divendres, 29 de setembre de 2017

Diumenge, no tindrem por

A Manresa, després de les mobilitzacions del cap de setmana passat, ja ens va semblar que ens en podríem sortir. ANC, Òmnium i forces sobiranistes, en pocs dies havíem omplert tres vegades la plaça Major, i entre els assistents la complicitat era alta. Cançons, aplaudiments, discursos. Diumenge vam acabar rendits i amb un vermut auster, després d'haver bustiat la ciutat sencera i, com qui no vol, encartellat aquí i allà un missatge únic: votarem. Després van venir les visites a mercats, a la Renfe i als Catalans i aquí, tot i algun rebuig poc cortès, el cert és que vam distribuir molts milers d'octavetes convocant a votar diumenge o, també, a l'acte central d'ERC el dimecres. Llum als ulls i força al braç. I va anar bé, perquè em van repartir més de cinc mil i els d'ERC vam omplir Sant Domènec tot i no tenir opció als anuncis normals de premsa... Què més? La setmana ja s'acaba: ahir hi va haver vaga i manifestació d'alumnes, i fins els professors de l'institut vam animar-nos a signar un manifest i compartir-lo amb la resta de la comunitat educativa del Guillem Catà. No res: un simple gest reclamant democràcia. Però si estic content és perquè també l'han signat companys, alguns dels quals potser no votaran "Sí" diumenge. Però que votaran, ésclar que sí. Ara, doncs, tot queda al carrer. Obrir els col·legis electorals, omplir-los de gent i de paperetes. De molts somriures i d'il·lusió. Perquè diumenge no s'acabarà res. Ans el contrari: perquè aquest diumenge comença tot. I el que és millor: ho comencem nosaltres. Per als que ens van precedir, per als que hi som i sobretot per als que vindran. Plegats i imbatibles. Fent d'aquests temps un temps inoblidable.

Els alumnes d'ASCT, aprenent a gestionar reunions, organitzant-se activament, prenent decisions. El que hi ha en joc ara és la democràcia!

dijous, 21 de setembre de 2017

Dimecres 20 de setembre, estat d'excepció

A Catalunya ho sabíem tots: no ens deixarien arribar a l'1 d'octubre fàcilment. I a mesura que ens acostem a la data, els obstacles s'han anat multiplicant. Però no ha estat fins els darrers dies que l'Estat espanyol ha dinamitat prudència i forma, i ha decidit tirar pel dret. A vegades sense ordres del jutge, a vegades sense cap suport de la llei, sempre sense més força que la que els donen uns uniformes -vells temps!- que arriben de matinada. De primer van ser els diaris, després les impremtes, ahir les empreses postals i al capdavall, avui, alguns departaments de la Generalitat. I, doncs, ja no hi ha retorn. La concentració a Barcelona -Rambla Catalunya amb Gran Via- ha estat una convocatòria gairebé espontània i de resposta multitudinària. Llarga, també. Amb companys de Manresa ens hi hem plantat a primera hora de la tarda, i enmig de la multitud ens hem anat acostant a la porta de la conselleria d'Economia. Volíem ser-hi, i sentir aquesta mobilització que haurà d'esdevenir permanent. Serena, il·lusionada, d'una civilitat extrema. Gent jove i gent gran, d'aquí i d'allà, tots d'una fermesa resolta. L'estat d'excepció que vivim no està formalment decretat, però en percebem plenament els efectes. I aleshores m'ha semblat que sí, que ens en sortiríem per molt costerut que sigui l'exercici. Érem milers, i n'hem vist molts milers més arreu del país. M'he emocionat amb els whatts que ens arribaven del Bages, i de Manresa. I m'he delit de la multitud omplint la plaça Major, i omplint sant Domènec, desfilant després fins la Guàrdia Civil per deixar a la porta centenars d'urnes de cartró i fins una estelada... En acabat hem escoltat amb la ràdio el discurs de Rajoy, aquell to d'amenaça cada cop més indissimulada. Què ha de passar demà? No ens arronsarem pas, ara! I mentre deixàvem Barcelona per tornar a casa, hem pensat també en tots els detinguts que avui passaran la nit en una caserna només perquè han volgut complir el compromís que un dia van prendre amb tots nosaltres: fer possible aquest Referèndum d'autodeterminació. Doncs no n'hi pot haver daltra: l'1 d'octubre tindrem Referèndum. Votarem, i votarem la nostra llibertat. Fins aleshores, seran dies excepcionals. Nosaltres els hi farem. No us quedeu a casa, doncs. Que sempre més ens en puguem sentir orgullosos.

