Qui no coneix Laia Costa?

Aquest número d'estiu —juliol-agost— El Pou de la gallina les enfila rollo excursionisme. Tot de propostes a mig camí de l'esport, la salut i un punt de coneixement gràcies a l'estol de col·laboradors d'aquesta casa. Tot gent de primera, com ho és la protagonista del "Qui no coneix?": Laia Costa Cabra. Una altra de les vides exemplars que il·lustra mes rere mes la Maria Picassó. Més n'hi haguessin de Laies —i de Maries! I quin goig haver treballat al seu costat...

 
Laia Costa i Cabra,
manresanitat laboral

Ella és la primera a protestar amb vehemència: «Però si jo no sóc manresana!». I és cert que no ho és perquè la Laia té les arrels a l’Alt Berguedà, i s’està feliç a Sant Julià de Cerdanyola, amb el Josep i dues filles —la Júlia i la Núria. I néixer, allò que es diu néixer, és nascuda a Guardiola de Berguedà, filla d’Ignasi Costa, un mestre que en va ser el primer alcalde democràtic, des de 1979 i durant sis mandats, i de Maria Carme Cabra, baganesa, mestra també i logopeda. La Laia, com el seu germà Marc, creix a Guardiola i allà es vincula a la coral i a les caramelles, i participa a l’esplai fins esdevenir-ne monitora. La secundària la porta fins a Berga i, en acabat, se’n va quatre anys a Barcelona per obtenir la llicenciatura en Sociologia i ho allarga dos anys més fent els cursos de doctorat en Sociologia de l’educació. Però al capdavall es desdiu de la via acadèmica com a sortida professional i és aleshores que —la vida ja les té aquestes girades— troba una primera feina... a Manresa. No res, una substitució d’administrativa al Consell Comarcal. Però de seguida, a Manresa mateix, optarà l’any 2005 a una plaça de l’Escola d’adults, una d’aquelles que venien qualificades “de difícil cobertura”. S’hi estarà dos cursos, viscuts sempre en clau provisional. Poc s’ho pensava tots els que li vindrien darrera! Amb la seva titulació podia optar a ser professora de socials a secundària o bé emprendre la branca de serveis a la comunitat, al ram de la formació professional. Per sort, van guanyar els serveis a la comunitat, i ja la tenim a l’Institut Guillem Catà fent classe a tot de nois i noies d’Animació Sociocultural, al costat del Joan Morros i el Llorenç Planes. Els ha jubilat a tots dos! I és que, com qui no vol la cosa, ja suma disset cursos d’aquest grau superior. I això vol dir també baixar cada dia a Manresa des de Sant Julià. Plogui nevi o faci sol. Sense mandra. Sumant quilòmetres i automòbils, gastant pneumàtics normals o d’hivern —i només són pneumàtics, no se’n plany pas. I el seu anar i venir és tan constant que fins i tot disposa d’una plaça de pàrquing al Barri Antic. Meticulosa i endreçada, pateix tant pels detalls com per les persones, i al cap dels anys ha teixit una xarxa de coneixences des del CAE o els serveis local i comarcal de Joventut, fins a les administracions pertinents. I a tot arreu us ho diran, també aquells que han estat els seus alumnes: la Laia Costa, i tant! Responsable, organitzada i patidora de mena —ja pateix de pensar en aquest article! I ella insisteix un cop i un altre, sense deixar de somriure: «Posa el que vulguis però no diguis que sóc de Manresa, perquè no en sóc». Però, tornem-hi, la Laia ha treballat entre nosaltres mitja vida, bé i cada dia. I si mai decidís prendre plaça en un institut del Berguedà segur que a la terra plana la trobaríem molt a faltar. Discreta i prudent, és d’una eficiència imbatible. I amb un caràcter que la pot fer inamovible en la determinació. Acabem-ho: la Laia és d’una manresanitat funcional, circumstancial per ser exactes, perquè al capdavall cada tarda torna a casa. I allà dalt encara té temps de col·laborar amb la colla gegantera, anar a classes de cant o —el paisatge hi pesa— enyorar la joventut esquiant. Però els qui l’hem coneguda consignem que ha fet bona feina entre nosaltres i que allà on els anys la duguin en podrà fer molta més encara.