Aquests dies de vacances, desoint els indicadors de les nostres primeres velleses, amb M. ens vam plantar al cor dels Escrinhs, als Alps.Vam fer nit al pàrquing del capdamunt de la vall de Freissinières per tal de matinar fort, que tot just es veia l’alba i ja enfilàvem el camí cap als llacs de Palluel i també el de Faravel, en una circular de més de 1000 de desnivell i vora 14km. Tot plegat, vuit hores trescant fins a quedar esllomats. I vet aquí que en aquestes circumstàncies va resultar que vam fer curt d’aigua i, contra pronòstic, no trobàvem on assedegar-nos. Com que ja érem a les envistes del final, ens vam apartar tot just quinze minuts del camí per arribar-nos a Dourmillosa, un conjunt de quatre masies, alguna segona residència, parròquia i antiga escola. Poc més. La singularitat del llogarret es que només s’hi arriba a peu, que vol dir tres quarts d’hora de pujada des de l’aparcament. I abans de trobar cap font vam ensopegar amb el «Refuge de l’oncle Emile»: una casa amb era, ben agençada amb tot de para-sols i taules de pi, que oferia menjar i beure al visitant. No hi cabia ni una ànima! Però vam demanar, a peu dret, una ampolla d’aigua amb gas i també una coca-cola, per allò d’acabar vius la randonnée. La mestressa ja ho va veure de seguida que estàvem a les tres pedretes i fins ens va dir si no voldríem menjar res. Però no era gana allò que duiem sinó una set sincera i grossa. Vam enllestir el beure en un obrir i tancar d’ulls, i li vaig dir de pagar. Quan va veure la carte bancaire, la dona –que resultà dir-se Stéphanie– va dir que no, que havia de ser en metál.lic i jo, atribolat, li vaig dir que no, que no portàvem efectiu. Li vaig suggerir fer un bizum, que la va fer arronsar d’espatlles i, tot seguit, el seu fill ens va demanar el correu electrònic. «Aquest vespre ja us passarem l’IBAN bancari i ens feu una transferència». I ja està? Em van mirar com dient «…i què més hi vols fer?». Vaig dir que sí, és clar, mentre pensava que mai de mai hauríem d’acabar de perdre la fe en la condició humana. En acabat vam xerrar una estona amb l’Stéphanie, a cavall del meu francès macarrònic i l’italià que ella havia après del seu marit. La seva família resulta ser l’única que viu tot l’any a Dormillousa, a la casa del germà del seu besavi. L’oncle Emile, vaja. «Al cementiri hi tinc tots els meus parents i jo ja no me’n mouré d’aquí». A l’estiu, quan hi ha mes feina, pugen amb el seu marit el fato amb una mena de tanqueta que s’ajusta al caminet solei. «A l’hivern ho traginem a l’esquena!» A l’ombra de l’entrada dos burrets semblaven compartir aquest destí estacional. Amb això i una rialla franca vingué l’hora d’acomiadar-nos, que la feina apretava. I nosaltres, amb el punt de sucre i bombolles a la panxa, vam desfer el darrer tram del camí. Tan contents com ells refiats, fent el paisatge molt més meravellós encara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada