lectiva, i doncs afavorir la cooperació entre un gran nombre d'individuus, fins i tot entre desconeguts i a favor de tota mena de causes —i em sap greu, però això inclou també el feixisme, sense anar més lluny.
Encara més, segon Yuval Noah Harari (Sàpiens) «L’Homo Sapiens va conquerir el món gràcies al llenguatge». Un llenguatge no només útil per transmetre informació sinó amb «capacitat de transmetre informació sobre coses que no existeixen en absolut». La literatura, vaja!
Diu el mateix autor: «No podràs convèncer mai un mico perquè et doni un plàtan prometent-li que tindrà tots els plàtans que vulgui després de la mort, al paradís dels micos». A un mico no que no el convencerem, però als humans... sí. Sense bromes: la ficció ens ha permès imaginar coses i fer-ho de manera col·lectiva, i doncs afavorir la cooperació entre un gran nombre d'individuus, fins i tot entre desconeguts i a favor de tota mena de causes —i em sap greu, però això inclou també el feixisme, sense anar més lluny.
Elogi de l’escriptura
I és que si la Paraula és important, encara ho va ser més l’alfabet, que va introduir una nova forma de conversa entre els homes. La representació escrita de la nostra fonètica va crear una nova concepció del coneixement —a mes a més d’un nou sentit de la intel·ligència, del públic i de la posteritat. Ho deia Neil Postman, a Divertim-nos fins a morir. L’escriptura congela la parla i, en fer-ho, dona llum al gramàtic, el lògic, el retòric, l’historiador, el científic, tots els que han de tenir present el llenguatge per veure què vol dir, on falla, cap on ens condueix. I la lectura tant ens permet somiar com ens encoratja a la racionalitat. Perquè llegir sempre és aprendre. I el llibre imprès ens va deslliurar de la immediatesa local. I amb la impremta, des del segle XV «aprendre» va esdevenir «aprendre a través dels llibres».
No només entreteniment
I és que si la Paraula és important, encara ho va ser més l’alfabet, que va introduir una nova forma de conversa entre els homes. La representació escrita de la nostra fonètica va crear una nova concepció del coneixement —a mes a més d’un nou sentit de la intel·ligència, del públic i de la posteritat. Ho deia Neil Postman, a Divertim-nos fins a morir. L’escriptura congela la parla i, en fer-ho, dona llum al gramàtic, el lògic, el retòric, l’historiador, el científic, tots els que han de tenir present el llenguatge per veure què vol dir, on falla, cap on ens condueix. I la lectura tant ens permet somiar com ens encoratja a la racionalitat. Perquè llegir sempre és aprendre. I el llibre imprès ens va deslliurar de la immediatesa local. I amb la impremta, des del segle XV «aprendre» va esdevenir «aprendre a través dels llibres».
No només entreteniment
Un recurs d’accés universal, amb potencial transformador i profundament democràtic. Posem pel cas, si enlloc d’estudiar anglès aquí a l’avinguda universitària de Manresa, volen viatjar a Cambridge, els caldrà un capital familiar important. Ja no diguem per fer-se passar la fantasia de robar, matar o viure de manera promíscua i immoral. De drogar-se! Tot això és a l’abast de molt pocs, perquè o és car, o és il·legal o té riscos evidents —i a més a més sempre ens han dit que no està bé! Però és fàcil de trobar un llibre i viatjar a la platja més exòtica. O bé atracar bancs i córrer davant de la policia. Sentir els batecs de Romeu i Julieta. O parlar amb Sòcrates que fa més de vint-i-quatre segles que va morir a Atenes: en tots i cadascun d’aquests casos n’hi ha ben bé prou amb visitar la biblioteca pública.
Ens ho recomana Italo Calvino, a la primera pàgina de Si una nit d’hivern un viatger: «Tria la posició més còmoda: assegut, estirat, cargolat, ajagut. Ajagut d’esquena, de costat, de panxa a terra. A la butaca, al sofà, al balancí, a la gandula i al puf. A l’hamaca, si en tens una. Al llit, tant se val si és a sobre com a dins. Pots fins i tot posar-te cap per avall, en posició de ioga. Amb el llibre capgirat, s’entén». Llegeixin, i llegeixin de gust!
Ens ho recomana Italo Calvino, a la primera pàgina de Si una nit d’hivern un viatger: «Tria la posició més còmoda: assegut, estirat, cargolat, ajagut. Ajagut d’esquena, de costat, de panxa a terra. A la butaca, al sofà, al balancí, a la gandula i al puf. A l’hamaca, si en tens una. Al llit, tant se val si és a sobre com a dins. Pots fins i tot posar-te cap per avall, en posició de ioga. Amb el llibre capgirat, s’entén». Llegeixin, i llegeixin de gust!
I no només a l’estiu
Ah! I això només es pot fer a l’estiu? No, si us plau. Això es pot fer tot l’any! Només hi ha un goig més gran que el de llegir a l’estiu, i és el de llegir tot l’any! Llegir sempre i cada dia —i és tan fàcil d’agafar-s’hi! Fàcil i a l’abast de tothom: avui ja tenim unes bones biblioteques públiques —al Casino, que ara compleix 25 anys, ja han arribat als 100.000 documents i més de mil usuaris diaris!