La foto, d'aquest vespre a Manresa, l'ha fet el Miquel Àngel des del balcó d'ERC: probablement la manifestació més multitudinària que mai s'ha fet a la ciutat, i amb en Marc Aloy d'alcalde accidental! Tot plegat, extraordinari!

diumenge, 17 de setembre de 2017

La campanya pel Referèndum a Castellbell i el Vilar

Des d'aquest divendres que som formalment en campanya electoral per al Referèndum de l'1 d'octubre. Bé, formalment no hi som perquè ja és sabut que la legalitat espanyola ens ha caigut al damunt i ara resulta que l'exercici democràtic de votar ha esdevingut un cop d'estat i un desafiament imperdonable. Sigui com sigui, des d'ERC i com tants d'altres, treballem amb voluntat de normalitat. Penjant cartells i repartint papers, explicant-nos en un i altre lloc i -poseu parets al riu!- a les xarxes que en van plenes. Volem decidir, i ho volem fer democràticament, posant urnes i comptant vots. I amb aquesta voluntat seguim les notícies, escoltem amenaces i provem cada dia de sumar més complicitats. Tampoc costa tant: ho fan tan i tan malament des de Madrid! Quantes vegades aquests últims anys no hem tingut la sensació que, fet i fotut, ens hi ajudaven? Doncs bé, a Manresa vam ser una bona colla dijous a mitjanit per començar la campanya, i encara ahir dissabte vam omplir a l'acte de Dones i República, a Crist Rei, i dues hores més tard, al de l'Esport, a la Plana de l'Om... però siguem francs, són actes agraïts, amb la participació en molts casos dels convençuts i només uns pocs passavolants que s'hi encanten, que per això els fem tots oberts a la via pública.

En canvi, avui diumenge, m'he arribat al vermut que feia ERC de Castellbell i el Vilar, en un bar al veïnat de la Bauma. I francament, teníem -o només jo el tenia?- el temor de ser quatre gats, en un espai poc fet al discurs independentista. Doncs bé, les primeres dotze cadires s'han omplert en un obrir i tancar d'ulls. Després ha anat venint gent coneguda, és clar, però també alguns que s'han afegit a darrera hora a la convocatòria. I aleshores hem vist que ompliríem, i tant que sí. La diputada Adriana Delgado ha fet un discurs breu però concís -a ningú se li escapa el moment històric. Però sobretot ha tingut l'habilitat de respondre totes les preguntes amb la màxima claredat i serenitat. Tot plegat ha durat una hora justa i ha permès acabar dempeus xerrant ara amb l'un, ara amb l'altre. Perfecte, oimés quan l'Albert Mulero havia dit que el vermut -i les patates i olives, i també les coca-coles-, doncs havia dit que les pagava ERC de Castellbell i el Vilar. Em penso que no comptava pas que en serien tantes, però tampoc semblava que li sabés gens de greu. Perquè aquesta campanya, i la reacció de l'Estat, no fa sinó sumar gent a l'opció democràtica. La que vol votar o, senzillament, vol que se li respectin els seus drets fonamentals. La que el proper 1 d'octubre sortirà de casa perquè abans que res se sap ciutadà lliure. I no hi vol pas renunciar.

Doncs això, que me n'he tornat a Manresa molt millor que no n'he sortit. I al vespre, al Congost, repartint milers de flyers amb tota la colla abans del partit de bàsquet, he confirmat la sensació: som molts més dels que se suposen, i ja estem construint aquesta nova República de persones lliures i iguals. Inesborrable. Més a l'abast que mai.

dissabte, 16 de setembre de 2017

Qui no coneix Alba Rojas?

El Pou de la gallina d'aquest setembre és dels que entren pels ulls: els terrats de Manresa. Una visió un punt tafanera sobre els millors terrats del centre històric: no sentiu una mica d'envegeta? Tant se val: abans d'enllestir la revista us trobareu un altre "Qui no coneix..." que amb un dibuix genial de Maria Picassó dediquem a Alba Rojas. I tant que la coneixeu! I més que ho fareu encara: l'energia que desprèn i els projectes que tragina la fan un referent local. Pura emprenedoria, sense especular ni adulterar. Una dona de les que fan equip. Què més li voleu saber? 

