dilluns, 16 de gener del 2017

Qui no coneix Joan Orriols?

A El Pou de la gallina d'aquest mes de gener -dedicat al problema de l'habitatge- hi publiquem, amb un dibuix genial de Maria Picassó, el retrat d'en Joan Orriols. Com tots els Orriols que pugueu conèixer, en Joan prové del Llobregat amunt, fins aquelles terres altes que són les de Castellar de N'Hug. L'avi, però, ja va venir a parar botiga a Manresa i el pare va créixer rere el taulell -però es veu que també se la campava perquè va anar a fer sort a Badalona i, emmullerat, va facturar quatre Orriolets més. De tots aquests, en Joan ha estat el més popular. I responent a la flaca dels seus pares, ha fet de la Cultura i l'associacionisme la seva manera de ser a Manresa, que és la seva manera de ser al món. I a fe que no sempre li ha estat fàcil! Però en Joan és dels que no es doblega...

Joan Orriols
L’home que vetlla les festes
Joan Orriols i Padrós, no el coneixeu? Però si ha estat a tot arreu! I això que d’entrada ell ho tenia més difícil: el Joan (1957) és un d’aquells nens de la pólio, que van pagar un preu suplementari al franquisme, obcecat a resoldre l’epidèmia sense vacunes. En fi, que el Joan –el segon de cal Orriols, darrera el Jaume i abans de la Maria del Mar i la Cristina- es va fer gran amb dificultats serioses per caminar, però sense deixar mai de ser inquiet. Nedador per prescripció mèdica, ja em teniu el petit Joan cada matinada a la piscina municipal... i això fins a l’adolescència, adquirida aquella imponent caixa toràcica i uns braços que, mitjançant dues crosses, l’han dut arreu del món. De manera que resolgué els estudis (a l’Institut Catòlic, Badia Solé, Lluís de Peguera...) i fins atengué el taulell del negoci familiar -aquells cèlebres géneros de punto Orriols al carrer Guimerà. En acabat, després de llicenciar-se en Història a la UB, entrà de professor a la Joviat i hi va passar divuit anys (fent història... i català, i economia i tot allò que fes falta!) Però al cap i a la fi, l’oportunitat d’incorporar-se al gabinet municipal de comunicació li permeté fer un nou salt fins ara mateix, es pot dir. Pare de família, avui el Joan ronda la seixantena i ja no té obligacions laborals però, precisament per això, encara gaudeix més fent el què ha fet tota la vida: complicar-se-la en mil i una iniciatives. Que per això ha demostrat tenir sempre una flaca associativa: al Clam, a Rialles, Joventuts Musicals i fins i tot aquí a El Pou. O ara mateix, al Galliner. I, des del tombant de segle, compromès a l’Associació Manresa de festa: una eina de participació ciutadana que va de bracet amb l’Ajuntament –ço és, de bracet amb l’Assumpta Bermúdez- i preparen cada febrer l’Aixada i, a l’agost, la Festa Major. No el teniu vist dalt d’aquest giny elèctric? Al castell de focs o a sant Domènec, poc sorollós però constant, aquest scooter i el Joan són un centaure des del matí a les més altes hores de la nit. El recordeu, bo i assegut, vetllant els actes o recollint idees? I és que en Joan és incansable: si en farà encara, de coses i quilòmetres!

diumenge, 8 de gener del 2017

Nadal al Catà, desenvolupament global

Demà al matí reprenem el curs a l'Institut: les classes es barrejaran amb els comentaris de les festes però, també, d'aquell Nadal al Catà amb què vam acomiadar el trimestre. Farem les reflexions que vénen al cas, i sense voler, ja estarem pensant en la setena edició. Un espectacle, segur: només cal veure les fotos que ja corren pel Facebook. Però, més enllà del xou i els aplaudiments, més enllà de la festassa final a l'escenari, hi ha tot el treball per arribar-hi. I és aquí on podem avaluar el progrés de cadascun dels nois i noies que hi van participar. Molt més profitós que unes hores de reforç, molt més motivador que una tarda de repàs, molt més profund que una sessió de tutoria. En un breu article de M. Jesús Comellas sobre l'informe Pisa, vaig retallar de l'Ara Criatures (24-XII-2016) aquest darrer paràgraf que em va retornar a les sessions d'assaig del Nadal al Catà, als grups de Big band i a la diversitat absoluta de l'Institut Guillem Catà.

"I una reflexió més. Es continua veient que l'origen social de la canalla és un factor de desigualtat. Per què no treballem per acabar amb aquesta injustícia? És cert que en molts llocs hi ha una gran implicació de la comunitat per revertir la tendència, però la pregunta es planteja de forma semblant: cal que tothom es posi a millorar aquests resultats? ¿O cal un canvi, de comú acord amb l'escola, perquè es canviï la manera d'aprendre? Per què no es focalitzen les ajudes externes en aquells aspectes que afavoreixen el desenvolupament global de totes les criatures: teatre, música, esport no competitiu i les relacions en un marc més ampli que l'escolar? Pensem-hi."