La tieta Rosa va al notari

Avui hem acompanyat la nostra tieta Rosa a cal notari. És a punt de complir 98 anys i s'ha venut el pis on havia viscut per tal de passar comptes amb la Residència que l'acull des de fa més de quinze anys. Comptat i debatut, el benefici és magre. No arriba als cinc-cents euros. Però ella entén que amb això compleix les seves obligacions respecte la Fundació i ho ha fet amb coneixement i de grat. Abans d'arribar a la notaria, com que anàvem bé de temps, encara hem fet un tomb amb el cotxe per Manresa. El fet és que aquests darrers anys les cames ja li han perdut força, i no passa de fer algun passeig breu pel carrer Verdaguer, amb el caminador. Avui, doncs, esperava la volta en cotxe per anar comentant el paisatge local que ha vist canviar profundament. «Aquestes cases són velles, tan velles com jo!», exclama. Cal Jorba, Sant Domènec, la Muralla. Passem un moment pel carrer de la Mel, allà on va viure de jove i, com cada vegada, també s'estova i fins sembla que somica. Però fa el cor fort i aviat busca l'acudit, uns acudits innocents, basats en la repetició i la insistència, que deuen ser gairebé biològics, constitutius de la nostra família. La Rosa ha estat sempre una tieta propera però també prou desimbolta. El nostre avi li va fer aprendre l'ofici de teixidora i això li va donar una independència que mai va voler perdre. Soltera i poc amiga dels romanços, va ser al costat de la nostra àvia Leonor tota la vida. I es va fer un tip de treballar —el jornal a cal Manubens, les hores extres a cal Dalmau... També cosia a casa, i amb això, la pensió de la Leonor i la viduetat de l'avi Ramon —inclòs  un petit crèdit de la banda Subirana— va ser com van comprar-se el pis que avui s'ha venut, al barri, al carrer Viladordis, a prop de casa nostra a la carretera del Pont de Vilomara. Amb el meu germà Manel hi vam berenar moltes tardes tornant d'escola, fa més de mig segle, quan els pares no eren a casa i sabíem que a ca la iaia Leonor hi trobaríem un segon berenar, de propina, i també el programa infantil de l'únic canal espanyol, los chiripitifláuticos —un programa francament pesat, llevat d'aguna astracanada. En acabat vindria la mandra i el vespre es resoldria amb alguna partida de parxís o de brisca, les històries familiars que ens relligaven amb el passat mític de Binacet, a l'Aragó, o les de l'avi Ramon, totèmic i absent, mort el 1958. I tot, des del parxís a l'Aragó, amb voluntat pedagògica. Al capdavall, qui voldria uns néts carallots? Torno a la Rosa que tenim a cal notari. Enllestida i signada l'escriptura, s'ha abraçat a la compradora i li ha desitjat que el gaudeixi molt, el pis. La resta dels presents, circumspectes, ja havíem vist que aquella dona tot just representava uns inversors i que no només encara no hi havia posat mai els peus sinó que, per poc bé que la cosa els vagi, hom diria que no els hi posarà mai. Tant se val. Em penso que la Rosa això no ho entendria i el cas és que més aviat s’ha sentit alliberada. En acabat hem baixat, i allà davant del Casino hem rememorat la foto de fa gairebé vuitanta anys, aleshores que era jove i amb tres amigues més aquell any per la Puríssima estrenaven abric, totes deixebles del «Corte», sistema Martí. Com a detall, totes triaren els mateixos botons. Li ensenyo la seva foto que porto digitalizada al telèfon. Se la mira i somriu, sentenciant: «Totes son mortes, em penso». I arrapada al caminador enfila el Passeig per anar fins al cotxe. Ja som la una i a la Montblanc serveixen el dinar per a tothom que hi arribi viu. Sense pis però sense deutes, «ara sí que puc dir que casa meva és allà, a la Residència, tants anys com en quedin». I accepta que ara sí que es fa vella, com se'n fan moltes cases de Manresa, o com els seus nebots i els fills dels seus nebots, o com tota la cort celestial que —n'està convençuda— l'espera al cel. Però això sí, us dirà amb un punt de murrieria, tenir, tenir, no té cap pressa.