Alba Rojas i Pérez,
Cooperativisme de proximitat

La teniu vista, segur. Amb aquella veu que la fa una dona de caràcter -però de tracte senzill, de qui de seguida us sentiu propers. Va estudiar a la Flama i al Peguera, ha passat pels Tirallongues i pel futbol sala Santpedor. I fa més de dues dècades que passeja la Víbria pel Correfoc... No us ve a la memòria, aquest juliol, estrenant Fira del tomàquet, a Puigmercadal? L’Alba és la primera de tres germans, amb el Lluís i la Marta, i va néixer a Manresa l’any 75. Féu números: poc més de quaranta anys viscuts apassionadament des de la seva manresanitat, que és com dir el seu compromís amb l’entorn. I la meitat d’aquest camí fet sempre vora el Carles Jódar –pares d’una criatura i tot! I doncs, ja la teniu present, oi? Alba Rojas i Pérez. Amb la mare parvulista a la parròquia de la Sagrada Família, a catorze anys ja col·laborava amb ella a la llar d’infants Picarol. Voluntària de primer també a Ampans, passant per l’Espill... tot feia pensar en una carrera docent. Encara més quan enllestí educació especial a la UAB! Però el cas és que l’Alba mai ha fet de mestra: de l’escola Espill va passar a la Renaixença, buscant-se la vida a cop de menjadors i extraescolars. I és aleshores que ensopega amb la seva inclinació: amb algunes companyes munten 6istell, un projecte empresarial de format cooperatiu. I ja no ha parat. Després passarà per «la Clau» –la Unitat d’Escolarització Compartida del Departament d’Ensenyament, que gestiona la cooperativa Gedi. I amb l’arribada de la crisi, formula una segona cooperativa: Esport6. Van ser tres anys gestionant activitats esportives a col·lectius amb risc d’exclusió social, arribant fins a cinc centres penitenciaris i diversos municipis del país! El trajecte continua: fruit d’un estudi sobre la producció ecològica de la comarca naixerà Mengem Bages. Que és on ara mateix, i des de fa vuit anys, trobem l’Alba embolicada amb sis persones més, entre cogombres i carbassons, albergínies, i enciams fets i collits a la vora... Mengem Bages és un programa de la cooperativa Frescoop, que al seu torn forma part del projecte Gedi. Un embolic? I ara! Una activitat frenètica amb un sentit clar: fomentar l’economia social. Fins el punt que la seva feina és gairebé una opció de vida i, com aquells apòstols centenaris del cooperativisme català, des de l’any passat també treballa en la coordinació i dinamització dels ateneus cooperatius de la Catalunya central, per encàrrec del Departament de Treball. Perquè l’Alba, sense haver fet mai ben bé de mestra, treballa i educa, i dóna sentit a la feina. No sap on acabarà, ni si algun dia caldrà repensar-ho tot i tornar a començar. Però és activa i enèrgica. I ben bé pensaríeu que sempre se sortirà de tot allò que es proposi.

dilluns, 11 de setembre de 2017

11S, embranzida i salt

La litúrgia festiva d'aquests dies es multiplica, encara més aquest 2017: ahir ens vam retratar al migdia, a les escales de Crist Rei amb tota la colla de l'ANC i, al vespre, a Castellbell vam pujar fins el Vilar en la setena desfilada de torxes. Avui, a les 11 hem fet l'ofrena floral a Manresa i, en acabat, anirem tots cap als busos i fins el tram 104 -o 105- de Barcelona. El dia té un aspecte magnífic, d'una netedat que el fa encara més nítid, transparent. Els informatius ens animen: no farà tanta calor com els darrers anys. En fi, ens hi posem, i agafem embranzida, que a partir de demà vénen les tres darreres setmanes fins l'1 d'octubre. I ho deixo consignat per a la carpeta de retalls, aquest breu que em van demanar la gent de Freqüència per aquesta Diada i una foto, del Facebook, que és d'en Jordi Preñanosa.


11S, embranzida i salt

Torna la Diada i, enguany, ho fa sota un sol nom: democràcia. Perquè la mobilització d’aquest Onze de Setembre és abans que res l’expressió de la nostra voluntat democràtica i l’embranzida definitiva per al proper 1 d’octubre. Per això, aplegats novament a Barcelona, dibuixarem un immens signe “Més” com a símbol de totes les oportunitats de la nova República. Sense por, i decidits a acceptar el resultat de les urnes, és clar. Però, sobretot, compromesos en un millor futur per a tots i totes.  Per això, també, des d’Esquerra animem a tornar a Barcelona fins a vessar els seus carrers a favor del Sí. Perquè aquests milers i milers de participants serem el millor indicador del proper octubre: aquesta tardor som a punt de fer un salt definitiu en la nostra història. I hi hem de ser tots.
Ramon Fontdevila i Subirana
President d’ERC-Manresa

dissabte, 9 de setembre de 2017

Esquerres per la independència, divendres al barri

Aquest divendres l'hem fet especial. Com a cloenda d'una setmana històrica, amb les Lleis del Referèndum i de Transitorietat al DOGC, i a tocar de la Diada, Esquerres per la independència va reunir a Manresa Anna Simó (ERC), David Fernàndez (CUP) i Teresa Forcades (Procés constituent). I ho vam fer entre els barris de la Sagrada Família i la Font dels Capellans, que és com dir els meus barris, allà on he viscut sempre. La resposta va superar amb escreix les expectatives, i ens vam aplegar més de 300 persones a l'esplanada que queda entre el Mercat i el CAP. I a les 7 del vespre amb l'Aina Font compartint escenari amb els músics d'El Fugitiu, vam començar a desgranar els arguments que han de fer que la nostra futura República sigui la república dels drets socials. Perquè, ras i curt, sense emancipació social no hi pot haver emancipació nacional.

La primera a parlar va ser Anna Simó, que havia arribat just a les set i amb cara cansada després de gairebé dos dies de vida parlamentària. Serenament, i renunciant a una retòrica inflamada, va començar per qüestionar aquelles altres forces d'esquerra que no es fan seva l'oportunitat d'aquesta futura República "i el seu missatge d'alliberament de les classes populars". I a continuació, va voler que tots toquéssim de peus a terra, en un missatge que després li recolliria David Fernàndez: "ara posaré aigua al vi", va dir Anna Simó. "Aquesta nova República s'ha de treballar, i ho hem de fer tots, des del carrer. Perquè una nova etapa no comença només proclamant nou Estat" I va reblar la intervenció amb un bon titular: "L'acte de rebel·lia més gran comença agafant una papereta i anant a votar".

David Fernàndez recollí el discurs de Simó, i el va multiplicar, "no es que posis aigua al vi, Anna, sinó que mostres ben bé el vi que hi ha". Va deixar clar que la lluita continua sempre, que no s'acaba mai ni mai queda espai per al cofoisme. David Fernàndez va defensar cinc àmbits de sobirania destinats a construir un refugi ètic: contra la desigualtat, contra la corrupció, la discriminació de gènere o per orígens i, encara, la destrucció del territori. "Som d'allà on lluitem, allà on ens comprometem amb la llibertat". I també: "Sense estat, contra l'estat i amb l'estat en contra, aquest país sempre ha resistit. I ha avançat quan les classes populars s'han implicat en el procés de transformació". Un darrer apunt: aquesta lluita la farem pensant "en els qui ens han precedit, però encara més, pensant amb els que vindran".

Finalment, Teresa Forcades, va reclamar aprofitar la creació d'un nou estat "per convertir-nos en el mirall dels altres països del món". Forcades que havia obert citant Hannah Arendt es preguntava com pot ser que cada vegada creixi més la desigualtat, que cada cop menys persones acumulin més riquesa. "La injustícia perviu d'aillar les persones, quan aconsegueix que tots ens mirem amb desconfiança". Va reivindicar "la creació d'espais col·lectius de cooperació i no pas de rivalitat", en una referència doble envers el capitalisme salvatge i, també, pensant en la situació actual del país. "I si fem que Catalunya sigui l'Arenys de Munt del món?" es preguntava finalment. Canviant la por per la il·lusió i l'esperança. "Il·lús és aquell qui es pensi que podrem continuar vivint sempre com ho hem fet fins ara". I vindicant un nou concepte - la "democràcia econòmica"- va donar pas a un breu torn obert de paraules.

A dos quarts de 9 del vespre havíem enllestit. Amb cares conegudes, somriures i moltes complicitats. Hi ha gent gran i gent jove, alguns vinguts de baix a Manresa. Però també botiguers d'allà a la vora, gent de l'associació de veïns i fins de la Residència d'avis. Amb bata blanca, algu de guàrdia al CAP se'ns afegeix una estona també... i fins trobo aquell que amb bon humor subratlla que estem fets una bona colla de hippies. No ho sé. Però m'agrada que persones diverses puguem compartir vespre i discurs. Esquerres per la independència al mateix barri on vivim: no trobaríeu millor manera d'encarar aquesta recta final.

dijous, 7 de setembre de 2017

Un dijous amb plena sobirania

Dir que ahir va ser una jornada històrica és dir ben poca cosa: n'hem viscudes tantes de jornades històriques els darrers sis o set anys! La d'ahir és més que això, molt més. Per primera vegada, i després de 300 anys, el poble de Catalunya ha legislat malgrat les lleis espanyoles. Ha fet la seva llei, la llei del Referèndum, i l'ha votada al Parlament. I tots els que ho seguíem en directe ens en vam poder anar a dormir satisfets però amb un encàrrec clar: ara depèn -com sempre, però encara més- depèn tot de nosaltres. Coratge i il·lusió, tant com ahir van demostrar els nostres digníssims representants compromesos amb la llibertat i la democràcia. Amb Carme Forcadell al capdavant. També amb Anna Gabriel, Marta Rovira o Dante Fachín. Amb el to contingut i solemne del MHP Puigdemont... De tota la resta, l'espectacle previsible dels PePeros i Ciutadan's, la tebior socialista, però també la indigna actuació d'un Coscubiela... de tot això en passarem full. Perquè tot just ens queden vint-i-quatre dies per certificar a les urnes el nostre desig d'autodeterminació. El referèndum avui ja és oficial i fa que aquest sigui un dijous absolutament diferent, carregat d'entusiasme. Catalunya decideix! Anem, doncs, a construir plegats aquesta nova República que ja batega...