I acabo: llegir més aviat és un plaer solitari però —els ho vull fer notar— també pot ser compartit. Ja no dic llegir en veu alta, com la poesia medieval, aleshores que el gruix de la població no sabia llegir. Ara podem llegir, compartir lectures i descobrir més punts de vista. I com més llegim, més aprofundim la comprensió lectora. És així com llegir ens fa més lliures.
I què llegir?
Si fem de la lectura un hàbit molt aviat ens plantejarem què llegir. Estic segur que tots i cadascú de vostès s’ho saben resoldre i jo no tinc gaire temps ja per als suggeriments, aquesta tarda (Vaig bé de temps?). Hi ha les novetats i hi ha els clàssics també. No els porto la llista, però m’anima pensar en els èxits d’aquest sant Jordi —el Confeti de Jordi Puntí, o Un cor furtiu, Vida de Josep Pla, de Xavier Pla, que ja n'ha venuts més de 15.000! Dos totxos encapçalant vendes! Ara molts pensaran que aquests volums tan gruixuts no sempre seran llegits, i ja ho sé. Però aquest és un altre dret del lector: deixar-ho allà on vulgui, quan vulgui. I tornar-hi si més endavant si li plau...
Dels clàssics: queda algú sense haver llegit Terra baixa —Àngel Guimerà!— o La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda? Feu-vos amb els contes de Quim Monzó, de Sergi Pàmies —A les dues seran les tres— o Empar Moliner. Les magnífiques, universals i renovades traduccions de Truman Capote o J. D. Salinger —des de la Música per a camaleons, a l’Esmorzar a Tiffany’s(abans era “Desdejuni!” ... o El vigilant al camp de sègol.
No oblidem l’estol d’autores contemporànies: Gemma Ruiz, Marta Orriols, Irene Solà, Eva Baltasar o Marta Rojals. I segur que me’n deixo!
I acabo: llegir més aviat és un plaer solitari però —els ho vull fer notar— també pot ser compartit. Ja no dic llegir en veu alta, com la poesia medieval, aleshores que el gruix de la població no sabia llegir. Ara podem llegir, compartir lectures i descobrir més punts de vista. I com més llegim, més aprofundim la comprensió lectora. És així com llegir ens fa més lliures.
I què llegir?
Si fem de la lectura un hàbit molt aviat ens plantejarem què llegir. Estic segur que tots i cadascú de vostès s’ho saben resoldre i jo no tinc gaire temps ja per als suggeriments, aquesta tarda (Vaig bé de temps?). Hi ha les novetats i hi ha els clàssics també. No els porto la llista, però m’anima pensar en els èxits d’aquest sant Jordi —el Confeti de Jordi Puntí, o Un cor furtiu, Vida de Josep Pla, de Xavier Pla, que ja n'ha venuts més de 15.000! Dos totxos encapçalant vendes! Ara molts pensaran que aquests volums tan gruixuts no sempre seran llegits, i ja ho sé. Però aquest és un altre dret del lector: deixar-ho allà on vulgui, quan vulgui. I tornar-hi si més endavant si li plau...
Dels clàssics: queda algú sense haver llegit Terra baixa —Àngel Guimerà!— o La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda? Feu-vos amb els contes de Quim Monzó, de Sergi Pàmies —A les dues seran les tres— o Empar Moliner. Les magnífiques, universals i renovades traduccions de Truman Capote o J. D. Salinger —des de la Música per a camaleons, a l’Esmorzar a Tiffany’s(abans era “Desdejuni!” ... o El vigilant al camp de sègol.
No oblidem l’estol d’autores contemporànies: Gemma Ruiz, Marta Orriols, Irene Solà, Eva Baltasar o Marta Rojals. I segur que me’n deixo!
O els poetes, que som l’any de Joan Salvat-Papasseit i de Vicent Andrés Estellés. També Carner, Ferrater o Vinyoli. O Joan Margarit, o Miquel Martí i Pol.
I en cas de dubte, al prestatge universal, el teatre de Shakespeare amb versions de Sagarra, Oliva o les més recents, de Joan Sellent... I Dickens i Dostoievski... Com que segur que en trobeu a faltar, ara ja podríem començar a parlar-ne, que vol dir sortir de la closca, compartir i fins i tot debatre, i fer-ho amb arguments i emocions, amb intel·ligència.
Conclusió
I quan els diguin, «però què fots tan llegir», somriguin, tanquin un moment el llibre i posin cara d’escoltar. Sense ressentiment, fent una pausa —a vegades cal anar a comprar, fer el sopar o atendre els benaurats nets. Però el llibre —els nostres llibres— ens esperaran disposats tothora a tornar-nos a acompanyar al nord i al sud, amb tota mena d’aventures i converses. Podreu ser més vells o tornar a ser joves. I en acabat pensar que les millors vacances, ara i tot l’any —davant la platja o davant la llar de foc— són un llibre. Doncs això: els convido a llegir. Llegeixin. Llegiu de gust.
Conclusió
I quan els diguin, «però què fots tan llegir», somriguin, tanquin un moment el llibre i posin cara d’escoltar. Sense ressentiment, fent una pausa —a vegades cal anar a comprar, fer el sopar o atendre els benaurats nets. Però el llibre —els nostres llibres— ens esperaran disposats tothora a tornar-nos a acompanyar al nord i al sud, amb tota mena d’aventures i converses. Podreu ser més vells o tornar a ser joves. I en acabat pensar que les millors vacances, ara i tot l’any —davant la platja o davant la llar de foc— són un llibre. Doncs això: els convido a llegir. Llegeixin. Llegiu de gust.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada